Beethoven

Tue, 01 Mar 1927 00:00:00 +0000

Heus ací el nom que en aquests moments omple tot el món musical. Fa temps que en els programes de concert tota música s’hi barreja, totes èpoques s’hi troben, totes les tendències s’hi confronten; clàssics, romàntics i moderníssims compareixen plegats, i per bé que no es facin bona cara els uns als altres, els oients tot ho escolten i amb l’afany de gustar-ho tot, de conèixer-ho tot, ens fem un mal pair i crec jo ens estraguem el paladar fins a no estimar veritablement la valor dels uns i altres. Però aquest any, ara en aquest mes, fa cent anys que va morir Beethoven, i sobtadament aquest nom ens domina, repassem la seva vida i rellegim les seves obres, les audicions s’unifiquen amb la seva música, i persona i obra ens pren cor i ànima, i oblidem tot altre autor i tots ens sentim beethovenians fins al moll dels ossos. Beethoven ens absorbeix, ens domina i sembla que la seva figura sigui ella sola la representació genuïna de tota la música. Què significa aquest cas singular? Per què havem d’oblidar la potència formidable de Bach, aquella profunditat sense fons de pura música, aquella ampla cançó de l’esperit, aquella devoció potent, corprenedora, aquella complexitat neguitosa a voltes, com mar avalotat que enyora i ànsia la calma allunyada? Per què ens distrèiem de la pura gràcia, límpida i serena, tendra i penetrant, del radiant Mozart, que porta goig i bellesa pura a l’ànima, amb la forma més perfecta i equilibrada? Per què els que coneixen els místics de la polifonia vocal quasi no es recorden de la pura i humil devoció, de la inefable catolicitat de les celestials formes palestrinianes? Per què els romàntics fugen de la nostra memòria com fantasmes avergonyits de la llum del dia, com éssers malaltissos que s’amaguen de l’home sa i fort que rumbeja salut i vigoria? Per què la cridòria i ganyotes de la pseudo-música modernista, que ens havia atret la mirada curiosa, davant la visió complerta del gran músic-sord ens fan venir el somriure als llavis? Per què, oh Beethoven, ens portes cap a tu i solament tu ara ens domines?

Lluís Millet · Papers Vells

Beethoven