La Publicitat · Papers Vells

La defensa de l’idioma

Fri, 07 Feb 1936 00:00:00 +0000

La vida d’un idioma, com tota vida, és una lluita constant. Constantment agents de destrucció o d’afebliment l’escometen, dels quals cal que constantment es defensi, sia transformant-los i assimilant-los, sia rebutjant-los. Àdhuc els idiomes més sòlids i robustos han de realitzar aqueixa funció de defensa. Amb més de motiu han de realitzar-la els idiomes afeblits i contaminats —com el nostre.

El català no és un idioma feble: n’ha donat proves eloqüents al llarg de la seva història; les ha donades, sobretot, en els segles de decadència. Però és un idioma afeblit. Els agents de destrucció o d’afebliment no hi troben sempre les defenses que haurien de trobar-hi. Actuen sovint amb tota llibertat. Si no han fet, si no fan més de mal, és perquè no duen més de virulència, no pas perquè trobin resistències eficaces.

Temps antics: Dalí

Fri, 05 Oct 1934 00:00:00 +0000

Aquests tres dies —avui és el darrer— Dalí, el pintor de Port Lligat, exposa a can Dalmau. (Sala d’Exposicions de la Llibreria Catalònia). A En Dalmau li cal agrair aquesta persistència a oferir els resultats de les més dures recerques plàstiques i literàries a un dels públics més durs d’Europa. Més d’una vegada m’ha semblat encertat d’atribuir la presència entre nosaltres d’algunes de les individualitats més arriscades dintre la pintura, precisament a la resistència que el país oposa a tota manifestació d’originalitat i àdhuc a la recerca desinteressada. Les individualitats extremen, per dir-ho així, llur independència a causa de la posició més insensible que hostil del major nombre. Al Museu de Catalunya ens acontentarem amb els Picasso dels primers temps. No hi ha cap Miró i Dalí serà una mòmia mil·lenària, fossilitzada a una punta de cala al Cap de Creus quan algun personatge, caigut per atzar de Mart, atinarà a considerar-lo un valor autòcton.

De la influència dels homes de lletres

Thu, 29 Dec 1932 00:00:00 +0000

¿Qui no ha retingut de la lectura de Maquiavel aquell paràgraf dels Discorsi que comença així: “Nelle repubbliche è questo disordine, di fare poca stima de’ valentuomini ne’ tempi quieti…”? “No crec oportú de donar-lo íntegre: S’esdevé en els governs populars que, en temps de pau, hom desestima els homes de vàlua. Això fa que s’indignin de dues maneres: per ço com no ocupen el lloc que els escau per llurs mèrits; per ço com veuen que homes indignes són considerats com a llurs iguals i els més insuficients es consideren llurs superiors. Aquest desordre ha causat molta de torbació en les repúbliques, perquè els ciutadans que immerescudament es veuen menyspreats, en adonar-se que la causa de llur inferioritat es deu als temps fàcils i gens perillosos, s’enginyen a pertorbar-los, i provoquen noves guerres, en perjudici de la República.” En un altre paràgraf dels mateixos Discorsi insisteix en la negligència amb què la República té els homes eminents i singulars i la facilitat amb què els envejosos aspiren a igualar aquests i àdhuc a esdevenir llurs superiors tot ocupant llocs que no els escau, perquè ni llur talent ni llur virtut no són els d’aquells grans homes.

La novel·la que Josep Maria de Sagarra ha escrit aquest estiu

Thu, 25 Aug 1932 00:00:00 +0000

Tota la literatura catalana contemporània és obra de gent que s’ha de guanyar la vida.

Escrit aquest concepte m’adono que potser ho he fet massa fort, que potser he plantejat el tema d’una enquesta. Segurament duen haver-hi excepcions. Se m’acuden dos noms: Ruyra i Víctor Català. Però resolc l’objecció contestant-me que aquests dos eminents literats i propietaris no se sentiran molestats si dic que ja no són ben bé d’aquesta generació.

Un vot de lluny

Sat, 11 Apr 1931 00:00:00 +0000

No podré votar, diumenge que ve, perquè no seré a Barcelona. Si hi fos, votaria la candidatura del partit catalanista republicà.

Faig aquesta declaració pública per tal d’evitar que em prenguin per mort. Si els difunts, gràcies al senyor Santamaria, han estat a punt de tenir una intervenció important en el govern municipal de Barcelona, ningú no podrà negar als absents, em sembla, el dret a interessar-se, de lluny, per la sort de la Ciutat.

Fer coneixença

Fri, 12 Jul 1929 00:00:00 +0000

No fa pas tant que vaig rebre la visita d’un vell senyor andalús que venia a França per primera vegada. Una persona d’allò més comunicativa, plena de simpatia i d’amenitat, les quals necessitava projectar damunt qualsevol criatura de Déu que s’escaigués pel seu camí. La seva ignorància del francès era molt dilatada, hom pot dir enciclopèdica. Ja compreneu el seu handicap en aquelles terres, on, bastant amargat pel de pressa que hi esquitlla la gent una mena de sons esfumats (a tall de paraules) més d’un cop suggerí que aquest estat de coses demostrava que els espanyols no es feien valer prou. «Tanmateix, però, afegia algun cop, en els trens francesos mai no he deixat de fer coneixença i tenir conversa amb tots els viatgers del meu compartiment». Em sap un greu enorme de no haver presenciat una tal escena; i només demano al Cel que si el senyor andalús, enllaminit pel seu primer viatge, es determina a passar a Anglaterra, no es topi amb aquell lord que porta sempre en una maleta de mà dos formidables coltells noruecs, i que tot just sent que el seu veí li diu «A glorious day» o la proposició contrària, feny d’esmolar els coltellassos en la llarga nansa que, destinada a repenjar-hi el braç, cau vora el seu seient: i això per única resposta.

“Madrid”, per Josep Pla

Sat, 27 Apr 1929 00:00:00 +0000

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921). Aquesta data és un element essencial, omès a la coberta, del títol de l’obra de Josep Pla. No sols és essencial respecte de l’autor ―puix que ens indica com Madrid és, àcid i desolat, tasca de jovenesa― ans també respecte del llibre, la vera natura periodística del qual és, amb la data al cim, plenament afirmada. Josep Pla, periodista; Josep pla, inèdit: heu-vos ací els dos aspectes que sobresurten en les pàgines de Madrid. Som lluny de la maduresa i el gust objectiu de Cartes de lluny. En el seu llibre recent, Pla alterna la nota ràpida i fugissera, el llampec incorrecte i genial, amb ―seca i nua― la confessió. “Es tracta ―diu l’autor, amb modèstia que l’acosta a la veritat― d’una obra d’adolescència, plena d’imperfeccions i d’infantilismes”. Doneu a la frase el sentit més favorable, i serà exacta.

El patrimoni de tots

Sat, 27 Apr 1929 00:00:00 +0000

En repassar una col·lecció d’estampes antigues ―i no pas molt antigues, només d’un segle enrere―, en contemplar, per exemple, els gravats de Laborde i les litografies de Parcerisa, sentim la recança de tantes coses com hem perdut per a sempre. L’art i la història han sofert a casa nostra una mutilació irreparable. Les èpoques antigues foren molt destructores: cada moment és bastit damunt les ruïnes d’un altre. Per a bastir la seu gòtica de Barcelona calgué destruir la més antiga, la romànica. ¿Sabrem mai la catedral de Tarragona quins monuments ha vingut a substituir en l’acròpolis de la vella capital? No féssim, però, cap retret als qui ens han privat d’un monument per deixar-nos-en un altre de més artístic potser, i en tot cas ungit igualment pel prestigi de la història. Planyem-nos, per contra, de tants monuments que gairebé sota els nostres ulls han desaparegut en holocaust a la ignorància i a la fúria destructora.

Mitges mentides

Fri, 26 Apr 1929 00:00:00 +0000

Sempre resulta curiós ―si no sempre agradable― de llegir les impressions que a l’estranger ha tret del pas per la terra nostra. Ara mateix un llibre de Francis Carco, on es parla de Barcelona, ha tingut entre nosaltres un “succés d’estime”. A tot país li agrada que l’estranger el vagi a descobrir. En general, però, allò que l’estranger descobreix en un país no és de la major importància. És per això que sempre cal llegir els llibres de viatges per terres estrangeres amb una certa reserva, tot admirant, en els millors casos, l’art de l’escriptor viatger. La reserva, doncs, es referirà a la veritat, a la realitat de les coses que ens són contades.

Reflexions sobre el sentimentalisme

Fri, 26 Apr 1929 00:00:00 +0000

Amb aquest títol el senyor Jordi Arquer ha publicat, al darrer número de “La Nova Revista”, un interessant article, nodrit de cap a cap, d’idees antiromàntiques.

Ens induïa a comentar-lo el fet que la seva tendència, força seguida a França i a Anglaterra, a casa nostra llegiu les lletres entre Musset i Jordi Sand.

En general, a Catalunya, tota afirmació antisentimental ha estat acollida com una blasfèmia. Per una curiosa confusió de temes, l’antisentimental ha aparegut de seguida com un esperit immoral, anàrquic i insociable.

Adéu al carril de Sarrià

Thu, 25 Apr 1929 00:00:00 +0000

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Altrament, el tub que ha excavat l’Ajuntament per a aquest tren de les desgràcies no és precisament una tomba. Té entrada i sortida. Té estacions esbarjoses ―totes a mig fer, és veritat, però algun dia estaran enllestides i faran tot el goig que hom preveu. La inevitable tristesa de tota creació subterrània en aquest cas resta alleugerida per la il·luminació i el moviment. El túnel surt de la ciutat i va a desembocar a la muntanya… No és una tomba, ni menys un infern. Més aviat sembla una recompensa.

Blaise Cendrars

Thu, 18 Apr 1929 00:00:00 +0000

Bella, singular, inexplicable aventura la de Dan Yack i els seus tres companys d’audàcia i de follia! Cendrars ens conta en el seu darrer llibre Le Plan de l’Aiguille (Au Sans Pareil), amb el seu estil trepidant ―d’un extraordinari dinamisme―, d’una sola tirada, sense aturar-se un moment per a reprendre alè. No cerqueu lògica, no cerqueu seny, no cerqueu repòs en aquest llibre endiablat. Amb prou feines una il·lació, un argument. Cendrars ―aventurer i rodamón nat― ama l’acció per ella mateixa. I la complica amb un pessimisme còsmic extraordinari. En el seu llibre, desesperadament humà, l’anècdota desapareix dessota una vibració sensorial inextingible, que dóna a les seves pàgines una meravellosa intensitat. Els nirvis en tensió, us empasseu com a bresques aquesta narració extraordinària sense gairebé saber el que llegiu. Començat el llibre, no sabeu abandonar-lo. Res en ell d’ensopit, de pesat, de lent. És una literatura a cent cinquanta per hora. Arribeu al capdavall esbufegant. Haveu perdut tot control crític. Ignoreu la seva real vàlua literària. Però sentiu que Cendrars s’ha sortit amb la seva. I resteu sota la impressió d’haver assistit a quelcom de molt important. Probablement hi ha en aquest llibre moltes coses, moltes insinuacions, moltes tendències que no compartim. Això què hi ha? (“No hi busquis una nova fórmula d’art ni una nova modalitat literària, però sí l’expressió de l’estat de salut general de demà: On déraisonnera.”). La literatura de Blaise Cendrars és un producte de cinema de la T. S. F., de l’aviació, de tot trasbals maquinista que té avui el món sota la seva dominació. No es tracta ja d’una mera fórmula, d’una vana teoria literària. El futurisme assolí només que una exaltació romàntica de la màquina. Cendrars ―nova sensibilitat lírica― li dóna ja una autèntica categoria estètica. Que lluny ens trobem d’aquells ambients sentimentals i nostàlgics tan cars als novel·listes del segle passat! El múscul i el nirvi per damunt la víscera. Cendrars té una traça formidable. El ritme de Le Plan de l’Aiguille, portat amb una saviesa i una experiència tècnica poc comunes, dóna la sensació de quelcom d’inusitat, de perfecte. Cendrars ha fet cinema amb Abel Gance. I això es coneix.

Nens pobres

Sat, 13 Apr 1929 00:00:00 +0000

No sé per què avui tot el dia que penso en nens pobres. Serà perquè ahir al vespre vaig llegir al diari que una criatura malalta fou abandonada, tota despullada, al mig del carrer? Un cas de barbàrie, com deia el diari! (Però en aquesta qüestió del tractament de nois pobres gairebé tot és barbàrie entre nosaltres.) Seria perquè aquesta mala impressió de salvatgeria ha coincidit, en mi, amb una recent visita a una escola de nens pobres, fosca, bruta, humida, mal olent? No ho sé, no ho sé. El cas és que la nit passada no he fet més que somniar criatures desemparades, deixades sofrents. Tant és així, que en llevar-me he començat un conte on descric el desvetllament de la consciència d’un noi, quan comença a protestar, silenciosament, en el seu interior, contra la injustícia familiar i social.

Del sublim badar

Wed, 06 Mar 1929 00:00:00 +0000

En el llibre que Josep Pla ha publicat suara, titulat “Madrid”, hi ha un paràgraf que, en parlar d’aquell periodista que fou Romà Jori diu si era un home que creia “en aquestes insignificants ximpleries que s’anomenen el refinament i l’art”. Això, que a simple vista sembla una espatotxada, és en certa manera, una veritat com un temple: el que el comú de la gent entén per art i refinament és la cosa més ociosa de la vida moderna.

Una necròpolis ibèrica autèntica a Montjuïc

Tue, 05 Feb 1929 00:00:00 +0000

Montjuïc, aquesta muntanya de l’Exposició, abans sinistra i ferrenya, avui ciutadana, quasi civil, que els homes es preparen a presentar vestida de nou, no és una muntanya nova. Sota les vestidures llampants, sota el bellíssim ciment armat i les enginyoses construccions metàl·liques, sota els magnífics guèisers d’aigua freda i ben aconduïda i sota l’antic poble espanyol nou de trinca, caldrà recordar que la muntanya és cosa de durada, que fa temps que dura i que és probable que duri molt més que totes les construccions de l’Exposició. Es veu, però, que en l’afany de donar-li les aparences d’obra humana no ens havíem recordat de la caducitat de les coses de l’home i la muntanya mateixa ens ho ha vingut a recordar: “Fa temps que menjo barcelonins ―ha dit― i encara el temps que en menjaré”, i, per si no ho recordàvem cada cop que la pujàvem pel costat del Pla del Llobregat per anar a deixar-hi algú en permanència, ha obert el flanc i ens ha mostrat com la cosa venia ja de tant de temps que més valia no parlar-ne.

Catalunya i la mar

Tue, 22 Jan 1929 00:00:00 +0000

En un dels nostres darrers articles, titulat “Els pobles i la mar”, fèiem observar el gran avantatge que la posició central concedeix als pobles per a la formació de grans Estats, remarcàvem el fet que els pobles marítims rarament es giren cap a l’expansió interior, i concloíem que, per aquest camí, podríem trobar una de les raons de la nostra història, i no pas la menys important.

Efectivament: Catalunya, com a poble marítim que és, no ha pogut, en el curs de la seva història, sostraure’s a les tendències d’expansió marítima pròpies d’aquests pobles. En virtut d’aquestes tendències, que arriben a tenir la força d’una llei històrica, era natural que Catalunya girés la seva activitat cap a l’expansió mediterrània i es desentengués de tota expansió interior. I, tanmateix, Catalunya, abans d’emprendre la seva política de poble marítim, havia desenrotllat una política de poble interior, de poble central. I és que, en certa manera, Catalunya és un poble central.

El problema de la crítica

Thu, 03 Jan 1929 00:00:00 +0000

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament. Si un dels adversaris, però, hi hagués “romàs mort fred”, com diuen les velles cròniques, s’hauria demostrat un cop més l’absurditat del procediment “cavalleresc”: seguiríem avui parlant de la crítica tal com ho fem ara, que tots dos viuen i produeixen.

El parc despullat

Wed, 02 Jan 1929 00:00:00 +0000

Amb una excusa o altra em plau de travessar aquest parc que hi ha no gaire lluny de casa meva. Al bell temps, els seus arbres torrejants, lleugers sedassos o ombrívoles noses de la llum, us aixopluguen de vegades sota papalloneigs una mica argentats, de vegades en veritables coves maragdes o negrenques. És un palau d’innombrables sales, cadascuna amb una claror diferentment tenyida, i de patis d’herbei tendre, aprofitant les clarianes; i tanta és la sol·licitud dels jardiners que hom diria que als arbres els està prohibit de tirar fulles damunt l’herba fina i rasurada. D’abril a setembre els raigs de sol, a tot arreu on aconsegueixen d’entrar, topen amb delitoses paneres de flors; el parc sobretot bosqueja, a l’estil anglès; i potser per aquesta devoció llueix una estàtua del rei Lear, que vorejat, quan n’és hora, de pròdigues decoracions de tulipes, té l’aire d’haver-se perdut en una decoració del Somni d’una nit d’estiu. Pobre rei Lear! La seva estàtua, comparada amb els arbres, sembla de butxaca; la seva desesperació, damunt un petit escambell, un bot infantil. Els trossos de jardí són per a mares i fills; perquè les criatures –ni que sigui una de sola– no caben en un pis, o per a vídues tan velles que encara fan “crochet”, i el fan allí perquè el pis solitari els cau a sobre. Les profunditats boscoses són per als enamorats, per a algun lector verament romàntic i sobretot per als moixons.

És així!

Wed, 02 Jan 1929 00:00:00 +0000

Sí, és així, senyor Josep Pla, i totalment d’acord. Hauríem de mirar, en efecte, que el fracàs d’aquest any no es repetís. Fracàs de qui? Parlem-ne.

Em penso haver llegit tots els comentaris que els nostres escriptors han publicat amb motiu de la no concessió del Premi Crexells. Després dels tres articles de Joan Estelrich que ho diuen tot, amb una franquesa que mai no sabrem com agrair-li els que tenim la flaca i la pretensió d’“intentar” fer novel·la en aquest país que diuen que no en pot tenir, i després de l’article del senyor Josep Pla, net i tocant de peus a terra com a seu que és, a nosaltres, els escriptors de prosa narrativa, em sembla que ja no ens queda res a fer sinó aprovar…

De la boira i de l’inesperat

Tue, 25 Dec 1928 00:00:00 +0000

En un dels seus curts poemes, anotacions embadalides de la seva sensibilitat, Maragall va cantar la boira. La boira a la muntanya. Més d’una vegada he semicantat aquells hendecasíl·labs en el Pirineu o el Montseny. Apol és tan abassegador, tan tirànic damunt les nostres ciutats i tot, que hom no sap estar-se de considerar amb simpatia les fades de tirat més septentrional: la Boira, la Pluja i la Neu. Girona és potser la ciutat catalana on la boira és més prestigiosa. La tota prima de Barcelona és una provatura ingènua. He vist boira una vegada a Tarragona! Considereu quina disfressa! Hi ha altres ciutats catalanes, com Lleida i Vic, on de vegades la boira espesseja bellament, i els enamorats poden gaudir duna impunitat semblant a la de les parelles milaneses o londinenques.

Valéry–Maragall

Tue, 25 Dec 1928 00:00:00 +0000

Carles Soldevila, en cercar adeptes del Món Exterior, ha bastit una equació imperfecta, momentània, però suggestiva: Valéry-Maragall. “Fóra difícil de trobar dues estètiques més divergents que les d’aquests homes; fóra impossible de posar de costat dues personalitats més poc simpàtiques. I, no obstant, tots dos reten homenatge al món exterior, cadascú a la seva manera.”

No és pas un mèrit negligible, el d’haver sabut emparentar, com ha fet el nostre benvolgut company, dos noms a primera vista inconciliables. A mi m’ha fet un bell servei. Confesso que de la lectura del “Cimetière marin” i sobretot de la conferència donada per Valéry, anys enrere, a l’Ateneu Barcelonès, n’havia vist brollar petites interrogacions, a les quals Soldevila m’ajuda, destre, a respondre.

Per què no tenim novel·la

Wed, 19 Dec 1928 00:00:00 +0000

Cada any surten dues o tres novel·les perfectament presentables; de tant en tant, n’apareix una que té dret a l’admiració. Des de Víctor Català, passant per Pous i Pagès i Puig i Ferreter, per acabar en Miquel Llor, hi ha una continuïtat novel·lística, com hi ha una continuïtat teatral que comença en Frederic Soler (Pitarra), i passant per Guimerà, Rusiñol i Iglésies, acaba, ara com ara en Millàs-Raurell.

I tanmateix, cap crític, cap autor, cap diletant, posat a dissertar sobre la novel·la o el teatre; deixa de proclamar rotundament el raquitisme crònic d’aquests gèneres. Puix que tots els diagnòstics coincideixen, bé caldrà creure que es fonamenten en una realitat palesa i innegable.

Consagració o estímul?

Tue, 18 Dec 1928 00:00:00 +0000

El resultat de la primera experiència del «Premi Joan Crexells», tal com era d’esperar, ha donat motiu a interessants comentaris. Enguany el Premi ha estat declarat desert; si s’hagués concedit, els comentaris haurien estat d’un altre ordre; la quantia i la novetat de la institució eren factors prou importants per a moure les opinions del nostre món literari. El fet d’haver-lo declarat desert, després de sostinguda i laboriosa deliberació, ha suscitat discussions al marge del valor literari estricte de les obres, i els comentaris s’han referit principalment a l’entranya de la institució, a la seva finalitat, a la seva representació. Realment, en això hi ha el punt sensible de la qüestió, i creiem convenient dir-hi alguna cosa que pugui contribuir a desfer l’equívoc que pot haver desbocat els comentaris, i pot haver influït en la decisió que, tot i trobant-la justa, som molts els que la deplorem.

Maneres d’envanir-se

Sun, 16 Dec 1928 00:00:00 +0000

Tothom s’avé a reconèixer que amb lentitud els nostres costums socials milloren. I això no sols es nota en l’ordre material, sinó en l’ordre de l’esperit.

Ha desaparegut ―si resta algun sobrevivent, que no se n’ofengui― aquella generació de persones benestants, riques, amb nodrit superàvit en llur pressupost, però incapaces de tenir la casa a una temperatura decent. S’estimaven més embolicar-se les cames en una vella flassada, i tirar-se sobre les espatlles un abric ratat, que no despendre unes quantes pessetes al dia a abrandar una bona estufa. Naturalment, aquestes persones eren inhospitalàries de mena. Com que els hauria dolgut de veure’s sorpreses en llur sòrdid encongiment, no obrien la porta a ningú. No tenien amics, o els esquivaven. Una terrible covardia frenava tots els seus projectes… Quan sortien al carrer, glaçats com estaven, atrapaven refredats i pulmonies.

Restauració de monuments

Sun, 16 Dec 1928 00:00:00 +0000

El nostre director ens posa a mà una lletra de Joan Sutrà prou interessant perquè en fem pervenir el seu contingut als nostres lectors, i perquè sigui comentada.

Caldrà explicar qui és Joan Sutrà? Potser a hores d’ara ja no calgui: fa un quant temps que el seu nom va pels diaris, i ara, en cosa d’un parell de mesos, la premsa ha retret més freqüentment que abans el nom d’aquest artista restaurador. Perquè Joan Sutrà no és un simple restaurador, sinó un artista restaurador. És artista perquè ha practicat l’art de la pintura, i perquè, segons parer de les persones que de prop coneixen aquest home, en tots els actes de la seva vida hi ha una bona part d’aquell encisament, d’aquell entusiasme i admiració que diferencia l’artista innat del comú dels seus conciutadans. Aquestes virtuts, aplicades a l’art de restaurar pintura antiga, particularment retaules de pintors primitius, havien de produir el restaurador ideal.

Frares a Poblet?

Sat, 15 Dec 1928 00:00:00 +0000

La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.

Pel que fa a nosaltres, no hi sabem veure més que inconvenients. Des de tots els punts de vista en què ens vulguem col·locar, la pensada dels bons monjos de Burgos ens sembla plena de riscos; arriscada des del punt de vista artístic, arriscada des del punt de vista religiós.

El «Premi Joan Crexells»

Fri, 14 Dec 1928 00:00:00 +0000

La primera reunió del jurat. El premi ha estat declarat desert.

El veredicte del Jurat del premi Joan Crexells serà rebut amb comentaris contradictoris. Ahir, a quarts de vuit del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, quan el Jurat donava per acabades les seves llargues deliberacions, poguérem ja recollir opinions molt oposades. Si haguéssim de resumir el debat que es descabdellava a la porta del menjador on s’havia reunit el Jurat, diríem que ningú no s’atrevia a defensar obertament cap de les obres publicades o inèdites que han estat examinades. La discussió versava sobre raons d’oportunitat. Tothom, però, reconeixia que el Jurat havia obrat amb recta intenció.

Tot és història

Tue, 04 Dec 1928 00:00:00 +0000

Col·leccioneu diaris, revistes, prospectes dels que us donen pel carrer; si teniu la perseverança de guardar el que sigui, durant una vintena d’anys, us trobareu, un dia, en girar els ulls a la vostra col·lecció, que heu acumulat, insensiblement, els materials per a fer la història d’alguna cosa.

Jo tinc, de molts anys enrere; el costum de retallar dels diaris les notícies rares, extravagants, peregrines, absurdes o senzillament pintoresques, com, per exemple, l’anunci que recentment ha sortit als nostres quotidians, en el qual un estranger demana dades sobre una senyoreta vestida de tal manera, amb el rostre així o aixà i que en una època determinada es trobava en determinat lloc. (Retrec aquest exemple només per a donar una idea de la singularitat de les notícies que retallo.)

Els braços absents

Sat, 01 Dec 1928 00:00:00 +0000

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l’estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L’estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a la illa de Milo fa mica més d’un segle. La cobejança dels uns i la rapacitat dels altres van ésser la causa de la doble trencadissa.

Una conversa amb Joan Miró

Sat, 14 Jul 1928 00:00:00 +0000

La personalitat de Joan Miró es destaca amb relleu singular en l'actualitat artística del món. La Premsa francesa s'ha ocupat amb un interès ben especial de la seva obra i el nom del pintor català lluu amb fulgors originalíssims entre els de la jove pintura europea. Ell sosté amb orgull el seu origen terral i recalca l'accent racial de la seva obra. Totes aquestes consideracions justifiquen sobradament l'atenció que li dediquem. Això no vol dir, però, que ens conformem amb les seves opinions sobre persones i coses; ell és l'únic responsable de les seves paraules. Nosaltres oferim aquestes columnes a tots aquells que creguin que no han de deixar passar en silenci afirmacions que els toquen de dret. Acollir-los en aquestes columnes serà un deure i un honor per a nosaltres.

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Dels viatges

Sat, 31 Mar 1928 00:00:00 +0000

És molestós de viatjar en cotxe de tercera i en aquests trens que s’aturen a totes les estacions. Els escriptors, homes de més sensibilitat que el comú de la gent, sovint se n’han queixat en els seus escrits. Confessem, però, que el gust de les comoditats ha pogut més, en ells, que l’afany d’observació i d’estudi del natural, com anem a demostrar.

L’home modern s’interessa massa per la seva persona, la dolçor de la benestança li fa oblidar massa sovint certs guanys més alts i especulatius que deixa escapar. Són a milers de milers els homes que per res del món no farien un llarg viatge si no poguessin tombar-se vanament damunt els coixins d’un sleeping i envoltar-se d’un ambient de silenci i de cotó fluix mentre el tren devora contrades i regions o traspassa fronteres.

Església catòlica i estat feixista

Sat, 31 Mar 1928 00:00:00 +0000

L’al·locució de Pius XI a la Junta diocesana de Roma és un dels fets més importants d’aquests temps. No sols arribem a un moment crític en la qüestió de les relacions entre el Vaticà i el Govern d’Itàlia, sinó que es planteja d’una manera clara i punyent el problema de les relacions entre la doctrina catòlica i l’acció política. Les paraules del Papa representen l’enfonsada dels esforços per a inscriure l’Església dins l’òrbita del Feix. Poques vegades un Papa empra mots tan precisos i tan aguts. Llegint els paràgrafs de l’al·locució, un hom s’adona que són com l’esclat de pensaments i de sentiments retinguts fins avui per motius de discreció i de tàctica. “Callar en públic ―ha dit Pius XI― no és pas callar purament i simplement”. Heu-vos ací unes belles i magnífiques paraules.

Els llibres de memòries

Sat, 10 Mar 1928 00:00:00 +0000

Després de la gran guerra, els caps d’Estat, els polítics, els militars que jugaren un paper important en el conflicte, han publicat, l’un darrere l’altre, les seves memòries.

No dubtem pas que aquests llibres seran útils als historiadors de demà. De la imparcialitat d’aquests llibres hom no pot fer sinó dubtar-ne. En general, quan un polític, un home d’Estat, un militar, es decideix a escriure les seves memòries és per a justificar, per a defensar davant la seva època i davant la posteritat la seva actuació més o menys combatuda.

La institució del premi “Joan Crexells”

Fri, 09 Dec 1927 00:00:00 +0000

Hi ha en la meva carrera periodística un fet del qual m’enorgulleixo, des de tots els punts de vista. Vaig ésser jo, em sembla, que vaig llançar primer la notícia de la creació de la Fundació Bernat Metge. Ara tinc també la iniciativa de l’anunci d’un fet d’una importància semblant. És una iniciativa que emplenarà de joia totes les persones interessades en el nostre moviment literari i cultural.

Ahir a la tarda ens trobàvem uns quants amics a la famosa penya de l’Ateneu que presideix el doctor Joaquim Borralleras. Algú sortí a parlar del premi Goncourt, l’adjudicació del qual, pel present any, els diaris portaven. Tothom sap el que és el premi Goncourt. És l’esdeveniment literari anual més important de França. L’escriptor que el rep pot considerar-se com un home gairebé, feliç. El gran públic considera el judici dels acadèmics no oficials com una cosa tan important, el mecanisme interior de l’Acadèmia per altra part ofereix tantes garanties al lector que els tiratges que es fan dels autors favorits amb la distinció és formidable. L’escultor Dunyach, que és un dels homes d’aquest país que sap discernir amb més finor el sentit de civilitat i de civilització que es troba en el fons de la vida francesa, ens explicava aquestes delicadeses tan enyorades.

Cristòfor de Domènec

Fri, 19 Aug 1927 00:00:00 +0000

En Cristòfor de Domènec era una figura típica de l’Ateneu. Era el tipus just de l’intel·lectual de trenta anys endarrere. Era generós, tenia un cor d’àngel, era caòtic i desordenat. A l’hora de prendre cafè es posava en un lloc estratègic de la biblioteca. Quan una persona s’hi aturava, es posaven a parlar, millor dit, començava el monòleg d’En Domènec. Quan algun soci demanava que parlessin baix, sortien als corredors, i a peu dret, sota el bust d’En Verdaguer, a les set de la tarda encara la conversa durava en algun racó en penombra del saló d’actes. A quarts de vuit tornava fatigat i de vegades es bevia en aquella hora el cafè que li havien servit a quarts de tres. I fins a l’hora de sopar anava de taula en taula, dient una frase a l’orella de l’un, entaulant un tall de diàleg amb un altre, estrenyent la mà al de més avall. Semblava una papallona negra.

Feminisme

Tue, 14 Jun 1927 00:00:00 +0000

Una senyora em demana que escrigui a favor del feminisme i de les dones.

―Senyora, la seva invitació és molt amable ―li he respost―, però tinc massa bona opinió de les dones i un amor massa actiu a la veritat per caure en el parany del lloc comú ―sóc antifeminista per moltes raons. En primer lloc, crec que els drets s’han de concedir preferentment als febles, perquè els forts ja en tenen per natural. Vull dir que crec que les dones són més fortes en tots sentits que els homes. Després em fa horror de pensar que les dones, que pel fet de governar els homes governen el món, tinguin la poca gràcia de voler-nos destruir amb demandes de justícia exagerades les nostres mentideres il·lusions. Car convé que els homes tinguin la il·lusió que el governen. El meu antifeminisme és, doncs, integral, subjectiu i adjectiu alhora, i la situació actual de l’afer, en certs països, per exemple, a França, em sembla perfecta. A França, país en el qual les dones tenen en la vida social una situació infinitament superior a no importa quin altre país, el moviment feminista és nul.

Conversa amb Josep Carner

Sat, 26 Feb 1927 00:00:00 +0000

Josep Carner, el més alt dels nostres poetes, acaba d’ésser homenatjat. Príncep indiscutible entre els poetes, ho és també —tots ho sabeu— entre els “causeurs”. Acollim-nos, doncs, a aquest bon pretext i cerquem la seva conversa.

Una rica escampadissa de coixins, flors d’En Carles, amoroses porcellanes, mantells florejats, catifes, cristalls, motllures… Tot dins un marc d’or clar. Mica “boudoir”, mica fumador xinès, és aquesta la saleta exquisida on el poeta us rep.

Josep Pla. L’estil

Wed, 26 Jan 1927 00:00:00 +0000

Més d’una vegada, Josep Pla ha resumit les seves conviccions, i hem de creure que també les seves ambicions, concernint l’estil, en un mot d’ordre confessadament gidià: banalitat. Però cal no deixar el mot tot sol, arrencat de les exigències morals que en el pensament de Gide implica; aquesta banalitat resulta d’un llarg esforç, i és en la victòria sobre el romanticisme interior, més: sobre la pròpia personalitat. “No hi ha cap de les qualitats de l’estil clàssic —diu Gide— que no es compri pel sacrifici d’una complaença.” Això sol, en si, no direm que sigui nou nivell: és etern, i es retroba formulat de mil diverses maneres convergents. No anava a parar enlloc més Buffon, quan, menystenint “el to, els gestos, el va so dels mots”, demanava “coses, pensaments, raons”. Ara, en Gide, l’esforç per la banalitat en l’estil forma part de tot un sistema d’abdicacions profundes, que s’estén fins a la renúncia a la virtut, fins al total desinteressament de pròpia ànima. És, en suma, un aspecte, si es vol el reflex a la superfície, de la realització rigorosa, més enllà de l’esperança i de la desesperació, d’aquelles paraules de l’Evangeli que en les seves pàgines reapareixen sovint: “Qui vol salvar la seva vida, la perdrà: però qui la vol perdre, la farà verament vivent.”

Això pot durar anys

Wed, 12 Jan 1927 00:00:00 +0000

Tots els assaigs de discussió que s’han fet fins ara a casa nostra i a fora de casa ―malgrat la creixent actualitat― sobre el liberalisme i la democràcia, manquen d’una manera absoluta del més lleu element d’originalitat. Si en dubteu, llegiu el tractat de Stuart Mill “sobre el govern representatiu”, en el qual es discuteix i s’elabora tota la matèria de les relacions entre govern, poble i regiments polítics, en el sentit de produir una demostració general de la tesi que per a un país és impossible d’abandonar el terreny de les institucions liberals i democràtiques sense passar pel risc de caure en una sonsònia de poble asiàtic. Stuart Mill escrivia l’any 1850, si fa no fa. Si tornés de l’altre món i volgués publicar les seves obres es trobaria a la majoria dels països d’Europa que no podria. I hi ha qui diu que la democràcia és una cosa antiquada!

In Memoriam

Tue, 14 Dec 1926 00:00:00 +0000

Joan Crexells era un home blanc, aprimat de rostre, aprimat de cos i de mans, una forma on la carn hi vivia un estalvi, d’una delicada austeritat sensual. Tot el que signifiqués oci, distracció material o abandonar-se a una banalitat qualsevol era impossible de trobar-ho en aquella cara d’angles i inflexions, en aquell tòrax comprimit, en les cames llargues o els dits esmolats. Joan Crexells era una figura feta per al pensament i el treball, perquè els nirvis vibressin i percudissin amb calma sense que cap mena de pompa els distragués, ni cap entrebanc anatòmic els llevés intensitat.

Josep Pla. Paisatges

Wed, 17 Nov 1926 00:00:00 +0000

Fóra inconciliable que Josep Pla, el just vindicador de la pintura pura de Feliu Elias, hagués pensat mai “prendre llur bé” als pintors; taxativament: que els envegés, en tant que literat, el paisatge. El que Paul Valéry diu de la música, ens sembla aplicable a les altres arts de dominant element físic: ens imposen una mena de vida, “mentre que els monuments de la paraula ens demanen, al contrari, de prestar-los-en…” I més aplicable, encara, a la pintura, d’ençà que l’impressionisme, sobreposant a la forma el fenomen, la decantava del pla de la permanència al de la durada. Fou això com un salt que deixava la paraula lluny, reressagada, avergonyida entre els seus mitjans sempre més o menys abstractes, entre els seus símbols adscrits a la vaga permanència de les representacions generals. Per a un clàssic, en efecte, descriure un paisatge implicava, en el fons, l’ambició de pintar-lo, i hi anava per on treball d’acostament a aquelles representacions generals i de fixació dins l’ordre llur. Quan ara la pintura es deseixia dels darrers elements d’abstracció, la poesia, podent-la imitar menys, es decidí per emular-la més, i es llançà sense dubtes per la marrada que els rousseaunians havien iniciat, però de la qual Virgili ja havia sabut alguna cosa i els orientals molt més: la transfiguració del paisatge en funció dels interessos humans, la seva ocupació, per dir-ho així, pels sentiments i prejudicis del contemplador. La pintura, doncs, reduint el seu bé a la pura i directa expressió dels valors pictòrics, feia per contracop romandre definitivament la paraula en un domini seu propi, a penes excavat encara: el de l’expressió per associacions. Associacions pel significat intel·ligible, associacions àdhuc, pel so físic dels mots. En el que elles puguin tenir de personal, de pregon i de vast afectes endins, és trobada aquella vida a prestar segons Valéry: la vida de tot un món interior adormit i, de sobte, no precisat, entengui’s bé, sinó suggerit, més ben dit, gitat en inefables ones d’emoció entorn de centres lírics que ràpidament canvien i se succeeixen en la durada. El nom de Maurice Barrès s’acut tot d’una per a exemple, potser el més noble, del que diem; Barrès, altrament una de les grans admiracions confessades de Josep Pla. Poant aquelles associacions en el que podríem dir-ne tradició subconscient, en el misteri de la memòria col·lectiva que viu dins de nosaltres, pastats com som de la mateixa argila d’on sortiren i on tornaren els nostres morts, Barrès ha fet sentir més que ningú la idea del paisatge-pàtria, del paisatge-història, del paisatge-futur.

Josep Pla. Homes

Wed, 13 Oct 1926 00:00:00 +0000

L’humorisme de Josep Pla, insistim, no és ni pot ésser una actitud definida, un sistema d’aplicació automàtica; sinó la solució, al moment, sobre el cas concret, a una abundància contradictòria de sentiments dels dos ordres de la convenció i de l’instint, que se li posen alhora, cadascun amb la violència de qui va decidit a prendre el domini absolut. Ell deixa, talment, que s’ho facin, amb una aparent inhibició plena de tacte, tota liberal, curiosa de sorpreses; però, en el fons, conspira a favor del sentiment més primari, més feble i més lògic: delicada i rara suma que ell fínament descobreix allà on sigui i que fa vèncer, però sense destruir els altres sentiments. Per això la solució no és al capdavall tal solució, i la destrucció arriba igualment, però llavors és de tots i dels uns pels altres. D’on ve que Josep Pla pugui ésser qualificat, sense contradicció, de tímid i de cínic, de tendre i d’escèptic, d’egoista i de generós, de lògic i d’absurd; és tot això i encara molt més, i no alternativament, sinó en una simultaneïtat que renova a cada moment la seva fórmula. Que això són vanes paraules per a fugir d’estudi? Pensi’s en Sterne: aquest és el gran precedent, si no el mestre directe, del millor Josep Pla.

Josep Pla. L’humor

Wed, 08 Sep 1926 00:00:00 +0000

Per a nosaltres, tota crítica del complex Josep Pla pot partir d’una afirmació tan simple, rotunda i literal com aquesta: és un gran temperament nat d’escriptor. Volem dir, que escriure pot ésser en ell el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes ve gades —massa vegades—, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable. Un altre cas de temperament nat podria semblar d’antuvi anàleg: el de l’Esclasans. Tots dos, en efecte, creuen sovint que les idees els bullen, quan només els bullen els mots. Però hi ha en Josep Pla una complicitat, sorneguera i tàcita, de la consciència, un cinisme, en suma, allí on en l’Esclasans és tot il·lusió apassionada. El premi d’aquesta, podem posar-hi les mans al foc, seran, són ja molt sovint, les idees, genuïnes i armades; el seu doble joc, en canvi, pot dur Josep Pla —el veiem adesiara ja entrar-hi, però encara retrocedir-ne— al cul-de-sac de Francesc Pujols: trobar-se amb la paraula endiablada i prodigiosa, però sola i irresponsable, entre les mans.

Una conversa amb Josep M. Capdevila

Sat, 06 Feb 1926 00:00:00 +0000

Trobem l’autor de “Poetes i crítics” amb uns llibres sota el braç, ben planxats els seus cabells negres, la seva cara d’infant meravellat i el seu posat d’home que no es dóna importància, però que realment té una valor. Primer no sabia què respondre ni com contestar, però després, a mesura que la conversa va anar prenent intensitat, fou ja fàcil la nostra tasca.

Sobre la seva vida poc ens volgué dir:

La importància del vuit-cents català

Thu, 14 Jan 1926 00:00:00 +0000

És evident que un dels fenòmens intel·lectuals més importants d’ençà de la desaparició d’Eugeni d’Ors de l’escena literària catalana, és la renaixent simpatia pel vuit-cents. En el camp retòric com en el camp literari o en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica. Un dia són exposicions retrospectives; un altre, comentaris crítics; un altre, reimpressions d’obres literàries o filosòfiques, allò que demostra aquest interès. Les exposicions Vayreda, Martí Alsina i Benet Mercader; els comentaris crítics sobre Verdaguer, de Carles Riba, Josep Maria Capdevila i Tomàs Garcés; l’edició de les obres completes de Balmes, són exemples triats a l’atzar de com s’ha restablert una sèrie de valors oblidats ―alguns cops un oblit aureolat de glòria― del nostre vuit-cents.

Sobre les emocions de l’aire

Sat, 05 Dec 1925 00:00:00 +0000

O sobre el no-res. O la filosofia. Un car amic, des d’una altra secció del diari anuncià que jo escriuria un article parlant de les emocions del meu primer vol. Escriure un article sobre el primer vol en 1925 és segurament quelcom desplaçat. Però per a mi que tinc a gran honor l’anar endarrerit, i que considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides, això no seria cap gran dificultat.

I el progrés, doncs?

Sat, 21 Nov 1925 00:00:00 +0000

Amb motiu de la pèrdua d’un submarí anglès en les aigües sinistres del Canal de la Mànega, els diaris fan una gran campanya contra els submarins. Seixanta xicots plens de joventut i de vida amb una rosa a cada galta s’han ofegat en les circumstàncies més diabòliques que la imaginació humana pot somniar. El drama dels submarins que no tornen a veure mai més la llum del sol, fa posar els cabells de punta. Els diaris, impressionats per tant de dolor esmerçat inútilment, criden desaforadament demanant que una convenció internacional prohibeixi a totes les nacions d’emprar els submarins.

Exposició Salvador Dalí

Fri, 20 Nov 1925 00:00:00 +0000

Fa uns quatre anys que vàrem tenir ocasió de parlar d’aquest jove pintor figuerenc, amb motiu d’una exposició d’estudiants aficionats, celebrada a les antigues galeries Dalmau. El pintor tenia disset anys aleshores. De tot el que hi havia en aquella exposició que regalava d’optimisme i de bona voluntat per tot arreu, els dibuixos colorits d’En Dalí eren de les poques coses que denunciaven un temperament i sobretot unes evidents aptituds instintives. Han passat quatre anys d’aleshores ençà; el pintor té vint-i-un anys i avui a les noves galeries Dalmau, ofereix al públic la seva primera exposició individual. Tanmateix, d’aquella manifestació d’adolescència amb ara ha fet tant de camí que aquesta primera exposició el consagra com un dels valors més positius de la darrera generació artística catalana.

Els grecs a Empúries i el classicisme tolerable

Wed, 18 Nov 1925 00:00:00 +0000

El desembarc dels grecs a Empúries i llur establiment a l’Empordà és un fet històric que ha estat tractat per persones d’una seriositat i d’una erudició aclaparadora. Han dit alguna cosa interessant o útil? No ho crec pas. Han considerat el desembarc dels grecs a Empúries com un tema que ben explotat pot donar consideració social o una càtedra a tot repòs. Els alemanys i els nord-americans que consideren la història del món com un pretext per tenir uns professors que fan rodar el cap, també hi han ficat cullerada. Aquests professors s’han presentat davant de nosaltres, honorables espectadors, i han tret uns bíceps terribles. D’Empúries, però, en saben alguna cosa?

Diumenge

Sun, 15 Nov 1925 00:00:00 +0000

Una cosa deliciosa: els diumenges esmorzar al llit i després fumar un cigarret submergit en el silenci deliciós i suavíssim de Londres. Del llit estant veieu, darrere els vidres de la finestra, unes xemeneies amb un panell que fumegen dins l’aire espès, i un bocí de cel gris i suau. Els teulats, negres i molls, tenen un baf blavenc. A casa hi ha una quietud absoluta. Només us sembla sentir el soroll conegut de les pensions angleses: un xiu-xiu darrere d’una porta mig oberta. Després unes pantufles que caminen i el lleu soroll del vestit d’una dona que es perd… Us sentiu transportat al cor d’una ciutat provinciana i morta. Solitud de diumenge!

Un certamen solemne

Sat, 07 Nov 1925 00:00:00 +0000

Enguany, els Jocs Florals de Barcelona han tingut una solemnitat més severa que mai. La festa va passar en silenci, com “un àgape catacumbari”. El primer diumenge de maig no va aplegar la tradicional concurrència, atreta pel so de la lira i la sentor de les roses. I cap cartell no havia, abans d’aquella data, convidat a platònic torneig els poetes de les terres de llengua catalana. La festa dels Jocs, doncs, per quin miracle s’ha sobreviscut?

Fum al subterrani

Fri, 06 Nov 1925 00:00:00 +0000

Som al carril subterrani. Les finestres són closes. Tots els fumadors fumen. Jo nodreixo una esperança: “ara vindrà el revisor i, tot foradant el bitllet, advertirà als fumadors que fumar és cosa prohibida.”

Però l’home de l’uniforme es limita a foradar els bitllets en silenci. Si ara vull imposar el meu dret a respirar un aire net de fum, he de fer un punt d’home, he de donar un petit espectacle. No em decideixo… Clavo mirades (que em semblen significatives) als rètols que diuen: “Se prohibe fumar.”

La flonjor barcelonina

Sun, 10 May 1925 00:00:00 +0000

D’uns anys ençà, tots els estrangers que han escrit les impressions recollides a Barcelona, han insistit sobre l’extraordinària intensitat de la nostra vida nocturna. A les dues de la matinada, veieu encara força gent per les Rambles i el trànsit d’automòbils hi és encara freqüentíssim. Ni París amb la seva reputació babilònica, ni Berlín en plena disbauxa de consolació per haver perdut la guerra, ni Londres amb la seva immensitat, ofereixen a altes hores de la nit un espectacle semblant al de Barcelona.

La por a la novel·la

Sun, 26 Apr 1925 00:00:00 +0000

El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país. Si teniu amistat amb algun llibreter veureu que això que jo dic és tan cert com l’Evangeli que es canta. Avui és un públic considerable i apreciable el que llegeix i escriu en la nostra llengua. Aquest públic es vol entretenir amb un llibre a les mans, vol somniar, vol plorar, vol entendrir-se sense deixar-hi la pell i els ossos, gastant-se una quantitat de diners enraonada, de tres a quatre pessetes, quantitat que no desnivella cap pressupost ni fa anar coixa una persona que mengi el que té gana i porti sempre o gairebé sempre un duro a la butxaca.

Dos espanyols singulars

Sun, 05 Apr 1925 00:00:00 +0000

Fa vuit anys que vaig conèixer a Madrid dos xicots singulars. Anaven tots dos a la classe del professor Ortega y Gasset. Jo els vaig conèixer en un cafè on es bellugava el pitjor de cada casa; em penso que era l’horrible “Cafè Colonial”, on anaven a parar tots els barrets forts, tots els bigotis negres i totes les ungles brutes de Madrid.

Un d’aquests dos xicots era de Segòvia, es deia Navas. Tenia vint anys i coneixia totes les filosofies del món. Era desconcertant perquè ho definia i ho analitzava tot d’una manera implacable, amb un aplom i un bon sentit com no he vist mai cosa semblant. Era llarg, escardalenc i lleig com un pecat; la seva manera de vestir i de presentar-se es podria considerar com l’antípoda de l’elegant. Malgrat d’això, aquest xicot joveníssim feia una impressió de les més vives; la seva veu estrident i agra i una mica acanallada se’m ficava orella endins, i en lloc d’irritar-me em produïa una sensació d’interès agut.

Consideracions d’ordre elevat

Sat, 04 Apr 1925 00:00:00 +0000

Un dia entreu al Museu del Louvre. És ple de gom a gom. El Museu brunzeix. Les obres d’art, naturalment, no es poden veure. No teniu més remei que seguir la gent i escoltar el que diu. És un bon lloc per saber el que pensa, sobre l’art, el francès mitjà. Us sorprèn el comentari atinat que posa la gent davant cada cosa. La gent diu el mateix que el que sosté el criteri del “Petit Parisien”. El crític del “Petit Parisien” diu el mateix que el que sostenen els autors de divulgació estètica. Els autors de divulgació estètica diuen el mateix que el que sostenen els grans professors i els directors consagrats del moviment artístic francès. Entre el francès mitjà i els savis reconeguts hi ha una ratlla ininterrompuda. Tothom pensa i diu el mateix. Hi ha unanimitat, els dogmes no es discuteixen, la cultura es basa en la divulgació i en el batxillerat generalitzat fins a l’infinit.

Evocació

Thu, 19 Mar 1925 00:00:00 +0000

L’altre dia em va venir a veure un senyor rossellonès. Aquest senyor, a més a més d’ésser molt simpàtic i d’un optimisme aclaparador, duia una barba de pam i mig, d’una importància i una negror excepcionals. Amb la barba feia joc un capell gegantí i una indumentària folgada i pengim-penjam. Jo conec aquestes barbes del Migdia de França; tenen una consciència i una fatxenderia que em trenquen el cor. No puc veure un senyor d’aquests, ni puc dialogar-hi sense tenir la sensació que represento una comèdia plena d’un grotesc petulant i cerimoniós.

La paradoxa

Thu, 19 Mar 1925 00:00:00 +0000

El gust de la paradoxa és probablement tan antic com el món. La primera criatura paradoxal degué ésser Eva quan trià l’única fruita que li era prohibida. Literàriament, el gust de la paradoxa és ben antic. En el segle V, abans de Crist, els grecs cultivaren abundantment la paradoxa. Els sofistes feien professió de paradoxals. S’arribà a un moment que entre els esperits més fins (hom pot veure-ho, per exemple, en Sòcrates) es demanà que la gent sostingués les tesis corrents per tal de provar el seu enginy, car la tesi paradoxal als seus ulls era massa fàcil de defensar elegantment.

La cuina catalana

Wed, 18 Mar 1925 00:00:00 +0000

El meu amic Pere Ynglada que ho sap tot, em deia no fa gaire que la cuina catalana es bat en retirada. És exacte. Els llibres clàssics de la culinària i de la gastronomia francesa eren plens de fórmules i de plats catalans, els quals eren molt celebrats i estimats per totes les persones de gust. Ara es troba molt de tard en tard, sobre les cartes dels restaurants, l’ofrena d’un plat català, i això és una desgràcia. És una desgràcia per a nosaltres i sobretot una desgràcia per als estrangers que no saben ni podran saber mai el que s’han perdut.

Cursa vers l’absurd

Fri, 27 Feb 1925 00:00:00 +0000

Pujava Rambla amunt, en una hora particularment amable, per bé que molt agitada: a quarts de vuit del vespre. Caminava per la voravia dreta, els ulls naturalment fits en la casa del senyor Pich i Pon i en les seves lluminàries. És possible que durant una estona les mirés sense veure-les, aquestes lluminàries. Em sé de memòria el que diuen i, altrament, caminava una mica abstret, potser combinant algun article, feina que un hom s’avesa a fer en mig del brogit urbà tan bé com en mig d’una boscúria tot just estremida per un cant d’ocell.

Un manifest literari

Wed, 25 Feb 1925 00:00:00 +0000

Diferents escriptors catalans han parlat ja del “manifest supra-realista” del jove escriptor Breton. És un manifest romàntic escrit per un home intel·ligent. Breton sap el que vol i ho diu clar. Vol la llibertat pura, és a dir, l’art il·limitat, instintiu i fresc com una rosa ―o almenys el que se’n diu l’art fresc com una rosa.

La polèmica és més vella que l’anar a peu. Hi ha dues menes de temperaments. Hi ha qui creu que l’art, si ha de donar un resultat, ha de tenir límits. Altres sostenen que els límits són contraris a la producció artística.

Les gràcies de Gràcia

Sun, 15 Feb 1925 00:00:00 +0000

Gràcia té infinites gràcies; tots els barcelonins em sembla que n’esteu convençuts, però per acabar de fer el pes a la balança, només teniu d’esperar un parell de mesos, quan cantin els rossinyols i xisclin les orenetes; aleshores us enfileu a l’imperial d’un tramvia que vagi als Josepets o a la Bonanova, i badar amb els ulls i l’ànima des del bell punt que entreu al carrer Gran o carrer Major, fins que arribeu a l’Avinguda de la República Argentina.

Un parèntesi d’espontaneïtat

Sun, 04 Jan 1925 00:00:00 +0000

Sempre que aneu a una ciutat estrangera creieu descobrir un bé-de-Déu de coses que no trobeu a la nostra terra. En cada aparador creieu descobrir objectes que —ho juraríeu!— no heu vist mai en els aparadors de la Portaferrissa o del Passeig de Gràcia.

Però si dueu a dins el corcó de l’anàlisi, en tornant de viatge mirareu els aparadors de la nostra ciutat i constatareu amb sorpresa que gairebé tots aquells objectes que creieu exclusius de París, de Roma o de La Haia, són fàcils d’adquirir a pocs metres de la plaça de Catalunya.

Mussolini, venedor de fum

Fri, 02 Jan 1925 00:00:00 +0000

A ROMA, COMPTATS DIARIS PODEN SORTIR AL CARRER. NOMBROSOS REGISTRES AL CENTRES DE L'OPOSICIÓ. INCENDI I ASSALTS A FLORÈNCIA.

He trobat en el meu “dossier” de periodista el programa feixista, tal com fou aprovat en el Congrés de Bolonya de l’any 20, i tal com fou ratificat en el Congrés de Nàpols, hores abans de la marxa sobre Roma i de l’elecció de Mussolini a la Presidència del Consell de ministres d’Itàlia. La gent es pensa que el feixisme era una reacció desenfrenada de la massa reaccionària i benpensant d’Itàlia. No és pas exacte. El feixisme tenia un programa importantíssim. El mateix programa de Lenin ―no menys―, aplicat, però, a l’antimarxisme. El programa, veus-el aquí, despullat de retòrica.

Sobre el concepte enciclopèdic de la cultura

Fri, 02 Jan 1925 00:00:00 +0000

He llegit en una revista una opinió d’un il·lustre home de ciència català, advocant per l’estudi de l’Astronomia en els Instituts de segona ensenyança. És humà. Quan un hom s’apassiona per una ciència particular fins a fer-ne quelcom de central en la seva vida, hom acaba per trobar que cap estudi ni cap ensenyança és de més utilitat que aquella en la qual s’han esmerçat tantes hores.

I val a dir que l’Astronomia és una ciència ben defensable, com a útil per a la cultura de l’individu. Perquè estudiar el moviment, les relacions mútues i les dimensions i la constitució dels cossos del cel i comparar-ho tot amb la nostra insignificança dintre de la insignificança del nostre planeta, ha d’ésser cosa formadora del nostre caràcter tant com ho és indubtablement, de la nostra intel·ligència.

Plató en llengua catalana

Fri, 01 Aug 1924 00:00:00 +0000

Escolis a una traducció

La Fundació Bernat Metge, que inicià les seves publicacions amb el poeta filòsof de Roma, ha solemnitzat el seu aniversari amb el filòsof poeta d’Atenes. La gosadia d’encetar una traducció completa de Plató és de Joan Crexells. Agraïm-li la gosadia, lloem-li la tasca realitzada i fem vots perquè pugui finir-la. Per traduir Plató cal no tan sols conèixer bé la llengua grega, sinó també haver-se especialitzat en estudis filosòfics. Aquesta doble garantia ofereixen, l’un i l’altre, el nom de Joan Crexells i el de Georges Dwelshauvers, que ha estat el seu reglamentari censor.

Joan Crexells traductor de Plató

Sun, 25 May 1924 00:00:00 +0000

Fa un any que ens reuníem els amics i col·laboradors de la “Fundació Bernat Metge” en un àpat de festa. Celebràrem l’aparició del primer volum. L’altre dia una segona confraternitat al voltant d’unes copes i unes viandes, celebrava la tasca anyal de la “Fundació”. Vuit volums, vuit afirmacions, vuit incorporacions essencials a la nostra llengua i a la nostra ànima, assenyalaven el triomf silenciós d’uns quants desinteressats, d’uns quants apassionats.

La terra del poeta

Sun, 18 May 1924 00:00:00 +0000

A propòsit de la inauguració oficial del monument a Mossèn Cinto, voldria dir quatre paraules per honorar la memòria del nostre poeta. En aquestes mateixes planes, el nom de Mossèn Cinto moltes vegades m’ha servit de pretext, i moltes vegades ha estat comentat. Ara confesso que tot el que jo voldria dir, em balla vagament pel cap, sense acabar-se de concretar ni d’ordenar.

Quan em passa això, renuncio humilment als meus pensaments, i me’n vaig a cercar en els pensaments dels altres, per veure si trobo la mica de llum que a mi em manca. I com l’anell al dit, em vénen ara a la memòria unes paraules de Goethe, escrites en les notes al seu “West-östlicher Divan”. Diuen així les paraules de Goethe:

Catalònia

Fri, 09 May 1924 00:00:00 +0000

Aquest nom arcaic serveix de senyal a una nova llibreria que va obrir-se ahir a la Plaça de Catalunya. Hi ha en aquesta inauguració especialíssimes circumstàncies que m’inclinen a parlar-ne públicament i elogiosament, no permetent que es converteixi en una simple gasetilla de recurs.

–Una altra llibreria! –diran els badocs que no veuen sinó una escaparata guarnida amb elegància. I no l’encertaran. En primer lloc, no és just de dir: “Una altra llibreria” amb la mateixa entonació displicent amb què hom exclama: “una altra farmàcia” o “un altre cirabotes”. L’abundor de llibreries representa un senyal que no pot deixar indiferent a la minoria –tan migrada, ai de mi!– que té veritable fe en la cultura.

El negoci de la cultura

Thu, 01 May 1924 00:00:00 +0000

Les empreses destinades a portar la cultura a l’abast de tothom, es multipliquen a França. Hi ha tres setmanaris literaris a preu ínfim i de llarg tiratge: “París Journal”, “Les Nouvelles Littéraires”, “Candide”. S’anuncia la sortida d’un altre setmanari: “Les feuilles littéraires”. Aquests setmanaris no són pas esforços d’alguna tendència o capelleta intel·lectual, sinó que són negocis dels editors. Són fets a tota despesa i com que hi ha diners poden ésser interessants. Ho són certament: el “Candide” ha tingut un èxit fulminant.

Stravinski a l’Ateneu

Thu, 20 Mar 1924 00:00:00 +0000

Barcelona sent aquests dies l’orgull de tenir per hoste l’home a l’entorn del qual gira la música del món. Aquest home que és un veritable geni de la tècnica musical, aquest home que sap tots els secrets de la música, a Barcelona hi ha trobat una cosa nova, una cosa insospitable: la sardana.

L’Ateneu Barcelonès li ha dedicat una audició de sardanes; l’Ateneu ha volgut que Ígor Stravinski conegués la nostra dansa, i amb aquest motiu el dia de Sant Josep, al matí, al pati del nostre primer centre cultural, la Cobla tocà davant del gran músic belles sardanes, i el colós de la música russa quedà encisat de la nostra música, dels nostres instruments.

Un símptoma curiós

Sat, 12 Jan 1924 00:00:00 +0000

L’evolució dels costums sol ésser tan imperceptible, tan lenta, tan fina que no solem adonar-nos-en d’una manera quotidiana. Cal que un fet d’aire extraordinari ens obligui a estimular ensems la nostra atenció i el nostre record. Un viatge, posem per cas.

Un viatge ha fet que un amic nostre s’adonés, a l’estranger, d’un fenomen que també, encara que en termes menys acusats, és observable a Barcelona. Em refereixo a la puja de preu del cinema i a l’abaratiment del teatre i del circ eqüestre.

Filologia

Fri, 11 Jan 1924 00:00:00 +0000

Ahir vaig escriure “gràcies”, mot propi, i una oficiositat del caixista, la intenció purificadora del qual agraeixo, va convertir les meves “gràcies” en “mercès”, mot impropi.

Reconeguem que la situació del nostre idioma és delicada. És com un edifici que hem d’anar adobant sense bastides, fent veritables meravelles d’audàcia i d’equilibri. I a pesar de tot, el nostre idioma progressa constantment, a una velocitat que la generalitat desconeix, perquè la generalitat manca de punts de referència.

Mentre arriben els experts

Thu, 10 Jan 1924 00:00:00 +0000

Com tothom sap, s’ha arribat a constituir una comissió internacional d’experts, posada a les ordres de la Comissió de Reparacions, per determinar la capacitat de pagament d’Alemanya. El sol fet de la creació d’aquesta comissió és ja un triomf de la tendència revisionista. La xifra de reparacions no és pas una xifra concreta i determinada. En realitat, el gran argument que ha fet Alemanya per no pagar ha estat la impossibilitat de fer-ho abans de saber fixament el muntant del deute. Alemanya, ajudada pel corrent revisionista mundial, sobre tot americà i anglès, ha demanat sempre la determinació de la xifra del deute. S’ha passat cinc anys entre la negativa dels uns i la impassibilitat dels altres.

Races de primera i races de segona

Sat, 05 Jan 1924 00:00:00 +0000

Un dels primers projectes que ha de discutir el Congrés nord-americà en la seva reunió pròxima és el d’una nova llei sobre emigració.

Per noves que recullo en un bon article del “Corriere della Sera” el projecte és obra d’un diputat de l’Oest anomenat Johnson, i té una tendència francament restrictiva. Tant, que els italians, veritables virtuosos de l’emigració, consideren que els han tancat la porta. Els espanyols reben també de valent, i els grecs i els eslaus podem dir que són esborrats del mapa.

Francesc Pujols

Wed, 02 Jan 1924 00:00:00 +0000

Els poetes d'ara

Joan Maragall presentava la poesia de Francesc Pujols com una creació espontània i sanitosa que parla “de la terra molla i de la frescor dels pàmpols i del raig del sol, i de fruites, i de xapoteig d’aigües” poesia dominada pel “sentiment del meravellós” i feta sota el mestratge del poble.

Maragall devia veure, a més a més, en els versos de Francesc Pujols, la seva teoria de la “paraula viva” duta a les últimes conseqüències: “quan el poeta desmaia, el vers cau esguerrat i fa llàstima”. Al costat de la paraula viva, un aiguabarreig de paraules espontànies, però mortes.

Lucreci en català

Tue, 06 Mar 1923 00:00:00 +0000

Coratjosa empresa

Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme. Això donava als nostres classicistes un sentit de còmoda irresponsabilitat. Tant de bo, si, remogut l’obstacle econòmic per mà generosa, no trobéssim que hi havia, de més a més, cap impediment més íntim.

Einstein

Sun, 04 Mar 1923 00:00:00 +0000

A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins. És un home que ha fet importantíssimes troballes en un camp científic assequible solament per uns rars iniciats. Malgrat la saviesa hermètica, aquest home s’ha fet popular a tot el món, les revistes gràfiques han estampat la seva figura, un bé de Déu d’articles, comentaris i llibres s’han escrit sobre la seva doctrina i personalitat. La majoria dels que retenen el nom i la imatge visual, no s’han preocupat d’esbrinar ni les beceroles del que diu i sosté, però tothom està convençut a afirmar que és un dels primers savis, per no dir el primer savi que es passeja pel món.

Una resposta a Eugeni d’Ors

Sun, 25 Feb 1923 00:00:00 +0000

El comentari que no fa gaires dies publicava Eugeni d’Ors a Las Noticias, a propòsit de la poesia catalana d’avui, exigeix una resposta. Eugeni d’Ors, aquesta vegada, ha “cenyit el problema”. Ha limitat la seva crítica a la poesia de les primeries del nou-cents. De l’una banda, Verdaguer i Maragall són exclosos del moviment contemporani. De l’altra banda, fa excepció d’algunes esperances. Es comprèn, doncs, que la visió crítica d’Eugeni d’Ors té per objecte un camp ben precís: la poesia catalana compresa entre els mestratges de la fi del vuit-cents i les darreres iniciacions poètiques, l’època de la nostra segona Renaixença.

En començar l’any nou: el bon vell temps de l’absolutisme

Fri, 12 Jan 1923 00:00:00 +0000

¿Què podem esperar d’aquest 1923 que ara començava?

L’actual situació d’Itàlia té l’avantatge d’ésser una simplificació plena de vida i de color de la situació general. Si Itàlia ha vist primer el ràpid exhauriment i després la sobtada desaparició del seu Estat lliberal, en les altres nacions de l’Europa balcanitzada es produeixen no ja símptomes, sinó fets, de descomposició jurídica, política o moral. Aquí la vida d’un home ha passat a ésser una cosa que no compta. Mai les facultats animals i brutals de les persones havien estat tan desenrotllades. Aquí teniu, per meditar, el feixisme de Baviera i el feixisme d’Hongria, i l’assassinat “nacionalista” de Rathenau, i l’assassinat “nacionalista” del polonès Narutowicz i les salvatges execucions nacionalistes d’Atenes, l’apologia de les quals s’ha pogut llegir en una certa premsa francesa. I aquí teniu a Lleó Daudet, tova caricatura de Sil·la, amb els seus programes per portar d’una manera automàtica la pau al món, i aquí teniu, encara, els deliris del Morning Post, que invoca cada dia l’oli de ricí per a tots els anglesos que no són conservadors ni reaccionaris. Tots aquests han descobert ara a Sorel, i diuen que la violència és l’única manifestació tangible de la realitat. Però el cas és que la pau s’allunya cada dia i la balcanització d’Europa continua, i ara tothom evoca el bon vell temps de l’absolutisme i la Santa Aliança i la “dolça” figura de Metternich.

Port de la Selva

Sun, 07 Jan 1923 00:00:00 +0000

Port de la Selva és una vila marinera de l’Empordà que la trobareu entre les puntes de Cap de Creus i de Port Vendres; és en aquell lloc que la pedra viva de Catalunya s’acosta més a la mar, i el poble del Port de la Selva sembla tan enamorat de l’aigua, que les cases no s’amunteguen les unes damunt les altres, ni s’arrapen a la pujada, sinó que van baixant i van posant-se l’una al costat de l’altra, fent una dolcíssima cinta blanca, que voreja la corba marina. I una miqueta més amunt de les teulades del poble, hi veieu la façana i el campanar de l’església, tota de neu, que ve a ésser com el cap d’aquella gran gavina de pedra emblanquinada, que està prenent el sol en un redós que no té preu per oblidar el tràngol de les misèries d’aquest món.

El “Schieber” i l’estranger

Fri, 05 Jan 1923 00:00:00 +0000

L’any 1920, l’ésser més odiat d’Alemanya era el «Schieber». El «Schieber» era el que havia fet diners. Amb la guerra o amb la revolució, especialment el que els havia guanyat, fent passar a l’estranger productes necessaris pel poble alemany. Avui l’ésser més odiat a Alemanya és l’estranger.

Aquest notable canvi d’opinió és un exemple de com l’opinió pública es deixa influir i guiar pel diner. És tan clar que gairebé pot servir d’exemple d’escola. El ric de nou continua essent l’amo d’Alemanya. La Premsa està al seu servei. El poble alemany viu miserablement. Fins fa poc la culpa d’això era atribuïda al «Schieber». Però aquest, per mitjà de la Premsa, ha sabut expulsar-se-la hàbilment i atribuir-la a l’estranger. L’obra ha reeixit. I avui us trobeu a tot arreu amb l’odi més declarat contra l’estranger.

Un Bonaparte catalanista

Sat, 16 Dec 1922 00:00:00 +0000

La família Bonaparte ha donat al món homes il·lustres en les lletres, en les arts, en les ciències, en les armes i en l’art de governar els pobles. El tronc d’aqueixa raça admirable havia d’ésser ben esponerós quan, a través de tot un segle de vicissituds i de tragèdies, ha pogut donar tanys tan esplèndids. Napoleó I, d’antiga i il·lustre nissaga, va suscitar, amb el seu exemple únic, una descendència gloriosa. Entre els seus descendents hi ha un Bonaparte catalanista, la qual cosa sembla paradoxal si es té en compte el caràcter centralitzador i absorbent de l’emperador i de la seva dinastia.

L’epistolari d’En Milà i Fontanals

Sat, 21 Oct 1922 00:00:00 +0000

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença. Bé és veritat que la nostra Renaixença data d’ahir, com aquell que diu, i que la literatura epistolar és alguna cosa molt delicada, que cal apartar, per la intimitat que pot encloure, de la indiscreta xafarderia dels contemporanis. Recordem l’inexorable reglament de la Biblioteca Nacional de París, que no permet comunicar els papers particulars fins passats cinquanta anys de la mort de llurs propietaris.

L’expansió literària de Catalunya

Wed, 11 Oct 1922 00:00:00 +0000

Ara fa dos anys un escriptor, Joan Estelrich, i un polític, Puig i Cadafalch, preconitzaven la creació d’un Institut que escampés terres enllà la nostra cultura. En Puig, en un discurs presidencial a la Mancomunitat, suggeria la urgència d’una oficina d’Expansió Catalana. L’Estelrich, obria tota una pila d’horitzons a l’esguard dels intel·lectuals preocupats de fer conèixer Catalunya al defora.

Han passat dos anys i el projecte no ha esdevingut cosa real. Caldrà demanar-se per què.

Sardanes a la plaça

Sun, 08 Oct 1922 00:00:00 +0000

Vet aquí que l’altre dia em trobava en un d’aquests pobles de Catalunya en els que el verd i la pedra estan tan ben lligats sota el cel, que els ulls no saben avenir-se com en aquest món de llàstimes i misèries s’hi poden ensopegar racons tan purs i perfectes. Aquest poble es troba anant de Girona a Olot, en aquelles recolzades on el paisatge es fa tan sensiblement pictòric, i on al més lleu detall li sobra la gràcia pels quatre costats. Doncs jo m’estava a la plaça de l’Església d’aquest poble entendridor, i era la caiguda de la tarda, i uns músics de cobla local, amb americanes tronades i gorres humils, refilaven la sardana com si fossin rossinyols celestials. I aleshores hauríeu vist com els pagesos d’aquell poble i les fadrines i les casades, es donaven les mans i feien un cèrcol de bona mida i començaven a puntejar “la dansa més bella, de totes les danses que es fan i es desfan”.

La lliçó del mar i la muntanya

Sun, 01 Oct 1922 00:00:00 +0000

En aquest món hi ha moltes i moltes persones de les que duen corbata i coll i punys, que ademés de fer vida de família fan vida de penya, de despatx, de redacció o del que sigui, les quals tenen un desconeixement absolut de tot el que hi ha i de tot el que passa al mar i a la muntanya. Aquests individus sortint de les quatre parets ciutadanes, ja van completament venuts i no saben distingir un faig d’una carbassera.

L’encallada

Fri, 03 Dec 1920 00:00:00 +0000

Aquest silenci característic de les vagues generals us desperta de bon matí talment com podria fer-ho un espetec d’artilleria. Cap allà a la matinada en començar el brunzir dels tramvies i el terratrèmol dels autos és quan habitualment, el son devé d’una dolcesa exquisida. De tant en tant, una guspira de consciència us permet notar que sou ditxosos entre la tebior dels matalassos i flassades. La fresa de la ciutat activa us canta la non-non. Penseu; tot marxa, tot avança, el món fa sa ruta… ja hi ha qui treballa… Molt bé; treballeu pels que encara dormen; després, els que encara dormim, treballarem per ells; per ells, que ja seran al llit. La qüestió és entendre’ns, rellevar-nos en la tasca, i voluptuosament doneu mitja volta.

Montjuïc

Thu, 02 Dec 1920 00:00:00 +0000

Si agafem el mapa de Catalunya i tenim la paciència d’anar seguint la costa del mar, amb els ulls i el dit per no perdre’ns per camí, des d’allí on s’acaba la Provença, fins allí on comença València, que és la terra de les flors, així que serem a mig camí de la costa, ni més amunt ni més avall de Catalunya, com si la naturalesa l’hagués volgut senyalar expressament, hi trobarem el pla de Barcelona, que és un pla, pla com la mà, voltat per una mitja lluna de muntanyes, presidides pel Tibidabo, que és la més alta de totes que suca les puntes de la lluna a l’aigua del mar, com si l’altra mitja fos a dintre, i com si el mar i les muntanyes es dessin les mans, per tancar-lo, i al mig d’aquest pla tan senyalat, com si la naturalesa hagués volgut acabar de senyalar del tot, hi ha la muntanya de Montjuïc, que sinó surt del mar poc se’n falta, i que és com la fita que senyala la mitat justa de la costa catalana, que hem dit que va des d’allí on hem dit que anava fins allí on no cal que ho tornem a dir, perquè ja ho hem dit i tot hom ho sab.

Passat, present i pervindre dels ideals artístics

Tue, 11 May 1920 00:00:00 +0000

De tant en tant, entre els esdevenidors que’ls homes d’aquest món, desitgen i somnien, s’hi veuen quatre pinzellades que’ns volen venir a pintar els colors vius d’un esdevenir artístic, predit per alguns teoritzadors del fet estètic, que l’anuncien com una era de pau artística, que coronant tots els esforços fets i que’s fan, arribarà a satisfer tots els ideals estètics haguts i per haver i serà la concreció arrodonida de tots els desitjos que neixen i surten de la sensibilitat humana.