La Veu de Catalunya · Papers Vells

Mallorca i Catalunya

Thu, 04 Jun 1936 00:00:00 +0000

Tot just arribat de les terres mallorquines, on he fet una llarga estada, em trobo amb l’agradable sorpresa d’aquest missatge de germanor que els intel·lectuals catalans adrecen als nostres germans de l’Illa Daurada. Ja no cal que us remarqui la joia immensa que m’ha produït aquest fet, car tornava d’aquelles terres amb l’ànima angoixada després d’haver palesat la considerable distància que ens separa —i no parlo de la distància material, cada dia més abreujada pel progrés, sinó de l’allunyament moral en què vivim uns mateixos germans en distintes terres.

La meva traducció del Dant

Wed, 26 Jun 1935 00:00:00 +0000

He vist aquests dies anunciada a la veu la meva futura traducció del Dant amb una pompa que em fa tremolar; he llegit també un amabilíssim article del meu amic M. Brunet, i un altre d’emocionant de Manuel de Montoliu, com alguns comentaris, tots molt considerats i falaguers, en diversos indrets de la premsa diària, i he rebut també lletres d’amics i paraules d’afecte, referents a la traducció de la Divina Comèdia que jo m’he proposat de dur a terme, i les primícies de la qual sortiran periòdicament damunt les planes de la veu de catalunya.

Les «Elegies» de Rilke

Sat, 23 Sep 1933 00:00:00 +0000

Hem rellegit recentment les “Elegies de Duino” a la llum de la penetrant interrupció que n’ha fet recentment Hester Pickman, traductora admirable. Ja és sabut que aquests poemes, considerats per la crítica com el pinacle de la poesia rilkiana, foren concebuts al castell de Duino molts anys abans de llur cristal·lització definitiva. Rilke els escriví en el petit “château” de Muzot, voltat d’aspres muntanyes solitàries, on el poeta menà des de 1921 fins a la seva mort, una vida “d’intimitat excessiva amb el silenci ―ha escrit Valéry― com si visqués en el temps pur”.

En la diada del llibre

Sat, 23 Apr 1932 00:00:00 +0000

Diada del Llibre 1932. Quants de records evoca aquesta diada, quantes idees suggereix, quantes coses representa! Les circumstàncies són avui ben distintes de les dels anys anteriors; i qui sap en què es diferenciaran d’aquestes les dels anys successius immediats. ¿Es revifarà potser aquell entusiasme inicial de la Festa del Llibre, creada amb un sentit poc adient per a nosaltres i transformada aquí tot seguit pel sentiment popular en una festa simpàtica? ¿O bé seguirà descendint el fervor emocionant de la diada? ¿Cap a quina mena d’obres aniran marcant-se cada vegada més les preferències del públic? Aquest últim problema és per a mi el més interessant. Convé la difusió de la lectura, però de la lectura verament profitosa per al conreu de la intel·ligència i l’enlairament de l’esperit.

Escolteu, dones de Catalunya!

Sat, 01 Mar 1930 00:00:00 +0000

Escolteu, dones de Catalunya!

S’acosten temps en els quals caldria que el vostre esforç i el vostre entusiasme es decantessin vers afers polítics.

Preparem-nos, dones de Catalunya. Ens cal no oblidar que de la nostra actuació en pot sortir una nova vigoria, en la política.

Estudieu!

Dones de Catalunya! Poseu-vos de cara al món; mireu les nacions que encara s’aguanten del desballestament de la gran guerra; els homes hi reconeixen que l’ajut de les dones ha estat el més sòlid i el més positiu.

Parlant amb en Santiago Rusiñol

Sat, 04 Jan 1930 00:00:00 +0000

A Arbúcies vaig conèixer En Santiago Rusiñol.

Estava assegut al cafè de la «Fonda Torres»; prenia una copeta d’absenta i enraonava amb uns quants admiradors arbuciencs…

L’endemà el vaig trobar pintant els jardins dels senyors Badés, tot embabiecat amb aquell bé de Déu de verdors i de brolladors juganers; em vaig acostar a «l’alegria que passa».

Jo era aquell any a Arbúcies a passar l’estiu i a fer salut; Rusiñol era per a mi l’alegria que passa, tot deixant una mena d’enyorament; i em recordava d’aquell vers que em sabia de memòria:

Un interviu amb l’autor a Palafrugell

Tue, 25 Jun 1929 00:00:00 +0000

Josep Pla parla del seu darrer llibre

És indubtable que «Cambó», el segon volum del qual ha sortit aquests dies, és un llibre que té un sentit polèmic que no pot escapar a ningú. Ateny els anys més vius, més intensos, els períodes àlgids de la política catalana. I per això mateix és perfectament previsible que aquest segon volum ha de promoure una polèmica de sentit general, donades les matèries que tracta, que són les més interessants de tot l’historial del nostre moviment polític.

La gènesi de l’Exposició

Thu, 23 May 1929 00:00:00 +0000

D’una cosa ens hauríem de fer ben bé càrrec, en aquest moment que tot Catalunya té els ulls girats a Barcelona i a la seva Exposició considerable; ens hauríem de fer càrrec que tots nosaltres seríem d’una altra manera si la primera generació política particularista no hagués actuat la lliçó que es desprengué, com un fruit de la branca, de l’Exposició del 88, de la “bogeria” del pintoresc i formidable alcalde Rius i Taulet.

Confessions literàries

Fri, 10 May 1929 00:00:00 +0000

El crític M. de Montoliu en l’article que acaba d’escriure sobre el meu darrer llibre «Madrid» fa una afirmació que m’ha impressionat singularment per la seva exactitud. «Una de les seves preocupacions constants ―diu parlant de les meves aventures estilístiques― és la del relleu, del graficisme de les seves impressions». I bé; aquesta observació constitueix l’essència d’una de les més persistents idees fixes de la meva carrera literària. Confesso que aquesta persistència l’he cultivada voluntàriament i que el dia que deixés de sentir-la deixaria d’escriure sense recança. Tothom comprendrà el perquè: considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura. Si jo arribés a escriure un paisatge, un retrat, una situació en relleu ja em podria riure del mort i de qui el vetlla; literàriament seria un home salvat.

Josep Pla. Madrid. Un dietari

Tue, 07 May 1929 00:00:00 +0000

Pocs escriptors trobaríem a casa nostra tan ben dotats com Josep Pla pel conreu d’aquest gènere literari que té per objecte l’observació directa dels fets vius, de la vida en tota la seva dispersa multiformitat. Aquest dietari n’és una nova i esplèndida confirmació. Josep Pla posseeix en grau superlatiu les dues qualitats que jutgem indispensables en un escriptor que vulgui excel·lir en aquesta mena de literatura; d’una banda, una fina sensibilitat, una receptivitat extraordinària enfront de tota vibració de vida en l’ambient físic i en el moral i social; d’altra banda, la qualitat complementària d’una força notable de penetració observadora i intel·lectual que ve a ésser com la força de reacció del pensament, amb la qual l’esperit de l’escriptor elabora i interpreta el caòtic material de les seves espontànies impressions. Josep Pla ha arribat ja a posseir i aplica, potser inconscientment, tot un mètode a la seva tasca d’interpretació intel·lectual dels fets vius al través del seu temperament, sense que per això minvi ni sofreixi l’acuïtat i la frescor de la seva impressionable sensibilitat. Volem apuntar esquemàticament algunes de les principals característiques d’aquest mètode. Començarem per observar que Josep Pla és un hàbil arreplegador i seleccionador d’anècdotes; els fets anecdòtics que ell recull i selecciona són sempre d’una gran significació i transcendència per a la vida individual o social per ell observada; àdhuc, de vegades arriben a posseir una força simbòlica. Més important que aquest aspecte de la seva tècnica, és l’audàcia amb què ell inventa les anècdotes quan ell ho creu necessari per arribar a una més intensa caracterització dels fets observats. Insistirem més endavant sobre aquest aspecte tan important de la personalitat del nostre escriptor. Ell sap treure, de més a més, un esplèndid rendiment del to d’àgil superficialitat i d’ironia despreocupada que ell dóna sistemàticament a les seves observacions. Aquest rendiment comença per mostrar-se en la variada i llarga galeria de retrats i paisatges inoblidables que trobem escampats en els seus llibres. Art difícil aquest, segons ell mateix confessa en el seu darrer llibre, quan diu: «Una cosa difícil de fer en literatura és un paisatge. Més difícil encara és fer un retrat, un bon retrat». I bé, en aquest volum hi ha un bell enfilall de notables retrats, executats amb uns pocs trets de ploma sobris i incisius que ens graven a la imaginació la fesomia moral de la persona retratada; recordarem els de Jori, Crexells, Unamuno, Ortega Gasset, Camba, Lerroux, Gómez de la Serna, Mella, i diferents personalitats polítiques i diputats a Corts. Els paisatges, poc nombrosos en aquest volum, no són menys notables. Hi trobem una impressió originalíssima i una interpretació força aguda del paisatge de Castella, i més particularment d’Àvila i Toledo. La sensibilitat que per al paisatge té el nostre escriptor s’estén, però, a això tan vagorós i indeterminat que en diem «clima», i és una de les pàgines més interessants i suggestives del llibre la que l’autor dedica a glossar espiritualment el clima de Madrid.

Conversa amb el professor Joaquim Xirau

Fri, 15 Mar 1929 00:00:00 +0000

Les conferències filosòfiques de l'Ateneu Barcelonès

Els nostres lectors saben que avui, a les deu de la nit, serà donada a l’Ateneu Barcelonès, la tercera de les conferències filosòfiques. Aquesta vegada ocuparà la docta tribuna l’il·lustre catedràtic de lògica fonamental en la Facultat de Filosofia d’aquesta Universitat.

És costum d’interviuar l’autor dramàtic abans de l’estrena, el pintor abans de l’exposició, el literat abans de publicar el seu llibre; per què, doncs, no hem de fer el mateix amb el conferenciant abans de la conferència?

Un festival de pensament

Fri, 08 Mar 1929 00:00:00 +0000

Divendres passat a l’Ateneu Barcelonès la Conferència de Mestre Serra Húnter: Ell mateix romania sorprès i confós una mica, de trobar-se al davant aquella diversa i fervorosa gentada. Nosaltres, però, ja ens l’esperàvem, i tot i la gran joia, no sentíem cap sorpresa. I doncs? Hauríem treballat anys i anys endebades per a crear una atmosfera on poguessin produir-se aquestes coses superiors?

No: d’ara endavant el filòsof, l’home de ciència, ja no es podran recloure al laboratori i a la càtedra, si volen plenament complir llur missió ciutadana: almenys per als millors, llur motiu d’actuació deixarà d’ésser una «assignatura» per a esdevenir un instrument de guia i educació de l’esperit públic; els caldrà indispensablement anar a la multitud per a satisfer-li aquest afany de cultura que entre tots havem pogut empeltar-li.

La descoberta de Catalunya

Sat, 12 Jan 1929 00:00:00 +0000

La generació literària actual, ben al revés d’aquella joventut pseudoparnasiana de l’any 1907 que era enemiga del «ruralisme», sembla donar-se amb un amor creixent a n’això que ve a constituir per a ella com la «descoberta de Catalunya». Els que som lectors interessats d’una gran part almenys de la producció literària actual, en els llibres de prosa i de poesia de la gent que ara escriu, hi trobem, sovint, una tan bella i nova reflexió del paisatge nostre i de les figures que el poblen, i una tan amorosa i íntima percepció i penetració d’ambdues coses, que de fet pot dir-se que aquests escriptors han fet el descobriment de llur terra. És clar que altres insignes literats abans dels d’ara, havien descrit amb igual amor i penetració els homes i els paisatges nostres i que per tal, en aparença almenys, res de nou vénen a fer els que ara escriuen, més de tal faisó l’art mena les activitats dels homes, que de cada artista ver, es pot dir que fa el descobriment de la natura i que en art, per tal es pot afirmar que és malaurat aquell que no descobreix la Mediterrània.

No està bé d’enutjar-se contra l’art d’avantguarda

Sat, 05 Jan 1929 00:00:00 +0000

L’art d’avantguarda té molta gent enfadada. Hi ha entre els enfadats, crítics intel·ligents i crítics que no ho són tant, «amateurs» desvetllats que volen ajustar llur pas al pas de les coses i no hi entren; gent que s’ofèn, com aquell pagès que no sabia de lletra i s’indignava tenint al puny enèrgicament sacsejada la carta que un noi seu li acabava de trametre de Barcelona; saberuts d’aquells que tenen la veritat al cos com qui hi té un rei i no volen passar per altra veritat que la seva; acadèmics catastròfics que anuncien el pròxim anorreament de totes les arts belles i mig belles; pintors bons que, després de molts anys de lluitar, s’han fet un públic d’aficionats admiradors i troben que això s’hauria de privar, perquè desorienta el públic; i encara a la cua hi ha una massa de gent que es mira els quadros amb mala cara i diu, seguint la moda: «No hi ha dret».

Per Joanot Martorell

Wed, 02 Jan 1929 00:00:00 +0000

Caterina la Gran diu, en les seves «Memòries», que el primer llibre que llegí fou el «Tirant lo Blanc». La famosa emperadriu de Rússia afirma, en efecte, taxativament: «La meva primera lectura ha estat “Tirant lo Blanc”».

Un erudit eslau, Bilbassof, autor del millor llibre que es coneix sobre la Messalina de la Cort del Nord, no arribà mai a comprendre que dimoni era aquest llibre. La seva obra és feta amb molta cura sobre documents gairebé sempre inèdits, però quan arriba a haver d’explicar què és el «Tirant lo Blanc» diu que sospita que el títol d’aquest llibre té molta relació amb un ocell que es troba a Amèrica i que és anomenat pels naturalistes «tirannus albus». (!!!) La conversió del cavaller de la novel·la de Joanot Martorell en un estrany ocell d’Amèrica és un dels jocs de mans més divertits de l’erudició moderna.

Indiscrecions sobre el Premi Crexells

Fri, 28 Dec 1928 00:00:00 +0000

El resultat del concurs de novel·les per al «Premi Joan Crexells» deu haver sorprès molta gent. A les persones que coneixen, per dins, el moviment intel·lectual català no els ha pas sorprès gens. El comitè que articulà els estatuts impulsat per un noble moviment de filantropia i generositat, exigí que les obres a premiar fossin inèdites, i digué que només subsidiàriament es podria premiar una obra ja publicada durant l’any. Suposà, en un mot, que a casa nostra hi pot haver algun geni obscur i ignorat i pobre, per al qual l’obtenció del premi podria fer l’efecte d’una escala per arribar a la notorietat i a la glòria. Hi ha genis ignorats a casa nostra? Jo crec que sí. N’hi ha com a tot arreu. Hi ha una mena de genis que ho són a condició de romandre ignorats. De seguida que es donen a conèixer deixen d’ésser-ho. La nostra experiència, en aquest punt, és llarguíssima. Del 1900 ençà hem descobert, gairebé cada any, un geni: el geni anyal. Què s’han fet de totes aquestes nostres esperances? On han anat a parar? L’única cosa que es pot dir és que la majoria són casats i tenen família i que són, més o menys, escèptics.

La diada d’Innocents

Fri, 28 Dec 1928 00:00:00 +0000

He notat que, d’uns quants anys ençà, la diada d’Innocents ha perdut molt del seu prestigi. En dir prestigi em refereixo, naturalment, a tot allò que la festa té d’infantil i bullanguer.

Actualment les facècies de la diada queden reduïdes a la mínima expressió: estrena de tres o quatre comèdies i algun solt periodístic d’aquells que ensenyen la cua.

Recordo, i els meus records gairebé són visibles a simple vista, que anys enrere la diada d’Innocents era una mena de carnestoltes sense disfresses. Vull dir que la gent esperava la diada d’avui per riure amb tota la boca, aguantant-se la panxa.

Algunes reflexions. Entorn del “Premi Crexells”

Sun, 23 Dec 1928 00:00:00 +0000

El resultat, aparentment desolador, del primer concurs al «Premi Joan Crexells» ha ofert un bell pretext als crítics per a renovellar les consideracions sobre les possibilitats de la novel·la entre nosaltres.

Quan, fa tres anys, En Sagarra encetà el tema, tinguérem ocasió d’exposar les nostres opinions sobre els aspectes editorials de la qüestió. Editorialment no existien altres obstacles que els de la limitació del nostre públic.

En Riba, en el pla de les idees, hi digué, en conferència memorable, coses substancioses. L’evidència del problema era palesa si comparàvem per exemple, la nostra lírica contemporània i la nostra novel·la. Per força havíem de constatar que la nostra lírica ens ofereix produccions de valor universal, permanent, dignes d’una cultura superior, mentre la novel·lística, en canvi, en el seu conjunt, presentava un to més aviat inferior; hi ha, és clar, algunes excepcions glorioses.

Sobre L’Aventura I El Viatjar

Sun, 23 Dec 1928 00:00:00 +0000

El diari «Politiken», de Copenhaguen, ha volgut celebrar el centenari de Juli Verne d’una manera digna. Ha obert un concurs entre xicots danesos de quinze a disset anys per a pagar un viatge al voltant del món. Les condicions del concurs foren poder tenir una conversa en alemany i en anglès i posseir nocions de francès. Dinamarca és un país petit. Es presentaren al concurs milers de xicots de l’edat exigida. La lluita fou molt renyida i el jurat donà el bitllet a un xicot de setze anys que demostrà conèixer a la perfecció l’anglès, l’alemany i el francès.

Marcel Proust vell i nou

Wed, 19 Dec 1928 00:00:00 +0000

Continua lentament a tots els països d’Europa l’ascensió ―a través d’una contrastació de criteris molt normal― de l’obra de Marcel Proust. Cada dia és més general l’admiració pel gran escriptor francès. Els últims irreductibles han de sortir, en realitat, del camp estrictament literari per a combatre’l. D’aquí vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant s’ha de saltar fins a Stendhal. Entre aquests dos noms, Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmates a l’aigua de roses.

Consideracions generals a l’entorn del Premi Crexells

Sun, 16 Dec 1928 00:00:00 +0000

Una breu declaració sobre el Premi Joan Crexells, publicada a «La Nau», resultat d’un ràpid interrogatori per telèfon, m’obliga a puntualitzar i aclarir alguns conceptes per tal d’evitar confusions. Són coses que he repetit sovint de paraula aquests mesos últims, i de les quals àdhuc, he conversat amb alguns dels companys i amics, membres del Jurat.

En primer lloc, i en termes generals, no crec en l’eficàcia d’aquests concursos, ni en què tinguin un resultat favorable per a la literatura en ella mateixa. Tenen, sí, una valor, abans que tot pràctica: fan que l’atenció del públic s’orienti, a voltes s’apassioni, envers la literatura d’un país; intensifiquen el negoci editorial, ajuden, d’una manera general, a la difusió del llibre, de les idees.

El problema econòmic del novel·lista

Sun, 16 Dec 1928 00:00:00 +0000

Em referiré, per segona i darrera vegada, si no hi ha res de nou, a determinats comentaris que ha suscitat el veredicte emès pel Jurat del Premi Crexells.

Hom addueix, en contra de la concessió del premi a una novel·la, les dificultats que s’oposen a que els nostres novel·listes produeixin. Per a nomenar les coses pel seu nom, hauríem de dir: ―Senyors, en novel·la no esperin res de bo. Sí, veuran que es publiquen novel·les, però no en facin cas; són dolentes. No saben que els nostres novel·listes, pobra gent, tenen altra feina?

Ni amb tot l’or del món!

Sun, 16 Dec 1928 00:00:00 +0000

Sembla que una gran consternació plana damunt els professionals i els aficionats a les lletres en veure el resultat del veredicte al «Premi Joan Crexells». No tenim novel·listes!, algú, posant-se les mans al cap, ha dit amb veu melodramàtica: Un any sense haver-se publicat a Catalunya una sola novel·la important! Això és terrible! A mi, aquesta mena de desesperació em fa un efecte tot especial. Em sembla trobar-me davant d’un pescador de canya qui s’imagina que basta posar un bon esquer al seu ham per agafar un peix de mitja rova. Aquest pescador, si vist el mal èxit de la seva pesquera, deduïa que al riu on ell ha tirat la canya no hi havia peixos grossos, esdevindria encara més il·lògic. Han pensat la majoria dels que fan comentaris sobre el resultat del concurs «Joan Crexells», en les nombroses i misterioses causes que poden determinar la inapetència dels peixos? Comencem per dir que els que tenim una idea aproximada del temps que cal per a pensar i escriure una novel·la a consciència, una novel·la que no sigui exclusivament suc de ploma, hauríem cregut miraculós que el jurat del «Premi Joan Crexells» hagués trobat cosa bona per escollir. Quina idea es té de la lleugeresa mental i manual dels nostres novel·listes? Sabeu que un assumpte novel·lístic vol ésser afalagat i cuidat com un nadó, que heu d’apeixar-lo molts jorns abans no camina sol, i dormir amb ell i passejar-lo i guarir-lo si malalteja? (Ja ho crec que malaltegen els assumptes!) i després vénen les dificultats de desenrotllar-lo i fixar-lo sobre el paper, les angúnies de l’estil, les moltes coses imprevistes que apareixen i us obliguen a modificar, retocar i ordenar escenes i diàlegs i sovint capítols sencers, els dubtes suggerits per l’afany de perfecció que us esperen darrere cada paràgraf com lladres de camí ral i què sé jo… la materialitat d’escriure centenars de quartilles en pocs mesos. La crida fou adreçada als novel·listes amb motiu del «Premi Joan Crexells» venia a dir-los: Apa, feu-vos un tip de suar i córrer per arribar tard. Es concedí la pròrroga del termini d’admissió, molt cert, però els que ja havien desistit d’anar al concurs per manca de temps, segurament no es posarien pas a escriure llavors, quan, perduts molts jorns, els en donaven alguns més de coll.

No podem tenir novel·la?

Sat, 15 Dec 1928 00:00:00 +0000

Tal com era previst, els comentaris sobre el premi Crexells no s’han fet esperar. Hi ha motius per creure que tardaran a estroncar-se. El tema és ric de suggestions.

En sumar-me a la llista dels comentaristes he de declarar per endavant que, en efecte, ningú, absolutament ningú, no pot dubtar de la recta intenció i de la competència del Jurat. Aquest aspecte de la qüestió, per tant, i almenys per la meva banda, queda eliminat. Ara, que resten tota una colla d’altres aspectes de prou interès i que hom no pot negligir.

No ens ve pas d’un any…

Wed, 12 Dec 1928 00:00:00 +0000

Les idees exposades pel senyor Montoliu en aquestes planes, a propòsit del darrer llibre del senyor Farran i Mayoral, són un resum perfecte de l’evolució que ha sofert la cultura catalana en aquest quart de segle. El sentit d’aquesta evolució es pot, naturalment, discutir. Jo, personalment, crec que és un sentit que conté molts elements favorables i en el meu modest terreny he fet tots els possibles per ajuntar-me al moviment. Crec que la gent d’avui ha sabut aprofitar les poques coses aprofitables que emplenaren la vida intel·lectual de principis de segle. El demès ho ha desembarcat sense contemplacions. Al meu entendre ha fet bé.

L’escala de l’odi

Tue, 11 Dec 1928 00:00:00 +0000

Heu-vos ací els resultats provisionals de l’enquesta que fa deu anys porto a cap sobre l’odi. D’una quantitat innombrable de situacions humanes i com a resultat de moltíssimes converses tingudes amb persones amb les quals més o menys anant pel món, he intimat, en dedueixo que des del punt de vista de la capacitat d’odiar, les persones es podrien posar en aquesta escala de Jacob:

Primer: Les persones capaces de sentir un odi més profund, més sistemàtic i més llarg, són els erudits de totes les rames del coneixement humà. L’odi dels erudits és un odi al roig-blanc. Es manifesta d’una manera, diríem, tan pura, tan alerta, en qüestions tan insignificants, que els seus resultats són per excés, invisibles, gairebé banals. De vegades un erudit escriu, en el fons d’una nota introbable d’alguns dels seus llibres voluminosos, un adjectiu d’aspecte acadèmic que fa als seus companys d’erudició el mateix efecte que si, de cop i volta, es trobessin amb un llangardaix viu a sobre llur taula de treball.

La venda d’obres d’art del Govern dels Soviets

Fri, 30 Nov 1928 00:00:00 +0000

Els dies 6 i 7 del corrent, va tenir lloc a Berlín, la venda d’obres d’art, convocada pel Govern de la República dels Soviets de Rússia. Un luxós catàleg, proveït de nombroses reproduccions fototípiques, anunciava al món dels amateurs aquesta subhasta que diuen que el Govern rus feia com a via d’assaig, d’una sèrie de vendes que havien de succeir-la. El catàleg anunciava que els objectes que s’anaven a vendre, procedien part del Museu de l’Ermitatge, i part de dos altres palaus públics. Això venia a dir als amateurs burgesos (que són ara com ara els únics amateurs possibles que hi ha arreu del món), que no res del que es venia era producte de les incautacions que l’armada roja va fer de totes les col·leccions i propietats privades. Així els escrúpols eren infundats, i tothom podia comprar sense recances.

A l’Empordà anem endavant

Sun, 18 Nov 1928 00:00:00 +0000

Encara que sembli mentida, és així mateix: el que amarga la vida dels pintors d’avui és la seva coherència filosòfica. Potser mai com ara no hi havia hagut un paral·lelisme tan perfecte entre les idees dels tallers i dels cafès i les idees de la filosofia. I el paral·lelisme començà amb Bergson, qui és el pare de tota l’elucubració aparentment confusa que es produeix i de tota la producció que amb timidesa o amb procacitat s’ensenya.

El blau i el caqui

Sun, 18 Nov 1928 00:00:00 +0000

Fa temps que fou iniciada la batalla contra el color blau en el vestit dels obrers. Els primers d’aixecar-se en armes, diguem, van ésser els mateixos interessants. El vestit blau fou víctima de la seva pròpia popularitat. Adquirí massa el caràcter d’uniforme. I encara que els nostres obrers consideren que la formació és imprescindible quan hom torna de menjar el be pasqual, senten una evident repugnància per la lliurea.

D’altra banda, el vestit blau va perdre, com qui diu, de cop i volta, tot el seu prestigi. I això que havia estat considerable. No dubto a assegurar que fer la història del vestit blau equivaldria a historiar, en un aspecte, les darreries del segle anterior i gairebé tot el primer quart de la present centúria.

La celebritat i l’extravagància

Sat, 17 Nov 1928 00:00:00 +0000

Suposo que haureu notat en la vida corrent que una persona rara o vestida d’una faisó estrafolària s’emporta les mirades de tothom i es parla d’ella amb preferència a una altra que tingui les degudes proporcions corporals i les fesomies correctes o vagi abillada com és de llei dintre la moda actual.

En el món de l’art passa una cosa per l’estil. A la celebritat s’hi arriba més de pressa saltant a peu coix que caminant amb les dues cames; encasquetant-se un barret de cascavells que duent-ne un de casa el barreter; inventant teories noves que seguint les velles i blasmant de tot, sense fer res, que essent devot d’una sola cosa i treballant nit i dia.

Les nostres penyes: La d’En Guimerà, encara

Fri, 16 Nov 1928 00:00:00 +0000

En l’anterior reportatge sobre «Les nostres penyes literàries», parlàvem de la «Penya d’En Guimerà», atenent-nos al seu aspecte exclusivament literari ―puix que no és altre el nostre propòsit― i als records del poeta Lluís Via, gran amic de l’autor de «Terra baixa», i amb el qual celebràrem l’interviu.

Havem retrobat Lluís Via i ens ha dit

―Vaig llegir a LA VEU el reportatge referent a la penya literària d’En Guimerà, fidel i justa reproducció de la nostra conversa. Després m’han vingut a la memòria més records: les excursions que la penya feia de tant en tant, alguna vegada a Sant Pol, on estiuejava el mestre Morera i, cada any, sense deixar-ne un, a Alella, a la masia dita de Can Serra, propietat de Francesc Figueras, un dels homes més caracteritzats de la penya; i altres fets de quan ens reuníem al Continental i a l’Ateneu.

Un poble estrany

Thu, 15 Nov 1928 00:00:00 +0000

Una tarda d’istiu, ens passejàvem la senyora Xammar, el senyor Xammar i jo per la plaça Roja de Moscou. Feia bon temps i era una delícia aturar-se a badar davant de les parades que a ple vent tenien obertes els venedors ambulants. Ja feia estona que ho fèiem, quan, de cop i volta, el senyor Xammar es posà a córrer, cridant. Suposant que passava alguna cosa, em vaig posar a córrer també darrere del senyor Xammar. Aviat ho vaig comprendre tot: un xicot de deu o dotze anys que corria a una vintena de passes davant nostre i que devia formar part de la infància abandonada de Moscou, acabava de robar la ploma estilogràfica del senyor Xammar.

Entre el Born i el carrer de Ponent

Wed, 14 Nov 1928 00:00:00 +0000

Hem estat una mica massa poc afortunats amb el primer article enviat a La Veu de Catalunya. Però com que el tema té, al nostre entendre, el més gran interès, tractarem de dir les coses d’una altra manera.

El planejament i la recol·lecció de dades per l’obra que estic escrivint sobre el senyor Cambó m’ha fet adonar d’una cosa: m’ha fet adonar que encara el que hi pot haver de més interessant i fascinant per un català és conèixer, de primera mà, el seu país i la gent del seu país. Aquest coneixement és una cosa que jo, francament, tenia una mica negligida i que ara que m’hi he embrancat em produeix la indescriptible sensació que hom sent quan, sense moure’s del camp intel·lectual, trepitja la terra ferma. Aquests treballs que ara estic fent els aconsellaria a tots els homes de la meva generació. No són pas uns treballs completament agradables. Moltes coses que hom considerava respectables i definitives per simple esperit d’imitació o per no haver-les mai reflexionades fredament, resulten d’una buidor i d’una feblesa ridícula. A trenta anys, però, és l’hora de decidir-se: o cap al no-res verbal, enlluernador i florit o a tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i si pot ésser, agafar-la viva.

El pas submarí

Fri, 09 Nov 1928 00:00:00 +0000

És segur que encara hi ha qui discuteix quin nom hem de donar als trens qui circulen pel subsòl de Barcelona. “Metro”? Subterrani, potser?

Quant al Transversal, el deixarem de banda. En això, almenys, que cadascú li doni el nom que més li plagui.

Ara, respecte l’altre, el gran, la cosa varia. A ell no li escau ni un nom ni l’altre. Mereix que hom l’anomeni el pas subterrani.

I que no ho dic pas perquè sí és fàcil de comprovar. Només cal prendre’s la molèstia d’entaforar-se a l’estació de la Plaça d’Urquinaona.

Les nostres penyes literàries: La d’En Guimerà

Fri, 09 Nov 1928 00:00:00 +0000

Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.

Les nostres penyes literàries: La de “La Revista”

Sat, 03 Nov 1928 00:00:00 +0000

La penya literària de «La Revista», de «La Revista» de Josep Maria López-Picó, es congrega, actualment, al Cafè de la Rambla.

La història d’aquesta penya és relativament curta ―tretze anys de vida―, però fecunda en iniciatives i realitzacions.

La penya actual

Cada dia, de set a nou del vespre, trobareu a l’interior de l’esmentat cafè, als escriptors i artistes que formen, actualment, la penya de «La Revista».

Les reunions literàries són presidides pel poeta Josep Maria López-Picó, fundador i animador de la penya. Els més habituals concurrents són: Carles Riba, Agustí Esclasans, Millàs-Raurell, Josep Obiols, Rafael Benet, En Foix i l’escultor Rebull.

Les nostres penyes literàries: La Colla del “Colón”

Tue, 30 Oct 1928 00:00:00 +0000

Passat l’estiu i al ple de la tardor, la vida literària i artística ha recomençat a Barcelona. S’han inaugurat les exposicions d’art i els concerts, han començat la temporada teatral, els cicles de conferències culturals als ateneus i societats i les penyes a reunions literàries es veuen concorregudes i completes.

Ara és l’hora, doncs, de fer uns reportatges sobre les nostres penyes literàries. Començarem per la penya que es reuneix cada dia, cap al tard, al cafè Colom i que en el nostre món literari és coneguda per «la colla dels vells», encara que hi ha alguns que no ho són, i per la joia i l’optimisme que dominen en la penya, cap no ho sembla.

Bastir-se un clos

Tue, 18 Sep 1928 00:00:00 +0000

Estic decidit a bastir-me un clos. Vull dir que he pres el determini de defensar una propietat. La nostra literatura, encara adolescent, cal que comenci de prendre en mà la defensa dels seus interessos, massa negligits fins ara en un ambient d’abusiva familiaritat, de deixadesa i de mal entès idealisme. És precisament perquè es tracta d’una qüestió d’interès general (entre els escriptors i els que en una forma o altra els editen) que faig conèixer en lletres de motllo el meu propòsit; i també, si cal, com un avís.

Un premi-aniversari

Sun, 11 Dec 1927 00:00:00 +0000

No ens n’adonem prou, potser; és un fet incontestable, però, que d’un breu espai de temps ençà l’esperit i les coses relacionades amb l’esperit a casa nostra segueixen una rapidíssima marxa ascendent.

S’està creant una atmosfera. S’està formant un ambient favorable a la desclosió d’una sèrie de projectes enormement interessants.

El balanç actual de la nostra situació literària i artística és un balanç evidentment encoratjador. Les nostres principals tares es van atenuant; els nostres defectes més característics es van corregint. De tant en tant diríeu que es clava una fita definitiva en el decurs ininterromput del nostre espiritual avançament.

El «Charleston»

Sun, 13 Feb 1927 00:00:00 +0000

He presenciat un fet commovedor. En un carrer estret, negre i llarg, com un dia sense pa, sonava un piano de maneta. La gent d’aquell barri, ultra democràtic, sense la inquietud, sense l’ai al cor de la galleda única –allí les escombraries se’n van soles al carro, fartes de rebre trepitjades– es lliurava al plaer de la música i de la dansa.

El pas estava obstruït per una gernació compacta, que no formava rotllo –car les condicions geomètriques de l’esmentat carrer no ho consentien– sinó un paral·lelogram absurdament prolongat, al mig del qual unes dues-centes criatures ballaven el «charleston».

Anticapelleta

Sun, 06 Feb 1927 00:00:00 +0000

No diem pas que hagi desaparegut del tot, per bé que alguns hagin negat l’existència de la capelleta a casa nostra. Afirmarem, si més no, que està en greu perill d’ésser anorreada. La capelleta és una cosa indesitjable. L’encens que a dintre seu es respira enrareix l’aire i us ofega l’esperit. No és aquella mena de sentor venerable, de pàtina autèntica que us entre al moll dels ossos en traspuar la llinda d’una Catedral mil·lenària. No és tampoc la sanitosa flaire bosquerola de les nostres ermites emblancades, encastellades pels turons, ni aquella forta odor de pagesia que s’arrecera entre els plecs de les velles banderes de les confraries, en les nostres parròquies rurals. En la capelleta no es veu enlloc l’or de llei, sols lluu, insolent, la purpurina, i es respira una olor aspra de vernís fresc i enganxós encara. Per dir-ho en un mot, es veu massa el llautó.

Les deesses proscrites

Wed, 26 Jan 1927 00:00:00 +0000

Hi ha un bell nombre de ciutadans que semblen entestats a proscriure dues deesses, en les quals hom reconeix, a través de deferències de temperament, l’aire de família, i a través de la diversitat de tons, l’usual entreajut. Llurs noms són Ironia i Passió. L’una és més cohibida i púdica i intel·lectualitzada en la seva flama; l’altra, més mostradissa i de veu més viva, es dóna tota a l’escomesa del desig. Hom les concep com a persones pertorbadores. Hom les bandeja en nom del Seny. I cada vegada que hom bandeja en nom del Seny la Ironia i la Passió, hom torna a fer prendre la cicuta a Sòcrates i empra una mena de neomaltusianisme per a evitar que aparegui un nou Pèricles. Hom es desdiu per consuetud peresosa i poruga del complex poderós i dramàtic de la civilització viscuda amb sentit protagonístic. Hom demana de vegetar en provincianismes, d’engorronir-se en una vida social esquemàtica, de tenir, més que no pas una cultura, una rambla de savis, com la de les flors i la dels ocells.

Com cal saludar un amic?

Mon, 03 Jan 1927 00:00:00 +0000

Mai dels mais no m’havia preocupat d’aquesta petita qüestió protocol·lària. Saludava els meus amics segons l’humor, la temperatura ―a l’hivern, a fi de no treure’m les mans de les butxaques simplificava la mímica― la pressa, les empentes, etcètera. Calia que ells prenguessin la bona voluntat com jo prenia la llur sense escatir res més.

Però la susceptibilitat d’un m’ha sumit en greus indecisions respecte els altres, tement la repetició del cas, per cert molt desagradable.

Gaudí home de desordre

Tue, 15 Jun 1926 00:00:00 +0000

Un cert dia, aviat farà dos anys, En Gaudí va ésser detingut. D’aquest episodi de la seva vida, no li plaïa parlar-ne: no creia que se n’hagués d’enorgullir, ni se’n volia enrojolar; de més a més, considerava la detenció tan natural, que entrava en la categoria d’aquells incidents dels quals no val la pena de dir una paraula.

El delicte que en va ésser causa, dit secament, sense comentari, és dels que produeixen una invencible estranyesa; és precís retrocedir alguns segles per a trobar-lo en funcions; va ésser detingut perquè volia combregar.

El geni i el sant

Fri, 11 Jun 1926 00:00:00 +0000

A Barcelona ha mort un geni! A Barcelona a mort un sant! Els que hem vist, des de petits, anar sorgint lentament, pam a pam, de sota terra les pedres vives d’aquest el nostre temple expiatori, el nostre temple pairal, el nostre temple providencial, de la Sagrada Família, d’aquest temple que ha estat un temps nomenat la Catedral dels pobres, i hem viscut, dia per dia, l’aparició d’En Gaudí i hem presenciat la florida miraculosa dels seus somnis de místic i de poeta i sabem com sovint ens ha torbat la seva desbordada fantasia creadora, en veure desaparèixer, ara de sobte, i allunyar-se, per a sempre, la figura venerable, camí de l’eternitat enllà, tenim la clara sensació de presenciar, no sense una commoció molt forta dins el nostre esperit, la fi d’una època.

Una generació sense novel·la

Sun, 07 Jun 1925 00:00:00 +0000

I. Apologia de la nostra lírica

Ara darrerament, Josep M. de Sagarra s’ha planyut de la misèria de la novel·la catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós embaterion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l’imponent gènere literari. «Tenim por i hem de vèncer la por: anem, la glòria és a l’abast de la nostra mà»: creiem resumible en aquests termes el seu article. Que la por hi és, ens sembla evident; però més aviat la celebraríem, àdhuc la propugnaríem, com un indici d’un benvingut sentit de responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar càndids entusiasmes poètics —o no menys ingenus accessos de criticisme— l’alta lírica d’un Josep Carner, per exemple, o d’un López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condemnacions malhumorades i equívocament generals, conglobada amb els assaigs dels col·laboradors de «Joventut Catalana» i àdhuc amb els xarons refilets del Bloc Manelic.

El diví Plató en català

Fri, 23 May 1924 00:00:00 +0000

Dies enrere, érem en un laboratori. Després de perllongades manipulacions, obteníem un líquid que contenia tota la riquesa del producte original que ens proposàvem transformar. Calia encara filtrar-lo. I el líquid passava lentament pel filtre com aspirant a la divina transparència, a la clara immortalitat del cristall pur ―en què havia de resoldre’s a la fi.

Per un bell atzar de les associacions d’idees, Plató ens semblà aquell riquíssim producte original; la respectuosa, recatada i noble traducció de Joan Crexells, que ara ens ofereix la benemèrita «Fundació Bernat Metge», era com la cristal·lització catalana del més gran dels filòsofs grecs.

Traspuament de la llum

Wed, 04 Jul 1923 00:00:00 +0000

Un matí de març jo anava en tren per la Riviera. Era molt de matí. Clarejava difícilment. El cel era obert. La florida dels fruiterars semblava de paper. Hauríeu dit que la mar era oliosa. La broma s’estava, tota encantada, damunt les muntanyoles. Per les petites ciutats, hom veia passar cares opaques, espatlles deprimides. Pobra gent! Era un d’aquells matins que, abans de rentar-vos, us atureu una estona, amb un aire pensívol, a mirar la ribella. I no és que penseu en res. Però us manca una empenta. A tota la terra li mancava una empenta. L’emmascara de fum que feia un vapor a l’horitzó, durava, durava. La columneta de fum dels petits masos, perduts entre les oliveres, no es desfeia gens. De tard en tard piulava algun ocell; piulava una mica i després s’aturava en un branquilló, poc convençut. Alguna dona, feta un garbuix, mirava a la finestra. La miràveu, i no us corresponia ni prenia un fals aire dissimulat; badallava.

De la nova guerra a la nova pau II

Wed, 04 Apr 1923 00:00:00 +0000

Les coses avui estan així: que no pot parlar-se dels afers més greus i essencials de la política internacional sense tenir en compte una força imprecisa i formidable ensems, difícil de definir, però impossible d’eliminar o d’ignorar. «Opinió del món», res de menys, s’anomena aquesta força. No hi ha ningú que no en parli, o almenys que no n’hagi sentit a parlar. No hi ha cap home d’Estat que en menyspreï la importància. Quin to de tristesa profunda no tingué el discurs del Dr. Cuno al Reichstag en parlar de la soledat d’Alemanya, en reconèixer que en aquesta hora de crisi no sentia Alemanya al seu voltant l’escalfor de l’opinió del món?

De la nova guerra a la nova pau

Tue, 27 Mar 1923 00:00:00 +0000

Després de tornar de la conca del Ruhr, nou teatre de la guerra, amb el darrer tren directe que va sortir d’Essen cap a Berlín, la tasca de resumir amb brevetat les impressions rebudes, els fets observats, les declaracions recollides, amb el fi d’arribar a conclusions precises i relativament certes, no es troba gens planera. Ben al contrari. Car formular les conclusions d’una enquesta a la regió del Ruhr equival a voler contestar aquestes preguntes. Primera: com acabarà la nova guerra i quan. Segona: quines seran les condicions de la nova pau.

Els enginyers esperen la seva hora

Tue, 20 Mar 1923 00:00:00 +0000

Mentre sou al Ruhr, a tot arreu i a tot hora sentiu la presència de l’exèrcit francès. Ara és un sentinella que no us deixa passar per un carreró; més tard és un general que deambula cerimoniosament acompanyat dels seus ajudants i seguit d’una escorta armada. Les ametralladores blindades circulen amb tanta abundor com els autotaxis, i els «tanks» esdevenen vehicles de ciutat. A Essen i a les carreteres de la conca del Ruhr hom gaudeix avui del mateix espectacle que a Amiens i a les carreteres de la conca del Somme durant l’estiu de 1916.

La resistència dels minaires

Mon, 19 Mar 1923 00:00:00 +0000

A Bochum està centralitzada l’organització sindical dels minaires de la conca del Ruhr. Bochum és una ciutat tan lletja i tan plena de vida com la ciutat més lletja i més plena de vida de la «Black country» anglesa. Bochum és el cor de Westfàlia i Westfàlia té l’anomenada d’ésser l’encontrada alemanya que produeix els alemanys de més mal geni. A Bochum els incidents de sang són, des que va començar l’ocupació, més freqüents que en cap altre indret de la conca del Ruhr. La crònica de fets diversos del sol dia que hem passat a Bochum dóna un ciutadà mort i dos ferits per les tropes franceses i un intèrpret francès apallissat de mala manera pels ciutadans…

Converses amb gent de poca importància

Sat, 17 Mar 1923 00:00:00 +0000

Aquest sergent de la divisió de ferrocarrils de campanya, vell carrilaire, amb el qual parlem al vestíbul desert de l’estació de Düsseldorf malgrat el ban recent del general Degoutte que defineix com un delicte la conversa entre soldats i civils desconeguts, ens diu:

―Què vol dir que fem mil cinc-cents homes que, si bé som de l’ofici, manquem de la precisa experiència posats a explotar una de les xarxes més enrevessades del món, en el moviment de la qual treballaven més de cent mil persones? Ja fem prou si aconseguim, i fins ara ho hem aconseguit, que els trens carregats de queviures arribin als centres d’ocupació militar de la conca del Ruhr. Pel que fa a una explotació regular dels ferrocarrils, per ara no cal pensar-hi. Tan bon punt augmentéssim el tràfec, augmentarien els accidents. Si ara, que despatxem els combois a intervals de tres i quatre hores no hem pogut evitar un nombre considerable de desgràcies, el dia que ens atrevíssim a augmentar la circulació provocaríem veritables catàstrofes. Ha de passar molt temps, molt. I ha de venir molta més gent abans que nosaltres sols, sense el concurs del personal alemany, puguem portar el servei de ferrocarrils a la tercera part de ço que era abans de la vaga.

Esdeveniments extraordinaris a Ginebra

Wed, 14 Mar 1923 00:00:00 +0000

Un quart de nou. Agafo el tramvia per anar al concert. Els concerts, a Ginebra, tenen un caient democràtic, però solemnial. Podeu assistir-hi per pocs cèntims. Ningú hi va per enraonar ni per lluir «toilettes». Els intermedis transcorren gairebé a les fosques i amb el mateix silenci religiós que impera durant l’execució del programa. Els homes no deixen pas el seient per a fumar i per a canviar salutacions. Així, quan recomença el concert, no cal esperar que s’apaivaguin els murmuris dels anants i vinents, el fresseig dels passos, ni els sorolls dels qui s’acomoden en llurs localitats. Els tals intermedis són un curt repòs per als executants i no un motiu de flirts, sedasseries i converses banals. Jo penso, sempre que hi assisteixo, en la nostra «Musica da Camera» i comparo.

Intermedi a Düsseldorf

Wed, 14 Mar 1923 00:00:00 +0000

Els dos dies que hem passat a Düsseldorf han estat dies d’anormalitat, de febre, d’enèrgiques i sobtades intervencions de les autoritats militars en la vida de la població. Amb vint-i-quatre hores de diferència, el general Degoutte ha ordenat l’expulsió del president del govern del districte de Düsseldorf i de l’alcalde de la ciutat de Düsseldorf. Aquestes expulsions principals han anat acompanyades de l’expulsió d’un bon nombre de funcionaris, han provocat protestes i tancaments de portes, han estat causa que els diaris publiquessin articles violents contra l’ocupació i que a conseqüència d’aquests articles els diaris fossin suspesos. I, malgrat tot…

El gran problema. D’Essen a Düsseldorf en un tren militar francès

Mon, 05 Mar 1923 00:00:00 +0000

Voldria anar a Düsseldorf…

―És molt fàcil. Prengui el tramvia fins a Mülheim. A Mülheim prengui el tramvia directe fins a Düsseldorf. Si té la sort d’enllaçar serà a Düsseldorf en tres hores i mitja.

―De manera que el tren…

―Impossible. La línia està en mans dels francesos.

―I a Colònia?

―Igual. Ha d’anar a Mamm, i si no a Düsseldorf, i un cop a Düsseldorf anar en tramvia fins a un punt qualsevol de la zona d’ocupació anglesa.

L’ocupació d’una ciutat

Fri, 02 Mar 1923 00:00:00 +0000

No manquen en aquest país del Ruhr, nou teatre de la guerra, les coses extraordinàries. N’és una, la ciutat de Gelsenkirchen. Podeu anar-hi des d’Essen, amb el tren, en vint minuts, o en tramvia, en menys d’una hora. És un camí com el de Barcelona a Badalona, però sense gens de blau i sense gens de verd. El cel és baix i brut, i els pocs camps que encara hi resten, i els pocs arbres que encara hi creixen, estan coberts de pols de carbó.

Consells de guerra

Wed, 28 Feb 1923 00:00:00 +0000

Als afores d’Essen, a la casa de la vila de Bredeney, hi ha instal·lat el quarter general de la divisió francesa núm. 128. A un centenar de passos de la casa de la vila hi ha l’anomenada «Sängers Halle» local social d’un orfeó i sala de festes de la barriada. És una sola quadra bastida de fusta, força espaiosa, amb un taulell pel despatx de begudes a la dreta i al fons un escenari petit de colors molt virolats. Normalment, a la «Sängers Halle» hi havia cinematògraf els dijous, ball el dissabte, i el diumenge teatre d’aficionats o concert de l’orfeó. Ahir, de les nou del matí a les sis de la tarda, s’hi van celebrar tres consells de guerra.

Dia d’arribada a Essen II

Tue, 27 Feb 1923 00:00:00 +0000

A la porta de l’Ajuntament, sentinelles francesos. A la porta de la Delegació de Policia, sentinelles francesos. A la porta de la Sucursal del Banc d’Alemanya, sentinelles francesos. A la porta del Teatre Municipal, sentinelles francesos.

―A la porta del Teatre també? Per què?

―Perquè abans-d’ahir va representar-s’hi el «Guillem Tell».

Si els francesos arriben a aconseguir que l’esperit de Guillem Tell sigui l’esperit d’Alemanya, ningú no podrà dir que l’ocupació de la conca del Ruhr no hagi servit per a res de bo. Entengui’s bé que diem l’esperit de Guillem Tell o, si voleu, de Schiller. No l’esperit de Ludendorff o d’Hugo Stinnes.

Dia d’arribada a Essen

Sat, 24 Feb 1923 00:00:00 +0000

Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si a un país hi ha pau o guerres. Pau vol dir regularitat i precisió de les comunicacions. Guerra vol dir inseguretat i desgavell. (Hi ha, naturalment, l’excepció d’Espanya on els ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir «país»).

―A Essen? Ja veurem si hi arribarem, ens digué el conductor en prendre el tren a l’estació berlinesa de Charlottenburg. Si no podem arribar-hi, haurà de llevar-se a les quatre i canviar de tren a Hamm.

L’home utòpic

Sat, 27 Aug 1921 00:00:00 +0000

Moltes vegades, darrera els «ideals» que mouen revolucions i tumults, entusiasmes i deliris, declamacions i somnis, hi ha només que formes diverses d’una representació utòpica de l’home, formes diverses de l’home utòpic.

Hi ha esperits solitaris que es lamenten tothora de no haver trobat encara qui els comprengui, de no haver trobat home fet a gust de la llur ànima. Diògenes cercava un home amb una llanterna. Rousseau, a les velleses, havia de dir que no havia trobat mai un home com ell voldria.

Les coses

Fri, 15 Jul 1921 00:00:00 +0000

Sortim al camp i vora la ribera, vora vora les pedres, hi ha un bell arbre. Què val més, el còdol o l’aigua o l’arbre ombrívol? ―Però, hi ha coses al món que valen més que altres coses? I quina norma les posa en jerarquia?

Dues correnties predominen en la ideologia d’ara que esborren jerarquies o anivellen les coses, o bé en si mateixes o bé fent-les dependre d’ordres externs a elles, de motius que no són elles.

Baudelaire

Mon, 25 Apr 1921 00:00:00 +0000

El mateix any que decorre ple de la presència de Dant, ens porta, en un revolt d’abril, l’acre memòria de Baudelaire. S’han clos els cent anys de la seva naixença. No sembla que els francesos se n’hagin adonat massa. I, amb tot, en llur poesia, cada dia enriquida d’un nou caire mirotejant, no tenen un nom ni més alt ni del qual parteixin tants de camins.

En tota la resta del Vuit-cents, gairebé fins avui, el baudelairianisme, diria’s que s’hagi anat liquidant per parts, cadascuna prodigiosament subtilitzada. Baudelaire se’l troba refent les línies amunt, paradoxal harmonia de la desharmonia. Hi ha segles massissos coronats per un poeta com per un monument: així el segon Dos-cents i el primer Tres-cents per l’Alighieri. Hi ha segles esquinçats, corroïts, revenjant-se de llur pròpia impotència en un poeta que la seva exacerbada sinceritat sembla assenyalar com a víctima: així el dinovè en Baudelaire.

Una pintura de Fortuny

Thu, 08 Jan 1920 00:00:00 +0000

Coneixeu «La senyoreta del Castillo en son llit de mort», de Marian Fortuny? Un primer esguard pot fer creure que per virtut d’aquesta pintura impressionant, Fortuny s’insereix en el ple de la tradició espanyola. Un segon esguard corregirà tal volta el primer… Hi ha, en el quadro, un cap de morta, unes mans de morta, una coixinera, les randes de la coixinera… El protagonista són les randes.

Ho serien sense antagonisme, a no ésser el negre de la cabellera, dotat, certament, d’una tràgica vigor. Diríem que aquesta cabellera no és pas pentinada per pinzells de Fortuny, sinó de Rosales. Veïna de les joioses randes, en recrimina, amb una manera de «memento» materialíssim, la gràcia lleugera. ―Sí, en recrimina la gràcia, però, a l’ensems, en completa la sensualitat.

Conversa amb un pollastre

Wed, 24 Dec 1919 00:00:00 +0000

M’estava a la meva cambra de treball —una cambra petita, per les parets de la qual els llibres s’amunteguen— mig abocat a la taula d’escriure, sota la finestra que dóna al celobert. Amic, com sóc, de l’aire i de la llum, tenia la finestra esbatanada i per ella m’amarava de la benigna tebior barcelonina d’aquests dies.

Absorbit en la lectura, m’havia abstret de tot el que em voltava. Però, heus aquí que, de sobte, m’ha percutit un xiscle de dona, i la patacada d’un objecte, que queia sobre la meva taula, m’ha acabat d’alarmar. A l’últim, el bolxevisme em buscava el cos, com a cada mortal.

In Memoriam

Sat, 01 Mar 1919 00:00:00 +0000

Obituari Joaquim Folguera

Sentim, dins l’aire, el seu silenci. Si mai per a un poeta la mort fou no un rompiment, sinó una més pura continuació del cant, un amorós despullament del cant, ja inútils, er a la nova joia, les mortals vestidures dels mots, aquest poeta ha estat En Joaquim Folguera. Voldria que s’entengués que parlo literalment, no per imatges adolorides. Ell, el múltiple conversador, el bell mundà, reservà per al cant les hores en què el seu exquisit pudor es condensava en silenci. Plasmà el seu cant amb fibra i polpa de silenci. Aquesta és la música delicada i rara de les seves elegies: les paraules semblen plegar-se cap endins d’elles mateixes, avares de llur so irradiant púdiques de llur exacte sentit. Sonen immaterialment; és a dir, sonen com les paraules dels diàlegs de nosaltres mateixos amb el nostre cor. La poesia d’En Folguera, tingué amb valentia aquesta sinceritat: ja que fou creada per a la transmissió escrita, això és, per al silenci receptiu, per a la identificació interior amb el deprimit amic inconegut, desdenyà tot afalac de l’oïda a canvi d’aquesta música interior i subcorrent. Per última estrofa del cant espars, volgué el pur silenci. Per això el suprem silenci de la seva mort continua, en infinit oneig, el seu cant.

Bach i Píndar

Fri, 31 May 1918 00:00:00 +0000

Ja tothom hi consent: la música de Bach és una matemàtica esdevinguda sensible. «Una intimitat amb el diví» per tant. Xènius retragué a aquest propòsit uns mots profunds de Leibniz: «Quan Déu calcula, el món es fa.» Nosaltres diríem més: mentre el món és, Bach calcula.

Hi ha, en efecte, artistes a través de qui un déu parla; són els il·luminats. Però l’argila de llur cos mortal és feble fer sostenir el pas de la immensa revelació; passius com són al déu, la veu els en barboteja, tota la carcassa se’ls convulsiona, un dia ve a la llarga que se’ls n’esberla, per ventura.

Eckermann

Wed, 15 May 1918 00:00:00 +0000

Es comet amb Eckermann una injustícia que se’l considera com un simple «receptacle» de Goethe. No, l’abnegat interlocutor és «una part» de Goethe. Millor, Goethe i Eckermann són parts d’un tot únic, parts d’una sola entitat dins el reialme de l’Esperit.

És corrent entre els editors i traductors moderns de les «Conversacions» el creure que poden suprimir o almenys reduir extremament la part d’Eckermann en les mateixes, com un destorb a la collita del pensament goethià… Mal fet, mal fet. El llibre que així s’obté resulta més substanciós tal volta; però constitueix un transsumpte més infidel del bon esperit goethià. Goethe era un home de diàleg, no de monòleg; que és com dir home de pensament científic, no de pensament dogmàtic. En la seva intel·ligència entrava doncs forçosament, la intel·ligència d’un altre; i solament ella era en quant ella era múltiple així.

Joan Maragall

Wed, 15 May 1918 00:00:00 +0000

Joan Maragall, nascut a Barcelona, íntim de Barcelona, mort potser d’ella mateixa, no desmentí mai la carta de naturalesa. Com a poeta i com a home fou barceloní.

Com a poeta el seu lèxic era d’un dolç abandó, d’una dolça impuresa molt barcelonina. Si el seu esperit semblava ocell de bosc, venia d’una excitació molt urbana, del delit per la Naturalesa. Maragall davant del camp era com un treballador que surt a fora els diumenges, ple d’un líric contentament així que l’oloreta de pins o del mar se li enfila pel nas. Tenia un cert tremolor de sosprès, de tímid que no hi està gaire fet a veure el foc torbador de la Naturalesa o bé que està no més acostumat a veure’l de tant en tant. Per això la seva sensibilitat era tan afinada al mateix temps que tan pudorosa.

Henri Bergson o la decadència d’Atenes

Mon, 30 Mar 1914 00:00:00 +0000

El viatger diria, si no fos massa dir, que aquesta Hora d’avui fa reviure a París la decadència d’Atenes, quan ―desfeta la pompa de l’imperi alexandrí― Demetrius Poliorcetes esdevingué tirà i l’ensenyança filosòfica de les Escoles va tornar-se ―segons paraules d’Atenàgores― una mena de joc accessible a les mateixes cortesanes. Segons aquest paral·lel, el tirà de la França actual seria l’esperit que encarnà, fa pocs dies, Mme. Caillaux, i l’èmul de Teofrast vindria a ser aquest M. Bergson, que parla tots els divendres «De la mèthode philosophique», al Col·legi de França.

La dignitat literària

Sat, 07 Jun 1913 00:00:00 +0000

Conferència donada per en Josep Carner a la Joventut Nacionalista (Secció de la Lliga Regionalista) el dia 2 juny de 1913.

Jo us agraeixo que m’hagueu volgut permetre fixar lleugerament unes quantes veritats de seny natural. Nosaltres, puix la forçada convivència amb el mal gust, amb la presumpció i amb la immoralitat literàries fa estona que no’ns ha arrencat un plany, podríem bellament seguir en aquest posat, convençuts que en art tot ço que no dugui sement d’immortalitat caurà totduna en el més afrontós i irreparable dels esvaïments. És el determini més bo de prendre; i és ben segur així mateix que’l geni venidor, per sa madura eclosió, no necessita que els amants de la bellesa ens erigim en doctrinaris que apartem de sa via l’entrebanc i li cataloguem les aberracions que li cal defugir. Però hi ha un interès social inoblidable: una graciosa minoria d’ànimes delicades, artísticament receptives, però d’eficàcia immensa, pot ésser víctima d’engany i de traïció. No és nou que un desviament tingui una certa traça de «fascino» o que una exageració produeixi l’embriaguesa que’ls ingenus confonen amb l’emoció estètica. Doncs bé, aquesta dolça minoria, que és puríssima flor de civilitat, ha d’imitar el bon fael religiós; i així com el creient repeteix sense fi els esquemes simples de la fe i la moral, per evitar solucions de continuïtat en l’alt nivell de l’esperit, així l’ànima gentil ha d’esmentar i lloar la simplicitat, la lliberalitat, la puritat i la santedat de la Bellesa, contra les males temptacions que’l món n’és ple. Jo m’adreç als amics ignorats de la poesia, dignes a bastament de força millor interlocutor, i vaig a parlar-los amb joia: m’interessen més que els professionals, i al fer camí vers ells, instintivament, la meva paraula esdevé més pura.

Simmel

Tue, 14 May 1912 00:00:00 +0000

Tornem, donchs, al net conversar de filosofia que es bò y no enganya, y tornehi pera dir alguns mots sobre Simmel, l’agud pensador de Berlín, seriós, sociòlech y professor de Filosofía, antich festiu colaborador del «Jugend», ―que ja comença ara, mercès a traduccions oportunes, a veure’s conegut, àdhuc del gran públich, fora dels països germànichs.

Simmel es home qui’m torba, perquè jo sempre he cregut que la passió per la unitat, al menys per un cert grau de unitat, es condició indispensable a l’exercici de una gran força d’inteligencia; y ell me dona l’inesperat espectable d’una inteligencia indubtablement molt forta, y, en cambi, desprovista radicalment d’aquella passió. És més, sembla content de no tenirla. ―May per ventura un filosoph s’ha sapigut prendre ab tanta d’alegria la contradicció y la irracionalitat. L’agnosticisme, que en molts es una desesperació, en altres, una resignació, té en Simmel la picanta sabor d’una entremaliadura. A voltes ell prèn l’aire triomfal d’un hàbil prestidigitador. ―Figureuvos un prestidigitador que hagués perdut el secret de sos jochs de mans, però que, automàticament, sense comprendre’ls, sense donarse’n compte, continués executantlos a perfecció, entre les ovacions de son públich. Aixís Simmel sembla victoriós quan demostra no entendre ―com habitualment els filosophs ho semblen, quan demostre haver entès. ―Recordo d’un «màgich mondà», el Cavaliero no sé còm, qui tenia costum de dir, en mig de ses proeses taumatúrgiques: «L’imbroglio c’e, ma non si vede.» Simmel ens diu, lluintli els ulls d’una diabòlica gaubansa, que hi hà indubtablement una trampa, que hi hà un embull, però que ell tampoch hi veu gota clar.

La evolució del Sr. Lerroux

Thu, 20 Oct 1910 00:00:00 +0000

Després de l’últim discurs pronunciat pel senyor Lerroux, s’es feta evidentíssima la seva evolució, potser, en el fons, inconscient y involuntaria. El senyor Lerroux, potser sense adonàrsen, ha passat del seu període de revolta, de crítica duríssima y implacable, a un període contemporisador, oportunista y condescendent. La seva força purament instintiva, s’ha anat llimant al posarse en contacte ab la realitat y a travers dels seus llarchs y extensos viatges. Y ha vingut a compendre, al fi, que es més difícil conservar que destruir, obrar que permanèixer en una comodíssima actitut de revolta expectant y passiva.

L’estàtua descoberta

Thu, 21 Jul 1910 00:00:00 +0000

Per la passada primavera va fer dos anys que varen començar-se les excavacions d’Empúries. Y la noticia, com se sol dir en els diaris, va ésser acullida ab aplaudiment universal… Universal entre la poqueta gent que aquí y allí’s preocupa de tals coses. Veritat és que els dos homes que s’hi havien posat al cap, eren dels que fan augurar el millor èxit a les empreses. L’un hi duya una idea y una voluntat arrelades d’anys en la terra de la pròpia vida. L’altre hi portava aquella previsió y aquella persistència d’autoritat feconda, fundadora d’institucions culturals. Tothom sabia que abdós, no solament eren bons cosa superior y no subjecta al atzar: punt, sinó per a cumplirlo fins al capdavall.

La dona de l’òmnibus

Tue, 23 Nov 1909 00:00:00 +0000

¿Ho haveu remarcat?…. En els òmnibus frèvols y trontollejadors de la pintoresca Companyía que s’anomena «La Catalana», hi va sempre, dreta a una de les plataformes, un cistell als peus, una agulla de falsa pedrería resplandenta al pentinat gegantí, el senyent copiós apoyat a la berana del cotxe, una dòna, grassa, frescassa, fardassa, que dona conversa als empleats…

Jo sostinch que aquesta dòna és sempre la mateixa. Jo sostinch que és una dòna-símbol.

Ah! Barcelona...

Fri, 01 Oct 1909 00:00:00 +0000

Quan un fet tan greu y tan pròxim, com fou pera nosaltres la commoció de Barcelona en la última setmana de juliol, cau dintre del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que’s promou en un estany quan una gran roca estimbada hi cau y s’hi enfonza: que tota l’aigua s’estremeix y arremolina, y el llot que era en son fons s’alça y s’escampa en ella enterbolintla, y totes les coses que hi nedaven muden de lloch y en confusió pujen y baixen y se mouen en desordre, anant a fons les més lleugeres y surant un moment les més pesantes, y les de les vores al centre y les del centre arreconantse; fins que, la roca al fons ja per sempre ben quieta, l’aigua també va reposantse y cada cosa va tornant a son lloc segons la lley de sa natura, y l’ona s’aplaca en cèrcols que s’aixamplen, y s’aclareix a mesura que’l llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar tersa y immòvil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís mateix el nostre esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les passions agitades y la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, y el fonamental impuls que’ns regeix la vida suaument avença, segur de son poder, vers aquell fí de bé que és el seu nort y no pot fallarli. Llavors serenament vé la pregunta que porta al darrera’l bon propòsit: ―Què ha sigut això? y ¿com ha estat? y ¿per què? y ¿què cal ferhi?

L’imperialisme català

Tue, 13 Jul 1909 00:00:00 +0000

També nosaltres, en hora de gràcia, ens havem sentit l’ànima punyida per l’imperatiu categòrich de la responsabilitat. D’aquí, el comens d’una política d’intervenció a Catalunya. ―D’aquí, el nostre Imperialisme.

No cal que aquesta glosa digui, un cop més, la defensa de l’Imperialisme Català: l’han esgranada, jorn darrera jorn, totes les gloses del Glosari. ―No és hora tampoch de recordar-ne la història; difícil resultaria pera’l Glosador realisar aquesta tasca impersonalment. Però segurament l’historiaire futur no oblidarà que una gran revolució d’esperit s’ha desenrotllat a Catalunya en quatre etapes.

En Pere Coromines, noucentista

Wed, 31 Jul 1907 00:00:00 +0000

Aquest arbitrador admirable, al qui devem l’ideal troballa de la «Exposició de la raça llatina», ¿cóm és fet?… ―A primera vista, no és gaire fàcil endevinarho, cóm és fet…

Lector: tú ―fem una suposició― ets amich de temps den Pere Coromines. Després d’haverne estat força amich ―continuem suposant― has passat un any, dos, lluny de Barcelona. Durant aquet temps no us hèu escrit, ni tan sols ―lliberats de certes rutines― us heu enviat «expressions», per tercera persona… Un dia, regresses a ta ciutat. És un capvespre d’hivern, y tú, ab certs agredolços regustos mneumònichs, te deixes caure al carrer de Fernando. Quan menys t’ho pensaves, ¡pam! Te creues ab en Pere Coromines, que surt de Ca la Vila… Ell, tot saludante, anava a passar de llarch. Tú’l detures: ―¿Home, què tal?… ¡Quant temps!― Respon en Coromines: Bé, ¿y vos? ―Molt bé, home, molt bé! ¡Caram, home… quant temps, quantes coses!… Y que això … y que allò… ―Torna en Coromines, lacónich: Dispensèume: tinch un xich tart… ―Hauríem de xerrar una estona… ¿Ahont se us pot veure? ―Enlloch: estich molt enfeinat… Tú, lector, ja te n’havies oblidat un xich, de cóm és fet en Pere Coromines. Y aquet parlar duríssim te sobta com un cop de puny sense motiu. Sorprès, dolorit, alces els ulls. Allavores, trobes abocats sobre teu uns altres ulls, els bons ulls de sempre, els ulls amicals, plens de llum y d’amor, ara àdhuc humitejats de tendresa… Y fins a n’aquet moment no repares que dues mans estrenyen les teves mans, fort, fort, sense deixarles, com si’t volguessin entregar, en l’estreta, tota la vida… Abans, donchs, de deixar que en Pere Coromines vagi a la seva, li dones una abraçada ―bruscament. Y ell te la torna ―bruscament…

A n’en Pere Coromines

Thu, 11 Jul 1907 00:00:00 +0000

Ah! somniador, somniador, com me heu fet somniar! Jo no sé quina mena d’home sou vos que, en compte d’assecarvos en l’aridesa administrativa, ne trayèu aquesta ufana… Me direu que per vos no és aridesa, que res és aridesa desde’l moment que s’estima fins a tocar el viu… Ja ho sé, ja ho sé. Y be, doncs dirèm que sou un home de la mena dels Lesseps y Cecil Rhodes.

Una Exposició de la raça llatina

Tue, 02 Jul 1907 00:00:00 +0000

Assistim a la dispersió tràgica dels pobles llatins. Després de dos mil anys d’hegemonia, la nostra raça deixa de ser l’eix espiritual del món y fins la unitat suprema del seu pensament se mor. Vosaltres, joves, els de la renovació neo-clàssica, els que noteu una reacció actual contra l’omnipotència de l’esperit germànich, no us sembla que ha arribat l’hora d’intentar un nou renaixement?

Se parla d’una segona Exposició universal a Barcelona y això seria una gran fira sense sentit. Ens gastaríem 20 milions de pessetes en fer un important paper ridícol, perquè no tenim el dret de convidar a tots els pobles de la terra a casa nostra. Això ho pot fer París, això ho podrien fer Berlín o Londres, en quals entranyes tota la civilisació humana hi arriba a una síntesis viventa.

Catalanista impacient

Sat, 15 Jun 1907 00:00:00 +0000

Catalanista impacient, tu que ets entusiasta com jo i com tothom, tu que tens la fe bona, tu que fa tant de temps que lluites generosament, tu que ets anònim i heroich; cada matí agafes el diari, i, nerviosament, el fulleges i cerques els telegrames que parlen de la Solidaritat a Madrid, i repasses mil vegades els plans, els acorts, els discursos dels representants de Catalunya. I com que sabs, com que estàs cert de que aquet triomf, que és vingut després de tantes penes, és teu, tot teu, degut als teus personals esforços, tens un cert dret a amoïnar-te quan els afers no prenen el camí que tu pensaves a dintre teu, i a plànyer lo que tu creus una indecisió i a censurar lo que a tu’t sembla una errada política.

Més sobre la dignitat del ofici de periodista

Sat, 03 Mar 1906 00:00:00 +0000

He escrit en el Glosari, a propósit d’una honorífica recompensa als talents y energía de Ludovic Naudeau, algunes paraules en elogi del ofici de periodista. Ara vull afegirne d’altres que diguin tota sa potencia de dignitat. Dech ferho, pera agraïment d’una gran joya, gustada a través de les meves jornades de camí pel món, qual premi ideal consisteix, més que en el tresor d’observacions pictoresques, en alguna petita y vaga palpitació dels temps arribada a sentir.

Per a la Sagrada Família

Sat, 20 Jan 1906 00:00:00 +0000

Una ciutat no és més que cases al voltant d’un temple, cases al peu d’un temple. Les altres cases que no són temple no tenen més que una importància de séquit. Ja ho veieu si hem de posar-hi tot el nostre esforç en aquesta Catedral que serà l’ànima portentosa de la nostra Ciutat Nova.

Tingueu entès que vivim en temps d’esplèndida creixença, de principi de sublim història. Ara’ns deixondim a la llum del dia —a l’hermosa llum d’un gran dia llatí— i comensem a respirar l’epopeia.

Les festes dels solitaris

Mon, 01 Jan 1906 00:00:00 +0000

Nadal, Cap d’any, Reys… A les cases, entorn de les taules pairals s’apleguen y estrényen les families. No faltará lloch pera el bon amich. Mes encara queden, part de fora, solitaris sense família, sense casa, sense generosa taula d’amistat…

Jo prou me’n recordo de l’aire que teníen tots els qui vaig veure dinar, el mitgdía de Nadal, en un petit restaurant económich. Hi entraven indecisos, ab certa recansa de deixar els carrers, ja buits, pel trist menjador, buit també. Se coneixía que aquells solitaris havien aprofitat les darreres engrunes de l’animació pública… acás ab l’esperansament remot d’alguna imprevista invitació, ploguda a última hora… No: cap n’havía plogut. Y ja encomenaven son dinar. ¡Oh, el gust amarg de ferse un menú al propi gust, aquet dia!… L’un, com en certa protesta, no solament defugia de tot lo tradicional a la diada, mes cercava una nota ben extravagant en els plats y en son ordre: que fiambres, que rostit al principi…. L’altre, mes cobart, se rendia; y, previa ullada consultadora de preu, no podía estarse de demanar una racció de aquell gall d’indi, qual nom figurava, manuscrit, al cap d’avall de la llista impresa.

Crónicas d’Italia

Wed, 14 Oct 1903 00:00:00 +0000

Tres manuscrits de la Riccardiana

Quan el sol recoía las escaldadas pedras de Florencia, ¡que bé s’hi estava a l’airejada llibrería del Palau Riccardi! Florencia és rica en bibliotecas, provinents totas ellas, del arreplech de llibres, fet pels grans banquers florentins, que, a l’hora de tenir la banca y multiplicar diners, sentían la necessitat de decorar la seva forsa, ab l’estudi de las arts y las ciencias. Tots, a imitacio dels Médicis, tenían la seva biblioteca, ahont se reunía la petita academia d’artistas y lletrats adictes a la casa. Aixís eran els Riccardi, que quan dels Médicis pervertits per l’ofici de grans-duchs se’n definía fins la rassa, conservantse burgesament poderosos, compravan l’antich Palau de Vía Larga, la primera casa dels Médicis que’s venía al encant com mala roba.

Als governants d’Espanya

Thu, 26 Oct 1899 00:00:00 +0000

El Govern s’empenya en continuar la Historia d’Espanya.

Fa sigles que’s verifica la mateixa lley. Un poble subjecte á Espanya demana llibertat á la Madre Patria y la Madre Patria li nega; comensa la campanya y’ls governants espanyols comensan els atachs; dels atachs de paraula’n venen las amenassas, de las amenassas la repressió, de la repressió la guerra y la guerra acaba fatalment ab la independencia d’aquell poble.

No hi ha ni una escepció: á cada guerra de la independencia, un poble independent; á cada intent d’ofegar un poble naixent ab sanch, una nació que naix y s’encamina cap á novas vías més amples, menos tortuosas que las en que per desgracia va caminant fa sigles la infelís Espanya.

La qüestió separatista

Sat, 25 Feb 1899 00:00:00 +0000

Un incident del Senat ha tornat á fer parlar als diaris de Madrid del estat especial de la opinió de Barcelona en lo acabament de la guerra retret per un ministre en mitj dels dengos y escarafalls dels honorables avis de la patria.

És un fet que cal estudiarlo y examinarlo, y es precís que’l sápigan los governants y’l meditin y tenintlo ben present emprenguin, si es que volen, lo camí de la regeneració d’Espanya.

Projectes de cartell pel xampany Codorniu

Sat, 21 Jan 1899 00:00:00 +0000

Tothom ho diu, tothom, al visitar l’exposició de projectes de cartell pera anunciar lo xampany Codorniu, inaugurada ahir á can Boada. Gent profana y gent de l’art, literats y pintors, antiquats i modernistas, tots proclaman, com la cosa mes clara d’aquest mon, l’inmensa superioritat dels dos cartells d’en Casas sobre los cartells competidors. Ha passat ab lo concurs Codorniu, celebrat a Madrid, lo mateix que va passar ab lo de la casa Bosch, celebrat a Barcelona. Tots los projectes, fins los mes notables, han quedat ara, com van quedar allavoras, enfosquits, eclipsats per l’obra del mestre, sempre la mes hermosa, sempre la mes significativa, sempre la mes ornamental, adhuc tractantse de temas d’anunci tan diferents com los proposats respectivament en los dos darrers concursos.