Josep Maria de Sagarra · Papers Vells

La meva traducció del Dant

Wed, 26 Jun 1935 00:00:00 +0000

He vist aquests dies anunciada a la veu la meva futura traducció del Dant amb una pompa que em fa tremolar; he llegit també un amabilíssim article del meu amic M. Brunet, i un altre d’emocionant de Manuel de Montoliu, com alguns comentaris, tots molt considerats i falaguers, en diversos indrets de la premsa diària, i he rebut també lletres d’amics i paraules d’afecte, referents a la traducció de la Divina Comèdia que jo m’he proposat de dur a terme, i les primícies de la qual sortiran periòdicament damunt les planes de la veu de catalunya.

Amadeu Hurtado

Tue, 26 May 1931 00:00:00 +0000

Hurtado és una de les persones més originals d’aquest país. Per una gràcia de la naturalesa ha arribat a posseir una figura física i moral com no en trobaríem cap més que s’hi assemblés en el nostre clima. Algú que el conegui personalment i estigui assabentat de la seva obra, algú com aquell famós àngel de Wells que arriba a la terra i només judica la gent per la seva sensibilitat, es pensarà que Hurtado és un tipus d’intel·lectual-polític de selecció, d’aquells que, per exemple, es troben a França; producte si es vol d’una democràcia, però amb una disciplina i una tradició que pesen en el cervell. Dirà d’Hurtado que és l’home que ha arribat a la política després d’una burocràcia colonial, havent passat abans per una febre literària, i abans encara per una disciplina escolar en la qual no s’estalvia l’humanisme. I després de totes aquestes experiències en surt un home de món, amb una gran personalitat, amb un físic i una roba especials, un causeur entre dialèctic i fantasista que no deixa mai de tocar de peus a terra. Fa pensar en aquests polítics que tenen un peu a la tribuna pública, un peu a l’arxiu o a l’acadèmia, la mà per tenir-la sobre el cor, el nas per olorar les coses, i els ulls per comprendre escèpticament i delicadament la vida, sense defugir el patètic i sense defugir la sinceritat.

1915

Thu, 20 Mar 1930 00:00:00 +0000

Vet aquí que aquest any 1915 és un any fatal. Algú es pensarà que ens referim a algun incident famós de la guerra. Però ara aquest sentiment d’historiador recau sobre una ampolla de beguda. Tràgicament declarada indesitjable, calumniada d’una manera sagristanesca i pedant, i condemnada per un decret a evitar tota mena de contacte amb el paladar de milions de senyors i de senyores.

Es tracta simplement del decret prohibint la fabricació i la venda de l’absenta en territori francès, donat l’any 1915.

Pere Coromines

Thu, 31 Oct 1929 00:00:00 +0000

Pere Coromines és el president de l’Ateneu Barcelonès, i és un president presidencial. La seva vida, tota d’activitats en ziga-zaga, l’ha convertit en un pompós personatge de novel·la i de llibre de memòries colorit, espitregat i ple de salsa. Pere Coromines és presidencial pel físic i per la història. La còrpora d’aquest jurista, economista, poeta, polític, novel·lista, filòsof i cul de cafè tot d’una peça, fa pensar en la magnitud imponent dels grans antílops africans. Té alguna cosa de la lentitud dels ruminants, de l’aplom sa dels ruminants, en el seu nas, en el seu bigoti, en el seu abdomen i en la reixeta de cabell platejat que li dissimula la calba. També si voleu la figura de Pere Coromines fa pensar en un gran pagès del pla de Barcelona que no li toca gaire el sol, i es passa l’estona fent la manilla i arreglant el món.

Expressionisme

Thu, 02 May 1929 00:00:00 +0000

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona. Vaig endevinar, inclús, els objectes que té damunt la seva tauleta de nit, i fins el coloret de gos com fuig dels grans dels rosaris, que invariablement pengen del pom del seu llit, un pom de fusta de color de neula amb quatre foradets de corc. A més a més d’endevinar aquestes coses, vaig poder seguir tot el fil dels pensaments d’aquesta dona, durant els deu minuts que la vaig tenir asseguda al davant meu. I no us penseu que jo sigui bruixot ni dectective. És que aquella dona se’m presentà com un cas claríssim. Era una persona absolutament sense malícia, d’una transparència, per altra banda, gens interessant.

Els llibres i el bar

Thu, 25 Apr 1929 00:00:00 +0000

L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les invencions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.

Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims, d’un aire notarial —l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i la ponderació de les coses—, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estómac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques, que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona. I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat. Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu —amb la imaginació sempre una mica excitada— aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu mirant… La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades; ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.

In Memoriam

Tue, 14 Dec 1926 00:00:00 +0000

Joan Crexells era un home blanc, aprimat de rostre, aprimat de cos i de mans, una forma on la carn hi vivia un estalvi, d’una delicada austeritat sensual. Tot el que signifiqués oci, distracció material o abandonar-se a una banalitat qualsevol era impossible de trobar-ho en aquella cara d’angles i inflexions, en aquell tòrax comprimit, en les cames llargues o els dits esmolats. Joan Crexells era una figura feta per al pensament i el treball, perquè els nirvis vibressin i percudissin amb calma sense que cap mena de pompa els distragués, ni cap entrebanc anatòmic els llevés intensitat.

La por a la novel·la

Sun, 26 Apr 1925 00:00:00 +0000

El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país. Si teniu amistat amb algun llibreter veureu que això que jo dic és tan cert com l’Evangeli que es canta. Avui és un públic considerable i apreciable el que llegeix i escriu en la nostra llengua. Aquest públic es vol entretenir amb un llibre a les mans, vol somniar, vol plorar, vol entendrir-se sense deixar-hi la pell i els ossos, gastant-se una quantitat de diners enraonada, de tres a quatre pessetes, quantitat que no desnivella cap pressupost ni fa anar coixa una persona que mengi el que té gana i porti sempre o gairebé sempre un duro a la butxaca.

Dos espanyols singulars

Sun, 05 Apr 1925 00:00:00 +0000

Fa vuit anys que vaig conèixer a Madrid dos xicots singulars. Anaven tots dos a la classe del professor Ortega y Gasset. Jo els vaig conèixer en un cafè on es bellugava el pitjor de cada casa; em penso que era l’horrible “Cafè Colonial”, on anaven a parar tots els barrets forts, tots els bigotis negres i totes les ungles brutes de Madrid.

Un d’aquests dos xicots era de Segòvia, es deia Navas. Tenia vint anys i coneixia totes les filosofies del món. Era desconcertant perquè ho definia i ho analitzava tot d’una manera implacable, amb un aplom i un bon sentit com no he vist mai cosa semblant. Era llarg, escardalenc i lleig com un pecat; la seva manera de vestir i de presentar-se es podria considerar com l’antípoda de l’elegant. Malgrat d’això, aquest xicot joveníssim feia una impressió de les més vives; la seva veu estrident i agra i una mica acanallada se’m ficava orella endins, i en lloc d’irritar-me em produïa una sensació d’interès agut.

Evocació

Thu, 19 Mar 1925 00:00:00 +0000

L’altre dia em va venir a veure un senyor rossellonès. Aquest senyor, a més a més d’ésser molt simpàtic i d’un optimisme aclaparador, duia una barba de pam i mig, d’una importància i una negror excepcionals. Amb la barba feia joc un capell gegantí i una indumentària folgada i pengim-penjam. Jo conec aquestes barbes del Migdia de França; tenen una consciència i una fatxenderia que em trenquen el cor. No puc veure un senyor d’aquests, ni puc dialogar-hi sense tenir la sensació que represento una comèdia plena d’un grotesc petulant i cerimoniós.

Les gràcies de Gràcia

Sun, 15 Feb 1925 00:00:00 +0000

Gràcia té infinites gràcies; tots els barcelonins em sembla que n’esteu convençuts, però per acabar de fer el pes a la balança, només teniu d’esperar un parell de mesos, quan cantin els rossinyols i xisclin les orenetes; aleshores us enfileu a l’imperial d’un tramvia que vagi als Josepets o a la Bonanova, i badar amb els ulls i l’ànima des del bell punt que entreu al carrer Gran o carrer Major, fins que arribeu a l’Avinguda de la República Argentina.

Joan Crexells traductor de Plató

Sun, 25 May 1924 00:00:00 +0000

Fa un any que ens reuníem els amics i col·laboradors de la “Fundació Bernat Metge” en un àpat de festa. Celebràrem l’aparició del primer volum. L’altre dia una segona confraternitat al voltant d’unes copes i unes viandes, celebrava la tasca anyal de la “Fundació”. Vuit volums, vuit afirmacions, vuit incorporacions essencials a la nostra llengua i a la nostra ànima, assenyalaven el triomf silenciós d’uns quants desinteressats, d’uns quants apassionats.

La terra del poeta

Sun, 18 May 1924 00:00:00 +0000

A propòsit de la inauguració oficial del monument a Mossèn Cinto, voldria dir quatre paraules per honorar la memòria del nostre poeta. En aquestes mateixes planes, el nom de Mossèn Cinto moltes vegades m’ha servit de pretext, i moltes vegades ha estat comentat. Ara confesso que tot el que jo voldria dir, em balla vagament pel cap, sense acabar-se de concretar ni d’ordenar.

Quan em passa això, renuncio humilment als meus pensaments, i me’n vaig a cercar en els pensaments dels altres, per veure si trobo la mica de llum que a mi em manca. I com l’anell al dit, em vénen ara a la memòria unes paraules de Goethe, escrites en les notes al seu “West-östlicher Divan”. Diuen així les paraules de Goethe:

Einstein

Sun, 04 Mar 1923 00:00:00 +0000

A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins. És un home que ha fet importantíssimes troballes en un camp científic assequible solament per uns rars iniciats. Malgrat la saviesa hermètica, aquest home s’ha fet popular a tot el món, les revistes gràfiques han estampat la seva figura, un bé de Déu d’articles, comentaris i llibres s’han escrit sobre la seva doctrina i personalitat. La majoria dels que retenen el nom i la imatge visual, no s’han preocupat d’esbrinar ni les beceroles del que diu i sosté, però tothom està convençut a afirmar que és un dels primers savis, per no dir el primer savi que es passeja pel món.

Port de la Selva

Sun, 07 Jan 1923 00:00:00 +0000

Port de la Selva és una vila marinera de l’Empordà que la trobareu entre les puntes de Cap de Creus i de Port Vendres; és en aquell lloc que la pedra viva de Catalunya s’acosta més a la mar, i el poble del Port de la Selva sembla tan enamorat de l’aigua, que les cases no s’amunteguen les unes damunt les altres, ni s’arrapen a la pujada, sinó que van baixant i van posant-se l’una al costat de l’altra, fent una dolcíssima cinta blanca, que voreja la corba marina. I una miqueta més amunt de les teulades del poble, hi veieu la façana i el campanar de l’església, tota de neu, que ve a ésser com el cap d’aquella gran gavina de pedra emblanquinada, que està prenent el sol en un redós que no té preu per oblidar el tràngol de les misèries d’aquest món.

Sardanes a la plaça

Sun, 08 Oct 1922 00:00:00 +0000

Vet aquí que l’altre dia em trobava en un d’aquests pobles de Catalunya en els que el verd i la pedra estan tan ben lligats sota el cel, que els ulls no saben avenir-se com en aquest món de llàstimes i misèries s’hi poden ensopegar racons tan purs i perfectes. Aquest poble es troba anant de Girona a Olot, en aquelles recolzades on el paisatge es fa tan sensiblement pictòric, i on al més lleu detall li sobra la gràcia pels quatre costats. Doncs jo m’estava a la plaça de l’Església d’aquest poble entendridor, i era la caiguda de la tarda, i uns músics de cobla local, amb americanes tronades i gorres humils, refilaven la sardana com si fossin rossinyols celestials. I aleshores hauríeu vist com els pagesos d’aquell poble i les fadrines i les casades, es donaven les mans i feien un cèrcol de bona mida i començaven a puntejar “la dansa més bella, de totes les danses que es fan i es desfan”.

La lliçó del mar i la muntanya

Sun, 01 Oct 1922 00:00:00 +0000

En aquest món hi ha moltes i moltes persones de les que duen corbata i coll i punys, que ademés de fer vida de família fan vida de penya, de despatx, de redacció o del que sigui, les quals tenen un desconeixement absolut de tot el que hi ha i de tot el que passa al mar i a la muntanya. Aquests individus sortint de les quatre parets ciutadanes, ja van completament venuts i no saben distingir un faig d’una carbassera.