J V Foix · Papers Vells

Temps antics: Dalí

Fri, 05 Oct 1934 00:00:00 +0000

Aquests tres dies —avui és el darrer— Dalí, el pintor de Port Lligat, exposa a can Dalmau. (Sala d’Exposicions de la Llibreria Catalònia). A En Dalmau li cal agrair aquesta persistència a oferir els resultats de les més dures recerques plàstiques i literàries a un dels públics més durs d’Europa. Més d’una vegada m’ha semblat encertat d’atribuir la presència entre nosaltres d’algunes de les individualitats més arriscades dintre la pintura, precisament a la resistència que el país oposa a tota manifestació d’originalitat i àdhuc a la recerca desinteressada. Les individualitats extremen, per dir-ho així, llur independència a causa de la posició més insensible que hostil del major nombre. Al Museu de Catalunya ens acontentarem amb els Picasso dels primers temps. No hi ha cap Miró i Dalí serà una mòmia mil·lenària, fossilitzada a una punta de cala al Cap de Creus quan algun personatge, caigut per atzar de Mart, atinarà a considerar-lo un valor autòcton.

De la influència dels homes de lletres

Thu, 29 Dec 1932 00:00:00 +0000

¿Qui no ha retingut de la lectura de Maquiavel aquell paràgraf dels Discorsi que comença així: “Nelle repubbliche è questo disordine, di fare poca stima de’ valentuomini ne’ tempi quieti…”? “No crec oportú de donar-lo íntegre: S’esdevé en els governs populars que, en temps de pau, hom desestima els homes de vàlua. Això fa que s’indignin de dues maneres: per ço com no ocupen el lloc que els escau per llurs mèrits; per ço com veuen que homes indignes són considerats com a llurs iguals i els més insuficients es consideren llurs superiors. Aquest desordre ha causat molta de torbació en les repúbliques, perquè els ciutadans que immerescudament es veuen menyspreats, en adonar-se que la causa de llur inferioritat es deu als temps fàcils i gens perillosos, s’enginyen a pertorbar-los, i provoquen noves guerres, en perjudici de la República.” En un altre paràgraf dels mateixos Discorsi insisteix en la negligència amb què la República té els homes eminents i singulars i la facilitat amb què els envejosos aspiren a igualar aquests i àdhuc a esdevenir llurs superiors tot ocupant llocs que no els escau, perquè ni llur talent ni llur virtut no són els d’aquells grans homes.

L’avantguardisme

Tue, 01 Feb 1921 00:00:00 +0000

Senyalàvem en el número passat l’avantguardisme com a un dels factors que pertorben l’elevació estilística de la nostra llengua; en el present article procurarem d’esclarir fins allà on ens serà possible què cosa és oferta sota aquesta nominació al lector àvid i el perill que, segons nosaltres, d’una excessiva freqüentació dels autors que hi són compresos pot derivar-se per a la nostra literatura renaixent.

Abans que tot ens cal de fer públic un particular decantament nostre, una curiosa simpatia i una ardent afecció en certs casos, per les diverses manifestacions, oposades, de les tendències avantguardistes estrangeres. És més: nosaltres hi havem aportat una mesquina col·laboració i àdhuc entre els camarades indecisos n’havem fet l’apologia vehement. ¿Caldrà, doncs, remarcar que el mateix esperit de recerca que en la roja expansió de la nostra minyonia ens duia al vagabundatge exòtic i a l’expressió extravagant ens porti avui a fer-nos múltiples consideracions retrògrades? ¿Caldrà a la vegada sincerar-nos i redir que en tots dos casos l’amor a la veritat i a Catalunya ha estat el motor central de la nostra acció diversa?