En l’anterior reportatge sobre «Les nostres penyes literàries», parlàvem de la «Penya d’En Guimerà», atenent-nos al seu aspecte exclusivament literari ―puix que no és altre el nostre propòsit― i als records del poeta Lluís Via, gran amic de l’autor de «Terra baixa», i amb el qual celebràrem l’interviu.
―Vaig llegir a LA VEU el reportatge referent a la penya literària d’En Guimerà, fidel i justa reproducció de la nostra conversa. Després m’han vingut a la memòria més records: les excursions que la penya feia de tant en tant, alguna vegada a Sant Pol, on estiuejava el mestre Morera i, cada any, sense deixar-ne un, a Alella, a la masia dita de Can Serra, propietat de Francesc Figueras, un dels homes més caracteritzats de la penya; i altres fets de quan ens reuníem al Continental i a l’Ateneu.
I en una nova conversa, el poeta Lluís Via, ens ha contat els al·ludits records.
―La penya d’En Guimerà ―ens diu Lluís Via― solia anar a Alella, cada any, quan florien els ametllers. Els arbres, els tarongers plens de fruit i el paisatge d’Alella havien estat admirats i cantats pels poetes i escriptors de la colla.
En Francesc Figueras convidava la colla a la seva masia amb motiu de la «matança del porc», diada assenyalada i típica, i ens obsequiava esplèndidament. I amb quina il·lusió anàvem tots a Alella, començant per En Guimerà!
Aquell dia, fins els més ensopits es revifaven, i la festa se celebrava amb còmica solemnitat. No hi mancaven ni els versos ni la música. El mestre Morera improvisava, moltes vegades. I jo, en llevant de taula, feia l’obligat «parlament poètic», amb el panegíric de la bèstia sacrificada. Encara es conserven alguns exemplars de la cançó «La mort del porc», lletra meva i música d’En Morera, la qual era cantada per tothom a la masia i els voltants, homes, dones i criatures. Nosaltres la cantàvem i fins En Guimerà l’havia cantada.
En Pin i Soler, que algun any assistí en aquesta festa, conservava la seva gravetat en mig del bon humor general, i amb aires de gran senyor, que realment li esqueien, llegia màximes de bon comportament i cortesania.
Un any, quan era alcalde de Barcelona En Morales Pareja, amic particular d’En Guimerà, va voler sumar-se a la colla. Hi comparegué en ple dinar, a tota pressa, aprofitant un lleure que li deixaven les obligacions del seu càrrec. Portava la vara d’alcalde, la qual li fou custodiada a part i amb tots els honors.
Com us he dit, la penya anava a Alella quan florien els ametllers. Aquests eren respectats i admirats. Però, en prendre comiat els de la colla, per tornar a Barcelona, En Figueras obsequiava a tots els companys amb branques de taronger i llimoner, carregades de fruit i amb grans braçats de mimosa florida.
La colla d’En Guimerà, molts dels quals havien publicat llibres, també havien plantat arbres.
―Un any ―ens diu En Via― en una de les anades a Alella, volguérem tots els companys, del més jove al més vell, plantar un arbre cada un. I així ho férem. Vam obrir, a cops de càvec, el clot corresponent, i vam plantar el nostre arbre.
En Guimerà fou l’únic que no pogué fer aquesta tasca, però presencià molt complagut la feina de tots, la plantació dels arbres pels amics de la colla.
Durant els anys de la guerra gran, en les converses de la penya dominaven, no cal dir-ho, les discussions sobre la lluita de les nacions.
A la penya eren en majoria els francòfils, però no hi mancaven germanòfils, especialment entre els que es dedicaven al comerç. Com que aquests eren els menys, defugien, tant com podien, les converses referents a la guerra. Això no vol dir que no celebressin tots la concessió de la Legió d’Honor feta a En Guimerà pel Govern francès.
També comentaren amb atenció, tant els de l’una banda com els de l’altra, el llibre «Poemes de la guerra gran», que publicà el company Folch i Capdevila, quan la guerra ja era acabada.
La penya d’En Guimerà també s’havia reunit al carrer de Petritxol, a la casa de l’Aldavert.
Quan per causes alienes a la seva voluntat, En Guimerà faltava a la penya, aquesta era un cos sense ànima. Ell se’n donava compte i li dolia deixar-la. Per la seva part, l’Aldavert, el més assidu de tots, planyia l’absència d’En Guimerà, qui era el llaç d’unió.
I succeí una vegada, que En Guimerà hagué de deixar Barcelona per les representacions d’una de les seves obres, traduïda al castellà. Aleshores va posar-se d’acord amb l’Aldavert, i aquest ens va dir: «Fins que l’Àngel torni, la penya es reunirà a casa meva, que és a casa d’ell».
La penya, agraïda, va reunir-se, durant tres setmanes, al carrer de Petritxol. I com sia que absent En Guimerà, no s’hauria parlat gaire de teatres, hi va concórrer cada dia En Pep Gil, el popular empresari valencià, admirador fervent i únic incondicional de l’Àngel. En Pep Gil, qui voltava pels teatres des de molt jove, era un arxiu d’anècdotes i facècies de la vida teatral, i ens divertia amb les seves contalles i el seu humorisme.
Quan En Guimerà va tornar del seu viatge, la penya s’instal·là de nou al Cafè Continental.
La penya d’En Guimerà en el temps del Continental es reunia tarda i nit.
―Com ja us he dit ―continua parlant Lluís Via― el més assidu de la penya era En Pere Aldavert. Semblava que mentalment passés llista dels assistents i que cada nit fes un recompte sentimental dels qui faltaven o dels qui s’aixecaven aviat per anar-se’n a algun teatre, i als quals En Guimerà es sumava moltes vegades.
Això metre anaven al Continental. Després, a l’Ateneu, l’Aldavert ja no tenia motiu de queixa, perquè la penya sols s’hi reunia a les tardes, havent dinat. En Guimerà dequeia ràpidament, la vista no li valia, i passava amb l’Aldavert, les nits a casa.
La penya era ja un cos sense ànima. Començà de faltar En Guimerà algunes tardes, i acabà per no venir gens. Ara l’un, ara l’altre, tots anàvem a veure’l a casa seva, a diverses hores, però el seu estat de salut no va permetre que la totalitat de la penya pogués reunir-se mai més al seu voltant.
Mor l’Àngel Guimerà. I l’inici de la dissolució de la penya va manifestar-se el dia mateix de l’enterrament. Tots acudírem a la casa mortuòria, i tots, seguint el mort, sortírem plegats… Però la massa immensa del poble, com onades impetuoses, disgregava els nuclis d’amics, i va disgregar la penya d’En Guimerà.
La penya ja era morta moralment, i aviat ho fou de fet. Aquella imposada disgregació de la colla en el seguici de dol, fou com l’avís de què la penya d’En Guimerà ja no tenia raó d’existir.