<?xml version="1.0" encoding="utf-8" standalone="yes"?><rss xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0"><channel><title>Just Cabot · Papers Vells</title><link>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/</link><description>Arxiu d'articles de premsa antiga catalana</description><generator>Hugo</generator><language>en</language><lastBuildDate>Thu, 13 Aug 1936 00:00:00 +0000</lastBuildDate><atom:link href="https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/index.xml" rel="self" type="application/rss+xml"/><item><title>El deure de tots</title><link>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/el-deure-de-tots/</link><pubDate>Thu, 13 Aug 1936 00:00:00 +0000</pubDate><guid>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/el-deure-de-tots/</guid><description>&lt;p>Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d&amp;rsquo;una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d&amp;rsquo;una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables i de plànyer que unes i altres siguin―, sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l&amp;rsquo;estructura política, social i econòmica del país.&lt;/p></description></item><item><title>El que diu el secretari</title><link>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/el-que-diu-el-secretari/</link><pubDate>Thu, 15 Dec 1932 00:00:00 +0000</pubDate><guid>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/el-que-diu-el-secretari/</guid><description>&lt;p>Encara avui, que han passat prop de cinc anys, no m&amp;rsquo;explico com va anar la cosa. Em vaig trobar a la candidatura per a jurats que la Comissió gestora del Premi Crexells proposava, perquè la confirmessin o infirmessin amb llur vot, els benemèrits contribuents d&amp;rsquo;aquesta institució. I, el que és pitjor, em vaig trobar elegit. Em penso que la meva obscuritat fou el que més hi contribuí. En aquell temps feliç, potser no havia posat els meus nom i cognom al peu d&amp;rsquo;una dotzena d&amp;rsquo;articles, bagatge tan migrat que no sé pas què s&amp;rsquo;hauria empescat la bona voluntat dels que em proposaren per justificar, si algú els ho hagués demanat, la inclusió del meu entre aquells noms conegudíssims: Pompeu Fabra, &lt;a href="https://papers-vells.pages.dev/carles-rahola/">Carles Rahola&lt;/a>, &lt;a href="https://papers-vells.pages.dev/gaziel/">Agustí Calvet&lt;/a>, J. M. Lòpez-Picó, &lt;a href="https://papers-vells.pages.dev/josep-maria-junoy/">J. M. Junoy&lt;/a>, &lt;a href="https://papers-vells.pages.dev/carles-riba/">Carles Riba&lt;/a>.&lt;/p></description></item><item><title>L’estil</title><link>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/l-estil/</link><pubDate>Thu, 30 May 1929 00:00:00 +0000</pubDate><guid>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/l-estil/</guid><description>&lt;p>Pocs dies abans que &lt;a href="https://papers-vells.pages.dev/josep-pla/">En Pla&lt;/a> se n&amp;rsquo;anés a pagès, amb el propòsit de dedicar-se alhora a les activitats literàries i les agrícoles, les nostres conversacions foren encaminades a tractar de qüestions estilístiques, arran d&amp;rsquo;algunes observacions que En Montoliu ―d&amp;rsquo;ençà que es digna parlar dels llibres d&amp;rsquo;En Pla― ha fet sobre l&amp;rsquo;estil d&amp;rsquo;aquest.&lt;/p>
&lt;p>Després, sota els acostumats asteriscos i en lletra cursiva, En Pla ha descabdellat els seus punts de vista.&lt;/p></description></item><item><title>Madrid (un dietari), de Josep Pla</title><link>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/madrid-un-dietari-de-josep-pla/</link><pubDate>Thu, 11 Apr 1929 00:00:00 +0000</pubDate><guid>https://papers-vells.pages.dev/just-cabot/madrid-un-dietari-de-josep-pla/</guid><description>&lt;p>«És una tendència atàvica. De jovenet he vagabundejat molt. He estat allò que s&amp;rsquo;anomena metafòricament un gos sense collar.» Això diu &lt;a href="https://papers-vells.pages.dev/josep-pla/">Josep Pla&lt;/a> en un indret del seu &lt;em>Madrid&lt;/em> que ha publicat de poc. (De poc? Sí; bé que vell de vuit anys, gran part del llibre és inèdita. En part no ho és: les persones de bona memòria recordaran, tot llegint-lo, aquells articles en castellà que Pla publicava a &lt;em>La Publicidad&lt;/em> del temps d&amp;rsquo;En Jori; alguns d&amp;rsquo;ells són reproduïts ―potser retocats― en aquest llibre. D&amp;rsquo;altres romanen encara a la col·lecció del diari esmentat.) Volem creure que el vagabundeig de Pla ha persistit més enllà del temps en què ell es qualifica de jovenet. Volem creure que, amb intermitències potser, encara dura. Però ha eixamplat els horitzons del seu vagabundeig, els ha estès per tot Europa. La immensa majoria de la seva producció és filla d&amp;rsquo;aquest vagabundeig. A risc de contradir-lo, creiem que la part millor de la seva obra li ha estat suggerida pel vagabundeig.&lt;/p></description></item></channel></rss>