Josep Carner · Papers Vells

Fer coneixença

Fri, 12 Jul 1929 00:00:00 +0000

No fa pas tant que vaig rebre la visita d’un vell senyor andalús que venia a França per primera vegada. Una persona d’allò més comunicativa, plena de simpatia i d’amenitat, les quals necessitava projectar damunt qualsevol criatura de Déu que s’escaigués pel seu camí. La seva ignorància del francès era molt dilatada, hom pot dir enciclopèdica. Ja compreneu el seu handicap en aquelles terres, on, bastant amargat pel de pressa que hi esquitlla la gent una mena de sons esfumats (a tall de paraules) més d’un cop suggerí que aquest estat de coses demostrava que els espanyols no es feien valer prou. «Tanmateix, però, afegia algun cop, en els trens francesos mai no he deixat de fer coneixença i tenir conversa amb tots els viatgers del meu compartiment». Em sap un greu enorme de no haver presenciat una tal escena; i només demano al Cel que si el senyor andalús, enllaminit pel seu primer viatge, es determina a passar a Anglaterra, no es topi amb aquell lord que porta sempre en una maleta de mà dos formidables coltells noruecs, i que tot just sent que el seu veí li diu «A glorious day» o la proposició contrària, feny d’esmolar els coltellassos en la llarga nansa que, destinada a repenjar-hi el braç, cau vora el seu seient: i això per única resposta.

El parc despullat

Wed, 02 Jan 1929 00:00:00 +0000

Amb una excusa o altra em plau de travessar aquest parc que hi ha no gaire lluny de casa meva. Al bell temps, els seus arbres torrejants, lleugers sedassos o ombrívoles noses de la llum, us aixopluguen de vegades sota papalloneigs una mica argentats, de vegades en veritables coves maragdes o negrenques. És un palau d’innombrables sales, cadascuna amb una claror diferentment tenyida, i de patis d’herbei tendre, aprofitant les clarianes; i tanta és la sol·licitud dels jardiners que hom diria que als arbres els està prohibit de tirar fulles damunt l’herba fina i rasurada. D’abril a setembre els raigs de sol, a tot arreu on aconsegueixen d’entrar, topen amb delitoses paneres de flors; el parc sobretot bosqueja, a l’estil anglès; i potser per aquesta devoció llueix una estàtua del rei Lear, que vorejat, quan n’és hora, de pròdigues decoracions de tulipes, té l’aire d’haver-se perdut en una decoració del Somni d’una nit d’estiu. Pobre rei Lear! La seva estàtua, comparada amb els arbres, sembla de butxaca; la seva desesperació, damunt un petit escambell, un bot infantil. Els trossos de jardí són per a mares i fills; perquè les criatures –ni que sigui una de sola– no caben en un pis, o per a vídues tan velles que encara fan “crochet”, i el fan allí perquè el pis solitari els cau a sobre. Les profunditats boscoses són per als enamorats, per a algun lector verament romàntic i sobretot per als moixons.

De la boira i de l’inesperat

Tue, 25 Dec 1928 00:00:00 +0000

En un dels seus curts poemes, anotacions embadalides de la seva sensibilitat, Maragall va cantar la boira. La boira a la muntanya. Més d’una vegada he semicantat aquells hendecasíl·labs en el Pirineu o el Montseny. Apol és tan abassegador, tan tirànic damunt les nostres ciutats i tot, que hom no sap estar-se de considerar amb simpatia les fades de tirat més septentrional: la Boira, la Pluja i la Neu. Girona és potser la ciutat catalana on la boira és més prestigiosa. La tota prima de Barcelona és una provatura ingènua. He vist boira una vegada a Tarragona! Considereu quina disfressa! Hi ha altres ciutats catalanes, com Lleida i Vic, on de vegades la boira espesseja bellament, i els enamorats poden gaudir duna impunitat semblant a la de les parelles milaneses o londinenques.

Bastir-se un clos

Tue, 18 Sep 1928 00:00:00 +0000

Estic decidit a bastir-me un clos. Vull dir que he pres el determini de defensar una propietat. La nostra literatura, encara adolescent, cal que comenci de prendre en mà la defensa dels seus interessos, massa negligits fins ara en un ambient d’abusiva familiaritat, de deixadesa i de mal entès idealisme. És precisament perquè es tracta d’una qüestió d’interès general (entre els escriptors i els que en una forma o altra els editen) que faig conèixer en lletres de motllo el meu propòsit; i també, si cal, com un avís.

Les deesses proscrites

Wed, 26 Jan 1927 00:00:00 +0000

Hi ha un bell nombre de ciutadans que semblen entestats a proscriure dues deesses, en les quals hom reconeix, a través de deferències de temperament, l’aire de família, i a través de la diversitat de tons, l’usual entreajut. Llurs noms són Ironia i Passió. L’una és més cohibida i púdica i intel·lectualitzada en la seva flama; l’altra, més mostradissa i de veu més viva, es dóna tota a l’escomesa del desig. Hom les concep com a persones pertorbadores. Hom les bandeja en nom del Seny. I cada vegada que hom bandeja en nom del Seny la Ironia i la Passió, hom torna a fer prendre la cicuta a Sòcrates i empra una mena de neomaltusianisme per a evitar que aparegui un nou Pèricles. Hom es desdiu per consuetud peresosa i poruga del complex poderós i dramàtic de la civilització viscuda amb sentit protagonístic. Hom demana de vegetar en provincianismes, d’engorronir-se en una vida social esquemàtica, de tenir, més que no pas una cultura, una rambla de savis, com la de les flors i la dels ocells.

Traspuament de la llum

Wed, 04 Jul 1923 00:00:00 +0000

Un matí de març jo anava en tren per la Riviera. Era molt de matí. Clarejava difícilment. El cel era obert. La florida dels fruiterars semblava de paper. Hauríeu dit que la mar era oliosa. La broma s’estava, tota encantada, damunt les muntanyoles. Per les petites ciutats, hom veia passar cares opaques, espatlles deprimides. Pobra gent! Era un d’aquells matins que, abans de rentar-vos, us atureu una estona, amb un aire pensívol, a mirar la ribella. I no és que penseu en res. Però us manca una empenta. A tota la terra li mancava una empenta. L’emmascara de fum que feia un vapor a l’horitzó, durava, durava. La columneta de fum dels petits masos, perduts entre les oliveres, no es desfeia gens. De tard en tard piulava algun ocell; piulava una mica i després s’aturava en un branquilló, poc convençut. Alguna dona, feta un garbuix, mirava a la finestra. La miràveu, i no us corresponia ni prenia un fals aire dissimulat; badallava.

La dignitat literària

Sat, 07 Jun 1913 00:00:00 +0000

Conferència donada per en Josep Carner a la Joventut Nacionalista (Secció de la Lliga Regionalista) el dia 2 juny de 1913.

Jo us agraeixo que m’hagueu volgut permetre fixar lleugerament unes quantes veritats de seny natural. Nosaltres, puix la forçada convivència amb el mal gust, amb la presumpció i amb la immoralitat literàries fa estona que no’ns ha arrencat un plany, podríem bellament seguir en aquest posat, convençuts que en art tot ço que no dugui sement d’immortalitat caurà totduna en el més afrontós i irreparable dels esvaïments. És el determini més bo de prendre; i és ben segur així mateix que’l geni venidor, per sa madura eclosió, no necessita que els amants de la bellesa ens erigim en doctrinaris que apartem de sa via l’entrebanc i li cataloguem les aberracions que li cal defugir. Però hi ha un interès social inoblidable: una graciosa minoria d’ànimes delicades, artísticament receptives, però d’eficàcia immensa, pot ésser víctima d’engany i de traïció. No és nou que un desviament tingui una certa traça de «fascino» o que una exageració produeixi l’embriaguesa que’ls ingenus confonen amb l’emoció estètica. Doncs bé, aquesta dolça minoria, que és puríssima flor de civilitat, ha d’imitar el bon fael religiós; i així com el creient repeteix sense fi els esquemes simples de la fe i la moral, per evitar solucions de continuïtat en l’alt nivell de l’esperit, així l’ànima gentil ha d’esmentar i lloar la simplicitat, la lliberalitat, la puritat i la santedat de la Bellesa, contra les males temptacions que’l món n’és ple. Jo m’adreç als amics ignorats de la poesia, dignes a bastament de força millor interlocutor, i vaig a parlar-los amb joia: m’interessen més que els professionals, i al fer camí vers ells, instintivament, la meva paraula esdevé més pura.

Catalanista impacient

Sat, 15 Jun 1907 00:00:00 +0000

Catalanista impacient, tu que ets entusiasta com jo i com tothom, tu que tens la fe bona, tu que fa tant de temps que lluites generosament, tu que ets anònim i heroich; cada matí agafes el diari, i, nerviosament, el fulleges i cerques els telegrames que parlen de la Solidaritat a Madrid, i repasses mil vegades els plans, els acorts, els discursos dels representants de Catalunya. I com que sabs, com que estàs cert de que aquet triomf, que és vingut després de tantes penes, és teu, tot teu, degut als teus personals esforços, tens un cert dret a amoïnar-te quan els afers no prenen el camí que tu pensaves a dintre teu, i a plànyer lo que tu creus una indecisió i a censurar lo que a tu’t sembla una errada política.

Per a la Sagrada Família

Sat, 20 Jan 1906 00:00:00 +0000

Una ciutat no és més que cases al voltant d’un temple, cases al peu d’un temple. Les altres cases que no són temple no tenen més que una importància de séquit. Ja ho veieu si hem de posar-hi tot el nostre esforç en aquesta Catedral que serà l’ànima portentosa de la nostra Ciutat Nova.

Tingueu entès que vivim en temps d’esplèndida creixença, de principi de sublim història. Ara’ns deixondim a la llum del dia —a l’hermosa llum d’un gran dia llatí— i comensem a respirar l’epopeia.