L’estètica, disciplina filosòfica

Sun, 01 Mar 1931 00:00:00 +0000

Per investigar fecundament els problemes que planteja l’experiència estètica convé partir d’una separació prèvia, que tal vegada després ens serà possible de convertir de provisional en definitiva, marcant dos aspectes ben diferents de la qüestió que molts creuen indissolublement unida, la de l’Estètica i la de la Teoria de les Belles Arts. La confusió freqüent entre els dos problemes és una de les conseqüències originades per la constant desintegració dels problemes del cos de la Filosofia general, i el debilitament subsidiari que van sofrint les essències filosòfiques amb aquestes desercions que hom pretén de provocar en els dominis de la Metafísica. En reduir l’Estètica a una ciència teòrica de les Belles Arts, s’han anat esborrant les característiques bàsiques que la lliguen a la filosofia, d’igual manera que passa amb les altres dues disciplines dites normatives, és a dir, la Lògica, que hom pensa poder reduir a una doctrina de la Ciència i dels seus mètodes particulars; i l’Ètica, que hom pensa poder limitar a una morfologia dels costums o una ciència dels fets socials. Cal que no oblidem que si bé la Teoria de les Belles Arts presenta problemes vitals per a l’Estètica, no per això queda esgotada en ells l’experiència estètica, sinó que enclou, a més a més, sectors importants d’emoció i de sentiment que van més enllà dels que desvetlla la creació i la contemplació artística. L’esteticista té el deure inicial de situar les emocions produïdes per la bellesa natural en un pla d’igualtat, almenys amb les que provenen de la bellesa artística. I aquesta bellesa natural no és solament la de la terra i les seves infinites formes, isolades o conjuntes; és també la bellesa còsmica, i és també, més humil, però no menys emotiva per a l’esperit humà, la bellesa dels éssers i de les coses concretes i individuals: una dona, un animal, un arbre, una flor, un somriure… Pensem, així mateix, que l’esperit també és naturalesa, i que hi ha una bellesa constituïda per elements immesurables i que neix de certes relacions de gestos i d’actituds morals, de comportament i d’educació, de cortesia i d’heroisme, de ritme personal i social, inclús de raça, de poble, de trajectòria cultural i històrica. Tot això són formes de bellesa, i encara hi ha les formes intel·lectuals que es dupliquen de sentiments finíssims, com són les belleses d’una invenció científica, d’una teoria matemàtica, d’un pensament sistematitzador. Aquesta gama subtil i diversa de moviments vitals, d’estats d’ànima, de reaccions fisiològiques i psicològiques primàries, de reflexos superiors, d’influències de representacions pures i associades, són elements indispensables per a l’estudi total de l’experiència estètica. Per aquest motiu cal reintegrar l’Estètica en el domini de la Filosofia, assenyalant-li uns problemes específics que la distingeixen fonamentalment de la Teoria de les Belles Arts. D’una banda, seran els problemes plantejats per l’anàlisi de l’experiència estètica, començant per les formes psicològiques que llinden amb la biologia i la fisiologia, ascendint per les sensacions i les emocions fins l’estudi atentíssim del judici estètic. L’Estètica demanarà, doncs, a la Psicologia, la descripció del lliure joc de l’esperit, tant en la seva activitat creadora com en la seva actitud emocional contemplativa. D’altra banda, serà la investigació i l’intent de descobrir quines relacions hi ha possibles entre l’experiència estètica i les formes racionals superiors, i si la idea o concepte de la bellesa té una unitat substancial amb els altres conceptes o motius humans de l’especulació filosòfica, la veritat i el bé. L’Estètica demanarà, doncs, a la Metafísica que, en última instància, estableixi la coordinació sistemàtica que l’esperit aspira a trobar en els ideals suprems de l’existència humana.

Francesc Mirabent · Papers Vells

L’estètica, disciplina filosòfica