Hem anat entrant a l’hivern del nord, que és un espectacle considerable. Al nord hi ha dos hiverns, un hivern verd, que és l’estiu, i un hivern blanc. Entre aquests dos colors hi queda una mesada de color de fulla seca i de vinagre endolcida per una pluja somnolent que és la tardor. Era bonic llavors de passejar per Strandvegen. Strandvegen és un dels carrers més bonics d’Estocolm. És un carrer posat entre una filera de cases burgeses, altes, recollides, vagament gòtiques, una mica carregades d’espatlles, i un seguit de pals de vaixells de vela. Al mig hi queda un boulevard ample, amb tres o quatre fileres d’arbres, pel qual sol passejar el jovent elegant i les seves famílies.

Del passeig, l’interessant és el cantó de l’aigua. Al moll del passeig hi solia haver, a la tarda, amarrats de popa, trenta o quaranta pailebots, bergantins i goletes. Aquests vaixells feien una tropa magnífica, i el cordatge, els pals, les veles, la paperina hissada dalt de tot per a indicar la direcció del vent, les cortinetes blanques de la cambra de popa us transportaven a cent anys enrera, a l’època que la mar i el viatge era encara un misteri. Els vaixells solien portar bandera finlandesa i sueca i arribaven carregats de tions i d’estelles. Aquests carregaments eren portats a sobre el moll i s’establia un mercat obert, un gran mercat de llenya. La feina de la descàrrega, la vivacitat del mercat, la bona olor de les estelles, feien del moll d’Strandvegen un dels llocs més agradables d’Estocolm. Els mariners finlandesos, amb llur punyal penjat al cinyell, hi posaven una nota terrible i pintoresca. Hi solia passar entre dues llums, a l’hora de les darreres transaccions, quan del canó de llauna de la cuina dels vaixells en sortia una fumerola que em portava, de vegades, una vaga reminiscència de bullavesa.

Això era a la tardor i, com que plovia, es veien les coses darrera una gassa d’aigua tèrbola. Cap al tard, Estocolm es desfeia dins una lluminositat espessa. De vegades parava de ploure, s’aclaria sobtadament, i venia un cop de fred. La terra es poblava d’un vel blanc, com una vegetació criptogàmica, que agafava, amb els reflexes de les llums municipals, uns tons rosats, malves i violetes. Amb el fred, el mercat de llenya anà minvant i els vaixells anaren fugint un darrera l’altre, amb les grans veles xopes i rovellades a l’esquena. Un dia el moll quedà solitari i incert. Les velles carraques finlandeses i sueques que em poblaren l’hivern del nord d’imatges conegudes i agradables, deuen trobar-se avui bloquejades pel gel, com ocells ferits, en algun recó de moll llunyà, davant un poblet de fusta mig submergit per la neu. A la vora del foc ciutadà, l’olor de la llenya em fa recordar, amb recança, les hores de la tardor passada.

Després, ha vingut l’hivern blanc i neu a cor que vols. La gent ha tret les gorres de pell i hi ha cotxers vells, pels carrers, que semblen óssos. Però el llegendari hivern del nord, amb aquell silenci imposant que durava sis mesos, els trineus que alçavn una polsaguera d’espurnes de glaç, la vida morta a la vora del foc, fóra inútil de cercar-lo avui en aquestes ciutats. Per a nosaltres, persones de terres de blat, la neu és un fenomen gairebé sagrat. Per això sentim com una provocació que el trànsit ciutadà i el progrés sorollós hagi passat per damunt les quietuds antigues, que els taxis hagin arreconat els trineus, que la companyia dels tions encesos sigui un record llunyà. S’hauria de penetrar al bosc escandinau per a trobar una ombra de l’hivern pretèrit. Aquesta mena de follia i d’enyorança que sent l’home del nord per les terres de sol l’ha fet vèncer el clima i la temperatura. És, en efecte, un dels espectacles més considerables, sense marxar amb un ritme normal, la ciutat d’Estocolm a vint, a vint-i-cinc graus sota zero. Com a esforç social, no hi ha pas, a Europa, res semblant. Tothom porta, si voleu, a la cara, una arruga de tenacitat. La gent aguanta, però, amb una tossuderia exemplar. Hi ha una mena de neguit de sociabilitat per a oblidar la vida morta de la vora del foc familiar. Hom fa una fantàstica vida de restaurant. Les tendes de flors són les millors d’Europa, les més ben proveïdes. Hi ha a Estocolm «muguet» per Nadal —aquesta flor blanca que a París surt el primer de maig. Tothom es fa una obligació de servir a taula verdures i fruita de tota mena —coses exòtiques, que qui sap d’on vénen, i que la gent menja de gust desafiant el clima, els axiomes dels geògrafs i la implacabilitat del termòmetre. Si la mar es gela, hom hi patina al damunt o hi balla al voltant d’un quiosc de cafè o de te improvisat. En aquests països us demanen sovint per quin dimoni de raó els escandinaus viuen a Escandinàvia havent-hi en el món recons tan amables i terres de pa. Quan veieu, però, la tenacitat d’aquesta gent apreneu a apreciar fins a quin punt pot ésser tònic, agradable i positiu per a un poble el poder-se barallar, cada moment, amb una fatalitat.