Quan el sol recoía las escaldadas pedras de Florencia, ¡que bé s’hi estava a l’airejada llibrería del Palau Riccardi! Florencia és rica en bibliotecas, provinents totas ellas, del arreplech de llibres, fet pels grans banquers florentins, que, a l’hora de tenir la banca y multiplicar diners, sentían la necessitat de decorar la seva forsa, ab l’estudi de las arts y las ciencias. Tots, a imitacio dels Médicis, tenían la seva biblioteca, ahont se reunía la petita academia d’artistas y lletrats adictes a la casa. Aixís eran els Riccardi, que quan dels Médicis pervertits per l’ofici de grans-duchs se’n definía fins la rassa, conservantse burgesament poderosos, compravan l’antich Palau de Vía Larga, la primera casa dels Médicis que’s venía al encant com mala roba.
Aquí els Riccardi hi portaren els seus quadros y llibres pera disfrutarne durant dos sigles. També a n’ells els tocá l’hora d’acabarse. Un nou encant anava a escampar aquells tresors, venentho a la menuda. El Govern se va quedar el Palau, y un grup d’estudiosos que sabían lo que’s feyan, escarrassantse molt pera trobar els quartos, compravan els llibres en una sola partida. Desseguida van mirar d’entendres ab el Municipi pera que se’n aprofités. Contan que, durant las negociacions, aquestas bonas personas se rellevavan de nit y de día, vigilant pera que’ls llibres no’s fessin fonedissos, y aixís, degut a n’ells, la biblioteca dels Riccardi’s troba en el mateix lloch y estat de quan vivían els primers posseidors.
És aquí que ab temps y perfidia he tingut la sort de trobarhi tres manuscrits catalans de valor segurament discutible; peró, que a mí m’han proporcionat l’inmensa joya de retrobar en un país estrany la meva parla tan més estimada com per ser menys sentida.
Un dels tres manuscrits, és un códich segurament trescentista de bona escriptura gótica, relligat ab tapas de noguera. Porta el núm. 2.043. El primer paragraf, treyentlo de las abreviaturas, diu com segueix:
No és el llibre per lo que podría creures una simple transcripció del Millione. L’autor tradueix del viatge de Marco Polo alló que li convé pera ferne un tractat ab pretensions de geografía oriental. Podríam, donchs, excusarnos de conéixel, si no fos més que per las noticias que en ell dona; peró, l’antich llenguatge nostre, hi és tan vigorós, tan evocatiu, que devém recordarlo el dia que’s fassi una publicació de textos classichs. Pera mostra, triantlo perquè sí, no per ser millor que’ls altres, copio un fragment en que fá la descripció de un poble:
Crech que bastan aquestas ratllas pera que a un ja li sembli que retorna d’un viatge per l’Orient. Aquet poble entre’l desert, aquesta gent que canta y’s pren la vida ab tan lliberal complascencia, la veyem ab forma y color, per la virtut mágica del llenguatge que crea y anima las cosas, com si talment sens representessin als ulls Es el miracle de la riquesa expressiva, que acosta els llunyans paísos y fa present el passat, en la frase precisa, justa, sense equívochs, dictada ab amor, ab desitg, ex abundantia cordis.
Ni una sola noticia se troba referent al seu autor en el anterior manuscrit. Era un de tants, un obscur anónim, que potser may sabrém a quina classe perteneixía. El segón códice catalá de la Riccardiana, que porta’l número 2.069, satisfá la curiositat en aquet punt, per una noticia donada al final, escrita ab la mateixa escriptura clara y abreviadíssima de tot el text.
El códice és relligat en pergamí, y a la primera plana porta una nota posterior, sobre la successió per línia directa de la casa d’Aragó. Després comensa’l llibre ab la vida de Tales de Mileto, quin primer párraf és com segueix:
¡Quina concisa presentació de la sabiduría primitiva! Aquet Tales maravellós, el primer en investigar ab mirada curiosa els fenómens de la Naturalesa pera arrencarli’ls secrets, ¡quant vivent queda en aquestas pocas paraulas! Vé després la llegenda del Trípode dels set sabis; com feu fortuna, al preveure per astrología que l’any següent sería poca la quantitat d’olis, compra tots els de una anyada abundantíssima per poca quantitat de moneda. (No obstant, pera confondre als que se’n reyan d’ell quan era pobre, no cura ne estimá hacer diners). Conta després com…
Segueixen mil opinions y sentencias del mateix Tales, entre las que n’hi há de tan bellas com aquesta:
He extractat aquesta vida, perque’s vegi el carácter general de tota la obra. Peró crech que’s faría mal en judicarla únicament d’aquí, ahont l’autor no rep altras noticias que las que dona Diógenes Laerti. És clar que, tractantse d’un llibre de biografías de filósophs, el Diógenes és sempre qui fá’l major gasto, peró en las 130 vidas de que’s compón el manuscrit, ja’s comprén que son necesarias unas noticias de font ben diversa. Veusaquí, per exemple, la llegenda de Virgili, que és d’un valor extraordinari pels nous datos que aporta a la fábula creada en la Edat Mitjana, de que fós el tal Virgili gran mágich y nigromántich. Comensa la vida declarant breument la patria y pares d’en Virgili, el somni de la mare pel que fou motejat aixís, y entra desseguida en materia a explicar las estupendas invencions y miracles obrats per aquet Virgili.
He copiat aquest párraf ab segona intenció: s’hi troba en ell la paraula mannara, que’s repeteix després en el transcurs de la historia, y que, si jo no’m erro, és de procedencia napolitana, ja que en el dialecte de Nápols, mannara és una variant del italiá mannaia, que vol dir destral. Aquet paárraf seria doblement significatiu. Vindríam a compendre que la llengua napolitana era ja familiar als catalans establerts de poch temps allí, donchs d’altre modo no s’explica que’l nostre autor, sempre tan castís, acceptés una paraula purament per capritxo.
Y per últim, el tercer manuscrit que porta el núm. 2.986, de tapas de pergamí y escriptura clara y corrent, no és ni més ni menos que un tractat de cirugía. Compost en forma de preguntas y respostas, té l’aspecte de ser un manual d’aprenentatge; y al últim s’hi troban escritas de la mateixa má varias comunicacions a una academia, de las que se’n declara autor: Antonium Roig, magistrum chirugum, ab anno 1633. Per la conformitat del istil y carácter de la seva ciencia, tot fá creure que signi’l mateix autor del tractat antecedent. Per altra part, la seva escriptura no’s pot recular gaire més enllà d’aquella data: será donchs el mateix original, o una copia feta aviat, el manuscrit que avuy se troba a la Riccardiana.
Tant per serne completament profá de la materia, com per desconéixer las relacions que pugui tenir ab altras obras científicas del seu temps, no m’atreveixo a valorar aquesta obra. És tallada al istil de la ciencia dels humanistas, extranya barreja de textos clássichs, prácticas rutinarias y observacions personals. Peró, cal avisarse que no tot és empirisme y llatinitats, el fondo científich d’aquestas gents. Hi háuna gran quantitat de bon zel, precursor de la nostra ciencia experimental. Diu el nostre autor que:
Aixís mateix, al enumerar las quatre utilitats de l’anatomía, diu sens falta:
Peró desseguida afegeix:
Diu també que’l cirugiá ha de tenir teoría y práctica, peró a pesar de tot aixó, jo no m’atreveixo a copiarne cap fragment professional, pera no provocar la mitja rialla dels sabis del día. ¿Mes qué us diré? Per lo rápidament que he fullejat aquet llibre, l’he vist distribuint els mals y els remeys ab un ordre y una llógica que enamora. Desde la primera definició de lo que és Cirugía, fins a las quatre intencions en el curar las fracturas, tot me sembla ordenat d’una manera tan arquitectónica, que fá bó de veure. ¿Quí sap si, ab els sigles, els llibres de la moderna ciencia farán riure com las prácticas y emplastres que recomana’l mestre Roig? Peró de lo que no’n tinch cap dupte, és que no produirán aquesta sensació estética d’equilibri en la obra. Encara crech que aquet manuscrit té algún valor, per la part de terminología técnica, o paraulas científicas en la nostra llengua.
Pot ser algú trobará que he fet massa l’article d’aquestas tres obras d’una importancia molt relativa. Peró jo no demano que ningú se conformi ab el modo d’estimarlas, com no he demanat consentiment a ningú pera agradarmen. A mí m’han complagut y perxó en parlo. Un altre día parlaré de cosas d’un interés més general.