Francesc Pujols · Papers Vells

La fonètica barcelonina

Fri, 14 Jan 1938 00:00:00 +0000

Diu Pompeu Fabra, el gran desinfectador de la nostra llengua, corroborant l’opinió d’altres filòlegs catalans anteriors, que fonèticament el català més pur és el de la província de Barcelona. És cert que la morfologia i la sintaxi del llenguatge barceloní poden estar més corrompudes que les de les altres tres províncies catalanes que si hom ha dit que políticament i judicialment eren províncies artificials, fonèticament són províncies naturals. El cosmopolitisme que viu i alena al cor de la ciutat de Barcelona, radiant sobre tota la província, pot ésser un element interior de descomposició de les formes del llenguatge no sols per l’aportament de barbarismes, sinó pels girs provinents d’altres idiomes, com en podríem esmentar exemples, que és un cosmopolitisme que les altres províncies no sofreixen tan intensament. Però la fonètica, que és la biologia de la filologia, perquè és la fornal on es pasten i couen àdhuc els elements importats d’infiltració, és, per les raons que donarem i com els fets ho demostren la més pura i autèntica fonètica de les quatre fonètiques catalanes.

Montjuïc

Thu, 02 Dec 1920 00:00:00 +0000

Si agafem el mapa de Catalunya i tenim la paciència d’anar seguint la costa del mar, amb els ulls i el dit per no perdre’ns per camí, des d’allí on s’acaba la Provença, fins allí on comença València, que és la terra de les flors, així que serem a mig camí de la costa, ni més amunt ni més avall de Catalunya, com si la naturalesa l’hagués volgut senyalar expressament, hi trobarem el pla de Barcelona, que és un pla, pla com la mà, voltat per una mitja lluna de muntanyes, presidides pel Tibidabo, que és la més alta de totes que suca les puntes de la lluna a l’aigua del mar, com si l’altra mitja fos a dintre, i com si el mar i les muntanyes es dessin les mans, per tancar-lo, i al mig d’aquest pla tan senyalat, com si la naturalesa hagués volgut acabar de senyalar del tot, hi ha la muntanya de Montjuïc, que sinó surt del mar poc se’n falta, i que és com la fita que senyala la mitat justa de la costa catalana, que hem dit que va des d’allí on hem dit que anava fins allí on no cal que ho tornem a dir, perquè ja ho hem dit i tot hom ho sab.

Passat, present i pervindre dels ideals artístics

Tue, 11 May 1920 00:00:00 +0000

De tant en tant, entre els esdevenidors que’ls homes d’aquest món, desitgen i somnien, s’hi veuen quatre pinzellades que’ns volen venir a pintar els colors vius d’un esdevenir artístic, predit per alguns teoritzadors del fet estètic, que l’anuncien com una era de pau artística, que coronant tots els esforços fets i que’s fan, arribarà a satisfer tots els ideals estètics haguts i per haver i serà la concreció arrodonida de tots els desitjos que neixen i surten de la sensibilitat humana.

Els Ideals Catalans

Mon, 15 Sep 1919 00:00:00 +0000

Si sense moure els ulls i la mirada del present de Catalunya, reblert de virior nacionalista i xarbotant de modernitat, examinem els ideals catalans, els trobarem mancats d’aquella volada que té d’acompanyar sempre als ideals pròpiament dits, que és una volada que arriba fins al punt de dalt de les aspiracions humanes i seguint l’examen veurem que els pocs catalans que cerquen aital volada en comptes de mirar si la troben aquí mateix a Catalunya que és allí on tindrien obligació de buscar-la primer de tot, la busquen a les nacions que avui van al davant de la civilització del món, que són les nacions del nord d’Europa, perquè deixant-se enlluernar per l’esforç i l’esclat material que brilla en l’activitat d’aquestes nacions que treballen nit i dia per l’avenç, els hi sembla que a les valors materials hi ha de correspondre necessàriament la valor espiritual que hi faci joc i sigui com un equivalent de la importància capital que té la materialitat de la gran civilització septentrional, que com és molt natural s’emporta el cor i l’admiració de tots els homes de la terra, perquè vulgues no vulgues s’ha de reconèixer que dintre la història no n’hi ha cap que en aquest sentit se li pugui comparar ni de lluny ni d’aprop, perquè les altres que hi ha hagut no li arriben ni a la sola de la sabata; però com que reconeixent, com els primers, que aquesta civilització no passa, ni pot passar de la materialitat que la caracteritza, ens permetrem fer observar als catalans que hi busquen la volada dels grans ideals que no li busquin perquè no li trobaran, i si ens volen creure a nosaltres, que no els hem d’enganyar, no han de fer més que repassar la llista dels ideals d’aquests pobles en llur punt més enlairat i veuran de seguida que si ens tanquem en ço que fa referència al ram científic, al punt més alt d’aquest ram no hi trobarem res més que hipòtesis i més hipòtesis que fan rodar el cap i que comptat i debatut porten al dubte i a la negació, que són les pitjors boires que poden embolcallar el pensament i la raó humanes. I si del ram científic saltem a l’artístic hi trobarem que en comptes de l’ideal d’art realitzat pels grecs en aquella època, busquen tant com poden la negació d’aquest ideal rosegant i podrint les arrels de la bellesa pura, per arribar costi el que costi al cor del què en podríem molt ben dir la deformació absoluta, com si del ram artístic passem al moral trobarem que fan exactament el mateix perquè a l’ètica dictada per la realitat, que és l’única reina que pot dictar les lleis, hi oposen un socialisme, un comunisme, un anarquisme o una altra abstracció per l’estil d’aquestes, que són filies naturals de la ignorància i la misèria i que si hem de dir la veritat no han passat mai ni poden passar d’ésser la ronya de la llei natural, perquè no deixen d’estar inspirades en un ideal de justícia que no toca de peus a terra.

El gran Coromines

Sat, 24 Feb 1912 00:00:00 +0000

Salut al gran Pere Coromines i Montanya, autor de les Hores d’amor serenes, gegant arrencat de l’ample i esclatant baix-relleu de l’any 90, en el qual s’hi mouen les figures del gran Alexandre Cortada, del gran Jaume Brossa, del gran Amadeu Hurtado, del gran Ernest Vendrell, que al cel siga, del gran Josep Antich, que encara corre, i d’algun que altre no menys gran que ara potser, a l’escriure aquestes pomposes ratlles, ens descuidem al tinter.