Els nostres reformadors socials potser es caracteritzen per la modestia de llurs ambicions; però és vertaderament admirable la tenacitat que posen, com a exemple, a demanar la sistematització, sobre bases honestes, de les hores d’entrada i sortida dels teatres. També s’ocupen i deliren, els nostres reformadors, de fer anar millor diverses altres coses menudes. Però el que els té realment intermitentment ocupats, és l’hora d’entrada i de sortida dels espectacles públics.

Quan s’ha parlat de tot el que distingeix la vida de la gent del sud d’Europa de la del nord, és que la primera fa, a l’hora de dinar un repàs abundant i considerable, que la segona no fa. Nosaltres fem, a l’hora de dinar, un gran repàs. Mengem, generalment, tres plats: olla o arròs o macarrons o canelons, peix i carn. Mengem, a més a més, dues o tres classes de postres. Bevem vins de gran cos, vi de graus. Després d’un àpat així, el cafè s’imposa d’una manera notòria. Solem prendre cafè —i si podem un licor— rodejats d’amics caríssims, intel·ligents, que ens fan passar l’estona, en uns llocs anomenats penyes, volant. El resultat és que ens tornem a posar a treballar molt tard, de vegades a quarts de quatre, a les quatre de la tarda. Ens hi posem en plena digestió, en un estat de vaguetat.

Ara bé: a l’hora que nosaltres ens alcem, com aquell que diu, de taula, a les poblacions del nord d’Europa s’acaba el treball. A Estocolm, per exemple, la vida del treball queda completament paralitzada a les quatre de la tarda. En aquesta hora, la gent fa cap a casa seva per a fer el gran repàs del dia, per a sopar. Aquesta gent, ha entrat al despatx a les nou del matí. A quarts d’una ha pres un petit pícnic: generalment un «sandwich» minúscul i un vas de te o cafè. A les quatre, és hora de fer el gran repàs. A les cinc, el repàs comença. Estirant-lo molt, a les set pot estar acabat. Els teatres comencen a quarts de vuit. A les onze tot s’ha acabat.

Els nostres reformadors haurien de fer un esforç i imposar-se perfectament d’aquestes veritats. Si els espectacles han de començar i acabar a les hores anomenades decents, cal que la gent s’acomiadi dels seus tres plats del dinar, dels seus postres, del seu perfumat cafè assaborit en mig d’amics antics i estimats. Que la solució podria ésser escurçar el sopar? No ho crec pas. En el nostre país hi ha molta gent que està a règim, gent que només pot menjar un plat de sopa, una llegum, un peix, una mica de blanc de pollastre, postres variades i, naturalment, cafè, copa i fumar un cigar. Aquestes persones delicades poden trobar en els espectacles públics un pretext per afegir un plat més al petit sopar que fan. I què dimoni! Si s’ha d’anar al teatre, a Barcelona, la gent té raó de menjar fort. S’hi ha d’anar ben sopat.

La solució és, doncs, aquesta: fer una campanya per a suprimir el dinar. Els nostres reformadors socials seran, però, tan forts per a encarar-se amb la impopularitat que suposa demanar la desvalorització de les coses que ens estimem més: de la carn d’olla, de l’arròs amb peix i carn, del «Platillo» amb cebetes, dels postres variats i abundants, del cafè que ens rodeja de les nostres més cares amistats? No ho crec pas.

En tot cas jo seré contra la campanya que es faci per a suprimir el dinar. Els costums d’Estocolm són excel·lents. Els de Barcelona ho són igual. De cap manera no em deixaré perdre, si puc, uns costums que m’agraden i que trobo naturals. I de cap manera no m’ho deixaré perdre en nom d’aquesta cosa fútil que s’anomena l’horari dels espectacles. Als autors dramàtics fa molts anys que els demano una sola cosa: que ens facin, si és possible, anar al llit tard. Els de Barcelona m’ho asseguren amb una cura especial. De què volen que em queixi? Si ho fes, passaria per un home molt poc formal.