Papers Vells

Les peregrinacions tavernàries dels meus temps

Fri, 29 Apr 1938 00:00:00 +0000

Som en temps de guerra. El vi escasseja. Però nosaltres, bevedors, continuarem impertèrrits fent l’elogi del vi, passant de pressa pels “cocktails” (inventors, els Pells Roges).

Retrospectiva. Bevien vi les marqueses en els balls de la Cort de França. I no xaropejaven. La pavana donava tanta set com fins fa poc donaven el vals i el “blue” i el xotis i el jazz. He sentit dir que Lluís XIV baixava ell mateix al celler a cercar vins per honorar als seus invitats i ell mateix escollia les ampolles. Les claus del celler, mai no les va confiar a ningú, ni a la reina. Temps en que bevien els monarques. Un rei aiguader, Lluís XVI. Fatal paradoxa. Prou sabeu com va acabar. L’aigua li va fer perdre el cap (21 gener del 1793).

L’experiència insubstituïble

Fri, 18 Mar 1938 00:00:00 +0000

Cada nova etapa de la vida és una nova experiència de la persona individual. No hi ha lliçó més eloqüent com la de la pròpia experiència, perquè tant en exactitud com en lluminositat l’esforç de l’individu no pot tenir una sortida ni una aplicació més lògicament reeixida, si vol orientar-se en el món de les coses existents i dels actes dels homes.

L’home, però, no és una pura receptivitat, ni un aparell registrador d’impressions i de commocions orgàniques… té aquesta facultat, sens dubte; però no és l’única, ni menys encara la superior de què disposa. L’home transforma i crea. Potser, per aquesta raó, no rep mai les coses passivament, sinó que les adapta a la seva personal idiosincràsia amb una mena de facultat selectiva que treballa quasi sempre d’una manera ignorada o, almenys, inconscient.

Crítica d’un llibre inèdit

Fri, 21 Jan 1938 00:00:00 +0000

Que em perdoni Mercè Rodoreda la mala acció de criticar un llibre inèdit. La satisfacció d’haver guanyat un Premi literari té també les seves contra partides; però en canvi, el tractar d’una obra és el millor reconeixement del valor que se li dóna. Es parla poc d’aquelles que no interessen. D’“Aloma” se’n parlarà llargament. Si jo m’he arriscat a fer-ho abans que es publiqués, és perquè en llegir-la m’ha suggerit observacions de caràcter més ampli sobre literatura catalana actual. No podrà aquesta crítica cenyir-se en l’anàlisi d’una obra forçosament desconeguda dels lectors; però és que en “Aloma” em semblen concretar-se característiques comunes a la majoria dels nostres escriptors joves. I que em perdoni encara la gentil autora d’aquesta petita facècia de prometre una crítica, i acabar amb un enfilall d’idees i divagacions que, en realitat, tenen poca relació amb l’obra criticada.

La fonètica barcelonina

Fri, 14 Jan 1938 00:00:00 +0000

Diu Pompeu Fabra, el gran desinfectador de la nostra llengua, corroborant l’opinió d’altres filòlegs catalans anteriors, que fonèticament el català més pur és el de la província de Barcelona. És cert que la morfologia i la sintaxi del llenguatge barceloní poden estar més corrompudes que les de les altres tres províncies catalanes que si hom ha dit que políticament i judicialment eren províncies artificials, fonèticament són províncies naturals. El cosmopolitisme que viu i alena al cor de la ciutat de Barcelona, radiant sobre tota la província, pot ésser un element interior de descomposició de les formes del llenguatge no sols per l’aportament de barbarismes, sinó pels girs provinents d’altres idiomes, com en podríem esmentar exemples, que és un cosmopolitisme que les altres províncies no sofreixen tan intensament. Però la fonètica, que és la biologia de la filologia, perquè és la fornal on es pasten i couen àdhuc els elements importats d’infiltració, és, per les raons que donarem i com els fets ho demostren la més pura i autèntica fonètica de les quatre fonètiques catalanes.

El deure de tots

Thu, 13 Aug 1936 00:00:00 +0000

Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d’una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d’una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables i de plànyer que unes i altres siguin―, sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l’estructura política, social i econòmica del país.

Mallorca i Catalunya

Thu, 04 Jun 1936 00:00:00 +0000

Tot just arribat de les terres mallorquines, on he fet una llarga estada, em trobo amb l’agradable sorpresa d’aquest missatge de germanor que els intel·lectuals catalans adrecen als nostres germans de l’Illa Daurada. Ja no cal que us remarqui la joia immensa que m’ha produït aquest fet, car tornava d’aquelles terres amb l’ànima angoixada després d’haver palesat la considerable distància que ens separa —i no parlo de la distància material, cada dia més abreujada pel progrés, sinó de l’allunyament moral en què vivim uns mateixos germans en distintes terres.

El Govern i els homes

Wed, 18 Mar 1936 00:00:00 +0000

Després de la victòria del catalanisme a les eleccions, reinstal·lat a la Generalitat el Govern legítim de Catalunya, es tornen a agitar les qüestions de persones. Era inevitable que fos així. No cal que ningú se’n planyi. No ens ha de fer por. Tot el contrari. Davant d’aquest problema, precisament, han de donar tota llur mesura, el Govern i el poble. El nostre Govern i el nostre poble.

Pesa damunt dels homes del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya una formidable responsabilitat. Tenen a les seves mans un dipòsit de confiança com el poble català no l’havia fet mai, com difícilment el tornarà a fer mai més cap partit polític. Disposen avui d’una força absoluta i d’una llibertat de moviments total. Poden fer i desfer. L’herència fabulosa de prestigi i d’autoritat entre les masses populars de Catalunya que va deixar el President Macià, ha passat íntegra, i amb interessos, al President Companys i als seus col·laboradors. És el premi magnífic que reben del poble de Catalunya els condemnats a 30 anys de presidi per delicte de catalanitat.

La defensa de l’idioma

Fri, 07 Feb 1936 00:00:00 +0000

La vida d’un idioma, com tota vida, és una lluita constant. Constantment agents de destrucció o d’afebliment l’escometen, dels quals cal que constantment es defensi, sia transformant-los i assimilant-los, sia rebutjant-los. Àdhuc els idiomes més sòlids i robustos han de realitzar aqueixa funció de defensa. Amb més de motiu han de realitzar-la els idiomes afeblits i contaminats —com el nostre.

El català no és un idioma feble: n’ha donat proves eloqüents al llarg de la seva història; les ha donades, sobretot, en els segles de decadència. Però és un idioma afeblit. Els agents de destrucció o d’afebliment no hi troben sempre les defenses que haurien de trobar-hi. Actuen sovint amb tota llibertat. Si no han fet, si no fan més de mal, és perquè no duen més de virulència, no pas perquè trobin resistències eficaces.

La música a la cort d’Alfons IV el Magnànim

Thu, 06 Feb 1936 00:00:00 +0000

L’especialitat musicològica que cultiva mossèn Higini Anglès és d’aquelles que viuen tancades en una mena de clausura científica rigorosa. Això fa que només poques persones a casa nostra, no del tot alienes aquestes matèries, tinguin idea de la veritable importància de l’obra de mossèn Anglès i sàpiguen que en el món internacional de la musicologia el seu nom figura avui dia entre els tres o quatre noms de primera fila. Les seves publicacions del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya representen aportacions invaluables per al coneixement de la cultura musical hispànica. En molts aspectes fins ara totalment desconeguts dels historiògrafs, els treballs de Mn. Anglès han revolucionat i tot una mica les perspectives històriques tradicionals. El paper del nostre país a l’Edat mitjana, per exemple ―tingut per gairebé inexistent fins fa poc― es va perfilant a través de les erudites aportacions de mossèn Higini Anglès, com un paper de protagonista dintre de la cultura musical de l’època.

Fora del catalanisme

Wed, 29 Jan 1936 00:00:00 +0000

Davant de Catalunya, les coses han de quedar ben clares i per sempre més. Cap confusió no ha de tornar a ésser possible entre catalans catalanistes i catalans que no ho són, que no ho han estat mai o que han deixat d’ésser-ho. El poble català té dret a la claredat i a la netedat.

Dretes? Esquerres? Si les esquerres es troben ara amb tot el patrimoni moral de Catalunya a les mans, la culpa és dels altres. No hi ha cap llei que privi un català catòlic d’ésser catalanista. No hi ha res que privi un català conservador d’ésser catalanista. Les condicions són iguals per a tothom. És catalanista el qui posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya.

La meva traducció del Dant

Wed, 26 Jun 1935 00:00:00 +0000

He vist aquests dies anunciada a la veu la meva futura traducció del Dant amb una pompa que em fa tremolar; he llegit també un amabilíssim article del meu amic M. Brunet, i un altre d’emocionant de Manuel de Montoliu, com alguns comentaris, tots molt considerats i falaguers, en diversos indrets de la premsa diària, i he rebut també lletres d’amics i paraules d’afecte, referents a la traducció de la Divina Comèdia que jo m’he proposat de dur a terme, i les primícies de la qual sortiran periòdicament damunt les planes de la veu de catalunya.

Temps antics: Dalí

Fri, 05 Oct 1934 00:00:00 +0000

Aquests tres dies —avui és el darrer— Dalí, el pintor de Port Lligat, exposa a can Dalmau. (Sala d’Exposicions de la Llibreria Catalònia). A En Dalmau li cal agrair aquesta persistència a oferir els resultats de les més dures recerques plàstiques i literàries a un dels públics més durs d’Europa. Més d’una vegada m’ha semblat encertat d’atribuir la presència entre nosaltres d’algunes de les individualitats més arriscades dintre la pintura, precisament a la resistència que el país oposa a tota manifestació d’originalitat i àdhuc a la recerca desinteressada. Les individualitats extremen, per dir-ho així, llur independència a causa de la posició més insensible que hostil del major nombre. Al Museu de Catalunya ens acontentarem amb els Picasso dels primers temps. No hi ha cap Miró i Dalí serà una mòmia mil·lenària, fossilitzada a una punta de cala al Cap de Creus quan algun personatge, caigut per atzar de Mart, atinarà a considerar-lo un valor autòcton.

Nadal

Sat, 23 Dec 1933 00:00:00 +0000

M’agrada el dia de Nadal. I m’agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s’escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran… Jo, enamorada de l’hivern: de les vetlles llargues, de l’encís de les tardes de desembre barcelonines quan cau gassa boirosa damunt la ciutat i les muntanyes són ombres una mica esfumades damunt la grisor del cel, irisat com perles, mica abans, a la posta; de la pluja menuda que tot ho fa lluir, de la neu tan escassa a les nostres latituds que et fa somniar amb països del nord i t’hi agermana, amb lligams espirituals, quan es digna, com enguany, de fer-te visita complimentosa, guarnidora amb llurs borrallons de tot el que es travessa al seu pas… Jo no voldria que s’avancés ni s’endarrerís la nevada, sinó que deixés anar el seu plomissol el dia de Nadal encara que del cel en fes fugir les estrelles.

Intervius: Agustí Esclasans

Sat, 18 Nov 1933 00:00:00 +0000

L’home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent. Es discuteix la bondat i es pesa i sospesa com a brillant valuós, per a dir, després, que aquesta no existeix. I no és cert. Però no és innata la que hom troba pel món. Cal pastar-la i esforçar-s’hi.

L’home és vanitós. És fals. És egòlatra. És orgullós. I tots els homes demanen, com si fos un producte inassolible, «sinceritat». Aquest home és sagaç, és astut, és intel·ligent… quina llàstima que no sigui sincer!… Per què no hi ha una mica més de sinceritat? Tot és fals; tot té una capa d’aparent solidesa, però, aquesta, és fina i es trenca de pressa, per manca d’homes sincers.

Parlant amb S. Joan Arbó

Sat, 11 Nov 1933 00:00:00 +0000

A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de la gent que escriu pel sol fet d’escriure, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s’hagués llençat a un pou. I els uns als altres no poden concebre que ningú els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten, puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del cap. ―No te’l concedirà ―li diuen― és orgullós, és tibat, és això i allò… no sap escriure…― I, com és lògic, l’intrèpid i abnegat desisteix tot seguit, i més si hom pensa que, aquells als quals hauria de fer les preguntes no les hi contestarien, temorencs d’alguna mala passada.

Les «Elegies» de Rilke

Sat, 23 Sep 1933 00:00:00 +0000

Hem rellegit recentment les “Elegies de Duino” a la llum de la penetrant interrupció que n’ha fet recentment Hester Pickman, traductora admirable. Ja és sabut que aquests poemes, considerats per la crítica com el pinacle de la poesia rilkiana, foren concebuts al castell de Duino molts anys abans de llur cristal·lització definitiva. Rilke els escriví en el petit “château” de Muzot, voltat d’aspres muntanyes solitàries, on el poeta menà des de 1921 fins a la seva mort, una vida “d’intimitat excessiva amb el silenci ―ha escrit Valéry― com si visqués en el temps pur”.

Amadeu Hurtado

Fri, 26 May 1933 00:00:00 +0000

Després de l’adveniment de la República, s’ha produït un fenomen molt curiós en la política catalanista. Homes que s’havien passat la vida esperant el moment d’actuar, han quedat eliminats automàticament per figures joves que tenien moltes més condicions d’èxit que ells. També hi ha hagut homes que es creien influir directament en les noves organitzacions de la República, i que no s’han resignat a aconsolar-se en veure que les aigües del nou catalanisme organitzat s’escorrien per costats que ells no coneixien o que no estaven disposats a acceptar. No ens entretindrem ara a comentar l’actuació i les possibilitats dels nostres elements joves. El traspàs de serveis al Govern de Catalunya no ha estat efectuat encara totalment. Creiem que els joves catalanistes que seran més representatius, temps a venir, dins la nova política republicana de Catalunya, no s’han destapat encara. I que molts dels ui ara preponderen seran liquidats de mica en mica. D’entre les figures que el segle passat ha llegat a la República, i que fins el 14 d’abril de 1931 havien vivotejat més o menys grisament a l’ombra, cal comptar-hi els homes, polítics o literats, que hom anomena de la vella guàrdia. Dos d’aquests homes han tingut l’elegància de transigir amb moltes coses i d’adaptar-e lleialment al nou règim. Ja no cal dir que les dues figures més destacades d’aquesta vella guàrdia són Jaume Carner i Pere Coromines. N’hi ha un altre, però, que ni tan sols ha tingut aquesta elegància, sinó que cada dia va prenent una actitud més violenta davant les noves promocions, fins el punt que a hores d’ara s’ha convertit ja en un lamentable espantall que fa és nosa que servei. Ens referim a l’inefable Amadeu Hurtado.

La passivitat asiàtica

Thu, 06 Apr 1933 00:00:00 +0000

És de domini de tothom la passivitat i l’apatia dels asiàtics. Malgrat faci temps i més temps que les notícies que ens arriben d’aquelles terres únicament parlin d’agressivitats, d’intranquil·litats i de guerres.

És evident que les prèdiques més fortes en pro de la passivitat, de la inacció i de la renúncia a aquesta vida han tingut lloc en el continent asiàtic: Buda i Laotsé.

Aquest darrer atribuint tots els mals d’aquest món al fet que els homes posem cullerada en tot; quan els homes s’inhibeixin i no actuïn, les coses d’ací baix, per elles soles, marxaran com una seda i tot anirà a l’hora. Buda predicant el nirvana, anul·lació, anihilació de tota passió i voler, extingir-se, apagar-se, «desalenar-se»; allò de morir en vida.

La muller i la filla de Francesc Macià en la intimitat

Mon, 23 Jan 1933 00:00:00 +0000

Pluja fina de gener: menuda, persistent; ratlles brodades, movibles, que ornamenten les façanes de les cases i l’horitzó obert dels carrers. Pluja glaçada que fa lluir els asfalts idealitzant-los; tot el cel dintre la terra emmirallant-s’hi vanitós, acompanyat per les siluetes torturades dels senyals lluminosos, nota groga, verda, vermella, trencant la monotonia del color cendra que cosmopolitza la ciutat. Barcelona sota la pluja esdevé un espill immens, dintre el qual es reflecteixen els òmnibus, els vehicles tots, que llisquents passen, mentre les seves rodes llancen enlaire humils brolladors.

De la influència dels homes de lletres

Thu, 29 Dec 1932 00:00:00 +0000

¿Qui no ha retingut de la lectura de Maquiavel aquell paràgraf dels Discorsi que comença així: “Nelle repubbliche è questo disordine, di fare poca stima de’ valentuomini ne’ tempi quieti…”? “No crec oportú de donar-lo íntegre: S’esdevé en els governs populars que, en temps de pau, hom desestima els homes de vàlua. Això fa que s’indignin de dues maneres: per ço com no ocupen el lloc que els escau per llurs mèrits; per ço com veuen que homes indignes són considerats com a llurs iguals i els més insuficients es consideren llurs superiors. Aquest desordre ha causat molta de torbació en les repúbliques, perquè els ciutadans que immerescudament es veuen menyspreats, en adonar-se que la causa de llur inferioritat es deu als temps fàcils i gens perillosos, s’enginyen a pertorbar-los, i provoquen noves guerres, en perjudici de la República.” En un altre paràgraf dels mateixos Discorsi insisteix en la negligència amb què la República té els homes eminents i singulars i la facilitat amb què els envejosos aspiren a igualar aquests i àdhuc a esdevenir llurs superiors tot ocupant llocs que no els escau, perquè ni llur talent ni llur virtut no són els d’aquells grans homes.

El que diu el secretari

Thu, 15 Dec 1932 00:00:00 +0000

Encara avui, que han passat prop de cinc anys, no m’explico com va anar la cosa. Em vaig trobar a la candidatura per a jurats que la Comissió gestora del Premi Crexells proposava, perquè la confirmessin o infirmessin amb llur vot, els benemèrits contribuents d’aquesta institució. I, el que és pitjor, em vaig trobar elegit. Em penso que la meva obscuritat fou el que més hi contribuí. En aquell temps feliç, potser no havia posat els meus nom i cognom al peu d’una dotzena d’articles, bagatge tan migrat que no sé pas què s’hauria empescat la bona voluntat dels que em proposaren per justificar, si algú els ho hagués demanat, la inclusió del meu entre aquells noms conegudíssims: Pompeu Fabra, Carles Rahola, Agustí Calvet, J. M. Lòpez-Picó, J. M. Junoy, Carles Riba.

L’escriptor i el suïcida

Thu, 08 Dec 1932 00:00:00 +0000

José Ortega y Gasset s’esforça a voler-nos fer pensar en un Goethe que no hagués anat a parar a Weimar: «Nada debilita tanto a los profundos resortes del viviente como el exceso de facilidades. Esto fué Weimar para Goethe en aquella sazón decisiva. Facilitó el enquistamiento de su juventud y quedó para siempre en disponibilidad.» «Goethe se acostumbró a flotar sobre la vida ―se olvidó de que era un náufrago.» «Goethe se vegetaliza. El vegetal es el ser orgánico que no lucha con su contorno. Por eso no puede vivir sino en ambiente favorable, sostenido, mimado, por él. Weimar fué el capullo de seda que el gusano segrega de sí para interponerlo entre sí y el mundo.»

La Facultat de Filosofia i lletres

Thu, 13 Oct 1932 00:00:00 +0000

Allò que va donar al republicanisme històric una força que, en últim terme, havia d’ésser-li necessària i suficient per a la implantació del nou règim, fou la incorporació de la massa intel·lectual espanyola, que adonant-se de tot allò que la monarquia representava per a les coses de la cultura, va veure clar que solament per un anorreament del vell règim seria possible l’acompliment d’un programa de renovació mental capaç de salvar el país. Per càlcul o per negligència ―o per ambdues coses plegades― la monarquia deixà tots els problemes que afectaven el fet cultural en un abandó que no vacil·laríem a conceptuar de monstruós. Així doncs, havia d’ésser una conseqüència immediata de la victòria republicana una revisió i una solució de tots els problemes que fan referència a la instrucció i a la cultura.

La novel·la que Josep Maria de Sagarra ha escrit aquest estiu

Thu, 25 Aug 1932 00:00:00 +0000

Tota la literatura catalana contemporània és obra de gent que s’ha de guanyar la vida.

Escrit aquest concepte m’adono que potser ho he fet massa fort, que potser he plantejat el tema d’una enquesta. Segurament duen haver-hi excepcions. Se m’acuden dos noms: Ruyra i Víctor Català. Però resolc l’objecció contestant-me que aquests dos eminents literats i propietaris no se sentiran molestats si dic que ja no són ben bé d’aquesta generació.

Els infants prodigi

Thu, 02 Jun 1932 00:00:00 +0000

Recordeu els vells òmnibus parisencs, de tracció animal, aquelles enormes atronadores baluernes arrossegades per quatre colossals cavallots el Poitou, quatre bestiasses fornides, esferoidals i monumentals com quatre hipèrboles de la fúria domesticada? El Madeleine-Bastille, sobretot, era imposant. Amb els seus trenta o quaranta imperials atapeïts de parisencs, curulls, sobreeixint de parisencs i de parisenques, trotava terrabastalladorament pel damunt dels empedrats grossos i desiguals. Al cim dels munts de passatgers tronava, més gran i gros, cofat amb barret de planxa de ferro pintat al vernís i decorat amb una coqueta cinta de llautó polit, l’auriga ros i vermell. El bulevard no era prou per a l’òmnibus: li calien les voreres i les rengleres de cases a banda i banda, les quals eren aterrades cada vegada que passava el bufarut.

En la diada del llibre

Sat, 23 Apr 1932 00:00:00 +0000

Diada del Llibre 1932. Quants de records evoca aquesta diada, quantes idees suggereix, quantes coses representa! Les circumstàncies són avui ben distintes de les dels anys anteriors; i qui sap en què es diferenciaran d’aquestes les dels anys successius immediats. ¿Es revifarà potser aquell entusiasme inicial de la Festa del Llibre, creada amb un sentit poc adient per a nosaltres i transformada aquí tot seguit pel sentiment popular en una festa simpàtica? ¿O bé seguirà descendint el fervor emocionant de la diada? ¿Cap a quina mena d’obres aniran marcant-se cada vegada més les preferències del públic? Aquest últim problema és per a mi el més interessant. Convé la difusió de la lectura, però de la lectura verament profitosa per al conreu de la intel·ligència i l’enlairament de l’esperit.

Copets a l’espatlla

Mon, 18 Jan 1932 00:00:00 +0000

Els homes tenen una forma una mica estranya de manifestar les seves afectuositats amb els seus consemblants del mateix sexe. Per a demostrar una consideració, una admiració o un afecte no se’ls ocorre més que tustar-se les respectives espatlles.

En el lloc que em trobo actualment veig cada dia un tustament d’espatlles que sembla excessiu, potser, però que, us diré, resulta força divertit.

Hi ha dies que el “sistema” afectuós masculí bat tots els rècords. Us diré que des d’aquest meu lloc d’observació es poden fer còmodament estudis, experiments i, si esteu de bon humor, àdhuc apostes.

Goethe i Maragall

Fri, 01 Jan 1932 00:00:00 +0000

Fins ara hem examinat el coneixement que Maragall tenia de l’obra de Goethe i el concepte i el judici que ell tenia de la seva personalitat i de les seves creacions. Ens manca encara entrar en l’examen del punt més interessant d’aquesta part del nostre treball: la influència positiva exercida per Goethe en Maragall.

Per endavant sigui dit que tots els punts de contacte i totes les semblances que hom pugui trobar entre l’un i l’altre i entre llurs respectives produccions, no són pas resultat d’una imitació més o menys volguda, més o menys conscient per part de Maragall. Es tracta no d’una imitació ni d’una influència pròpiament dita, sinó d’una afinitat d’esperit que va fer possibles tots els reflexos del temperament i de l’obra de Goethe sobre el temperament i l’obra de Maragall.

El Premi Crexells 1931

Sun, 01 Nov 1931 00:00:00 +0000

Conversa amb Just Cabot

El 13 de desembre serà concedit el tercer Premi Crexells. La concessió d’aquest premi continua essent la solemnitat literària més important de l’any. Cal desitjar que el terrabastall apassionant d’aquests temps no absorbeixi l’atenció de la gent fins al punt de deixar semioblidat aquest esdeveniment literari. Precisament, la lectura no és un dels nostres vicis cabdals. Durant set anys, alguna gent es venjava de la Dictadura llegint llibres ―o almenys comprant-los. Des de fa un any i mig, el ciutadà rep cada matí, en llevar-se, sorpreses tan apassionants i inevitables, que això el disculpa de no cercar altres apassionaments gratuïts en la literatura. Però potser és arribada l’hora de reaccionar. Les vacances han estat llargues; escriptors, editors i llibrers se’n ressenten. Si persistim per aquest camí esdevindrem definitivament uns sud-americans de la mena dolenta.

L’ortografia i els nous rètols

Wed, 21 Oct 1931 00:00:00 +0000

Una de les coses més significatives de la nostra psicologia, de la nostra manera d’ésser, és el que ve succeint amb la gramàtica catalana, el coneixement de la qual sembla hauria de seguir una trajectòria paral·lela als entusiasmes i als anhels pel renaixement de la personalitat de Catalunya.

Doncs no és així. Ens plau tota l’ampul·lositat verbalista, on hi ha tanta faramalla, per les “coses nostrades”. Ens hi emocionem, i fins ens posem sentimentals davant una caputxeta i una barretina; però passar algunes hores d’estudi davant les regles ortogràfiques, extraure de les complicades excepcions de la dièresi o de la posposició de pronoms alguna idea clara i precisa, ho considerem una feina molt accessòria i completament inútil.

La cruïlla de camins

Thu, 23 Jul 1931 00:00:00 +0000

Torna a estar plantejat, amb agudesa màxima, el problema central de la política europea. Les relacions franco-alemanyes fan una nova crisi i una de les conseqüències d’aquesta crisi —la més important— és el desballestament financer de tota l’Europa Central. No desconeixem ni no neguem que la crítica situació actual, tant de la Hisenda pública com de l’economia privada, a Alemanya, té també causes d’ordre no polític: excés de producció, atur forçós, endeutament desmesurat de les corporacions públiques i de moltes grans empreses industrials, pes de les anualitats del pla Young damunt del pressupost. Tot això concedit, s’imposa, però, a l’observació de tothom, aquest fet indiscutible: Europa no es troba únicament davant d’una sèrie de problemes econòmics i financers de magnitud més o menys considerable, que demanen un tractament tècnic. Europa es troba confrontada amb un problema general de confiança que exigeix un desenllaç moral. Una solució política.

Anecdotari d’artistes catalans a París

Thu, 09 Jul 1931 00:00:00 +0000

Lluís Jou i Anatole France

Lluís Jou va arribar a París i es va posar a gravar el boix així que va baixar del tren. I grava que gravaràs. De dia, assegut sota les ombres del jardí del Luxemburg, un burí a la mà i un tros de fusta a l’altra, anava matant les hores fent relliscar l’eina per la dura matèria. De nits, en la seva petita cambra, sota un mal llum de petroli, seguia incansable la seva tasca. Però la vida era difícil. Tot just arribat a la gran capital, desorientat, sense altres amics que uns quants catalans tots ells joves i desconeguts encara, no trobava cap sortida pels seus boixos.

Els Compositors Independents

Thu, 09 Jul 1931 00:00:00 +0000

Aquesta agrupació de compositors independents vol realitzar un ideal molt simple i molt fecund. I aquest ideal comporta dues actuacions. Actuació interna; fruits espirituals que es recolliran del contacte de diverses persones dedicades a la mateixa activitat, però diverses de temperament i escola; i actuació exterior, posant-se en comunicació amb el públic d’una manera solidària. Amb la primera actuació, s’afinen i s’afermen els temperaments, s’accentua llur personalitat amb allò que s’aprèn amb el mutual tracte; la segona actuació, solidària en front al públic, serveix, en primer terme, perquè el públic pugui copsar, d’un cop, tota la varietat de matisos pertanyents al color de la música catalana d’última jornada, i després, perquè els artistes aprenguin a presentar-se plegats, a fugir d’un individualisme anarquitzant, a conèixer que tota llur obra individual és una aportació a una cosa superior que els engloba: la cultura catalana.

Amadeu Hurtado

Tue, 26 May 1931 00:00:00 +0000

Hurtado és una de les persones més originals d’aquest país. Per una gràcia de la naturalesa ha arribat a posseir una figura física i moral com no en trobaríem cap més que s’hi assemblés en el nostre clima. Algú que el conegui personalment i estigui assabentat de la seva obra, algú com aquell famós àngel de Wells que arriba a la terra i només judica la gent per la seva sensibilitat, es pensarà que Hurtado és un tipus d’intel·lectual-polític de selecció, d’aquells que, per exemple, es troben a França; producte si es vol d’una democràcia, però amb una disciplina i una tradició que pesen en el cervell. Dirà d’Hurtado que és l’home que ha arribat a la política després d’una burocràcia colonial, havent passat abans per una febre literària, i abans encara per una disciplina escolar en la qual no s’estalvia l’humanisme. I després de totes aquestes experiències en surt un home de món, amb una gran personalitat, amb un físic i una roba especials, un causeur entre dialèctic i fantasista que no deixa mai de tocar de peus a terra. Fa pensar en aquests polítics que tenen un peu a la tribuna pública, un peu a l’arxiu o a l’acadèmia, la mà per tenir-la sobre el cor, el nas per olorar les coses, i els ulls per comprendre escèpticament i delicadament la vida, sense defugir el patètic i sense defugir la sinceritat.

Una gràcia de qualitat, per l’amor de Déu!

Fri, 01 May 1931 00:00:00 +0000

Fa anys que menem amb sincer entusiasme, les més diverses campanyes per a intentar la dignificació de la pintura catalana.

Fa anys que ens esgargamellem en tots els tons, que empren els més potents megàfons que gesticulem fins i tot com uns energúmens, per a aconseguir un guany qualitatiu de la pintura catalana. Començàrem per oposar austeritat formal a la disbauxa colorística imperant, l’abstinència estructural a l’embriaguesa llumínica, l’ordre al desordre. Davant els resultats negatius, assenyalàrem la conveniència d’alliberar-se del naturalisme en ús, considerat com una trava poderosa, com un control rigorós de la intel·ligència i de la sensibilitat. Aconsellàrem l’evasió per afavorir la lliure expansió de la raó i de l’instint de la plàstica i de la poesia, de l’ordre arquitectònic i de les efusions líriques. Davant la mansuetud dominant, exigírem la intensitat, dreçàrem la força contra la gràcia, el vigor mascle contra l’afemellament…

Un vot de lluny

Sat, 11 Apr 1931 00:00:00 +0000

No podré votar, diumenge que ve, perquè no seré a Barcelona. Si hi fos, votaria la candidatura del partit catalanista republicà.

Faig aquesta declaració pública per tal d’evitar que em prenguin per mort. Si els difunts, gràcies al senyor Santamaria, han estat a punt de tenir una intervenció important en el govern municipal de Barcelona, ningú no podrà negar als absents, em sembla, el dret a interessar-se, de lluny, per la sort de la Ciutat.

L’escultor Manolo

Thu, 02 Apr 1931 00:00:00 +0000

Aquells que conegueren Manolo pels volts de l’any 1917, llavors de l’estada més llarga que, després de l’adolescència, ha fet a Barcelona aquest artista, i no l’hagin tornat a veure, a bona fe que pel seu aspecte físic no el coneixeran pas. En aquella època, que fou una de les més brillants i més poca-soltes que ha travessat Barcelona, en la qual, bé o malament, tothom es guanyava la vida, des del fabricant de teixits de llana fins a l’infeliç que treia el que podia del servei d’espionatge; en la qual a qualsevol hora del dia o de la nit us era possible el mateix fer-vos tallar els cabells que anar a fer-vos prendre mida d’un vestit; en la qual la vida nocturna del nostre districte cinquè (encara no s’havia inventat la ximpleria d’anomenar-lo «barri xinès»), era una de les coses més importants d’Europa en el seu ordre; en la qual ja s’havien sentit pels carrers de la ciutat els trets dels primers atemptats socials, que n’inauguraren la sinistra tongada ―Déu sap a qui afavorien―; en aquella època que és una de les més tèrboles i més interessants de la vida barcelonina i que esperem que un dia o altre algú estudiarà amb l’atenció que es mereix; temps de negocis i de chantage, de barrila i de tragèdia, d’inconsciència i d’atabalament, cap allà a la una de la nit es deixava caure pel Lyon d’Or el Manolo que coneguérem.

L’estètica, disciplina filosòfica

Sun, 01 Mar 1931 00:00:00 +0000

Per investigar fecundament els problemes que planteja l’experiència estètica convé partir d’una separació prèvia, que tal vegada després ens serà possible de convertir de provisional en definitiva, marcant dos aspectes ben diferents de la qüestió que molts creuen indissolublement unida, la de l’Estètica i la de la Teoria de les Belles Arts. La confusió freqüent entre els dos problemes és una de les conseqüències originades per la constant desintegració dels problemes del cos de la Filosofia general, i el debilitament subsidiari que van sofrint les essències filosòfiques amb aquestes desercions que hom pretén de provocar en els dominis de la Metafísica. En reduir l’Estètica a una ciència teòrica de les Belles Arts, s’han anat esborrant les característiques bàsiques que la lliguen a la filosofia, d’igual manera que passa amb les altres dues disciplines dites normatives, és a dir, la Lògica, que hom pensa poder reduir a una doctrina de la Ciència i dels seus mètodes particulars; i l’Ètica, que hom pensa poder limitar a una morfologia dels costums o una ciència dels fets socials. Cal que no oblidem que si bé la Teoria de les Belles Arts presenta problemes vitals per a l’Estètica, no per això queda esgotada en ells l’experiència estètica, sinó que enclou, a més a més, sectors importants d’emoció i de sentiment que van més enllà dels que desvetlla la creació i la contemplació artística. L’esteticista té el deure inicial de situar les emocions produïdes per la bellesa natural en un pla d’igualtat, almenys amb les que provenen de la bellesa artística. I aquesta bellesa natural no és solament la de la terra i les seves infinites formes, isolades o conjuntes; és també la bellesa còsmica, i és també, més humil, però no menys emotiva per a l’esperit humà, la bellesa dels éssers i de les coses concretes i individuals: una dona, un animal, un arbre, una flor, un somriure… Pensem, així mateix, que l’esperit també és naturalesa, i que hi ha una bellesa constituïda per elements immesurables i que neix de certes relacions de gestos i d’actituds morals, de comportament i d’educació, de cortesia i d’heroisme, de ritme personal i social, inclús de raça, de poble, de trajectòria cultural i històrica. Tot això són formes de bellesa, i encara hi ha les formes intel·lectuals que es dupliquen de sentiments finíssims, com són les belleses d’una invenció científica, d’una teoria matemàtica, d’un pensament sistematitzador. Aquesta gama subtil i diversa de moviments vitals, d’estats d’ànima, de reaccions fisiològiques i psicològiques primàries, de reflexos superiors, d’influències de representacions pures i associades, són elements indispensables per a l’estudi total de l’experiència estètica. Per aquest motiu cal reintegrar l’Estètica en el domini de la Filosofia, assenyalant-li uns problemes específics que la distingeixen fonamentalment de la Teoria de les Belles Arts. D’una banda, seran els problemes plantejats per l’anàlisi de l’experiència estètica, començant per les formes psicològiques que llinden amb la biologia i la fisiologia, ascendint per les sensacions i les emocions fins l’estudi atentíssim del judici estètic. L’Estètica demanarà, doncs, a la Psicologia, la descripció del lliure joc de l’esperit, tant en la seva activitat creadora com en la seva actitud emocional contemplativa. D’altra banda, serà la investigació i l’intent de descobrir quines relacions hi ha possibles entre l’experiència estètica i les formes racionals superiors, i si la idea o concepte de la bellesa té una unitat substancial amb els altres conceptes o motius humans de l’especulació filosòfica, la veritat i el bé. L’Estètica demanarà, doncs, a la Metafísica que, en última instància, estableixi la coordinació sistemàtica que l’esperit aspira a trobar en els ideals suprems de l’existència humana.

Entorn de Virgili

Tue, 23 Dec 1930 00:00:00 +0000

Roma ha viscut cent anys terribles de sagnants lluites interiors, i passa ara la crisi de totes les institucions. Els anys que seguiren a la mort de Juli Cèsar, els romans semblaven arrossegats per una cega follia criminal i fratricida. La terrible guerra de Perusa dugué la desesperació als esperits. Enmig d’aquesta, un crit d’angoixa s’alçà: és l’epode XVI d’Horaci, fèrvid, ple de desesper. Una segona generació es llança a la guerra civil i Roma s’enruna per ella mateixa. Quan tants d’enemics no han pogut ensorrar-la nosaltres ―diu el poeta―, generació impiadosa, nosaltres l’aterrarem i de nou el solar de Roma serà de les feres; el bàrbar escamparà les cendres de Roma, i les potes dels seus cavalls sollaren la Ciutat; amb mà insolent llançà al vent els ossos de Quirí. El poeta, per no veure l’espectacle sacríleg, invità els que no vulguin restar allà on ja no hi ha esperança a fugir a una altra terra, a Occident, a passar la mar, a la terra benaurada on regnen la pau i una edat d’or eterna. Aquesta fuga és el crit de desesper d’un home que havia lluitat en els partits polítics, però que ara podrà dir enervat: «Mai en llur ferocitat lluitaren entre ells ni els lleons, ni els llops, sinó sempre contra una espècie diferent.»

A la cacera de quatre paraules amb el Sr. Cambó

Wed, 12 Nov 1930 00:00:00 +0000

Fa vuit dies que la figura d’actualitat a Barcelona és don Francesc Cambó. Don Francesc Cambó, que acaba de tornar del seu llarg i discutit viatge per l’estranger, que porta una cua impressionant de prestigis i que arriba en una ocasió política especial.

Expectació. Expectació unànime i extraordinària. ¿Com estarà Cambó de la seva famosa malaltia? Quins projectes deu portar? ¿Què és el que està fent en aquests moments?

Però tots aquests interrogants han quedat enlaire irresolts i enigmàtics. I l’expectació ha augmentat.

El bibliotecari del Passeig de Sant Joan fa declaracions

Tue, 23 Sep 1930 00:00:00 +0000

Una de les coses més belles i edificants de Barcelona, és la Biblioteca pública del Passeig de Sant Joan. Per palesar-ho, només cal que hi feu una visita. Hivern i estiu, aquest lloc és visitat per tota mena de gent. I no us penseu pas que s’hi vagi a badoquejar i a perdre temps en aquest lloc, no. Hi veureu des del rentista panxacontent que s’embadaleix amb les obres de Campoamor, a l’obrer que aprofita uns moments de lleure per a sadollar-se de tots aquells coneixements que la manca de temps i de posició social no li han permès adquirir. Aquesta Biblioteca consta d’uns centenars de volums triats entre els més corrents i més assequibles al poble. Potser són pocs, i la varietat hi és encara deficient. Alegrem-nos-en, però, i procurem estimular l’edificació de nous llocs com aquest. La disposició i classificació de volums està feta amb traça i enginy, i d’una manera, sobretot, molt fàcil, tant pel llegidor com pel bibliotecari. En uns armaris de pedra, i assenyalats amb unes lletres de l’abecedari estan classificats els llibres. Uns bancs de mosaic a banda i banda. Uns catàlegs penjats damunt de cada un d’ells, on hi cerca el lector l’obra que desitja, ja sigui cercant-la per enumeració de matèries, autors, o d’obres. Quan té el que desitja s’anota el número que porta i la classificació de la lletra al qual pertany. D’aquesta manera l’operació es fa amb una meravellosa senzillesa.

Barcelona-Sitges-Barcelona, amb Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge

Wed, 03 Sep 1930 00:00:00 +0000

Les primeres fotografies de Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge, fetes a Santander, a Granada, Madrid, etc., ens han emocionat a tots. Amb una emoció especial i fantàstica que no desperten més que els artistes de cine: meravella. Les ombres llunyanes s’acosten. Els ninots de llum de l’«écran», les brillants marionetes del blanc-i-negre, estan entre nosaltres en carn i ossos. Aquesta carn i aquests ossos dels artistes de cine que sembla que no existeixin, que fa l’efecte que no són més que una il·lusió d’imatges.

Una catalana a les illes de la Polinèsia

Wed, 13 Aug 1930 00:00:00 +0000

Una tarda ens traslladàrem a la torre que el matrimoni Choffat té al turó de Montcada.

―La senyora Choffat? ―preguntàrem a la minyona que ens vingué a obrir la porta…

Ens feren passar al saló. La primera cosa que ens sobtà, fou l’estranya manera amb què aquest estava decorat.

De les parets en penjaven uns draps exòtics d’una rara bellesa.

Una taula de te, incrustada de nacre. Unes tasses de metall policromat. A un angle una figura de pedra toscament treballada. A la taula de centre revistes angleses, franceses i catalanes. Pel finestral esbatanat albiràrem el paisatge casolà i sense trontolls, de Montcada i Reixac.

Els memorialistes de la Virreina

Wed, 16 Jul 1930 00:00:00 +0000

A l’hora d’anar al mercat és quan els arriba la feina als memorialistes de la Virreina.

Sovint a la vora de les cabines se sent sospirar allò tan antic i tan tronadet d’aquell senyor que es deia Campoamor: «¡Quien supiera escribir!», i de seguida li encomanen al memorialista: «Digui-li que…»

Això, és poc més o menys el que acostumen a dir les criades que encarreguen una lletra setmanal per al soldat que l’han destinat a qualsevol altra regió.

El “perill groc” a Barcelona

Thu, 26 Jun 1930 00:00:00 +0000

Una vella coneixença

—No fareu pas res amb els xinesos —va dir-me el jueu Lidgi mirant, amb calma, el fum de la seva pipa—. Els conec fa temps. Quan tallava bosc al Chaco, allà baix a l’Argentina, en tenia uns quants sota les meves ordres. Són gent reservada, silenciosa, unida. Així que ensumen que voleu esbrinar quelcom d’ells, es posen a somriure i a callar com uns morts. Ja podeu anar fent, ja, que ells, mutis, i vinga anar-vos prenent el pèl. Si teniu una qüestió amb un, tots plegats fan un bloc contra vostre. Us dic que en saben. Per altra part, els que hi ha a Barcelona no parlen ni un mot d’espanyol. Només «Don Miguel»…

Què fa en Rusiñol de les quatre de la tarda a les cinc de la matinada?

Sun, 25 May 1930 00:00:00 +0000

Bon dia!

Bon dia, Rusiñol —li diem a dos quarts de quatre de la tarda. S’acaba de despertar. La màquina d’En Gaspar s’espera al corredor. Es tracta de fer-li un retrat al llit. Fet i fet, el llit li fa de menjador i de despatx.

Però així i tot, la muller no s’hi ha avingut de seguida. En Rusiñol, en canvi, no ha fet escarafalls. Carrega la pipa i ens diu que està a punt. Donya Lluïsa li arregla el llençol que faci goig i li posa el coixí com a fons del cap i de la barba. Ell, per quedar més natural, ho desarregla amb una revolada.

Conzertstück

Thu, 03 Apr 1930 00:00:00 +0000

Joan Manén, el gran violinista català, acaba d’enriquir la seva personalitat amb una faceta inèdita. Per si no fos prou el reclam del seu màgic virtuosisme de violinista, doblat del prestigi de compositor hàbil en tots els gèneres musicals, se’ns ha revelat encara sota un aspecte nou: el de completador d’una obra inacabada de Beethoven. Tasca ingrata i problema espinós el que s’ha plantejat.

Caldria fer dues preguntes; primera: era necessari acabar aquest fragment jovenívol de Beethoven? Segona: Manén ha reeixit en aquesta empresa? Al meu entendre, ha d’ésser negativa la resposta a la primera pregunta. La segona no pot ésser resposta en poques ratlles; caldria veure la partitura per mesurar l’abast del fracàs d’una empresa en la qual Manén no podia reeixir.

1915

Thu, 20 Mar 1930 00:00:00 +0000

Vet aquí que aquest any 1915 és un any fatal. Algú es pensarà que ens referim a algun incident famós de la guerra. Però ara aquest sentiment d’historiador recau sobre una ampolla de beguda. Tràgicament declarada indesitjable, calumniada d’una manera sagristanesca i pedant, i condemnada per un decret a evitar tota mena de contacte amb el paladar de milions de senyors i de senyores.

Es tracta simplement del decret prohibint la fabricació i la venda de l’absenta en territori francès, donat l’any 1915.

La deshumanització del gest

Thu, 13 Mar 1930 00:00:00 +0000

Objectes expressius

El mateix delit de depuració que empeny el cinema vers una progressiva simplificació del gest facial el mena ―com a última conseqüència― a allò que pot anomenar-se la deshumanització del gest.

No oblidem que la inicial victòria del rostre humà com a valor expressiva no és més que una fortuïta resultant dels lligams que el teatre serva amb el cinema nou-nat. Car, repetim-ho, el cinema és un revaloritzador de les superfícies expressives: utilitza per tant l’home i el món circumdant, com a objectes, en un mateix rengle. No hi ha ―en pura doctrina cinematogràfica― cap jerarquia.

Elogi del saxofon

Thu, 06 Mar 1930 00:00:00 +0000

Una mica tard, és veritat ―i me n’he d’excusar― prenc la defensa d’aquest noble instrument que ha estat objecte d’atacs desconsiderats, en ocasió d’haver figurat en el nou acoblament instrumental que jo proposava per a la Sardana, en una composició meva d’aquest nom. Crítics prestigiosos de casa nostra l’han titllat d’instrument pseudo-negre, apuntant el gest d’esquinçar-se una mica les vestidures en veure’l figurar al costat de les nostres bucòliques xirimies ―no menys nobles, és cert― la tenora i el tiple de l’Empordà.

Escolteu, dones de Catalunya!

Sat, 01 Mar 1930 00:00:00 +0000

Escolteu, dones de Catalunya!

S’acosten temps en els quals caldria que el vostre esforç i el vostre entusiasme es decantessin vers afers polítics.

Preparem-nos, dones de Catalunya. Ens cal no oblidar que de la nostra actuació en pot sortir una nova vigoria, en la política.

Estudieu!

Dones de Catalunya! Poseu-vos de cara al món; mireu les nacions que encara s’aguanten del desballestament de la gran guerra; els homes hi reconeixen que l’ajut de les dones ha estat el més sòlid i el més positiu.

Primeres notes sobre Ulysses

Sat, 01 Feb 1930 00:00:00 +0000

El primer contacte amb «Ulysses», fou motiu per a mi d’una inesperada decepció. Vivament encuriosit per un article de Valéry-Larbaud a la N. R. F. parlant d’aquest llibre, vaig procurar-me el text anglès (no traduït encara a cap altra llengua) massa fiat en els meus coneixements d’aquell idioma.

La lectura ―si lectura se’n pot dir― d’algunes pàgines, amb un enervant i infructuós treball de diccionari, em féu desistir ben aviat del meu intent. L’anglès de Joyce, esmaltat de mots irlandesos, argot periodístic i pur slang londinenc, barrejat amb vocabularis de l’edat mitja, academismes i àdhuc amb invencions verbals inèdites, resultava per a mi poc menys que inintel·ligible. El meu desig de conèixer una obra que sospita va única i d’assimilació indispensable donades les meves preferències literàries, esdevingué encara exacerbat davant aquell fracàs. Això explica que, tot just apareguda la versió francesa, portada a cap per tres traductors, un d’ells anglès, assistits pel propi Joyce (això m’aconsola una mica) m’apressés a adquirir-la, malgrat de tractar-se d’un tiratge limitat i caríssim. Calia encara un altre sacrifici. Trobar el temps necessari pe llegir amb atenció unes nou-centes pàgines in-quarto, atapeïdes i difícils. Uns lleures d’aquest istiu darrer me’l proporcionaren. Però no he tingut encara, malgrat de la meva decidida voluntat de fer-ho, el necessari per concretar en un assaig, de mesos projectat, la meva opinió sobre aquest llibre immens i incomprensible. (Aquest darrer adjectiu no és degut a cap descuit; és ben bé incomprensible el que vull dir). Les notes ràpides que segueixen, dedicades als amics d’Hèlix, deuen ésser considerades només com a una petita anticipació provisional, susceptible d’ésser ampliada i, fins i tot, rectificada si convé.

Mirador vist per dins

Thu, 30 Jan 1930 00:00:00 +0000

Pelai, 62, si sou servits. Agafeu l’ascensor: tram, tram, tram, quatre pisos. Un cartell a la porta de mà dreta: Mirador, Setmanari de Literatura, Art i Política. Entreu, sou a casa vostra…

Una mica de rebedor. La sala de Redacció (això és un dir). A la dreta, les oficines de l’Administració. A l’esquerra, el despatx del Director. Al fons una galeria que té la particularitat d’abocar-se sobre un paisatge urbà atapeït i confusionari. Al capdavall de tot, una mica de mar, una mica de port, un bon tros de Montjuïc, i, als vespres, els llums de l’Exposició.

Preludi

Thu, 30 Jan 1930 00:00:00 +0000

Em pertoca donar als lectors de les meves cròniques musicals una notícia agradable. Des d’avui la secció es veurà honorada amb la signatura de Robert Gerhard. Aquest èxit de Mirador és el resultat d’unes gestions de llarga data, que fins ara no havien donat fruit, a causa de diversos treballs que tenia empresos el jove i madur compositor.

Robert Gerhard, el més pràctic dels nostres músics, n’és també el més agut crític.

Bellafila Cocktail

Thu, 16 Jan 1930 00:00:00 +0000

―I doncs, què feu els joves? ―ens pregunta En Josep Carner.

Aquesta és una d’aquelles preguntes que no hi ha manera de contestar com no sigui amb un arronsament d’espatlles o un somriure ple de vaguetat.

―Sí, vaja ―reprèn En Carner― és allò que diuen els versos famosos, injustament oblidats:

Amb punys, bastons i lentes
passeja lo jovent...

Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. En Carner ja ha trobat el tipus que li correspon per aguantar dignament la glòria i el prestigi de la seva nova categoria de senyor de certa edat… Si no es mou d’així, arribarà a la cinquantena com un sucre. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions. El que sorprèn, sobretot, és el perfum, la qualitat de vi ranci que ha agafat el barcelonisme d’En Carner. Perquè tot, en aquest home ―l’humor, l’estil, la filosofia― respon a un meravellós barcelonisme. Les gràcies més pures de la nostra ciutat tenen en Carner el seu millor cantor, el seu primer artífex.

Parlant amb en Santiago Rusiñol

Sat, 04 Jan 1930 00:00:00 +0000

A Arbúcies vaig conèixer En Santiago Rusiñol.

Estava assegut al cafè de la «Fonda Torres»; prenia una copeta d’absenta i enraonava amb uns quants admiradors arbuciencs…

L’endemà el vaig trobar pintant els jardins dels senyors Badés, tot embabiecat amb aquell bé de Déu de verdors i de brolladors juganers; em vaig acostar a «l’alegria que passa».

Jo era aquell any a Arbúcies a passar l’estiu i a fer salut; Rusiñol era per a mi l’alegria que passa, tot deixant una mena d’enyorament; i em recordava d’aquell vers que em sabia de memòria:

La meva música

Wed, 01 Jan 1930 00:00:00 +0000

Sincerament, dubto si sóc o no sóc músic. I és que, tret del precís moment en el qual produeixo, la música no m’interessa. Un fet ho demostra: m’agrada llegir i estudiar de tot, i fins profunditzar, i amb aquestes aficions múltiples, però, no he pogut ―ni amb la més bona voluntat― suportar el règim d’un tractat dels anomenats de composició.

La meva música és intuïtiva. Qualsevol altre compositor tindria por i pena de confessar l’absència d’audició interna. Per a mi, és un fet absolut. I, encara, no he fet res per adquirir-la, car en el meu cas és una cosa inútil. El meu fi ha estat crear unes sonoritats que difícilment l’audició interna més fina podria trobar. Si quedés sord la música hauria mort per a mi. Jo a Alemanya hauria estat sotmès a un cultiu microbicida d’audició interna.

Una conversa amb Robert Gerhard

Thu, 19 Dec 1929 00:00:00 +0000

Fa un parell de mesos que torna a ésser a Barcelona aquest músic nostre, que les grans ciutats europees se’ns havien quedat fins ara. Benauradament, En Gerhard ha decidit instal·lar-se a Barcelona.

Volíem estudiar el músic més interessant de la nostra terra, per avui creiem més interessant reportar una conversa que hi tinguérem i deixar per un altre dia aquell propòsit.

—A 12 anys (vaig néixer a Valls l’any 1896) deixava Catalunya i partia a Suïssa per seguir els estudis elementals i ingressar aviat a una Escola de Comerç. A finals de l’any 1913 decidia enfocar la meva carrera musical i em traslladava a Munic, on vaig ingressar a l’Acadèmia reial. Malauradament la guerra em rebotà de nou a Valls, i fou aleshores que vaig venir a Barcelona, on Granados i Marshall foren els meus mestres. Del 1916 al 1920 tinc l’honor d’ésser deixeble d’En Pedrell. He estat el seu últim deixeble. Aleshores començà per mi un moment, una mica llarg, massa complex per desenteranyinar-lo: era l’any 1921, vaig anar d’una banda a l’altra: Madrid, París, diverses ciutats alemanyes, Valls, Barcelona, Granada, Reus i només per atzar no vaig anar a Londres, ja veieu la situació, oi? En ésser l’any 1922 em tanco en una masia a la vora del meu poble, dos anys passats d’aquesta manera no em donaren el resultat que confiava, i, com una bala, el mateix 1923 en marxo i vaig a Viena a treballar amb Schönberg; el 1926 segueixo Schönberg a Berlín on anà nomenat professor a l’Acadèmia, i veus-aquí la meva vida fins que, el darrer setembre he tornat a Barcelona.

Els vagabunds de Barcelona

Thu, 05 Dec 1929 00:00:00 +0000

Fou per pura casualitat que vàrem descobrir, l’altra tarda, un centre desolador per on han passat i per on aniran passant tots els vagabunds, tots els captaires i tots els morts-de-gana de Barcelona.

Eren les set del vespre. El carreró, estret, fosc com la gola d’un llop, semblava un racó suspecte de barri baix, gairebé subterrani. Una corrua de dones prematurament velles, vestides de parracs, despentinades, portant en llurs braços criaturetes, mocoses i anèmiques, s’afilerava a la porta d’un pati.

Pere Coromines

Thu, 31 Oct 1929 00:00:00 +0000

Pere Coromines és el president de l’Ateneu Barcelonès, i és un president presidencial. La seva vida, tota d’activitats en ziga-zaga, l’ha convertit en un pompós personatge de novel·la i de llibre de memòries colorit, espitregat i ple de salsa. Pere Coromines és presidencial pel físic i per la història. La còrpora d’aquest jurista, economista, poeta, polític, novel·lista, filòsof i cul de cafè tot d’una peça, fa pensar en la magnitud imponent dels grans antílops africans. Té alguna cosa de la lentitud dels ruminants, de l’aplom sa dels ruminants, en el seu nas, en el seu bigoti, en el seu abdomen i en la reixeta de cabell platejat que li dissimula la calba. També si voleu la figura de Pere Coromines fa pensar en un gran pagès del pla de Barcelona que no li toca gaire el sol, i es passa l’estona fent la manilla i arreglant el món.

Temes cartesians

Thu, 12 Sep 1929 00:00:00 +0000

Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.

Fins fa molt poc es creia generalment que Descartes ―i el Renaixement― representaven en la història de la cultura un començament absolut. Les seves declaracions explícites inclinaren els àmbits superficials a creure en la possibilitat de semblant cosa. El professor Gilson ha posat en clar que això no és, en absolut, veritat. L’actitud fortament reactiva enfront de la cultura medieval, que li és comú amb tots els homes representatius de la seva època, no el priva de seguir en el fons els temes més profunds de la tradició greco-romana, ―motius platònics, posats en nova vibració per l’ànima fervorosa de sant Agustí.

Fer coneixença

Fri, 12 Jul 1929 00:00:00 +0000

No fa pas tant que vaig rebre la visita d’un vell senyor andalús que venia a França per primera vegada. Una persona d’allò més comunicativa, plena de simpatia i d’amenitat, les quals necessitava projectar damunt qualsevol criatura de Déu que s’escaigués pel seu camí. La seva ignorància del francès era molt dilatada, hom pot dir enciclopèdica. Ja compreneu el seu handicap en aquelles terres, on, bastant amargat pel de pressa que hi esquitlla la gent una mena de sons esfumats (a tall de paraules) més d’un cop suggerí que aquest estat de coses demostrava que els espanyols no es feien valer prou. «Tanmateix, però, afegia algun cop, en els trens francesos mai no he deixat de fer coneixença i tenir conversa amb tots els viatgers del meu compartiment». Em sap un greu enorme de no haver presenciat una tal escena; i només demano al Cel que si el senyor andalús, enllaminit pel seu primer viatge, es determina a passar a Anglaterra, no es topi amb aquell lord que porta sempre en una maleta de mà dos formidables coltells noruecs, i que tot just sent que el seu veí li diu «A glorious day» o la proposició contrària, feny d’esmolar els coltellassos en la llarga nansa que, destinada a repenjar-hi el braç, cau vora el seu seient: i això per única resposta.

Sobre una rèplica de Pla

Thu, 11 Jul 1929 00:00:00 +0000

L’amic Josep Pla ―amic quand même― ha publicat en forma d’interviu un article a La Veu de Catalunya per a donar la rèplica al meu darrer article a Mirador. Sembla que s’ha enfadat una mica amb mi perquè, segons diu, vaig usar paraules que depassen els límits de la correcció amb una manca d’elegància que fa difícil de sostenir una polèmica.

Em sembla que Pla exagera. És cert que vaig parlar de la seva ploma disponible, però no sé d’on treu que vaig voler dir ploma venal. Jo em referia ―i l’explicació era ben clara― al desballestament espiritual de Pla que li permet posar les seves grans qualitats d’escriptor al servei dels blancs com dels negres. Hi ha susceptibilitats que desconcerten i escamen. Potser tot és degut a que Pla, neòfit en qüestions de correcció i d’elegància, ara fila massa prim.

Un cultivador de clavells català

Thu, 11 Jul 1929 00:00:00 +0000

En trobar-nos en terres de l’Alt Empordà, no ens hem sabut estar de fer una visita al senyor Ferrer Guàrdia, de Llançà. Havíem sentit parlar molt d’aquest senyor. Una tràgica epopeia envolta el seu nom, avui gairebé oblidada, i és per això que en anar a fer-li una visita, acompanyats d’un amic de Figueres, en el poblet on sojorna, sentíem un poc d’emoció dintre nostre. En arribar a la petita estació de Llançà, el primer que férem fou cercar amb la mirada el senyor Ferrer, car sabíem que ens vindria a esperar, i nosaltres, que no el coneixíem personalment, ens fou verament una sorpresa, en acostar-se’ns un vellet venerable, senzillament vestit, que ens oferia la mà amb el somriure arran de llavis.

Fi o mitjà?

Tue, 02 Jul 1929 00:00:00 +0000

El dogma fonamental del liberalisme filosòfic és que la llibertat és el fi de l’home. Heus ací la manera més eficaç d’ésser antiliberal. Convertir un mitjà en fi és malmetre’l i provocar reaccions justíssimes, però forçosament exagerades, contra els seus estralls.

La llibertat no pot ésser fi per moltes raons. Heus-en ací algunes.

El fi de l’home ha d’ésser una operació que el faci feliç. ¿Quina operació és la llibertat? És una disposició indispensable per a obrar, i, per tant, una condició imprescindible per a la felicitat, però si a qui fos lliure se li negués tota altra recerca de benestar, pretextant que amb la llibertat ja ha aconseguit la felicitat, se’l privaria de la felicitat i de la llibertat. ¿Què voldria dir una llibertat aturada en ella mateixa i privada de desplegament? Hi ha veneracions que maten.

Un interviu amb l’autor a Palafrugell

Tue, 25 Jun 1929 00:00:00 +0000

Josep Pla parla del seu darrer llibre

És indubtable que «Cambó», el segon volum del qual ha sortit aquests dies, és un llibre que té un sentit polèmic que no pot escapar a ningú. Ateny els anys més vius, més intensos, els períodes àlgids de la política catalana. I per això mateix és perfectament previsible que aquest segon volum ha de promoure una polèmica de sentit general, donades les matèries que tracta, que són les més interessants de tot l’historial del nostre moviment polític.

El que diu la gent d’en Cambó i d’en Pla

Fri, 21 Jun 1929 00:00:00 +0000

—Que ha llegit el llibre d’En Pla?

—Sí, l’he llegit detingudament…

—I què? Què li sembla…?

—Haurem de creure que la vida de Francesc Cambó és una vida santificada i miraculosa. L’exministre d’Hisenda és un d’aquests éssers afavorits per la gràcia divina i que tanmateix poden esdevenir sants com “curanderos”. Llegint el llibre d’En Pla, ens fa l’efecte de tenir a les mans una vida de Sant que va pel món salvant-se de les temptacions terrenals i realitzant aquells actes miraculosos que més tard la Santa Mare Església posarà a plet a la Cúria romana, com si es tractés d’una Benardeta o d’un beat Oriol, per tal de sospesar la quantitat de virtuts del futurible sant i donar el preu que es mereix a qui no ha fet més que actes gloriosos per honra i glòria de la bondat suprema.

Confidències d’un repòrter

Thu, 20 Jun 1929 00:00:00 +0000

Si en el món hi ha alguna persona capaç d’heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en poden estar segurs: és un repòrter.

Un llibre llastimós

Thu, 20 Jun 1929 00:00:00 +0000

En el segon volum de la fundació «Cambó» que ha publicat Josep Pla, aquest amic ha tingut la pensada de dedicar unes planes a recordar la meva actuació en la política catalana, tan breu i ja tan remota, que m’ha vingut de nou trobar-la esmentada. I francament, no sé pas de què se les heu. Ves per on, al cap de vint anys, he vingut a descobrir el paper que vaig jugar en aquell temps, tan diferent del que em pensava.

La passió de la veritat

Thu, 13 Jun 1929 00:00:00 +0000

És ben trist el que passa al comú dels homes respecte de la veritat. No ens referim a la veritat filosòfica, sinó a una de més abastable: a la veritat dels fets que s’esdevenen al nostre voltant. Generalment, no la coneixem sinó deformada pel nostre desig, sempre amatent a satisfer la nostra opinió o el nostre interès.

Són ben clars els homes que tinguin prou altura de visió espiritual per a sobreposar-se a tots els aspectes parcials, i, doncs, enganyadors, que els fets i les doctrines presenten a l’observador vulgar. La gran massa humana viu en una perpètua il·lusió d’objectivitat. Els esdeveniments, no menys que les doctrines, abans d’arribar al seu enteniment, passen per la zona tèrbola de l’interès, sigui personal, sigui de partit o de grup més extens encara, i reben aquella deformació que els deixi agradables a l’enteniment ensenderat per uns camins de rutina i tristament predeterminat pel desig a trobar la veritat de tal o tal manera. L’energia necessària per a desemperesir-se i fer l’estrebada que rompi actituds espirituals vicioses, contradigui interessos propis, sacrifiqui desigs arrelats al cor anys i anys, demana una ànima d’heroi que a poquíssims és donada.

Per què els artistes catalans emigren a París?

Thu, 13 Jun 1929 00:00:00 +0000

Un bon rostit pintat
per un afamat,
risca d'ésser
una obra mestra?

És un gran error creure que a França hi ha una veritable escola pictòrica. Les fonts del segle XVIII van estroncar-se al naixement de David. Després la pintura ha seguit un camí oposat a l’home, oposat a la vida, no responent a res absolutament de vital, no responent a cap necessitat de fons sensorial, sinó a una fam ―desig― per reproduir una delineació exacta de l’objecte. Watteau i els seus van heretar del moviment pictòric universal les lleis fonamentals. No varen caure mai en una escola de petits mestres.

Werther no es va suïcidar

Fri, 31 May 1929 00:00:00 +0000

«Quants Werthers ignorats que només
esperaven la bala del Werther de Goethe
per matar-se!»
André Gide

Quants Werthers s’han tirat daltabaix d’un pont o s’han engegat una bala al cor sense pensar que Goethe no va pas fer-ho!

Després d’un amor fracassat, després d’un desengany del cor, pobra gent, encara augmentaven les seves sofrences. Goethe no va pas fer-ho. Quan comprengué que l’amor de Carlota Buff era impossible per a la seva vida, deixà Wetzlar una mica de pressa. La catedral i els teulats anaven fonent-se, la figura de Carlota s’esllanguia una mica, i, a Coblença, Maximiliana de la Roche ja l’entretindria una estona. Goethe deixava Wetzlar i no es matava, perquè estimava la vida.

L’estil

Thu, 30 May 1929 00:00:00 +0000

Pocs dies abans que En Pla se n’anés a pagès, amb el propòsit de dedicar-se alhora a les activitats literàries i les agrícoles, les nostres conversacions foren encaminades a tractar de qüestions estilístiques, arran d’algunes observacions que En Montoliu ―d’ençà que es digna parlar dels llibres d’En Pla― ha fet sobre l’estil d’aquest.

Després, sota els acostumats asteriscos i en lletra cursiva, En Pla ha descabdellat els seus punts de vista.

Seguint la cultura grega

Wed, 29 May 1929 00:00:00 +0000

Podem aprendre molt de la cultura grega antiga, però voler-s’hi cenyir fóra no entendre’n el sentit. La cultura grega era una petita realització d’art, de veritat i de poesia, i era una gran aspiració que es veié acomplida en la Roma catòlica. Era un somni de bellesa que un bon dia s’acomplí. Duia la melangia d’ésser només que un somni; després vingué l’alegria de veure que la realitat encara excedia en bellesa aquella ombra de vida somniada. L’escultura grega, diu Hegel, té un no sé què de melangia. També en té la poesia antiga. I ben sovint arriba a la tristesa. Horaci mateix és d’una tristesa profunda. La vida antiga era dura, sense consol. La poesia, l’art, els era una fantasia, un món de fantasia per a distreure’s del viure, era un somni de consol: no els era més. Fou el Cristianisme que posà aquella poesia com a real, i com a somni aquesta vida transitòria. Allò que els antics somniaven els ho posà com a etern, i la vida que sofrien els ho posà com una ombra. I per això el món antic, meravellat, es féu de seguida cristià, i l’antiga cultura pogué veure’s acollida per la nova cultura cristiana.

Un realisme falsificador

Tue, 28 May 1929 00:00:00 +0000

Tenim un seguit de novel·les, de quadrets literaris i de contes, de l’aire de La Punyalada, d’En Vayreda, i Els sots feréstecs, d’En Casellas, que, amb el pretext d’un realisme literari, ens calumnien. Imaginem que obrim, amb una dotzena d’aquestes obres, una col·lecció i, vertida a una altra llengua, l’oferim a l’estranger. Aquests lectors llunyans, als quals faríem conèixer així el nostre país i la nostra gent, què en pensarien? Els donaríem en aquests llibres només que descripcions d’un país salvatge poblat de gent anormal o de passions violentes i desfermades, un país degenerat pel crim i el vici… Segur que el món és ple de brutalitat i violències. Però aquesta literatura, no és una brutalitat i una violència més? Per obtenir relleu literari en una obra, per colpir la fantasia del lector, deformen la realitat i la falsegen. I al capdavall al lector li cau el llibre de les mans, potser sense esma d’acabar…

La gènesi de l’Exposició

Thu, 23 May 1929 00:00:00 +0000

D’una cosa ens hauríem de fer ben bé càrrec, en aquest moment que tot Catalunya té els ulls girats a Barcelona i a la seva Exposició considerable; ens hauríem de fer càrrec que tots nosaltres seríem d’una altra manera si la primera generació política particularista no hagués actuat la lliçó que es desprengué, com un fruit de la branca, de l’Exposició del 88, de la “bogeria” del pintoresc i formidable alcalde Rius i Taulet.

Confessions literàries

Fri, 10 May 1929 00:00:00 +0000

El crític M. de Montoliu en l’article que acaba d’escriure sobre el meu darrer llibre «Madrid» fa una afirmació que m’ha impressionat singularment per la seva exactitud. «Una de les seves preocupacions constants ―diu parlant de les meves aventures estilístiques― és la del relleu, del graficisme de les seves impressions». I bé; aquesta observació constitueix l’essència d’una de les més persistents idees fixes de la meva carrera literària. Confesso que aquesta persistència l’he cultivada voluntàriament i que el dia que deixés de sentir-la deixaria d’escriure sense recança. Tothom comprendrà el perquè: considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura. Si jo arribés a escriure un paisatge, un retrat, una situació en relleu ja em podria riure del mort i de qui el vetlla; literàriament seria un home salvat.

Josep Pla. Madrid. Un dietari

Tue, 07 May 1929 00:00:00 +0000

Pocs escriptors trobaríem a casa nostra tan ben dotats com Josep Pla pel conreu d’aquest gènere literari que té per objecte l’observació directa dels fets vius, de la vida en tota la seva dispersa multiformitat. Aquest dietari n’és una nova i esplèndida confirmació. Josep Pla posseeix en grau superlatiu les dues qualitats que jutgem indispensables en un escriptor que vulgui excel·lir en aquesta mena de literatura; d’una banda, una fina sensibilitat, una receptivitat extraordinària enfront de tota vibració de vida en l’ambient físic i en el moral i social; d’altra banda, la qualitat complementària d’una força notable de penetració observadora i intel·lectual que ve a ésser com la força de reacció del pensament, amb la qual l’esperit de l’escriptor elabora i interpreta el caòtic material de les seves espontànies impressions. Josep Pla ha arribat ja a posseir i aplica, potser inconscientment, tot un mètode a la seva tasca d’interpretació intel·lectual dels fets vius al través del seu temperament, sense que per això minvi ni sofreixi l’acuïtat i la frescor de la seva impressionable sensibilitat. Volem apuntar esquemàticament algunes de les principals característiques d’aquest mètode. Començarem per observar que Josep Pla és un hàbil arreplegador i seleccionador d’anècdotes; els fets anecdòtics que ell recull i selecciona són sempre d’una gran significació i transcendència per a la vida individual o social per ell observada; àdhuc, de vegades arriben a posseir una força simbòlica. Més important que aquest aspecte de la seva tècnica, és l’audàcia amb què ell inventa les anècdotes quan ell ho creu necessari per arribar a una més intensa caracterització dels fets observats. Insistirem més endavant sobre aquest aspecte tan important de la personalitat del nostre escriptor. Ell sap treure, de més a més, un esplèndid rendiment del to d’àgil superficialitat i d’ironia despreocupada que ell dóna sistemàticament a les seves observacions. Aquest rendiment comença per mostrar-se en la variada i llarga galeria de retrats i paisatges inoblidables que trobem escampats en els seus llibres. Art difícil aquest, segons ell mateix confessa en el seu darrer llibre, quan diu: «Una cosa difícil de fer en literatura és un paisatge. Més difícil encara és fer un retrat, un bon retrat». I bé, en aquest volum hi ha un bell enfilall de notables retrats, executats amb uns pocs trets de ploma sobris i incisius que ens graven a la imaginació la fesomia moral de la persona retratada; recordarem els de Jori, Crexells, Unamuno, Ortega Gasset, Camba, Lerroux, Gómez de la Serna, Mella, i diferents personalitats polítiques i diputats a Corts. Els paisatges, poc nombrosos en aquest volum, no són menys notables. Hi trobem una impressió originalíssima i una interpretació força aguda del paisatge de Castella, i més particularment d’Àvila i Toledo. La sensibilitat que per al paisatge té el nostre escriptor s’estén, però, a això tan vagorós i indeterminat que en diem «clima», i és una de les pàgines més interessants i suggestives del llibre la que l’autor dedica a glossar espiritualment el clima de Madrid.

Expressionisme

Thu, 02 May 1929 00:00:00 +0000

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona. Vaig endevinar, inclús, els objectes que té damunt la seva tauleta de nit, i fins el coloret de gos com fuig dels grans dels rosaris, que invariablement pengen del pom del seu llit, un pom de fusta de color de neula amb quatre foradets de corc. A més a més d’endevinar aquestes coses, vaig poder seguir tot el fil dels pensaments d’aquesta dona, durant els deu minuts que la vaig tenir asseguda al davant meu. I no us penseu que jo sigui bruixot ni dectective. És que aquella dona se’m presentà com un cas claríssim. Era una persona absolutament sense malícia, d’una transparència, per altra banda, gens interessant.

“Madrid”, per Josep Pla

Sat, 27 Apr 1929 00:00:00 +0000

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921). Aquesta data és un element essencial, omès a la coberta, del títol de l’obra de Josep Pla. No sols és essencial respecte de l’autor ―puix que ens indica com Madrid és, àcid i desolat, tasca de jovenesa― ans també respecte del llibre, la vera natura periodística del qual és, amb la data al cim, plenament afirmada. Josep Pla, periodista; Josep pla, inèdit: heu-vos ací els dos aspectes que sobresurten en les pàgines de Madrid. Som lluny de la maduresa i el gust objectiu de Cartes de lluny. En el seu llibre recent, Pla alterna la nota ràpida i fugissera, el llampec incorrecte i genial, amb ―seca i nua― la confessió. “Es tracta ―diu l’autor, amb modèstia que l’acosta a la veritat― d’una obra d’adolescència, plena d’imperfeccions i d’infantilismes”. Doneu a la frase el sentit més favorable, i serà exacta.

El patrimoni de tots

Sat, 27 Apr 1929 00:00:00 +0000

En repassar una col·lecció d’estampes antigues ―i no pas molt antigues, només d’un segle enrere―, en contemplar, per exemple, els gravats de Laborde i les litografies de Parcerisa, sentim la recança de tantes coses com hem perdut per a sempre. L’art i la història han sofert a casa nostra una mutilació irreparable. Les èpoques antigues foren molt destructores: cada moment és bastit damunt les ruïnes d’un altre. Per a bastir la seu gòtica de Barcelona calgué destruir la més antiga, la romànica. ¿Sabrem mai la catedral de Tarragona quins monuments ha vingut a substituir en l’acròpolis de la vella capital? No féssim, però, cap retret als qui ens han privat d’un monument per deixar-nos-en un altre de més artístic potser, i en tot cas ungit igualment pel prestigi de la història. Planyem-nos, per contra, de tants monuments que gairebé sota els nostres ulls han desaparegut en holocaust a la ignorància i a la fúria destructora.

Mitges mentides

Fri, 26 Apr 1929 00:00:00 +0000

Sempre resulta curiós ―si no sempre agradable― de llegir les impressions que a l’estranger ha tret del pas per la terra nostra. Ara mateix un llibre de Francis Carco, on es parla de Barcelona, ha tingut entre nosaltres un “succés d’estime”. A tot país li agrada que l’estranger el vagi a descobrir. En general, però, allò que l’estranger descobreix en un país no és de la major importància. És per això que sempre cal llegir els llibres de viatges per terres estrangeres amb una certa reserva, tot admirant, en els millors casos, l’art de l’escriptor viatger. La reserva, doncs, es referirà a la veritat, a la realitat de les coses que ens són contades.

Reflexions sobre el sentimentalisme

Fri, 26 Apr 1929 00:00:00 +0000

Amb aquest títol el senyor Jordi Arquer ha publicat, al darrer número de “La Nova Revista”, un interessant article, nodrit de cap a cap, d’idees antiromàntiques.

Ens induïa a comentar-lo el fet que la seva tendència, força seguida a França i a Anglaterra, a casa nostra llegiu les lletres entre Musset i Jordi Sand.

En general, a Catalunya, tota afirmació antisentimental ha estat acollida com una blasfèmia. Per una curiosa confusió de temes, l’antisentimental ha aparegut de seguida com un esperit immoral, anàrquic i insociable.

Adéu al carril de Sarrià

Thu, 25 Apr 1929 00:00:00 +0000

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Altrament, el tub que ha excavat l’Ajuntament per a aquest tren de les desgràcies no és precisament una tomba. Té entrada i sortida. Té estacions esbarjoses ―totes a mig fer, és veritat, però algun dia estaran enllestides i faran tot el goig que hom preveu. La inevitable tristesa de tota creació subterrània en aquest cas resta alleugerida per la il·luminació i el moviment. El túnel surt de la ciutat i va a desembocar a la muntanya… No és una tomba, ni menys un infern. Més aviat sembla una recompensa.

Els llibres i el bar

Thu, 25 Apr 1929 00:00:00 +0000

L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les invencions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.

Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims, d’un aire notarial —l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i la ponderació de les coses—, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estómac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques, que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona. I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat. Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu —amb la imaginació sempre una mica excitada— aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu mirant… La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades; ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.

Blaise Cendrars

Thu, 18 Apr 1929 00:00:00 +0000

Bella, singular, inexplicable aventura la de Dan Yack i els seus tres companys d’audàcia i de follia! Cendrars ens conta en el seu darrer llibre Le Plan de l’Aiguille (Au Sans Pareil), amb el seu estil trepidant ―d’un extraordinari dinamisme―, d’una sola tirada, sense aturar-se un moment per a reprendre alè. No cerqueu lògica, no cerqueu seny, no cerqueu repòs en aquest llibre endiablat. Amb prou feines una il·lació, un argument. Cendrars ―aventurer i rodamón nat― ama l’acció per ella mateixa. I la complica amb un pessimisme còsmic extraordinari. En el seu llibre, desesperadament humà, l’anècdota desapareix dessota una vibració sensorial inextingible, que dóna a les seves pàgines una meravellosa intensitat. Els nirvis en tensió, us empasseu com a bresques aquesta narració extraordinària sense gairebé saber el que llegiu. Començat el llibre, no sabeu abandonar-lo. Res en ell d’ensopit, de pesat, de lent. És una literatura a cent cinquanta per hora. Arribeu al capdavall esbufegant. Haveu perdut tot control crític. Ignoreu la seva real vàlua literària. Però sentiu que Cendrars s’ha sortit amb la seva. I resteu sota la impressió d’haver assistit a quelcom de molt important. Probablement hi ha en aquest llibre moltes coses, moltes insinuacions, moltes tendències que no compartim. Això què hi ha? (“No hi busquis una nova fórmula d’art ni una nova modalitat literària, però sí l’expressió de l’estat de salut general de demà: On déraisonnera.”). La literatura de Blaise Cendrars és un producte de cinema de la T. S. F., de l’aviació, de tot trasbals maquinista que té avui el món sota la seva dominació. No es tracta ja d’una mera fórmula, d’una vana teoria literària. El futurisme assolí només que una exaltació romàntica de la màquina. Cendrars ―nova sensibilitat lírica― li dóna ja una autèntica categoria estètica. Que lluny ens trobem d’aquells ambients sentimentals i nostàlgics tan cars als novel·listes del segle passat! El múscul i el nirvi per damunt la víscera. Cendrars té una traça formidable. El ritme de Le Plan de l’Aiguille, portat amb una saviesa i una experiència tècnica poc comunes, dóna la sensació de quelcom d’inusitat, de perfecte. Cendrars ha fet cinema amb Abel Gance. I això es coneix.

Un interviu literari amb Don Miguel de Unamuno

Thu, 18 Apr 1929 00:00:00 +0000

Diuen que pel juliol i fins a l’octubre es concentra a Biarritz tot el luxe, tota la bellesa i tot l’or de la terra. El Carlton, el Palace, Belle-vue i el Gran Casino es converteixen en magnífics estoigs d’argenteria, de beutat i d’orgull. Biarritz és un indret privilegiat on la muntanya vorejant la mar, els rius, les flors i el clima hi han posat la meitat de la seva gràcia. L’altra meitat la hi han posada indiscutiblement els prínceps que, des de Napoleó III, fins al príncep de Gal·les, passant per tota l’aristocràcia russa d’avant-guerra, han acudit cada estiu a la seva platja. Això vol dir que les gràcies naturals de Biarritz amb tot i ésser remarcables no justificarien per elles soles la renomenada universal que gaudeix. La vanitat, el snobisme i la innegable tradició de luxe i distinció que envolta la perla de la costa basca, en fan el centre ideal de l’alta societat cosmopolita…

Nens pobres

Sat, 13 Apr 1929 00:00:00 +0000

No sé per què avui tot el dia que penso en nens pobres. Serà perquè ahir al vespre vaig llegir al diari que una criatura malalta fou abandonada, tota despullada, al mig del carrer? Un cas de barbàrie, com deia el diari! (Però en aquesta qüestió del tractament de nois pobres gairebé tot és barbàrie entre nosaltres.) Seria perquè aquesta mala impressió de salvatgeria ha coincidit, en mi, amb una recent visita a una escola de nens pobres, fosca, bruta, humida, mal olent? No ho sé, no ho sé. El cas és que la nit passada no he fet més que somniar criatures desemparades, deixades sofrents. Tant és així, que en llevar-me he començat un conte on descric el desvetllament de la consciència d’un noi, quan comença a protestar, silenciosament, en el seu interior, contra la injustícia familiar i social.

Madrid (un dietari), de Josep Pla

Thu, 11 Apr 1929 00:00:00 +0000

«És una tendència atàvica. De jovenet he vagabundejat molt. He estat allò que s’anomena metafòricament un gos sense collar.» Això diu Josep Pla en un indret del seu Madrid que ha publicat de poc. (De poc? Sí; bé que vell de vuit anys, gran part del llibre és inèdita. En part no ho és: les persones de bona memòria recordaran, tot llegint-lo, aquells articles en castellà que Pla publicava a La Publicidad del temps d’En Jori; alguns d’ells són reproduïts ―potser retocats― en aquest llibre. D’altres romanen encara a la col·lecció del diari esmentat.) Volem creure que el vagabundeig de Pla ha persistit més enllà del temps en què ell es qualifica de jovenet. Volem creure que, amb intermitències potser, encara dura. Però ha eixamplat els horitzons del seu vagabundeig, els ha estès per tot Europa. La immensa majoria de la seva producció és filla d’aquest vagabundeig. A risc de contradir-lo, creiem que la part millor de la seva obra li ha estat suggerida pel vagabundeig.

La nostra pedanteria

Thu, 21 Mar 1929 00:00:00 +0000

Després d’haver donat un cop d’ull sobre la perspectiva d’una època nomenada romàntica – cosa que fèiem fa quinze dies – referint-nos a aquells anys que feren el pont del segle passat al segle que vivim, ens permetrem quatre paraules sobre la reacció que va operar-se a casa nostra després d’aquell romanticisme estètico-literari dels Gaudí, dels Guimerà, dels Maragall i de la urbanització de la sardana i del Palau de la Música Catalana.

Conversa amb el professor Joaquim Xirau

Fri, 15 Mar 1929 00:00:00 +0000

Les conferències filosòfiques de l'Ateneu Barcelonès

Els nostres lectors saben que avui, a les deu de la nit, serà donada a l’Ateneu Barcelonès, la tercera de les conferències filosòfiques. Aquesta vegada ocuparà la docta tribuna l’il·lustre catedràtic de lògica fonamental en la Facultat de Filosofia d’aquesta Universitat.

És costum d’interviuar l’autor dramàtic abans de l’estrena, el pintor abans de l’exposició, el literat abans de publicar el seu llibre; per què, doncs, no hem de fer el mateix amb el conferenciant abans de la conferència?

Un festival de pensament

Fri, 08 Mar 1929 00:00:00 +0000

Divendres passat a l’Ateneu Barcelonès la Conferència de Mestre Serra Húnter: Ell mateix romania sorprès i confós una mica, de trobar-se al davant aquella diversa i fervorosa gentada. Nosaltres, però, ja ens l’esperàvem, i tot i la gran joia, no sentíem cap sorpresa. I doncs? Hauríem treballat anys i anys endebades per a crear una atmosfera on poguessin produir-se aquestes coses superiors?

No: d’ara endavant el filòsof, l’home de ciència, ja no es podran recloure al laboratori i a la càtedra, si volen plenament complir llur missió ciutadana: almenys per als millors, llur motiu d’actuació deixarà d’ésser una «assignatura» per a esdevenir un instrument de guia i educació de l’esperit públic; els caldrà indispensablement anar a la multitud per a satisfer-li aquest afany de cultura que entre tots havem pogut empeltar-li.

Del sublim badar

Wed, 06 Mar 1929 00:00:00 +0000

En el llibre que Josep Pla ha publicat suara, titulat “Madrid”, hi ha un paràgraf que, en parlar d’aquell periodista que fou Romà Jori diu si era un home que creia “en aquestes insignificants ximpleries que s’anomenen el refinament i l’art”. Això, que a simple vista sembla una espatotxada, és en certa manera, una veritat com un temple: el que el comú de la gent entén per art i refinament és la cosa més ociosa de la vida moderna.

És redimible el Palau de la Música Catalana?

Thu, 21 Feb 1929 00:00:00 +0000

Estigueu convençut que en aquest país ―ens deia fa poc un amic nostre carregat d’experiència― la mort i a vegades la vellesa, obren per a molts dels nostres homes el període de la injustícia. Després de la mort del pintor Fortuny, totes les penyes de joves de l’Ateneu es reien d’ell; Verdaguer i Maragall tingueren, després de morts, una època d’eclipse entre els intel·lectuals; Martí Alsina fou oblidat; els arquitectes Oriol Mestres i Rogent i el pintor Simó Gómez també; el mateix ha passat amb el pintor Joaquim Vayreda i els escriptors Marià Vayreda i Emili Vilanova, i ara comença l’època de dir mal d’En Gaudí.

Conversa amb el Sr. Francesc Pujols

Thu, 07 Feb 1929 00:00:00 +0000

Filosof i, per ara, veí de Martorell

Un tren ràpid ens porta al veí poble. A l’estació ens espera el distingit amic, senyor Pujols.

–Caram, caram, vostès per ací…! Ja em dispensaran que els hagi vingut a rebre sense tenir ben fet el nus de la corbata… Les preses, saben? Ja se’n faran càrrec! Vaja, vaja… Doncs, què els porta per ací…? Volen “fer el vermut”? Ací mateix; al bar de l’estació… Els sembla bé…?

Una necròpolis ibèrica autèntica a Montjuïc

Tue, 05 Feb 1929 00:00:00 +0000

Montjuïc, aquesta muntanya de l’Exposició, abans sinistra i ferrenya, avui ciutadana, quasi civil, que els homes es preparen a presentar vestida de nou, no és una muntanya nova. Sota les vestidures llampants, sota el bellíssim ciment armat i les enginyoses construccions metàl·liques, sota els magnífics guèisers d’aigua freda i ben aconduïda i sota l’antic poble espanyol nou de trinca, caldrà recordar que la muntanya és cosa de durada, que fa temps que dura i que és probable que duri molt més que totes les construccions de l’Exposició. Es veu, però, que en l’afany de donar-li les aparences d’obra humana no ens havíem recordat de la caducitat de les coses de l’home i la muntanya mateixa ens ho ha vingut a recordar: “Fa temps que menjo barcelonins ―ha dit― i encara el temps que en menjaré”, i, per si no ho recordàvem cada cop que la pujàvem pel costat del Pla del Llobregat per anar a deixar-hi algú en permanència, ha obert el flanc i ens ha mostrat com la cosa venia ja de tant de temps que més valia no parlar-ne.

Catalunya i la mar

Tue, 22 Jan 1929 00:00:00 +0000

En un dels nostres darrers articles, titulat “Els pobles i la mar”, fèiem observar el gran avantatge que la posició central concedeix als pobles per a la formació de grans Estats, remarcàvem el fet que els pobles marítims rarament es giren cap a l’expansió interior, i concloíem que, per aquest camí, podríem trobar una de les raons de la nostra història, i no pas la menys important.

Efectivament: Catalunya, com a poble marítim que és, no ha pogut, en el curs de la seva història, sostraure’s a les tendències d’expansió marítima pròpies d’aquests pobles. En virtut d’aquestes tendències, que arriben a tenir la força d’una llei històrica, era natural que Catalunya girés la seva activitat cap a l’expansió mediterrània i es desentengués de tota expansió interior. I, tanmateix, Catalunya, abans d’emprendre la seva política de poble marítim, havia desenrotllat una política de poble interior, de poble central. I és que, en certa manera, Catalunya és un poble central.

La descoberta de Catalunya

Sat, 12 Jan 1929 00:00:00 +0000

La generació literària actual, ben al revés d’aquella joventut pseudoparnasiana de l’any 1907 que era enemiga del «ruralisme», sembla donar-se amb un amor creixent a n’això que ve a constituir per a ella com la «descoberta de Catalunya». Els que som lectors interessats d’una gran part almenys de la producció literària actual, en els llibres de prosa i de poesia de la gent que ara escriu, hi trobem, sovint, una tan bella i nova reflexió del paisatge nostre i de les figures que el poblen, i una tan amorosa i íntima percepció i penetració d’ambdues coses, que de fet pot dir-se que aquests escriptors han fet el descobriment de llur terra. És clar que altres insignes literats abans dels d’ara, havien descrit amb igual amor i penetració els homes i els paisatges nostres i que per tal, en aparença almenys, res de nou vénen a fer els que ara escriuen, més de tal faisó l’art mena les activitats dels homes, que de cada artista ver, es pot dir que fa el descobriment de la natura i que en art, per tal es pot afirmar que és malaurat aquell que no descobreix la Mediterrània.

No està bé d’enutjar-se contra l’art d’avantguarda

Sat, 05 Jan 1929 00:00:00 +0000

L’art d’avantguarda té molta gent enfadada. Hi ha entre els enfadats, crítics intel·ligents i crítics que no ho són tant, «amateurs» desvetllats que volen ajustar llur pas al pas de les coses i no hi entren; gent que s’ofèn, com aquell pagès que no sabia de lletra i s’indignava tenint al puny enèrgicament sacsejada la carta que un noi seu li acabava de trametre de Barcelona; saberuts d’aquells que tenen la veritat al cos com qui hi té un rei i no volen passar per altra veritat que la seva; acadèmics catastròfics que anuncien el pròxim anorreament de totes les arts belles i mig belles; pintors bons que, després de molts anys de lluitar, s’han fet un públic d’aficionats admiradors i troben que això s’hauria de privar, perquè desorienta el públic; i encara a la cua hi ha una massa de gent que es mira els quadros amb mala cara i diu, seguint la moda: «No hi ha dret».

El problema de la crítica

Thu, 03 Jan 1929 00:00:00 +0000

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament. Si un dels adversaris, però, hi hagués “romàs mort fred”, com diuen les velles cròniques, s’hauria demostrat un cop més l’absurditat del procediment “cavalleresc”: seguiríem avui parlant de la crítica tal com ho fem ara, que tots dos viuen i produeixen.

El parc despullat

Wed, 02 Jan 1929 00:00:00 +0000

Amb una excusa o altra em plau de travessar aquest parc que hi ha no gaire lluny de casa meva. Al bell temps, els seus arbres torrejants, lleugers sedassos o ombrívoles noses de la llum, us aixopluguen de vegades sota papalloneigs una mica argentats, de vegades en veritables coves maragdes o negrenques. És un palau d’innombrables sales, cadascuna amb una claror diferentment tenyida, i de patis d’herbei tendre, aprofitant les clarianes; i tanta és la sol·licitud dels jardiners que hom diria que als arbres els està prohibit de tirar fulles damunt l’herba fina i rasurada. D’abril a setembre els raigs de sol, a tot arreu on aconsegueixen d’entrar, topen amb delitoses paneres de flors; el parc sobretot bosqueja, a l’estil anglès; i potser per aquesta devoció llueix una estàtua del rei Lear, que vorejat, quan n’és hora, de pròdigues decoracions de tulipes, té l’aire d’haver-se perdut en una decoració del Somni d’una nit d’estiu. Pobre rei Lear! La seva estàtua, comparada amb els arbres, sembla de butxaca; la seva desesperació, damunt un petit escambell, un bot infantil. Els trossos de jardí són per a mares i fills; perquè les criatures –ni que sigui una de sola– no caben en un pis, o per a vídues tan velles que encara fan “crochet”, i el fan allí perquè el pis solitari els cau a sobre. Les profunditats boscoses són per als enamorats, per a algun lector verament romàntic i sobretot per als moixons.

És així!

Wed, 02 Jan 1929 00:00:00 +0000

Sí, és així, senyor Josep Pla, i totalment d’acord. Hauríem de mirar, en efecte, que el fracàs d’aquest any no es repetís. Fracàs de qui? Parlem-ne.

Em penso haver llegit tots els comentaris que els nostres escriptors han publicat amb motiu de la no concessió del Premi Crexells. Després dels tres articles de Joan Estelrich que ho diuen tot, amb una franquesa que mai no sabrem com agrair-li els que tenim la flaca i la pretensió d’“intentar” fer novel·la en aquest país que diuen que no en pot tenir, i després de l’article del senyor Josep Pla, net i tocant de peus a terra com a seu que és, a nosaltres, els escriptors de prosa narrativa, em sembla que ja no ens queda res a fer sinó aprovar…

Per Joanot Martorell

Wed, 02 Jan 1929 00:00:00 +0000

Caterina la Gran diu, en les seves «Memòries», que el primer llibre que llegí fou el «Tirant lo Blanc». La famosa emperadriu de Rússia afirma, en efecte, taxativament: «La meva primera lectura ha estat “Tirant lo Blanc”».

Un erudit eslau, Bilbassof, autor del millor llibre que es coneix sobre la Messalina de la Cort del Nord, no arribà mai a comprendre que dimoni era aquest llibre. La seva obra és feta amb molta cura sobre documents gairebé sempre inèdits, però quan arriba a haver d’explicar què és el «Tirant lo Blanc» diu que sospita que el títol d’aquest llibre té molta relació amb un ocell que es troba a Amèrica i que és anomenat pels naturalistes «tirannus albus». (!!!) La conversió del cavaller de la novel·la de Joanot Martorell en un estrany ocell d’Amèrica és un dels jocs de mans més divertits de l’erudició moderna.

Indiscrecions sobre el Premi Crexells

Fri, 28 Dec 1928 00:00:00 +0000

El resultat del concurs de novel·les per al «Premi Joan Crexells» deu haver sorprès molta gent. A les persones que coneixen, per dins, el moviment intel·lectual català no els ha pas sorprès gens. El comitè que articulà els estatuts impulsat per un noble moviment de filantropia i generositat, exigí que les obres a premiar fossin inèdites, i digué que només subsidiàriament es podria premiar una obra ja publicada durant l’any. Suposà, en un mot, que a casa nostra hi pot haver algun geni obscur i ignorat i pobre, per al qual l’obtenció del premi podria fer l’efecte d’una escala per arribar a la notorietat i a la glòria. Hi ha genis ignorats a casa nostra? Jo crec que sí. N’hi ha com a tot arreu. Hi ha una mena de genis que ho són a condició de romandre ignorats. De seguida que es donen a conèixer deixen d’ésser-ho. La nostra experiència, en aquest punt, és llarguíssima. Del 1900 ençà hem descobert, gairebé cada any, un geni: el geni anyal. Què s’han fet de totes aquestes nostres esperances? On han anat a parar? L’única cosa que es pot dir és que la majoria són casats i tenen família i que són, més o menys, escèptics.

La diada d’Innocents

Fri, 28 Dec 1928 00:00:00 +0000

He notat que, d’uns quants anys ençà, la diada d’Innocents ha perdut molt del seu prestigi. En dir prestigi em refereixo, naturalment, a tot allò que la festa té d’infantil i bullanguer.

Actualment les facècies de la diada queden reduïdes a la mínima expressió: estrena de tres o quatre comèdies i algun solt periodístic d’aquells que ensenyen la cua.

Recordo, i els meus records gairebé són visibles a simple vista, que anys enrere la diada d’Innocents era una mena de carnestoltes sense disfresses. Vull dir que la gent esperava la diada d’avui per riure amb tota la boca, aguantant-se la panxa.

De la boira i de l’inesperat

Tue, 25 Dec 1928 00:00:00 +0000

En un dels seus curts poemes, anotacions embadalides de la seva sensibilitat, Maragall va cantar la boira. La boira a la muntanya. Més d’una vegada he semicantat aquells hendecasíl·labs en el Pirineu o el Montseny. Apol és tan abassegador, tan tirànic damunt les nostres ciutats i tot, que hom no sap estar-se de considerar amb simpatia les fades de tirat més septentrional: la Boira, la Pluja i la Neu. Girona és potser la ciutat catalana on la boira és més prestigiosa. La tota prima de Barcelona és una provatura ingènua. He vist boira una vegada a Tarragona! Considereu quina disfressa! Hi ha altres ciutats catalanes, com Lleida i Vic, on de vegades la boira espesseja bellament, i els enamorats poden gaudir duna impunitat semblant a la de les parelles milaneses o londinenques.

Valéry–Maragall

Tue, 25 Dec 1928 00:00:00 +0000

Carles Soldevila, en cercar adeptes del Món Exterior, ha bastit una equació imperfecta, momentània, però suggestiva: Valéry-Maragall. “Fóra difícil de trobar dues estètiques més divergents que les d’aquests homes; fóra impossible de posar de costat dues personalitats més poc simpàtiques. I, no obstant, tots dos reten homenatge al món exterior, cadascú a la seva manera.”

No és pas un mèrit negligible, el d’haver sabut emparentar, com ha fet el nostre benvolgut company, dos noms a primera vista inconciliables. A mi m’ha fet un bell servei. Confesso que de la lectura del “Cimetière marin” i sobretot de la conferència donada per Valéry, anys enrere, a l’Ateneu Barcelonès, n’havia vist brollar petites interrogacions, a les quals Soldevila m’ajuda, destre, a respondre.

Algunes reflexions. Entorn del “Premi Crexells”

Sun, 23 Dec 1928 00:00:00 +0000

El resultat, aparentment desolador, del primer concurs al «Premi Joan Crexells» ha ofert un bell pretext als crítics per a renovellar les consideracions sobre les possibilitats de la novel·la entre nosaltres.

Quan, fa tres anys, En Sagarra encetà el tema, tinguérem ocasió d’exposar les nostres opinions sobre els aspectes editorials de la qüestió. Editorialment no existien altres obstacles que els de la limitació del nostre públic.

En Riba, en el pla de les idees, hi digué, en conferència memorable, coses substancioses. L’evidència del problema era palesa si comparàvem per exemple, la nostra lírica contemporània i la nostra novel·la. Per força havíem de constatar que la nostra lírica ens ofereix produccions de valor universal, permanent, dignes d’una cultura superior, mentre la novel·lística, en canvi, en el seu conjunt, presentava un to més aviat inferior; hi ha, és clar, algunes excepcions glorioses.

Sobre L’Aventura I El Viatjar

Sun, 23 Dec 1928 00:00:00 +0000

El diari «Politiken», de Copenhaguen, ha volgut celebrar el centenari de Juli Verne d’una manera digna. Ha obert un concurs entre xicots danesos de quinze a disset anys per a pagar un viatge al voltant del món. Les condicions del concurs foren poder tenir una conversa en alemany i en anglès i posseir nocions de francès. Dinamarca és un país petit. Es presentaren al concurs milers de xicots de l’edat exigida. La lluita fou molt renyida i el jurat donà el bitllet a un xicot de setze anys que demostrà conèixer a la perfecció l’anglès, l’alemany i el francès.

Després de l’acord

Fri, 21 Dec 1928 00:00:00 +0000

El “Premi Joan Crexells” no ha estat atorgat. Tota la preparació d’“Acadèmia Goncourt” de la novella institució, tota l’autoritat i respecte que se li ha donat, no ha estat prou per a que els senyors que componien el jurat donessin a un escriptor de Catalunya, el premi ja cobejat de “Joan Crexells”.

Per què? És que no s’han publicat llibres notables aquest any? És que no hi ha ningú que hagi merescut el premi? Sí, hi ha hagut molta gent que ha fet el seu llibre notable: Puig i Ferreter, la seva “Vida interior d’un escriptor”; Josep Pla “Vida de Manolo” i “Cambó”, que també és una novel·la política. A. Esclasans, aquestes “Històries de la carn i de la sang”, que tenen un valor extraordinari i profund; Miquel Llor, el seu “Tàntal”, interessantíssim; Nicolau d’Olwer, “El pont de la mar blava”, que és una delícia, com tot el que escriu el mestre hel·lènic; Lluís Capdevila, amb el seu “Barcelona, cor de Catalunya”… I, doncs? Perquè no s’ha distribuït el “Premi Joan Crexells”? Per una raó ben clara i ben senzilla, perquè el jurat ha volgut complir degudament el seu comès, que és el de donar el premi, amb preferència a una novel·la inèdita, de mèrit. I tot el que s’havia presentat no era pròpiament una novel·la.

Marcel Proust vell i nou

Wed, 19 Dec 1928 00:00:00 +0000

Continua lentament a tots els països d’Europa l’ascensió ―a través d’una contrastació de criteris molt normal― de l’obra de Marcel Proust. Cada dia és més general l’admiració pel gran escriptor francès. Els últims irreductibles han de sortir, en realitat, del camp estrictament literari per a combatre’l. D’aquí vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant s’ha de saltar fins a Stendhal. Entre aquests dos noms, Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmates a l’aigua de roses.

Per què no tenim novel·la

Wed, 19 Dec 1928 00:00:00 +0000

Cada any surten dues o tres novel·les perfectament presentables; de tant en tant, n’apareix una que té dret a l’admiració. Des de Víctor Català, passant per Pous i Pagès i Puig i Ferreter, per acabar en Miquel Llor, hi ha una continuïtat novel·lística, com hi ha una continuïtat teatral que comença en Frederic Soler (Pitarra), i passant per Guimerà, Rusiñol i Iglésies, acaba, ara com ara en Millàs-Raurell.

I tanmateix, cap crític, cap autor, cap diletant, posat a dissertar sobre la novel·la o el teatre; deixa de proclamar rotundament el raquitisme crònic d’aquests gèneres. Puix que tots els diagnòstics coincideixen, bé caldrà creure que es fonamenten en una realitat palesa i innegable.

Consagració o estímul?

Tue, 18 Dec 1928 00:00:00 +0000

El resultat de la primera experiència del «Premi Joan Crexells», tal com era d’esperar, ha donat motiu a interessants comentaris. Enguany el Premi ha estat declarat desert; si s’hagués concedit, els comentaris haurien estat d’un altre ordre; la quantia i la novetat de la institució eren factors prou importants per a moure les opinions del nostre món literari. El fet d’haver-lo declarat desert, després de sostinguda i laboriosa deliberació, ha suscitat discussions al marge del valor literari estricte de les obres, i els comentaris s’han referit principalment a l’entranya de la institució, a la seva finalitat, a la seva representació. Realment, en això hi ha el punt sensible de la qüestió, i creiem convenient dir-hi alguna cosa que pugui contribuir a desfer l’equívoc que pot haver desbocat els comentaris, i pot haver influït en la decisió que, tot i trobant-la justa, som molts els que la deplorem.

Consideracions generals a l’entorn del Premi Crexells