El Matí · Papers Vells

Entorn de Virgili

Tue, 23 Dec 1930 00:00:00 +0000

Roma ha viscut cent anys terribles de sagnants lluites interiors, i passa ara la crisi de totes les institucions. Els anys que seguiren a la mort de Juli Cèsar, els romans semblaven arrossegats per una cega follia criminal i fratricida. La terrible guerra de Perusa dugué la desesperació als esperits. Enmig d’aquesta, un crit d’angoixa s’alçà: és l’epode XVI d’Horaci, fèrvid, ple de desesper. Una segona generació es llança a la guerra civil i Roma s’enruna per ella mateixa. Quan tants d’enemics no han pogut ensorrar-la nosaltres ―diu el poeta―, generació impiadosa, nosaltres l’aterrarem i de nou el solar de Roma serà de les feres; el bàrbar escamparà les cendres de Roma, i les potes dels seus cavalls sollaren la Ciutat; amb mà insolent llançà al vent els ossos de Quirí. El poeta, per no veure l’espectacle sacríleg, invità els que no vulguin restar allà on ja no hi ha esperança a fugir a una altra terra, a Occident, a passar la mar, a la terra benaurada on regnen la pau i una edat d’or eterna. Aquesta fuga és el crit de desesper d’un home que havia lluitat en els partits polítics, però que ara podrà dir enervat: «Mai en llur ferocitat lluitaren entre ells ni els lleons, ni els llops, sinó sempre contra una espècie diferent.»

Fi o mitjà?

Tue, 02 Jul 1929 00:00:00 +0000

El dogma fonamental del liberalisme filosòfic és que la llibertat és el fi de l’home. Heus ací la manera més eficaç d’ésser antiliberal. Convertir un mitjà en fi és malmetre’l i provocar reaccions justíssimes, però forçosament exagerades, contra els seus estralls.

La llibertat no pot ésser fi per moltes raons. Heus-en ací algunes.

El fi de l’home ha d’ésser una operació que el faci feliç. ¿Quina operació és la llibertat? És una disposició indispensable per a obrar, i, per tant, una condició imprescindible per a la felicitat, però si a qui fos lliure se li negués tota altra recerca de benestar, pretextant que amb la llibertat ja ha aconseguit la felicitat, se’l privaria de la felicitat i de la llibertat. ¿Què voldria dir una llibertat aturada en ella mateixa i privada de desplegament? Hi ha veneracions que maten.

La passió de la veritat

Thu, 13 Jun 1929 00:00:00 +0000

És ben trist el que passa al comú dels homes respecte de la veritat. No ens referim a la veritat filosòfica, sinó a una de més abastable: a la veritat dels fets que s’esdevenen al nostre voltant. Generalment, no la coneixem sinó deformada pel nostre desig, sempre amatent a satisfer la nostra opinió o el nostre interès.

Són ben clars els homes que tinguin prou altura de visió espiritual per a sobreposar-se a tots els aspectes parcials, i, doncs, enganyadors, que els fets i les doctrines presenten a l’observador vulgar. La gran massa humana viu en una perpètua il·lusió d’objectivitat. Els esdeveniments, no menys que les doctrines, abans d’arribar al seu enteniment, passen per la zona tèrbola de l’interès, sigui personal, sigui de partit o de grup més extens encara, i reben aquella deformació que els deixi agradables a l’enteniment ensenderat per uns camins de rutina i tristament predeterminat pel desig a trobar la veritat de tal o tal manera. L’energia necessària per a desemperesir-se i fer l’estrebada que rompi actituds espirituals vicioses, contradigui interessos propis, sacrifiqui desigs arrelats al cor anys i anys, demana una ànima d’heroi que a poquíssims és donada.

Werther no es va suïcidar

Fri, 31 May 1929 00:00:00 +0000

«Quants Werthers ignorats que només
esperaven la bala del Werther de Goethe
per matar-se!»
André Gide

Quants Werthers s’han tirat daltabaix d’un pont o s’han engegat una bala al cor sense pensar que Goethe no va pas fer-ho!

Després d’un amor fracassat, després d’un desengany del cor, pobra gent, encara augmentaven les seves sofrences. Goethe no va pas fer-ho. Quan comprengué que l’amor de Carlota Buff era impossible per a la seva vida, deixà Wetzlar una mica de pressa. La catedral i els teulats anaven fonent-se, la figura de Carlota s’esllanguia una mica, i, a Coblença, Maximiliana de la Roche ja l’entretindria una estona. Goethe deixava Wetzlar i no es matava, perquè estimava la vida.

Seguint la cultura grega

Wed, 29 May 1929 00:00:00 +0000

Podem aprendre molt de la cultura grega antiga, però voler-s’hi cenyir fóra no entendre’n el sentit. La cultura grega era una petita realització d’art, de veritat i de poesia, i era una gran aspiració que es veié acomplida en la Roma catòlica. Era un somni de bellesa que un bon dia s’acomplí. Duia la melangia d’ésser només que un somni; després vingué l’alegria de veure que la realitat encara excedia en bellesa aquella ombra de vida somniada. L’escultura grega, diu Hegel, té un no sé què de melangia. També en té la poesia antiga. I ben sovint arriba a la tristesa. Horaci mateix és d’una tristesa profunda. La vida antiga era dura, sense consol. La poesia, l’art, els era una fantasia, un món de fantasia per a distreure’s del viure, era un somni de consol: no els era més. Fou el Cristianisme que posà aquella poesia com a real, i com a somni aquesta vida transitòria. Allò que els antics somniaven els ho posà com a etern, i la vida que sofrien els ho posà com una ombra. I per això el món antic, meravellat, es féu de seguida cristià, i l’antiga cultura pogué veure’s acollida per la nova cultura cristiana.

Un realisme falsificador

Tue, 28 May 1929 00:00:00 +0000

Tenim un seguit de novel·les, de quadrets literaris i de contes, de l’aire de La Punyalada, d’En Vayreda, i Els sots feréstecs, d’En Casellas, que, amb el pretext d’un realisme literari, ens calumnien. Imaginem que obrim, amb una dotzena d’aquestes obres, una col·lecció i, vertida a una altra llengua, l’oferim a l’estranger. Aquests lectors llunyans, als quals faríem conèixer així el nostre país i la nostra gent, què en pensarien? Els donaríem en aquests llibres només que descripcions d’un país salvatge poblat de gent anormal o de passions violentes i desfermades, un país degenerat pel crim i el vici… Segur que el món és ple de brutalitat i violències. Però aquesta literatura, no és una brutalitat i una violència més? Per obtenir relleu literari en una obra, per colpir la fantasia del lector, deformen la realitat i la falsegen. I al capdavall al lector li cau el llibre de les mans, potser sense esma d’acabar…