La Revista · Papers Vells

Goethe i Maragall

Fri, 01 Jan 1932 00:00:00 +0000

Fins ara hem examinat el coneixement que Maragall tenia de l’obra de Goethe i el concepte i el judici que ell tenia de la seva personalitat i de les seves creacions. Ens manca encara entrar en l’examen del punt més interessant d’aquesta part del nostre treball: la influència positiva exercida per Goethe en Maragall.

Per endavant sigui dit que tots els punts de contacte i totes les semblances que hom pugui trobar entre l’un i l’altre i entre llurs respectives produccions, no són pas resultat d’una imitació més o menys volguda, més o menys conscient per part de Maragall. Es tracta no d’una imitació ni d’una influència pròpiament dita, sinó d’una afinitat d’esperit que va fer possibles tots els reflexos del temperament i de l’obra de Goethe sobre el temperament i l’obra de Maragall.

Kant i la cultura catalana

Thu, 01 Jan 1925 00:00:00 +0000

Reflexions del centenari

L’il·lustre director d’aquesta revista m’ha demanat suara unes notes en memòria de Kant. Però en un lloable afany de justa concreció em va precisar el tema, manifestant-me el seu desig que parlés de la influència kantiana en l’evolució cultural de la nostra terra.

La perplexitat del primer moment es va convertir al cap d’una detinguda reflexió en decisió definitiva: resolts a parlar de Kant i de cultura catalana hem arribat a una conclusió negativa: la influència de Kant sobre el nostre desenrotllament ideològic és, en realitat gairebé nul·la. Kant no ha penetrat amb profunditat en els nostres medis intel·lectuals.

La fundació Bernat Metge

Sat, 01 Jul 1922 00:00:00 +0000

I. El Renaixement i Catalunya

El nostre Ressorgiment nacional palesa les seves virtuts fecundes suscitant en el nostre poble, especialment en les seleccions intel·lectuals, un àvid afany de saber positiu i humà, d’educació de l’ànima. Les nostres lletres pròpies, tot just renascudes, no poden satisfer, però, per causa de llur insuficiència, les necessitats de lectura d’un poble modern i complexe. No tenim, nosaltres, autors clàssics pròpiament dits, o els tenim en quantitat escassíssima. I això és tal volta la conseqüència més dura de la dissort històrica que no ens permeté participar, com de dret ens pertanyia, en els beneficis vivificadors del Renaixement triomfant.

L’evolució de la pintura a Catalunya en el darrer quart de sigle

Tue, 15 Aug 1916 00:00:00 +0000

Aquestes notes foren llegides per son autor en l'Exposició d'Art Nou Català de Sabadell, celebrada durant el mes d'Agost de 1915.

No vull referir-me, aquí, sinó a l’evolució que jo mateix he viscut, rebent qualque volta la seva influència. Els meus records no van enllà del 1890. La idea que es tenia allavores de l’art, era la de molts pintors que encara viuen entre nosaltres, de l’època aquella. Deixant a part el matís de cada personalitat, i el tema preferit per cada ú (única cosa que els diferenciava) en essència, un mateix concepte d’art els informava: l’ofici, posat al servei de no importa quina realitat. Intervenia, doncs, poc la imaginació, i menys, encara, un sentit estètic profund. Fos un tema històric, el desenrotllat en la tela, o qualque anècdota més o menys pintoresca, o un paisatge, o bé una obra de pura imaginació (cosa ja més rara) el to era el mateix, el mateix afany en tots: la reproducció de la realitat, sense sentit en el color, sense l’ambient de la llum, i sense totes aquelles coses, d’ordre purament plàstic, per les quals l’art existeix; a més, sense emoció, sense misteri, sense poesia, i, ja no cal dir-ho, sense atènyer aquella altura, a on viuen serenament les obres amb segell d’eternitat. Per aquells anys, i fins molt després, aquesta va ser l’única idea que es va tindre de l’art.

Influència moral del Glosari a Catalunya

Tue, 29 Feb 1916 00:00:00 +0000

Fou exposat en una glosa l’estat dels esperits, i, tal volta, dels esperits millors, a Catalunya, aleshores del «fi de segle». La glosa era sobre el dietari d’En Rierola. Fa oir-hi el glosador els ressons a casa, del mot «anarquia»; fa oviradores les sinistres coloracions d’aquell horitzó.

Però les notes romàntiques de la poesia maragalliana foren allavores la cançó d’una sirena més perillosa. Per al nostre tema, veus-aquí un dels insomnis del bon, del gran poeta; és, tal volta, dels més coneguts. El poeta, a un vell «d’aquests que van cantant pel món», «sempre enllà, sempre enllà, esbullada la gran barba, i la llaga cabellera grisa voleiant», li dictaria, imagina, una cançó d’amor. Li encomanaria, ans del comiat, que no l’oblidés. «I enllà se’n aniria la cançó». «Els sols la daurarien i les serenes li donarien un misteriós encís, se faria forta amb els vents i dolça amb les sentors de la matinada; el vell la cantaria llagrimejant en ses majors misèries, estenent les mans a un mos de pa, i un dia de bona fortuna la cantaria bàquica tot fent tentines al sortir de la taverna; l’endemà matí, anant ell tot sol pels boscos, seria pura com un refilet d’aucell, i al capvespre, en arribar a la ciutat ja tota encesa, se retorceria voluptuosa. I arreu la gent l’aprendria i cadascú a sa manera. I al vell mateix, sentint-la a chor represa entorn seu, se li aniria transformant, l’aniria tornant a aprendre, sempre vella i sempre nova».

Primer llibre de poemes, de Josep Mª de Sagarra

Thu, 10 Jun 1915 00:00:00 +0000

Aquest Primer Llibre de Poemes d’En Josep Maria de Sagarra, inicia un nou camí en la present evolució de la poesia catalana. Per l’estil i pel pensament se separa el seu autor de la tònica general dels nostres joves poetes. En lo que es refereix a l’estil, adopta una posició de sinceritat. Però la sinceritat d’estil de la poesia d’En Sagarra no és, en el fons, la que un temps predicava En Joan Maragall. En Maragall predicava la folgança d’expressió com un sentiment, i En Sagarra l’adopta com un sistema, lo qual no és una mateixa cosa. En Maragall es deixava dur per l’embranzida lírica i no rompia la llei mecànica del vers, sinó quan aquesta llei no podia contenir la força i la integritat de l’expressió. Mes En Sagarra obra d’una mena diversa: ell comença ja el seu cant en una posició de sinceritat, i en açò rau el seu estil. El seu cant no sembla sostingut per les ratxades d’un foc inspirador de belles paraules, sinó més aviat per un caliu de brases, íntim i mesurat. No improvisa belles expressions ni se serveix de retoricals paraules, sinó que canta de la mateixa faisó que diria, ço si planerament, simplement. Podríem dir que l’estil d’En Sagarra és l’estil de l’amistat; té d’aquest humà sentiment la virtut d’endinsar-se, poc a poc, en l’esperit del llegidor i quedar-hi confós en un íntim abraç: el coll- lliga, per així infondre-li d’una més profunda guisa l’idea i’l sentiment que conté.

La premsa catalana

Sat, 15 May 1915 00:00:00 +0000

I La llengua

A Catalunya se publiquen uns cent setanta periòdics, entre diaris i no diaris. La meitat d’ells, amb poca diferència, estan redactats en llengua catalana. N’hi ha alguns de bilingües. La majoria dels qui estan redactats en llengua castellana, publiquen sovint treballs en català.

Emperò, aquestes dades, de les quals sembla deduir-se que la llengua catalana té en la premsa nostra un lloc almenys igual al de la llengua castellana, són enganyoses. La proporció en el nombre de periòdics no és la mateixa que en el nombre dels llurs llegidors. Per tot Catalunya s’escampen els diaris de Barcelona; i és sabut que, tret de dos, són escrits en castellà. El tiratge total de la premsa catalana en castellà és enormement superior al de la premsa catalana en català. D’altra banda, entren cada dia a Catalunya molts milers de periòdics madrilenys. Aquest nodriment moral que és el periòdic dels nostres dies, el reben en llengua estranya més del noranta per cent dels llegidors catalans.

Les valors del nostre renaixement

Sat, 15 May 1915 00:00:00 +0000

I. La nostra posició actual

De vint anys cap a aquesta banda se parla del renaixement de Catalunya com d’un moviment de temps ja començat que ara arriba al grau primer de la seva maduresa definitiva. Contra els qui així pensen cal dir que no és pas el nostre moment una fixació de forces, ni encara és assolida aquella claretat de judici que deixa veure, neta de boires, la via feta. Som tot just en el bell començar. Ens havíem imaginat potser, de tant dir-ho i tornar-ho a dir, que a la nostra terra començava aquella plenitut del cos que ha fet la seva creixença; i que res dels altres havíem d’envejar perquè tot lo bo ja ho teníem. Crèiem que movia el nostre cor el mateix corrent de la sang llatina que mou a França i a Itàlia, com si la llarga interrupció que separa el nostre segle xv del nostre nou-cents no hagués estada. Crèiem que en el nostre esperit hi naixien les mateixes vibracions que senten les nacionalitats on la tradició no ha sofert un atur de segles. El tremp de la nostra vitalitat ens feia creure que de sobte un impuls ens era vingut, que ens ajudava a omplir ràpidament la buidor de tot aquell temps que romangué Catalunya sense consciència de sa força. Ho donàvem tot per fet quan només havíem començat a llucar les belles empreses a complir, i una clara llunyania espiritual se’ns descobria.