Mirador · Papers Vells

El deure de tots

Thu, 13 Aug 1936 00:00:00 +0000

Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d’una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d’una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables i de plànyer que unes i altres siguin―, sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l’estructura política, social i econòmica del país.

La música a la cort d’Alfons IV el Magnànim

Thu, 06 Feb 1936 00:00:00 +0000

L’especialitat musicològica que cultiva mossèn Higini Anglès és d’aquelles que viuen tancades en una mena de clausura científica rigorosa. Això fa que només poques persones a casa nostra, no del tot alienes aquestes matèries, tinguin idea de la veritable importància de l’obra de mossèn Anglès i sàpiguen que en el món internacional de la musicologia el seu nom figura avui dia entre els tres o quatre noms de primera fila. Les seves publicacions del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya representen aportacions invaluables per al coneixement de la cultura musical hispànica. En molts aspectes fins ara totalment desconeguts dels historiògrafs, els treballs de Mn. Anglès han revolucionat i tot una mica les perspectives històriques tradicionals. El paper del nostre país a l’Edat mitjana, per exemple ―tingut per gairebé inexistent fins fa poc― es va perfilant a través de les erudites aportacions de mossèn Higini Anglès, com un paper de protagonista dintre de la cultura musical de l’època.

La passivitat asiàtica

Thu, 06 Apr 1933 00:00:00 +0000

És de domini de tothom la passivitat i l’apatia dels asiàtics. Malgrat faci temps i més temps que les notícies que ens arriben d’aquelles terres únicament parlin d’agressivitats, d’intranquil·litats i de guerres.

És evident que les prèdiques més fortes en pro de la passivitat, de la inacció i de la renúncia a aquesta vida han tingut lloc en el continent asiàtic: Buda i Laotsé.

Aquest darrer atribuint tots els mals d’aquest món al fet que els homes posem cullerada en tot; quan els homes s’inhibeixin i no actuïn, les coses d’ací baix, per elles soles, marxaran com una seda i tot anirà a l’hora. Buda predicant el nirvana, anul·lació, anihilació de tota passió i voler, extingir-se, apagar-se, «desalenar-se»; allò de morir en vida.

El que diu el secretari

Thu, 15 Dec 1932 00:00:00 +0000

Encara avui, que han passat prop de cinc anys, no m’explico com va anar la cosa. Em vaig trobar a la candidatura per a jurats que la Comissió gestora del Premi Crexells proposava, perquè la confirmessin o infirmessin amb llur vot, els benemèrits contribuents d’aquesta institució. I, el que és pitjor, em vaig trobar elegit. Em penso que la meva obscuritat fou el que més hi contribuí. En aquell temps feliç, potser no havia posat els meus nom i cognom al peu d’una dotzena d’articles, bagatge tan migrat que no sé pas què s’hauria empescat la bona voluntat dels que em proposaren per justificar, si algú els ho hagués demanat, la inclusió del meu entre aquells noms conegudíssims: Pompeu Fabra, Carles Rahola, Agustí Calvet, J. M. Lòpez-Picó, J. M. Junoy, Carles Riba.

L’escriptor i el suïcida

Thu, 08 Dec 1932 00:00:00 +0000

José Ortega y Gasset s’esforça a voler-nos fer pensar en un Goethe que no hagués anat a parar a Weimar: «Nada debilita tanto a los profundos resortes del viviente como el exceso de facilidades. Esto fué Weimar para Goethe en aquella sazón decisiva. Facilitó el enquistamiento de su juventud y quedó para siempre en disponibilidad.» «Goethe se acostumbró a flotar sobre la vida ―se olvidó de que era un náufrago.» «Goethe se vegetaliza. El vegetal es el ser orgánico que no lucha con su contorno. Por eso no puede vivir sino en ambiente favorable, sostenido, mimado, por él. Weimar fué el capullo de seda que el gusano segrega de sí para interponerlo entre sí y el mundo.»

La Facultat de Filosofia i lletres

Thu, 13 Oct 1932 00:00:00 +0000

Allò que va donar al republicanisme històric una força que, en últim terme, havia d’ésser-li necessària i suficient per a la implantació del nou règim, fou la incorporació de la massa intel·lectual espanyola, que adonant-se de tot allò que la monarquia representava per a les coses de la cultura, va veure clar que solament per un anorreament del vell règim seria possible l’acompliment d’un programa de renovació mental capaç de salvar el país. Per càlcul o per negligència ―o per ambdues coses plegades― la monarquia deixà tots els problemes que afectaven el fet cultural en un abandó que no vacil·laríem a conceptuar de monstruós. Així doncs, havia d’ésser una conseqüència immediata de la victòria republicana una revisió i una solució de tots els problemes que fan referència a la instrucció i a la cultura.

Els infants prodigi

Thu, 02 Jun 1932 00:00:00 +0000

Recordeu els vells òmnibus parisencs, de tracció animal, aquelles enormes atronadores baluernes arrossegades per quatre colossals cavallots el Poitou, quatre bestiasses fornides, esferoidals i monumentals com quatre hipèrboles de la fúria domesticada? El Madeleine-Bastille, sobretot, era imposant. Amb els seus trenta o quaranta imperials atapeïts de parisencs, curulls, sobreeixint de parisencs i de parisenques, trotava terrabastalladorament pel damunt dels empedrats grossos i desiguals. Al cim dels munts de passatgers tronava, més gran i gros, cofat amb barret de planxa de ferro pintat al vernís i decorat amb una coqueta cinta de llautó polit, l’auriga ros i vermell. El bulevard no era prou per a l’òmnibus: li calien les voreres i les rengleres de cases a banda i banda, les quals eren aterrades cada vegada que passava el bufarut.

La cruïlla de camins

Thu, 23 Jul 1931 00:00:00 +0000

Torna a estar plantejat, amb agudesa màxima, el problema central de la política europea. Les relacions franco-alemanyes fan una nova crisi i una de les conseqüències d’aquesta crisi —la més important— és el desballestament financer de tota l’Europa Central. No desconeixem ni no neguem que la crítica situació actual, tant de la Hisenda pública com de l’economia privada, a Alemanya, té també causes d’ordre no polític: excés de producció, atur forçós, endeutament desmesurat de les corporacions públiques i de moltes grans empreses industrials, pes de les anualitats del pla Young damunt del pressupost. Tot això concedit, s’imposa, però, a l’observació de tothom, aquest fet indiscutible: Europa no es troba únicament davant d’una sèrie de problemes econòmics i financers de magnitud més o menys considerable, que demanen un tractament tècnic. Europa es troba confrontada amb un problema general de confiança que exigeix un desenllaç moral. Una solució política.

Anecdotari d’artistes catalans a París

Thu, 09 Jul 1931 00:00:00 +0000

Lluís Jou i Anatole France

Lluís Jou va arribar a París i es va posar a gravar el boix així que va baixar del tren. I grava que gravaràs. De dia, assegut sota les ombres del jardí del Luxemburg, un burí a la mà i un tros de fusta a l’altra, anava matant les hores fent relliscar l’eina per la dura matèria. De nits, en la seva petita cambra, sota un mal llum de petroli, seguia incansable la seva tasca. Però la vida era difícil. Tot just arribat a la gran capital, desorientat, sense altres amics que uns quants catalans tots ells joves i desconeguts encara, no trobava cap sortida pels seus boixos.

Els Compositors Independents

Thu, 09 Jul 1931 00:00:00 +0000

Aquesta agrupació de compositors independents vol realitzar un ideal molt simple i molt fecund. I aquest ideal comporta dues actuacions. Actuació interna; fruits espirituals que es recolliran del contacte de diverses persones dedicades a la mateixa activitat, però diverses de temperament i escola; i actuació exterior, posant-se en comunicació amb el públic d’una manera solidària. Amb la primera actuació, s’afinen i s’afermen els temperaments, s’accentua llur personalitat amb allò que s’aprèn amb el mutual tracte; la segona actuació, solidària en front al públic, serveix, en primer terme, perquè el públic pugui copsar, d’un cop, tota la varietat de matisos pertanyents al color de la música catalana d’última jornada, i després, perquè els artistes aprenguin a presentar-se plegats, a fugir d’un individualisme anarquitzant, a conèixer que tota llur obra individual és una aportació a una cosa superior que els engloba: la cultura catalana.

Amadeu Hurtado

Tue, 26 May 1931 00:00:00 +0000

Hurtado és una de les persones més originals d’aquest país. Per una gràcia de la naturalesa ha arribat a posseir una figura física i moral com no en trobaríem cap més que s’hi assemblés en el nostre clima. Algú que el conegui personalment i estigui assabentat de la seva obra, algú com aquell famós àngel de Wells que arriba a la terra i només judica la gent per la seva sensibilitat, es pensarà que Hurtado és un tipus d’intel·lectual-polític de selecció, d’aquells que, per exemple, es troben a França; producte si es vol d’una democràcia, però amb una disciplina i una tradició que pesen en el cervell. Dirà d’Hurtado que és l’home que ha arribat a la política després d’una burocràcia colonial, havent passat abans per una febre literària, i abans encara per una disciplina escolar en la qual no s’estalvia l’humanisme. I després de totes aquestes experiències en surt un home de món, amb una gran personalitat, amb un físic i una roba especials, un causeur entre dialèctic i fantasista que no deixa mai de tocar de peus a terra. Fa pensar en aquests polítics que tenen un peu a la tribuna pública, un peu a l’arxiu o a l’acadèmia, la mà per tenir-la sobre el cor, el nas per olorar les coses, i els ulls per comprendre escèpticament i delicadament la vida, sense defugir el patètic i sense defugir la sinceritat.

L’escultor Manolo

Thu, 02 Apr 1931 00:00:00 +0000

Aquells que conegueren Manolo pels volts de l’any 1917, llavors de l’estada més llarga que, després de l’adolescència, ha fet a Barcelona aquest artista, i no l’hagin tornat a veure, a bona fe que pel seu aspecte físic no el coneixeran pas. En aquella època, que fou una de les més brillants i més poca-soltes que ha travessat Barcelona, en la qual, bé o malament, tothom es guanyava la vida, des del fabricant de teixits de llana fins a l’infeliç que treia el que podia del servei d’espionatge; en la qual a qualsevol hora del dia o de la nit us era possible el mateix fer-vos tallar els cabells que anar a fer-vos prendre mida d’un vestit; en la qual la vida nocturna del nostre districte cinquè (encara no s’havia inventat la ximpleria d’anomenar-lo «barri xinès»), era una de les coses més importants d’Europa en el seu ordre; en la qual ja s’havien sentit pels carrers de la ciutat els trets dels primers atemptats socials, que n’inauguraren la sinistra tongada ―Déu sap a qui afavorien―; en aquella època que és una de les més tèrboles i més interessants de la vida barcelonina i que esperem que un dia o altre algú estudiarà amb l’atenció que es mereix; temps de negocis i de chantage, de barrila i de tragèdia, d’inconsciència i d’atabalament, cap allà a la una de la nit es deixava caure pel Lyon d’Or el Manolo que coneguérem.

El “perill groc” a Barcelona

Thu, 26 Jun 1930 00:00:00 +0000

Una vella coneixença

—No fareu pas res amb els xinesos —va dir-me el jueu Lidgi mirant, amb calma, el fum de la seva pipa—. Els conec fa temps. Quan tallava bosc al Chaco, allà baix a l’Argentina, en tenia uns quants sota les meves ordres. Són gent reservada, silenciosa, unida. Així que ensumen que voleu esbrinar quelcom d’ells, es posen a somriure i a callar com uns morts. Ja podeu anar fent, ja, que ells, mutis, i vinga anar-vos prenent el pèl. Si teniu una qüestió amb un, tots plegats fan un bloc contra vostre. Us dic que en saben. Per altra part, els que hi ha a Barcelona no parlen ni un mot d’espanyol. Només «Don Miguel»…

Conzertstück

Thu, 03 Apr 1930 00:00:00 +0000

Joan Manén, el gran violinista català, acaba d’enriquir la seva personalitat amb una faceta inèdita. Per si no fos prou el reclam del seu màgic virtuosisme de violinista, doblat del prestigi de compositor hàbil en tots els gèneres musicals, se’ns ha revelat encara sota un aspecte nou: el de completador d’una obra inacabada de Beethoven. Tasca ingrata i problema espinós el que s’ha plantejat.

Caldria fer dues preguntes; primera: era necessari acabar aquest fragment jovenívol de Beethoven? Segona: Manén ha reeixit en aquesta empresa? Al meu entendre, ha d’ésser negativa la resposta a la primera pregunta. La segona no pot ésser resposta en poques ratlles; caldria veure la partitura per mesurar l’abast del fracàs d’una empresa en la qual Manén no podia reeixir.

1915

Thu, 20 Mar 1930 00:00:00 +0000

Vet aquí que aquest any 1915 és un any fatal. Algú es pensarà que ens referim a algun incident famós de la guerra. Però ara aquest sentiment d’historiador recau sobre una ampolla de beguda. Tràgicament declarada indesitjable, calumniada d’una manera sagristanesca i pedant, i condemnada per un decret a evitar tota mena de contacte amb el paladar de milions de senyors i de senyores.

Es tracta simplement del decret prohibint la fabricació i la venda de l’absenta en territori francès, donat l’any 1915.

La deshumanització del gest

Thu, 13 Mar 1930 00:00:00 +0000

Objectes expressius

El mateix delit de depuració que empeny el cinema vers una progressiva simplificació del gest facial el mena ―com a última conseqüència― a allò que pot anomenar-se la deshumanització del gest.

No oblidem que la inicial victòria del rostre humà com a valor expressiva no és més que una fortuïta resultant dels lligams que el teatre serva amb el cinema nou-nat. Car, repetim-ho, el cinema és un revaloritzador de les superfícies expressives: utilitza per tant l’home i el món circumdant, com a objectes, en un mateix rengle. No hi ha ―en pura doctrina cinematogràfica― cap jerarquia.

Elogi del saxofon

Thu, 06 Mar 1930 00:00:00 +0000

Una mica tard, és veritat ―i me n’he d’excusar― prenc la defensa d’aquest noble instrument que ha estat objecte d’atacs desconsiderats, en ocasió d’haver figurat en el nou acoblament instrumental que jo proposava per a la Sardana, en una composició meva d’aquest nom. Crítics prestigiosos de casa nostra l’han titllat d’instrument pseudo-negre, apuntant el gest d’esquinçar-se una mica les vestidures en veure’l figurar al costat de les nostres bucòliques xirimies ―no menys nobles, és cert― la tenora i el tiple de l’Empordà.

Mirador vist per dins

Thu, 30 Jan 1930 00:00:00 +0000

Pelai, 62, si sou servits. Agafeu l’ascensor: tram, tram, tram, quatre pisos. Un cartell a la porta de mà dreta: Mirador, Setmanari de Literatura, Art i Política. Entreu, sou a casa vostra…

Una mica de rebedor. La sala de Redacció (això és un dir). A la dreta, les oficines de l’Administració. A l’esquerra, el despatx del Director. Al fons una galeria que té la particularitat d’abocar-se sobre un paisatge urbà atapeït i confusionari. Al capdavall de tot, una mica de mar, una mica de port, un bon tros de Montjuïc, i, als vespres, els llums de l’Exposició.

Preludi

Thu, 30 Jan 1930 00:00:00 +0000

Em pertoca donar als lectors de les meves cròniques musicals una notícia agradable. Des d’avui la secció es veurà honorada amb la signatura de Robert Gerhard. Aquest èxit de Mirador és el resultat d’unes gestions de llarga data, que fins ara no havien donat fruit, a causa de diversos treballs que tenia empresos el jove i madur compositor.

Robert Gerhard, el més pràctic dels nostres músics, n’és també el més agut crític.

Bellafila Cocktail

Thu, 16 Jan 1930 00:00:00 +0000

―I doncs, què feu els joves? ―ens pregunta En Josep Carner.

Aquesta és una d’aquelles preguntes que no hi ha manera de contestar com no sigui amb un arronsament d’espatlles o un somriure ple de vaguetat.

―Sí, vaja ―reprèn En Carner― és allò que diuen els versos famosos, injustament oblidats:

Amb punys, bastons i lentes
passeja lo jovent...

Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. En Carner ja ha trobat el tipus que li correspon per aguantar dignament la glòria i el prestigi de la seva nova categoria de senyor de certa edat… Si no es mou d’així, arribarà a la cinquantena com un sucre. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions. El que sorprèn, sobretot, és el perfum, la qualitat de vi ranci que ha agafat el barcelonisme d’En Carner. Perquè tot, en aquest home ―l’humor, l’estil, la filosofia― respon a un meravellós barcelonisme. Les gràcies més pures de la nostra ciutat tenen en Carner el seu millor cantor, el seu primer artífex.

Una conversa amb Robert Gerhard

Thu, 19 Dec 1929 00:00:00 +0000

Fa un parell de mesos que torna a ésser a Barcelona aquest músic nostre, que les grans ciutats europees se’ns havien quedat fins ara. Benauradament, En Gerhard ha decidit instal·lar-se a Barcelona.

Volíem estudiar el músic més interessant de la nostra terra, per avui creiem més interessant reportar una conversa que hi tinguérem i deixar per un altre dia aquell propòsit.

—A 12 anys (vaig néixer a Valls l’any 1896) deixava Catalunya i partia a Suïssa per seguir els estudis elementals i ingressar aviat a una Escola de Comerç. A finals de l’any 1913 decidia enfocar la meva carrera musical i em traslladava a Munic, on vaig ingressar a l’Acadèmia reial. Malauradament la guerra em rebotà de nou a Valls, i fou aleshores que vaig venir a Barcelona, on Granados i Marshall foren els meus mestres. Del 1916 al 1920 tinc l’honor d’ésser deixeble d’En Pedrell. He estat el seu últim deixeble. Aleshores començà per mi un moment, una mica llarg, massa complex per desenteranyinar-lo: era l’any 1921, vaig anar d’una banda a l’altra: Madrid, París, diverses ciutats alemanyes, Valls, Barcelona, Granada, Reus i només per atzar no vaig anar a Londres, ja veieu la situació, oi? En ésser l’any 1922 em tanco en una masia a la vora del meu poble, dos anys passats d’aquesta manera no em donaren el resultat que confiava, i, com una bala, el mateix 1923 en marxo i vaig a Viena a treballar amb Schönberg; el 1926 segueixo Schönberg a Berlín on anà nomenat professor a l’Acadèmia, i veus-aquí la meva vida fins que, el darrer setembre he tornat a Barcelona.

Els vagabunds de Barcelona

Thu, 05 Dec 1929 00:00:00 +0000

Fou per pura casualitat que vàrem descobrir, l’altra tarda, un centre desolador per on han passat i per on aniran passant tots els vagabunds, tots els captaires i tots els morts-de-gana de Barcelona.

Eren les set del vespre. El carreró, estret, fosc com la gola d’un llop, semblava un racó suspecte de barri baix, gairebé subterrani. Una corrua de dones prematurament velles, vestides de parracs, despentinades, portant en llurs braços criaturetes, mocoses i anèmiques, s’afilerava a la porta d’un pati.

Pere Coromines

Thu, 31 Oct 1929 00:00:00 +0000

Pere Coromines és el president de l’Ateneu Barcelonès, i és un president presidencial. La seva vida, tota d’activitats en ziga-zaga, l’ha convertit en un pompós personatge de novel·la i de llibre de memòries colorit, espitregat i ple de salsa. Pere Coromines és presidencial pel físic i per la història. La còrpora d’aquest jurista, economista, poeta, polític, novel·lista, filòsof i cul de cafè tot d’una peça, fa pensar en la magnitud imponent dels grans antílops africans. Té alguna cosa de la lentitud dels ruminants, de l’aplom sa dels ruminants, en el seu nas, en el seu bigoti, en el seu abdomen i en la reixeta de cabell platejat que li dissimula la calba. També si voleu la figura de Pere Coromines fa pensar en un gran pagès del pla de Barcelona que no li toca gaire el sol, i es passa l’estona fent la manilla i arreglant el món.

Temes cartesians

Thu, 12 Sep 1929 00:00:00 +0000

Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.

Fins fa molt poc es creia generalment que Descartes ―i el Renaixement― representaven en la història de la cultura un començament absolut. Les seves declaracions explícites inclinaren els àmbits superficials a creure en la possibilitat de semblant cosa. El professor Gilson ha posat en clar que això no és, en absolut, veritat. L’actitud fortament reactiva enfront de la cultura medieval, que li és comú amb tots els homes representatius de la seva època, no el priva de seguir en el fons els temes més profunds de la tradició greco-romana, ―motius platònics, posats en nova vibració per l’ànima fervorosa de sant Agustí.

Sobre una rèplica de Pla

Thu, 11 Jul 1929 00:00:00 +0000

L’amic Josep Pla ―amic quand même― ha publicat en forma d’interviu un article a La Veu de Catalunya per a donar la rèplica al meu darrer article a Mirador. Sembla que s’ha enfadat una mica amb mi perquè, segons diu, vaig usar paraules que depassen els límits de la correcció amb una manca d’elegància que fa difícil de sostenir una polèmica.

Em sembla que Pla exagera. És cert que vaig parlar de la seva ploma disponible, però no sé d’on treu que vaig voler dir ploma venal. Jo em referia ―i l’explicació era ben clara― al desballestament espiritual de Pla que li permet posar les seves grans qualitats d’escriptor al servei dels blancs com dels negres. Hi ha susceptibilitats que desconcerten i escamen. Potser tot és degut a que Pla, neòfit en qüestions de correcció i d’elegància, ara fila massa prim.

Un cultivador de clavells català

Thu, 11 Jul 1929 00:00:00 +0000

En trobar-nos en terres de l’Alt Empordà, no ens hem sabut estar de fer una visita al senyor Ferrer Guàrdia, de Llançà. Havíem sentit parlar molt d’aquest senyor. Una tràgica epopeia envolta el seu nom, avui gairebé oblidada, i és per això que en anar a fer-li una visita, acompanyats d’un amic de Figueres, en el poblet on sojorna, sentíem un poc d’emoció dintre nostre. En arribar a la petita estació de Llançà, el primer que férem fou cercar amb la mirada el senyor Ferrer, car sabíem que ens vindria a esperar, i nosaltres, que no el coneixíem personalment, ens fou verament una sorpresa, en acostar-se’ns un vellet venerable, senzillament vestit, que ens oferia la mà amb el somriure arran de llavis.

Confidències d’un repòrter

Thu, 20 Jun 1929 00:00:00 +0000

Si en el món hi ha alguna persona capaç d’heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en poden estar segurs: és un repòrter.

Un llibre llastimós

Thu, 20 Jun 1929 00:00:00 +0000

En el segon volum de la fundació «Cambó» que ha publicat Josep Pla, aquest amic ha tingut la pensada de dedicar unes planes a recordar la meva actuació en la política catalana, tan breu i ja tan remota, que m’ha vingut de nou trobar-la esmentada. I francament, no sé pas de què se les heu. Ves per on, al cap de vint anys, he vingut a descobrir el paper que vaig jugar en aquell temps, tan diferent del que em pensava.

Per què els artistes catalans emigren a París?

Thu, 13 Jun 1929 00:00:00 +0000

Un bon rostit pintat
per un afamat,
risca d'ésser
una obra mestra?

És un gran error creure que a França hi ha una veritable escola pictòrica. Les fonts del segle XVIII van estroncar-se al naixement de David. Després la pintura ha seguit un camí oposat a l’home, oposat a la vida, no responent a res absolutament de vital, no responent a cap necessitat de fons sensorial, sinó a una fam ―desig― per reproduir una delineació exacta de l’objecte. Watteau i els seus van heretar del moviment pictòric universal les lleis fonamentals. No varen caure mai en una escola de petits mestres.

L’estil

Thu, 30 May 1929 00:00:00 +0000

Pocs dies abans que En Pla se n’anés a pagès, amb el propòsit de dedicar-se alhora a les activitats literàries i les agrícoles, les nostres conversacions foren encaminades a tractar de qüestions estilístiques, arran d’algunes observacions que En Montoliu ―d’ençà que es digna parlar dels llibres d’En Pla― ha fet sobre l’estil d’aquest.

Després, sota els acostumats asteriscos i en lletra cursiva, En Pla ha descabdellat els seus punts de vista.

Expressionisme

Thu, 02 May 1929 00:00:00 +0000

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona. Vaig endevinar, inclús, els objectes que té damunt la seva tauleta de nit, i fins el coloret de gos com fuig dels grans dels rosaris, que invariablement pengen del pom del seu llit, un pom de fusta de color de neula amb quatre foradets de corc. A més a més d’endevinar aquestes coses, vaig poder seguir tot el fil dels pensaments d’aquesta dona, durant els deu minuts que la vaig tenir asseguda al davant meu. I no us penseu que jo sigui bruixot ni dectective. És que aquella dona se’m presentà com un cas claríssim. Era una persona absolutament sense malícia, d’una transparència, per altra banda, gens interessant.

Els llibres i el bar

Thu, 25 Apr 1929 00:00:00 +0000

L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les invencions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.

Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims, d’un aire notarial —l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i la ponderació de les coses—, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estómac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques, que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona. I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat. Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu —amb la imaginació sempre una mica excitada— aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu mirant… La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades; ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.

Un interviu literari amb Don Miguel de Unamuno

Thu, 18 Apr 1929 00:00:00 +0000

Diuen que pel juliol i fins a l’octubre es concentra a Biarritz tot el luxe, tota la bellesa i tot l’or de la terra. El Carlton, el Palace, Belle-vue i el Gran Casino es converteixen en magnífics estoigs d’argenteria, de beutat i d’orgull. Biarritz és un indret privilegiat on la muntanya vorejant la mar, els rius, les flors i el clima hi han posat la meitat de la seva gràcia. L’altra meitat la hi han posada indiscutiblement els prínceps que, des de Napoleó III, fins al príncep de Gal·les, passant per tota l’aristocràcia russa d’avant-guerra, han acudit cada estiu a la seva platja. Això vol dir que les gràcies naturals de Biarritz amb tot i ésser remarcables no justificarien per elles soles la renomenada universal que gaudeix. La vanitat, el snobisme i la innegable tradició de luxe i distinció que envolta la perla de la costa basca, en fan el centre ideal de l’alta societat cosmopolita…

Madrid (un dietari), de Josep Pla

Thu, 11 Apr 1929 00:00:00 +0000

«És una tendència atàvica. De jovenet he vagabundejat molt. He estat allò que s’anomena metafòricament un gos sense collar.» Això diu Josep Pla en un indret del seu Madrid que ha publicat de poc. (De poc? Sí; bé que vell de vuit anys, gran part del llibre és inèdita. En part no ho és: les persones de bona memòria recordaran, tot llegint-lo, aquells articles en castellà que Pla publicava a La Publicidad del temps d’En Jori; alguns d’ells són reproduïts ―potser retocats― en aquest llibre. D’altres romanen encara a la col·lecció del diari esmentat.) Volem creure que el vagabundeig de Pla ha persistit més enllà del temps en què ell es qualifica de jovenet. Volem creure que, amb intermitències potser, encara dura. Però ha eixamplat els horitzons del seu vagabundeig, els ha estès per tot Europa. La immensa majoria de la seva producció és filla d’aquest vagabundeig. A risc de contradir-lo, creiem que la part millor de la seva obra li ha estat suggerida pel vagabundeig.

La nostra pedanteria

Thu, 21 Mar 1929 00:00:00 +0000

Després d’haver donat un cop d’ull sobre la perspectiva d’una època nomenada romàntica – cosa que fèiem fa quinze dies – referint-nos a aquells anys que feren el pont del segle passat al segle que vivim, ens permetrem quatre paraules sobre la reacció que va operar-se a casa nostra després d’aquell romanticisme estètico-literari dels Gaudí, dels Guimerà, dels Maragall i de la urbanització de la sardana i del Palau de la Música Catalana.

És redimible el Palau de la Música Catalana?

Thu, 21 Feb 1929 00:00:00 +0000

Estigueu convençut que en aquest país ―ens deia fa poc un amic nostre carregat d’experiència― la mort i a vegades la vellesa, obren per a molts dels nostres homes el període de la injustícia. Després de la mort del pintor Fortuny, totes les penyes de joves de l’Ateneu es reien d’ell; Verdaguer i Maragall tingueren, després de morts, una època d’eclipse entre els intel·lectuals; Martí Alsina fou oblidat; els arquitectes Oriol Mestres i Rogent i el pintor Simó Gómez també; el mateix ha passat amb el pintor Joaquim Vayreda i els escriptors Marià Vayreda i Emili Vilanova, i ara comença l’època de dir mal d’En Gaudí.

Conversa amb el Sr. Francesc Pujols

Thu, 07 Feb 1929 00:00:00 +0000

Filosof i, per ara, veí de Martorell

Un tren ràpid ens porta al veí poble. A l’estació ens espera el distingit amic, senyor Pujols.

–Caram, caram, vostès per ací…! Ja em dispensaran que els hagi vingut a rebre sense tenir ben fet el nus de la corbata… Les preses, saben? Ja se’n faran càrrec! Vaja, vaja… Doncs, què els porta per ací…? Volen “fer el vermut”? Ací mateix; al bar de l’estació… Els sembla bé…?