Revista de Catalunya · Papers Vells

El Premi Crexells 1931

Sun, 01 Nov 1931 00:00:00 +0000

Conversa amb Just Cabot

El 13 de desembre serà concedit el tercer Premi Crexells. La concessió d’aquest premi continua essent la solemnitat literària més important de l’any. Cal desitjar que el terrabastall apassionant d’aquests temps no absorbeixi l’atenció de la gent fins al punt de deixar semioblidat aquest esdeveniment literari. Precisament, la lectura no és un dels nostres vicis cabdals. Durant set anys, alguna gent es venjava de la Dictadura llegint llibres ―o almenys comprant-los. Des de fa un any i mig, el ciutadà rep cada matí, en llevar-se, sorpreses tan apassionants i inevitables, que això el disculpa de no cercar altres apassionaments gratuïts en la literatura. Però potser és arribada l’hora de reaccionar. Les vacances han estat llargues; escriptors, editors i llibrers se’n ressenten. Si persistim per aquest camí esdevindrem definitivament uns sud-americans de la mena dolenta.

L’estètica, disciplina filosòfica

Sun, 01 Mar 1931 00:00:00 +0000

Per investigar fecundament els problemes que planteja l’experiència estètica convé partir d’una separació prèvia, que tal vegada després ens serà possible de convertir de provisional en definitiva, marcant dos aspectes ben diferents de la qüestió que molts creuen indissolublement unida, la de l’Estètica i la de la Teoria de les Belles Arts. La confusió freqüent entre els dos problemes és una de les conseqüències originades per la constant desintegració dels problemes del cos de la Filosofia general, i el debilitament subsidiari que van sofrint les essències filosòfiques amb aquestes desercions que hom pretén de provocar en els dominis de la Metafísica. En reduir l’Estètica a una ciència teòrica de les Belles Arts, s’han anat esborrant les característiques bàsiques que la lliguen a la filosofia, d’igual manera que passa amb les altres dues disciplines dites normatives, és a dir, la Lògica, que hom pensa poder reduir a una doctrina de la Ciència i dels seus mètodes particulars; i l’Ètica, que hom pensa poder limitar a una morfologia dels costums o una ciència dels fets socials. Cal que no oblidem que si bé la Teoria de les Belles Arts presenta problemes vitals per a l’Estètica, no per això queda esgotada en ells l’experiència estètica, sinó que enclou, a més a més, sectors importants d’emoció i de sentiment que van més enllà dels que desvetlla la creació i la contemplació artística. L’esteticista té el deure inicial de situar les emocions produïdes per la bellesa natural en un pla d’igualtat, almenys amb les que provenen de la bellesa artística. I aquesta bellesa natural no és solament la de la terra i les seves infinites formes, isolades o conjuntes; és també la bellesa còsmica, i és també, més humil, però no menys emotiva per a l’esperit humà, la bellesa dels éssers i de les coses concretes i individuals: una dona, un animal, un arbre, una flor, un somriure… Pensem, així mateix, que l’esperit també és naturalesa, i que hi ha una bellesa constituïda per elements immesurables i que neix de certes relacions de gestos i d’actituds morals, de comportament i d’educació, de cortesia i d’heroisme, de ritme personal i social, inclús de raça, de poble, de trajectòria cultural i històrica. Tot això són formes de bellesa, i encara hi ha les formes intel·lectuals que es dupliquen de sentiments finíssims, com són les belleses d’una invenció científica, d’una teoria matemàtica, d’un pensament sistematitzador. Aquesta gama subtil i diversa de moviments vitals, d’estats d’ànima, de reaccions fisiològiques i psicològiques primàries, de reflexos superiors, d’influències de representacions pures i associades, són elements indispensables per a l’estudi total de l’experiència estètica. Per aquest motiu cal reintegrar l’Estètica en el domini de la Filosofia, assenyalant-li uns problemes específics que la distingeixen fonamentalment de la Teoria de les Belles Arts. D’una banda, seran els problemes plantejats per l’anàlisi de l’experiència estètica, començant per les formes psicològiques que llinden amb la biologia i la fisiologia, ascendint per les sensacions i les emocions fins l’estudi atentíssim del judici estètic. L’Estètica demanarà, doncs, a la Psicologia, la descripció del lliure joc de l’esperit, tant en la seva activitat creadora com en la seva actitud emocional contemplativa. D’altra banda, serà la investigació i l’intent de descobrir quines relacions hi ha possibles entre l’experiència estètica i les formes racionals superiors, i si la idea o concepte de la bellesa té una unitat substancial amb els altres conceptes o motius humans de l’especulació filosòfica, la veritat i el bé. L’Estètica demanarà, doncs, a la Metafísica que, en última instància, estableixi la coordinació sistemàtica que l’esperit aspira a trobar en els ideals suprems de l’existència humana.

Conversa amb Víctor Català

Sun, 01 Aug 1926 00:00:00 +0000

L’any 1873 a l’Escala, ran de la mar empordanesa, mirall de la llum, va néixer Víctor Català. Aleshores era només Caterina Albert. La seva infantesa va lliscar en la penombra de la gran casa antiga dels seus pares. «A penes veia el mar», ens diu la il·lustre escriptora, «això que des de les nostres finestres s’albirava ben a la vora». La minyoneta s’avesà, doncs, de seguida a tractar amb gest més íntim les tenebres de les estances closes que no pas les randes d’escuma o l’alenada tèbia dels camps. L’àvia i la mare, malaltes o delicades, alternativament, exigien silenci, repòs i llargues vetlles. És en aquestes hores nocturnes passades vora el llit del malalt, quan la son venia com una amenaça, que Víctor Català escriu les seves primeres visions novel·lesques.

Conversa amb Joaquim Ruyra

Thu, 01 Apr 1926 00:00:00 +0000

Brins de biografia

Joaquim Ruyra va néixer a Girona l’any 1858. Els seus pares eren blanencs, a Blanes té la casa pairal. A Girona estudià el batxillerat, i a Barcelona, la carrera de lleis. És autor de “Marines i boscatges” “Fulles ventisses”, “El país del pler”, “La Parada”, i altres llibres. Així diria, si fa o no fa, una seca nota biogràfica de l’il·lustre escriptor. A ell, però, li plau de recordar-nos els seus anys de col·legi, plens d’ensomni; les seves pesqueres quasi salvatgines; i el dolç caminar del temps en el poble de la seva nissaga.

Anatole France a Catalunya

Sun, 01 Feb 1925 00:00:00 +0000

I. Anatole France en català

En un dels darrers «Sagitaris» d’aquesta Revista, l’autor es planyia que Anatole France a penes hagués estat traduït al català. Tenia raó. No va mancar, tanmateix, el projecte i àdhuc varen fer-se gestions per la publicació de les obres del mestre en la nostra llengua. Com que el propòsit va ésser de l’admirable Jaume Brossa ―potser massa oblidat― i del que escriu aquestes ratlles, em plau de parlar-ne, sentint, però, d’haver-me de referir a mi mateix.

La història a l’inrevés

Thu, 01 Jan 1925 00:00:00 +0000

History goes forward o backward according to the
relative motion of the events and their observer.
Karl Pearson, Grammar of Science, 3ª ed. Nota V de l'Apèndix

La cosa no té evidentment res de sensacional. Ja a principis del segle xx hom va descobrir clarament la relativitat del curs dels fenòmens. És ben sabut que tot sovint a la terra sorprenem l’existència d’estrelles que fa un llarg període de temps que han estat destruïdes. I és que la velocitat de la llum, per bé que molt gran, no és infinita. La llum del sol per arribar a la terra tarda, segons la ciència, vuit minuts. La llum des d’una estrella deu vegades més lluny tardarà vuitanta minuts. Ara tot és qüestió de posar zeros. La llum d’una estrella a una distància cent vegades més gran que la del sol a la terra, tardarà vuit-cents minuts, etc. Hom pot veure fàcilment que pel mateix simple procés d’afegir zeros ens trobarem als cent anys i àdhuc als mil d’anys. Suposem ara una estrella la distància de la qual a la terra sia tal que la llum tardi mil anys a arribar-nos. Això és perfectament possible. La magnitud de l’Univers ho permet. És per això que, com deia Kant, cada dia ens omple d’una més gran admiració. Ara, en arribar a aquestes altures, jo us proposo de fer-vos càrrec d’una cosa que no crec que tingui cap dificultat. És aquesta: si tenim un telescopi prou potent, veurem tots els esdeveniments que passen en aquella estrella, però no, és clar, els que ara es produeixen, sinó els que es produïren fa mil anys. I un cop aquí un facilíssim canvi de situació intel·lectual ―molt més fàcil, ai las!, que el canvi de posició real― us convencerà que si aquella estrella tingués habitants i telescopi podria observar la vida de la terra tal com s’esdevenia ara fa mil anys.

L’esperit bel·licós

Tue, 01 Jul 1924 00:00:00 +0000

Amb motiu de la guerra i de la postguerra s’ha parlat molt de pobles d’esperit bel·licós i d’esperit pacífic, de pobles fàcils a la revolta i de pobles arrapats a la submissió. S’han fet comparacions entre els soldats dels exèrcits bel·ligerants de la gran guerra, quant a frugalitat, resistència i ardidesa; i la comparació ha estat portada fins als diversos components dels Estats en lluita. Hi hagué sorpreses i rectificacions de criteri. Els alemanys, que consideraven els francesos com a afeblits i inadequats per a les fatigues guerreres, proclamaven en plena guerra, públicament, en llurs diaris, que els francesos havien retrobat l’esperit bel·licós dels antics gals. Dins l’exèrcit francès l’experiència va demostrar, al cap de poc temps d’haver començat la lluita, que no era possible que cada regiment fos format per soldats d’una sola contrada, quan aquesta contrada era del Migdia. Gascons, llenguadocians i provençals hagueren d’ésser enquadrats de bretons, de normands o de savoians, els quals van resultar els millors soldats de la França, sense comptar-hi els senegalesos.