Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.
El poeta Lluís Via, que formava part de la penya d’ençà que aquesta començà de reunir-se al Cafè Continental, i amic íntim del nostre poeta, ens ha explicat, de manera sintètica la història de la «penya d’En Guimerà».
―Ja fa molts anys ―ens diu Lluís Via― l’Àngel Guimerà, amb una colla d’amics es reunien a l’antic cafè de Pelayo, situat a la Rambla de Canaletes, cantonada al carrer del mateix nom.
Això, jo, ho he sentit contar. A la taula d’En Guimerà hi prenien seient l’Ixart, l’Aldabert, En Bartrina i d’altres poetes i escriptors catalans.
En fundar-se la «Lliga de Catalunya», la penya presidida per Guimerà es va traslladar del cafè Pelayo al local de la Lliga, situat, primerament, a la plaça de Catalunya, i després a la Portaferrissa.
En dissoldre’s la «Lliga de Catalunya», i plegar «La Renaixensa», la penya de Guimerà va anar a instal·lar-se al Cafè Continental, a la cantonada de la Rambla i la Plaça Catalunya, establiment també avui desaparegut.
Començà de reunir-se la penya al Cafè Continental a les primeries del segle.
Per la penya, i durant els anys que es va congregar al Continental, foren concurrents assidus o bé hi desfilaren, En Pere Aldavert, En Sans i Guitart, En Francesc Permanyer, En Rafel Folch i Capdevila, el mestre Enric Morera, l’Amadeu Vives, quan era a Barcelona, En Miquel Augé, els germans Dodero, l’Ignasi Brics, l’Antoni Pubill, En Tomàs Costa i Coll, En Basas, En Marian Cataumbert i d’altres. També desfilaren per la penya molts escriptors i companys d’ideals d’En Guimerà, de tot Catalunya, quan venien a Barcelona.
―I vós ―preguntem a Lluís Via―, quan us vàreu sumar a la penya?
―En els primers anys de reunir-se al Continental. Des de l’any 1900 al 1907, vaig publicar la revista «Joventut». Aleshores ja hi anava alguna vegada a la penya, però en deixar-se de publicar «Joventut», ja hi vaig concórrer assíduament.
―En els anys que us reuníreu al Continental, quins fets remarcables es produïren, que tinguessin alguna relació amb la penya?
―Les estrenes d’En Guimerà, l’homenatge que va tributar al poeta tot Catalunya. La festa dels Jocs Florals, cada any, era per a nosaltres un fet remarcable.
―Hi tirava En Guimerà, als Jocs Florals?
―No, però no hi mancava mai. Des d’aquell any, en que en un sol dia va guanyar la Flor Natural, l’Englantina i la Viola i el feren Mestre En Gai Saber, ja no hi tirà mai més.
Com a fets extraordinàriament remarcables, recordo el grandiós homenatge al poeta Guimerà celebrat en la primavera de l’any 1909, festa memorable per tants conceptes: l’estrena de «La reina jove», celebrada al teatre Principal la nit del 15 d’abril de 1911; la de «Jesús que torna», al teatre Novetats, la nit del primer de març de 1917, en plena guerra europea; i l’estrena d’«Indibil i Mandoni», també al teatre de Novetats, la vetlla del 13 de desembre del mateix any; tres grans èxits, tres nits realment triomfals per a En Guimerà i el seu teatre.
Un altre fet remarcable fou el viatge a Perpinyà als començaments de l’any 1916, la visita de germanor dels literats catalans als germans del Rosselló amb motiu de la guerra. De la penya hi vam anar En Guimerà i jo. Fou una visita inoblidable.
El mateix dia de la nostra arribada a Perpinyà, M. Pams ens va obsequiar amb un «lunch» a casa seva, durant el qual ens féu saber que el Govern francès havia nomenat cavaller de la Legió d’Honor el poeta Àngel Guimerà i, tot seguit, li féu ofrena de les insígnies.
En Guimerà no sabia ni una sola paraula d’aquest homenatge que li tributaven els francesos, i va quedar sorprès i profundament agraït.
―Llibres i obres dels de la penya en el temps de les tertúlies del Continental?
―Es pot dir que els literats, en la penya, estàvem en minoria. Allà es parlava de literatura i de política, però també es parlava molt de negocis i de comerç. Molts dies, quan començaven les converses comercials, En Guimerà i jo ens aixecàvem, saludàvem i tocàvem el dos.
No recordo ben bé els llibres que publicàrem els de la penya durant aquell període d’any. Em sembla, però, que es va publicar, l’any 1906, el llibre de discursos d’En Guimerà «Cants a la Pàtria»; el volum «Glorioses», «Joies literàries» tretes de l’obra de l’Àngel Guimerà, que la Comissió Executiva de l’Homenatge a l’excels poeta, celebrat a Barcelona el dia 23 de maig de 1909, dedica als nois de Catalunya, i les seves obres teatrals estrenades en aquell temps.
En els últims anys de la penya del Continental i després a l’Ateneu, En Guimerà ens havia parlat molt d’una comèdia que tenia plantejada i que no arribà a escriure: «La senyora de Tous».
L’Aldavert va publicar diversos llibres, col·leccions dels seus articles, i allà pels anys 1911 i 1912 una revista amb el títol de «Nos amb Nos». Aquesta revista se l’escrivia gairebé tota el seu director i propietari, i hi col·laboraven alguns antics amics de «La Renaixensa».
Quan va plegar «Nos amb Nos», l’Aldavert continuava, i encara crec que continua, escrivint un article diari, articles que resten inèdits, molts dels quals ens els donava a llegir a tres o quatre amics de la penya, per tal que li donéssim la nostra opinió.
―I vés, quins llibres vàreu publicar?
―«Collita», un llibre de poesies que publicà la «Societat Catalana d’Edicions» i «A mitja veu», un altre volum de versos, editat per la «Il·lustració Catalana».
Per aquest temps, el mestre Enric Morera va compondre, entre altres obres musicals, les tres darreres sardanes amb lletra d’En Guimerà, «Les fulles seques» i «La sardana de les monges».
A les darreries de l’any 1916 la penya d’En Guimerà es traslladà a l’Ateneu Barceloní. Es reunia, a l’hivern, en una sala del casal, i a l’estiu, al jardí.
A les tertúlies d’havent dinat, a l’Ateneu hi anaven els mateixos que formaven la penya del Continental i algun altre com el novel·lista J. Pin i Soler.
Durant el temps que es reuniren a l’Ateneu, es va publicar, l’any 1920, el «Segon llibre de poesies», d’Àngel Guimerà, amb un prefaci de Lluís Via; es celebraren, el mateix any, els Jocs Florals que presidí el mariscal Joffre, en els quals En Guimerà féu aquell memorable discurs de gràcies i es va prohibir l’estrena a Barcelona del seu drama «Joan Dalla».
L’Enric Morera va estrenar diverses obres teatrals, entre elles, «Don Joan de Serrallonga».
J. Pin i Soler va publicar la novel·la «Alícia», l’any 1923, i estrenà una comèdia al teatre Novetats.
Amb la mort de l’autor de «Mar i Cel», la penya d’En Guimerà va rebre un cop mortal. Encara continuàrem reunint-nos els mateixos, poc més d’un any. Morí Pin i Soler, marxaren altres i, poc a poc, la penya ha anat desapareixent.
Ara ja sols queden uns quants fidels i el record inesborrable.