D'ací I D'allà · Papers Vells

Algunes opinions de Nicolau d’Olwer sobre la història i els historiadors

Thu, 01 Sep 1927 00:00:00 +0000

Hem decidit d’anar a trobar Lluís Nicolau d’Olwer per demanar-li unes quantes opinions sobre la història i la nova generació d’historiadors: els Valls i Taberner, Bosch Gimpera, Alós, Rovira i Virgili, F. Soldevila, Martorell, Duran i Sampere, etc. L’eminent autor de «L’Expansió de Catalunya en la Mediterrània» ocupa entre ells un lloc ben destacat. Tanmateix, com tots ells, manca de posat magistral, no té l’engavanyament que hom considera consubstancial al savi. El nostre Nicolau, Nic, com li diuen els seus íntims, ofereix un simpàtic aspecte de jove gentleman, familiaritzat amb els esports i apassionat per la política. L’hem sorprès a la platja de la Barceloneta de la qual és un client assidu: estiu i hivern, primavera i tardor, Nicolau d’Olwer es capbussa en aquesta mar que ―embarcat, no pas nedant― ha seguit de cap a cap a la recerca de la nostra grandesa passada. Un altre ens hauria pregat que anéssim a interrogar-lo a una altra banda, o, almenys, hauria palesat la seva estranyesa de veure’s obligat a pensar seriosament dins un tènue vestit de bany… Nicolau d’Olwer, tot agafant i deixant grapats de sorra, ha respost a totes les nostres preguntes… És l’home més amable del món!

La vida dolorosa de Baudelaire

Fri, 01 Apr 1927 00:00:00 +0000

El sofriment sembla inherent a la vida els grans homes. Repassant llurs existències ens sentim gairebé decantats a creure que la glòria terrenal té, com alguns cops la glòria celest, per preu i per camí, el martiri. Baudelaire, el gran poeta francès, no va pas escapar a aquesta llei dolorosa. A mesura que la seva anomenada ha crescut i els estudis entorn de la seva vida i de la seva obra s’han multiplicat, s’ha anat establint, pas per pas, la via de neguit i de sofriment que seguí. L’amargor i la desesperança que hi ha en els versos de les seves Flors del Mal o en els seus Petits poemes en prosa, no són una pose com en el cas de tants literats mediocres. La seva vida en respon. Si hi ha pose en l’obra baudelairiana no és pas certament en aquest aspecte, ni en forma de cap manera l’essència.

Beethoven i les seves amades

Tue, 01 Mar 1927 00:00:00 +0000

Teresa, Julieta, Bettina… belles fantasmes que rellisquen dintre la vida del mestre; podeu trobar-ne rastres en algun tema embadalit, apassionat o tendre, femenívol, que dialoga amb un altre d’inquiet, turbulent a voltes irat, masculí, al llarg de les sonates, simfonies, quartets i, en general de tota l’obra del compositor. Perquè la característica de la música de Beethoven és aquesta. Per a Beethoven era impossible de crear un tema sense trobar-li un altre, una parella, que enraonés amb ell, s’hi barallés i li fes requesta amorosa. La immensa força humana de l’estil beethovenià és que al costat d’un moviment musical que esprem la vida de l’autor, n’hi ha un altre que recull la gràcia d’una dona o bé el somieig d’una idea.

Conversa París-Barcelona

Mon, 01 Jun 1925 00:00:00 +0000

En Josep Pla ha publicat un llibre: Coses vistes. El fet que a ell no li vingui bé de passar la frontera i de posar-se a tret d’interviu, sumat al fet que a mi no en vingui bé d’anar-lo a interrogar a París, al seu domicili del Boul. Saint-Michel, ha de privar-nos del goig d’una conversa picant? No i cent vegades no! Mitjançant un canvi de notes infinitament menys ensopides i menys perilloses que les que solen canviar els diplomàtics, hem arribat a construir un diàleg, que ens apressem a oferir als nostres lectors.

Conversa amb Carles Riba

Fri, 01 May 1925 00:00:00 +0000

Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.

Els cabells llargs

Fri, 01 May 1925 00:00:00 +0000

Confessió d'un que els va dur

Una comanda ben especial m’ha caigut a sobre per via de la bona amistat d’En Carles Soldevila. No hi puc fer l’orni. He de parlar-vos dels cabells llargs.

És o no cert que es tracta d’una comanda especial?

Us he de confessar que de primer antuvi una vehement idea de refús m’ha passat pel magí. Ha estat talment una revolta. Potser era abusar obligar-me a parlar per un públic indiferent a les nostres pruïges, probablement inclinat a la caricatura, d’un seguit de coses que per mi i els de la meva època foren particularment cares, una religió gairebé. Però reflexionant m’he arribat a adonar de l’exageració d’aquest punt de vista meu, on hom col·locava empès per la dèria de filar prim ―una dèria bon tros característica dels que hem portat els cabells llargs…

Modest Urgell. L’artista

Thu, 01 May 1919 00:00:00 +0000

La forta personalitat de l’artista que Catalunya acaba de perdre, és ben representativa dintre el renaixement de la moderna pintura catalana. ¿Qui és, vell o jove, que davant d’una pintura o d’un dibuix del vell Urgell no s’ha emocionat un xic? ¿Qui és que, tant a Barcelona i més encara lluny d’ella, contemplant una tela de l’Urgell no ha sentit i viscut fondament la nostra dolça Catalunya, la Catalunya humil, rònega, trista… si es vol, però la Catalunya dels catalans? Doncs heu’s aquí el valor de l’art del nostre vell Urgell, d’aquell artista que acabem de perdre i que durant tres quarts de segle s’ha fet admirar arreu. Per això D’ACÍ D’ALLÀ li rendeix l’homenatge que es mereix.