Clarisme · Papers Vells

Nadal

Sat, 23 Dec 1933 00:00:00 +0000

M’agrada el dia de Nadal. I m’agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s’escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran… Jo, enamorada de l’hivern: de les vetlles llargues, de l’encís de les tardes de desembre barcelonines quan cau gassa boirosa damunt la ciutat i les muntanyes són ombres una mica esfumades damunt la grisor del cel, irisat com perles, mica abans, a la posta; de la pluja menuda que tot ho fa lluir, de la neu tan escassa a les nostres latituds que et fa somniar amb països del nord i t’hi agermana, amb lligams espirituals, quan es digna, com enguany, de fer-te visita complimentosa, guarnidora amb llurs borrallons de tot el que es travessa al seu pas… Jo no voldria que s’avancés ni s’endarrerís la nevada, sinó que deixés anar el seu plomissol el dia de Nadal encara que del cel en fes fugir les estrelles.

Intervius: Agustí Esclasans

Sat, 18 Nov 1933 00:00:00 +0000

L’home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent. Es discuteix la bondat i es pesa i sospesa com a brillant valuós, per a dir, després, que aquesta no existeix. I no és cert. Però no és innata la que hom troba pel món. Cal pastar-la i esforçar-s’hi.

L’home és vanitós. És fals. És egòlatra. És orgullós. I tots els homes demanen, com si fos un producte inassolible, «sinceritat». Aquest home és sagaç, és astut, és intel·ligent… quina llàstima que no sigui sincer!… Per què no hi ha una mica més de sinceritat? Tot és fals; tot té una capa d’aparent solidesa, però, aquesta, és fina i es trenca de pressa, per manca d’homes sincers.

Parlant amb S. Joan Arbó

Sat, 11 Nov 1933 00:00:00 +0000

A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de la gent que escriu pel sol fet d’escriure, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s’hagués llençat a un pou. I els uns als altres no poden concebre que ningú els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten, puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del cap. ―No te’l concedirà ―li diuen― és orgullós, és tibat, és això i allò… no sap escriure…― I, com és lògic, l’intrèpid i abnegat desisteix tot seguit, i més si hom pensa que, aquells als quals hauria de fer les preguntes no les hi contestarien, temorencs d’alguna mala passada.