Joan Crexells · Papers Vells

La importància del vuit-cents català

Thu, 14 Jan 1926 00:00:00 +0000

És evident que un dels fenòmens intel·lectuals més importants d’ençà de la desaparició d’Eugeni d’Ors de l’escena literària catalana, és la renaixent simpatia pel vuit-cents. En el camp retòric com en el camp literari o en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica. Un dia són exposicions retrospectives; un altre, comentaris crítics; un altre, reimpressions d’obres literàries o filosòfiques, allò que demostra aquest interès. Les exposicions Vayreda, Martí Alsina i Benet Mercader; els comentaris crítics sobre Verdaguer, de Carles Riba, Josep Maria Capdevila i Tomàs Garcés; l’edició de les obres completes de Balmes, són exemples triats a l’atzar de com s’ha restablert una sèrie de valors oblidats ―alguns cops un oblit aureolat de glòria― del nostre vuit-cents.

Sobre les emocions de l’aire

Sat, 05 Dec 1925 00:00:00 +0000

O sobre el no-res. O la filosofia. Un car amic, des d’una altra secció del diari anuncià que jo escriuria un article parlant de les emocions del meu primer vol. Escriure un article sobre el primer vol en 1925 és segurament quelcom desplaçat. Però per a mi que tinc a gran honor l’anar endarrerit, i que considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides, això no seria cap gran dificultat.

La paradoxa

Thu, 19 Mar 1925 00:00:00 +0000

El gust de la paradoxa és probablement tan antic com el món. La primera criatura paradoxal degué ésser Eva quan trià l’única fruita que li era prohibida. Literàriament, el gust de la paradoxa és ben antic. En el segle V, abans de Crist, els grecs cultivaren abundantment la paradoxa. Els sofistes feien professió de paradoxals. S’arribà a un moment que entre els esperits més fins (hom pot veure-ho, per exemple, en Sòcrates) es demanà que la gent sostingués les tesis corrents per tal de provar el seu enginy, car la tesi paradoxal als seus ulls era massa fàcil de defensar elegantment.

Sobre el concepte enciclopèdic de la cultura

Fri, 02 Jan 1925 00:00:00 +0000

He llegit en una revista una opinió d’un il·lustre home de ciència català, advocant per l’estudi de l’Astronomia en els Instituts de segona ensenyança. És humà. Quan un hom s’apassiona per una ciència particular fins a fer-ne quelcom de central en la seva vida, hom acaba per trobar que cap estudi ni cap ensenyança és de més utilitat que aquella en la qual s’han esmerçat tantes hores.

I val a dir que l’Astronomia és una ciència ben defensable, com a útil per a la cultura de l’individu. Perquè estudiar el moviment, les relacions mútues i les dimensions i la constitució dels cossos del cel i comparar-ho tot amb la nostra insignificança dintre de la insignificança del nostre planeta, ha d’ésser cosa formadora del nostre caràcter tant com ho és indubtablement, de la nostra intel·ligència.

La història a l’inrevés

Thu, 01 Jan 1925 00:00:00 +0000

History goes forward o backward according to the
relative motion of the events and their observer.
Karl Pearson, Grammar of Science, 3ª ed. Nota V de l'Apèndix

La cosa no té evidentment res de sensacional. Ja a principis del segle xx hom va descobrir clarament la relativitat del curs dels fenòmens. És ben sabut que tot sovint a la terra sorprenem l’existència d’estrelles que fa un llarg període de temps que han estat destruïdes. I és que la velocitat de la llum, per bé que molt gran, no és infinita. La llum del sol per arribar a la terra tarda, segons la ciència, vuit minuts. La llum des d’una estrella deu vegades més lluny tardarà vuitanta minuts. Ara tot és qüestió de posar zeros. La llum d’una estrella a una distància cent vegades més gran que la del sol a la terra, tardarà vuit-cents minuts, etc. Hom pot veure fàcilment que pel mateix simple procés d’afegir zeros ens trobarem als cent anys i àdhuc als mil d’anys. Suposem ara una estrella la distància de la qual a la terra sia tal que la llum tardi mil anys a arribar-nos. Això és perfectament possible. La magnitud de l’Univers ho permet. És per això que, com deia Kant, cada dia ens omple d’una més gran admiració. Ara, en arribar a aquestes altures, jo us proposo de fer-vos càrrec d’una cosa que no crec que tingui cap dificultat. És aquesta: si tenim un telescopi prou potent, veurem tots els esdeveniments que passen en aquella estrella, però no, és clar, els que ara es produeixen, sinó els que es produïren fa mil anys. I un cop aquí un facilíssim canvi de situació intel·lectual ―molt més fàcil, ai las!, que el canvi de posició real― us convencerà que si aquella estrella tingués habitants i telescopi podria observar la vida de la terra tal com s’esdevenia ara fa mil anys.

El “Schieber” i l’estranger

Fri, 05 Jan 1923 00:00:00 +0000

L’any 1920, l’ésser més odiat d’Alemanya era el «Schieber». El «Schieber» era el que havia fet diners. Amb la guerra o amb la revolució, especialment el que els havia guanyat, fent passar a l’estranger productes necessaris pel poble alemany. Avui l’ésser més odiat a Alemanya és l’estranger.

Aquest notable canvi d’opinió és un exemple de com l’opinió pública es deixa influir i guiar pel diner. És tan clar que gairebé pot servir d’exemple d’escola. El ric de nou continua essent l’amo d’Alemanya. La Premsa està al seu servei. El poble alemany viu miserablement. Fins fa poc la culpa d’això era atribuïda al «Schieber». Però aquest, per mitjà de la Premsa, ha sabut expulsar-se-la hàbilment i atribuir-la a l’estranger. L’obra ha reeixit. I avui us trobeu a tot arreu amb l’odi més declarat contra l’estranger.