Meridià · Papers Vells

Les peregrinacions tavernàries dels meus temps

Fri, 29 Apr 1938 00:00:00 +0000

Som en temps de guerra. El vi escasseja. Però nosaltres, bevedors, continuarem impertèrrits fent l’elogi del vi, passant de pressa pels “cocktails” (inventors, els Pells Roges).

Retrospectiva. Bevien vi les marqueses en els balls de la Cort de França. I no xaropejaven. La pavana donava tanta set com fins fa poc donaven el vals i el “blue” i el xotis i el jazz. He sentit dir que Lluís XIV baixava ell mateix al celler a cercar vins per honorar als seus invitats i ell mateix escollia les ampolles. Les claus del celler, mai no les va confiar a ningú, ni a la reina. Temps en que bevien els monarques. Un rei aiguader, Lluís XVI. Fatal paradoxa. Prou sabeu com va acabar. L’aigua li va fer perdre el cap (21 gener del 1793).

L’experiència insubstituïble

Fri, 18 Mar 1938 00:00:00 +0000

Cada nova etapa de la vida és una nova experiència de la persona individual. No hi ha lliçó més eloqüent com la de la pròpia experiència, perquè tant en exactitud com en lluminositat l’esforç de l’individu no pot tenir una sortida ni una aplicació més lògicament reeixida, si vol orientar-se en el món de les coses existents i dels actes dels homes.

L’home, però, no és una pura receptivitat, ni un aparell registrador d’impressions i de commocions orgàniques… té aquesta facultat, sens dubte; però no és l’única, ni menys encara la superior de què disposa. L’home transforma i crea. Potser, per aquesta raó, no rep mai les coses passivament, sinó que les adapta a la seva personal idiosincràsia amb una mena de facultat selectiva que treballa quasi sempre d’una manera ignorada o, almenys, inconscient.

Crítica d’un llibre inèdit

Fri, 21 Jan 1938 00:00:00 +0000

Que em perdoni Mercè Rodoreda la mala acció de criticar un llibre inèdit. La satisfacció d’haver guanyat un Premi literari té també les seves contra partides; però en canvi, el tractar d’una obra és el millor reconeixement del valor que se li dóna. Es parla poc d’aquelles que no interessen. D’“Aloma” se’n parlarà llargament. Si jo m’he arriscat a fer-ho abans que es publiqués, és perquè en llegir-la m’ha suggerit observacions de caràcter més ampli sobre literatura catalana actual. No podrà aquesta crítica cenyir-se en l’anàlisi d’una obra forçosament desconeguda dels lectors; però és que en “Aloma” em semblen concretar-se característiques comunes a la majoria dels nostres escriptors joves. I que em perdoni encara la gentil autora d’aquesta petita facècia de prometre una crítica, i acabar amb un enfilall d’idees i divagacions que, en realitat, tenen poca relació amb l’obra criticada.

La fonètica barcelonina

Fri, 14 Jan 1938 00:00:00 +0000

Diu Pompeu Fabra, el gran desinfectador de la nostra llengua, corroborant l’opinió d’altres filòlegs catalans anteriors, que fonèticament el català més pur és el de la província de Barcelona. És cert que la morfologia i la sintaxi del llenguatge barceloní poden estar més corrompudes que les de les altres tres províncies catalanes que si hom ha dit que políticament i judicialment eren províncies artificials, fonèticament són províncies naturals. El cosmopolitisme que viu i alena al cor de la ciutat de Barcelona, radiant sobre tota la província, pot ésser un element interior de descomposició de les formes del llenguatge no sols per l’aportament de barbarismes, sinó pels girs provinents d’altres idiomes, com en podríem esmentar exemples, que és un cosmopolitisme que les altres províncies no sofreixen tan intensament. Però la fonètica, que és la biologia de la filologia, perquè és la fornal on es pasten i couen àdhuc els elements importats d’infiltració, és, per les raons que donarem i com els fets ho demostren la més pura i autèntica fonètica de les quatre fonètiques catalanes.