Prudenci Bertrana · Papers Vells

Ni amb tot l’or del món!

Sun, 16 Dec 1928 00:00:00 +0000

Sembla que una gran consternació plana damunt els professionals i els aficionats a les lletres en veure el resultat del veredicte al «Premi Joan Crexells». No tenim novel·listes!, algú, posant-se les mans al cap, ha dit amb veu melodramàtica: Un any sense haver-se publicat a Catalunya una sola novel·la important! Això és terrible! A mi, aquesta mena de desesperació em fa un efecte tot especial. Em sembla trobar-me davant d’un pescador de canya qui s’imagina que basta posar un bon esquer al seu ham per agafar un peix de mitja rova. Aquest pescador, si vist el mal èxit de la seva pesquera, deduïa que al riu on ell ha tirat la canya no hi havia peixos grossos, esdevindria encara més il·lògic. Han pensat la majoria dels que fan comentaris sobre el resultat del concurs «Joan Crexells», en les nombroses i misterioses causes que poden determinar la inapetència dels peixos? Comencem per dir que els que tenim una idea aproximada del temps que cal per a pensar i escriure una novel·la a consciència, una novel·la que no sigui exclusivament suc de ploma, hauríem cregut miraculós que el jurat del «Premi Joan Crexells» hagués trobat cosa bona per escollir. Quina idea es té de la lleugeresa mental i manual dels nostres novel·listes? Sabeu que un assumpte novel·lístic vol ésser afalagat i cuidat com un nadó, que heu d’apeixar-lo molts jorns abans no camina sol, i dormir amb ell i passejar-lo i guarir-lo si malalteja? (Ja ho crec que malaltegen els assumptes!) i després vénen les dificultats de desenrotllar-lo i fixar-lo sobre el paper, les angúnies de l’estil, les moltes coses imprevistes que apareixen i us obliguen a modificar, retocar i ordenar escenes i diàlegs i sovint capítols sencers, els dubtes suggerits per l’afany de perfecció que us esperen darrere cada paràgraf com lladres de camí ral i què sé jo… la materialitat d’escriure centenars de quartilles en pocs mesos. La crida fou adreçada als novel·listes amb motiu del «Premi Joan Crexells» venia a dir-los: Apa, feu-vos un tip de suar i córrer per arribar tard. Es concedí la pròrroga del termini d’admissió, molt cert, però els que ja havien desistit d’anar al concurs per manca de temps, segurament no es posarien pas a escriure llavors, quan, perduts molts jorns, els en donaven alguns més de coll.

La celebritat i l’extravagància

Sat, 17 Nov 1928 00:00:00 +0000

Suposo que haureu notat en la vida corrent que una persona rara o vestida d’una faisó estrafolària s’emporta les mirades de tothom i es parla d’ella amb preferència a una altra que tingui les degudes proporcions corporals i les fesomies correctes o vagi abillada com és de llei dintre la moda actual.

En el món de l’art passa una cosa per l’estil. A la celebritat s’hi arriba més de pressa saltant a peu coix que caminant amb les dues cames; encasquetant-se un barret de cascavells que duent-ne un de casa el barreter; inventant teories noves que seguint les velles i blasmant de tot, sense fer res, que essent devot d’una sola cosa i treballant nit i dia.

El «Charleston»

Sun, 13 Feb 1927 00:00:00 +0000

He presenciat un fet commovedor. En un carrer estret, negre i llarg, com un dia sense pa, sonava un piano de maneta. La gent d’aquell barri, ultra democràtic, sense la inquietud, sense l’ai al cor de la galleda única –allí les escombraries se’n van soles al carro, fartes de rebre trepitjades– es lliurava al plaer de la música i de la dansa.

El pas estava obstruït per una gernació compacta, que no formava rotllo –car les condicions geomètriques de l’esmentat carrer no ho consentien– sinó un paral·lelogram absurdament prolongat, al mig del qual unes dues-centes criatures ballaven el «charleston».

Com cal saludar un amic?

Mon, 03 Jan 1927 00:00:00 +0000

Mai dels mais no m’havia preocupat d’aquesta petita qüestió protocol·lària. Saludava els meus amics segons l’humor, la temperatura ―a l’hivern, a fi de no treure’m les mans de les butxaques simplificava la mímica― la pressa, les empentes, etcètera. Calia que ells prenguessin la bona voluntat com jo prenia la llur sense escatir res més.

Però la susceptibilitat d’un m’ha sumit en greus indecisions respecte els altres, tement la repetició del cas, per cert molt desagradable.

L’encallada

Fri, 03 Dec 1920 00:00:00 +0000

Aquest silenci característic de les vagues generals us desperta de bon matí talment com podria fer-ho un espetec d’artilleria. Cap allà a la matinada en començar el brunzir dels tramvies i el terratrèmol dels autos és quan habitualment, el son devé d’una dolcesa exquisida. De tant en tant, una guspira de consciència us permet notar que sou ditxosos entre la tebior dels matalassos i flassades. La fresa de la ciutat activa us canta la non-non. Penseu; tot marxa, tot avança, el món fa sa ruta… ja hi ha qui treballa… Molt bé; treballeu pels que encara dormen; després, els que encara dormim, treballarem per ells; per ells, que ja seran al llit. La qüestió és entendre’ns, rellevar-nos en la tasca, i voluptuosament doneu mitja volta.

De l’utilitat de la dona

Fri, 02 Jan 1914 00:00:00 +0000

Crec que ningú hi tindrà absolutament res que dir.

Que la dona és útil no pot negar-ho cap home mitjanament culte. En Michelet i en Sever Catalina no haurien pas escrit els seus llibres a la babalà.

Observeu que jo no he dit pas necessària. De la necessitat de la dona no’n tenim pas cap prova certa. Molts se’n passen sense. És clar que se’n passen sense, després de molts mils anys d’haver existit la primera i en determinades condicions que no és del cas esbrinar. De que no concebim el gènero humà sense l’existència de la dona no’s pot pas deduir que’l gènero humà es degui exclusivament a la dona.