Ressenya · Papers Vells

Crítica d’un llibre inèdit

Fri, 21 Jan 1938 00:00:00 +0000

Que em perdoni Mercè Rodoreda la mala acció de criticar un llibre inèdit. La satisfacció d’haver guanyat un Premi literari té també les seves contra partides; però en canvi, el tractar d’una obra és el millor reconeixement del valor que se li dóna. Es parla poc d’aquelles que no interessen. D’“Aloma” se’n parlarà llargament. Si jo m’he arriscat a fer-ho abans que es publiqués, és perquè en llegir-la m’ha suggerit observacions de caràcter més ampli sobre literatura catalana actual. No podrà aquesta crítica cenyir-se en l’anàlisi d’una obra forçosament desconeguda dels lectors; però és que en “Aloma” em semblen concretar-se característiques comunes a la majoria dels nostres escriptors joves. I que em perdoni encara la gentil autora d’aquesta petita facècia de prometre una crítica, i acabar amb un enfilall d’idees i divagacions que, en realitat, tenen poca relació amb l’obra criticada.

La música a la cort d’Alfons IV el Magnànim

Thu, 06 Feb 1936 00:00:00 +0000

L’especialitat musicològica que cultiva mossèn Higini Anglès és d’aquelles que viuen tancades en una mena de clausura científica rigorosa. Això fa que només poques persones a casa nostra, no del tot alienes aquestes matèries, tinguin idea de la veritable importància de l’obra de mossèn Anglès i sàpiguen que en el món internacional de la musicologia el seu nom figura avui dia entre els tres o quatre noms de primera fila. Les seves publicacions del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya representen aportacions invaluables per al coneixement de la cultura musical hispànica. En molts aspectes fins ara totalment desconeguts dels historiògrafs, els treballs de Mn. Anglès han revolucionat i tot una mica les perspectives històriques tradicionals. El paper del nostre país a l’Edat mitjana, per exemple ―tingut per gairebé inexistent fins fa poc― es va perfilant a través de les erudites aportacions de mossèn Higini Anglès, com un paper de protagonista dintre de la cultura musical de l’època.

Temps antics: Dalí

Fri, 05 Oct 1934 00:00:00 +0000

Aquests tres dies —avui és el darrer— Dalí, el pintor de Port Lligat, exposa a can Dalmau. (Sala d’Exposicions de la Llibreria Catalònia). A En Dalmau li cal agrair aquesta persistència a oferir els resultats de les més dures recerques plàstiques i literàries a un dels públics més durs d’Europa. Més d’una vegada m’ha semblat encertat d’atribuir la presència entre nosaltres d’algunes de les individualitats més arriscades dintre la pintura, precisament a la resistència que el país oposa a tota manifestació d’originalitat i àdhuc a la recerca desinteressada. Les individualitats extremen, per dir-ho així, llur independència a causa de la posició més insensible que hostil del major nombre. Al Museu de Catalunya ens acontentarem amb els Picasso dels primers temps. No hi ha cap Miró i Dalí serà una mòmia mil·lenària, fossilitzada a una punta de cala al Cap de Creus quan algun personatge, caigut per atzar de Mart, atinarà a considerar-lo un valor autòcton.

Les «Elegies» de Rilke

Sat, 23 Sep 1933 00:00:00 +0000

Hem rellegit recentment les “Elegies de Duino” a la llum de la penetrant interrupció que n’ha fet recentment Hester Pickman, traductora admirable. Ja és sabut que aquests poemes, considerats per la crítica com el pinacle de la poesia rilkiana, foren concebuts al castell de Duino molts anys abans de llur cristal·lització definitiva. Rilke els escriví en el petit “château” de Muzot, voltat d’aspres muntanyes solitàries, on el poeta menà des de 1921 fins a la seva mort, una vida “d’intimitat excessiva amb el silenci ―ha escrit Valéry― com si visqués en el temps pur”.

Primeres notes sobre Ulysses

Sat, 01 Feb 1930 00:00:00 +0000

El primer contacte amb «Ulysses», fou motiu per a mi d’una inesperada decepció. Vivament encuriosit per un article de Valéry-Larbaud a la N. R. F. parlant d’aquest llibre, vaig procurar-me el text anglès (no traduït encara a cap altra llengua) massa fiat en els meus coneixements d’aquell idioma.

La lectura ―si lectura se’n pot dir― d’algunes pàgines, amb un enervant i infructuós treball de diccionari, em féu desistir ben aviat del meu intent. L’anglès de Joyce, esmaltat de mots irlandesos, argot periodístic i pur slang londinenc, barrejat amb vocabularis de l’edat mitja, academismes i àdhuc amb invencions verbals inèdites, resultava per a mi poc menys que inintel·ligible. El meu desig de conèixer una obra que sospita va única i d’assimilació indispensable donades les meves preferències literàries, esdevingué encara exacerbat davant aquell fracàs. Això explica que, tot just apareguda la versió francesa, portada a cap per tres traductors, un d’ells anglès, assistits pel propi Joyce (això m’aconsola una mica) m’apressés a adquirir-la, malgrat de tractar-se d’un tiratge limitat i caríssim. Calia encara un altre sacrifici. Trobar el temps necessari pe llegir amb atenció unes nou-centes pàgines in-quarto, atapeïdes i difícils. Uns lleures d’aquest istiu darrer me’l proporcionaren. Però no he tingut encara, malgrat de la meva decidida voluntat de fer-ho, el necessari per concretar en un assaig, de mesos projectat, la meva opinió sobre aquest llibre immens i incomprensible. (Aquest darrer adjectiu no és degut a cap descuit; és ben bé incomprensible el que vull dir). Les notes ràpides que segueixen, dedicades als amics d’Hèlix, deuen ésser considerades només com a una petita anticipació provisional, susceptible d’ésser ampliada i, fins i tot, rectificada si convé.

El que diu la gent d’en Cambó i d’en Pla

Fri, 21 Jun 1929 00:00:00 +0000

Què ha llegit el llibre d’En Pla?

—Sí, l’he llegit detingudament…

—I què? Què li sembla…?

—Haurem de creure que la vida de Francesc Cambó és una vida santificada i miraculosa. L’exministre d’Hisenda és un d’aquests éssers afavorits per la gràcia divina i que tanmateix poden esdevenir sants com “curanderos”. Llegint el llibre d’En Pla, ens fa l’efecte de tenir a les mans una vida de Sant que va pel món salvant-se de les temptacions terrenals i realitzant aquells actes miraculosos que més tard la Santa Mare Església posarà a plet a la Cúria romana, com si es tractés d’una Benardeta o d’un beat Oriol, per tal de sospesar la quantitat de virtuts del futurible sant i donar el preu que es mereix a qui no ha fet més que actes gloriosos per honra i glòria de la bondat suprema.

“Madrid”, per Josep Pla

Sat, 27 Apr 1929 00:00:00 +0000

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921). Aquesta data és un element essencial, omès a la coberta, del títol de l’obra de Josep Pla. No sols és essencial respecte de l’autor ―puix que ens indica com Madrid és, àcid i desolat, tasca de jovenesa― ans també respecte del llibre, la vera natura periodística del qual és, amb la data al cim, plenament afirmada. Josep Pla, periodista; Josep pla, inèdit: heu-vos ací els dos aspectes que sobresurten en les pàgines de Madrid. Som lluny de la maduresa i el gust objectiu de Cartes de lluny. En el seu llibre recent, Pla alterna la nota ràpida i fugissera, el llampec incorrecte i genial, amb ―seca i nua― la confessió. “Es tracta ―diu l’autor, amb modèstia que l’acosta a la veritat― d’una obra d’adolescència, plena d’imperfeccions i d’infantilismes”. Doneu a la frase el sentit més favorable, i serà exacta.

Blaise Cendrars

Thu, 18 Apr 1929 00:00:00 +0000

Bella, singular, inexplicable aventura la de Dan Yack i els seus tres companys d’audàcia i de follia! Cendrars ens conta en el seu darrer llibre Le Plan de l’Aiguille (Au Sans Pareil), amb el seu estil trepidant ―d’un extraordinari dinamisme―, d’una sola tirada, sense aturar-se un moment per a reprendre alè. No cerqueu lògica, no cerqueu seny, no cerqueu repòs en aquest llibre endiablat. Amb prou feines una il·lació, un argument. Cendrars ―aventurer i rodamón nat― ama l’acció per ella mateixa. I la complica amb un pessimisme còsmic extraordinari. En el seu llibre, desesperadament humà, l’anècdota desapareix dessota una vibració sensorial inextingible, que dóna a les seves pàgines una meravellosa intensitat. Els nirvis en tensió, us empasseu com a bresques aquesta narració extraordinària sense gairebé saber el que llegiu. Començat el llibre, no sabeu abandonar-lo. Res en ell d’ensopit, de pesat, de lent. És una literatura a cent cinquanta per hora. Arribeu al capdavall esbufegant. Haveu perdut tot control crític. Ignoreu la seva real vàlua literària. Però sentiu que Cendrars s’ha sortit amb la seva. I resteu sota la impressió d’haver assistit a quelcom de molt important. Probablement hi ha en aquest llibre moltes coses, moltes insinuacions, moltes tendències que no compartim. Això què hi ha? (“No hi busquis una nova fórmula d’art ni una nova modalitat literària, però sí l’expressió de l’estat de salut general de demà: On déraisonnera.”). La literatura de Blaise Cendrars és un producte de cinema de la T. S. F., de l’aviació, de tot trasbals maquinista que té avui el món sota la seva dominació. No es tracta ja d’una mera fórmula, d’una vana teoria literària. El futurisme assolí només que una exaltació romàntica de la màquina. Cendrars ―nova sensibilitat lírica― li dóna ja una autèntica categoria estètica. Que lluny ens trobem d’aquells ambients sentimentals i nostàlgics tan cars als novel·listes del segle passat! El múscul i el nirvi per damunt la víscera. Cendrars té una traça formidable. El ritme de Le Plan de l’Aiguille, portat amb una saviesa i una experiència tècnica poc comunes, dóna la sensació de quelcom d’inusitat, de perfecte. Cendrars ha fet cinema amb Abel Gance. I això es coneix.

Madrid (un dietari), de Josep Pla

Thu, 11 Apr 1929 00:00:00 +0000

«És una tendència atàvica. De jovenet he vagabundejat molt. He estat allò que s’anomena metafòricament un gos sense collar.» Això diu Josep Pla en un indret del seu Madrid que ha publicat de poc. (De poc? Sí; bé que vell de vuit anys, gran part del llibre és inèdita. En part no ho és: les persones de bona memòria recordaran, tot llegint-lo, aquells articles en castellà que Pla publicava a La Publicidad del temps d’En Jori; alguns d’ells són reproduïts ―potser retocats― en aquest llibre. D’altres romanen encara a la col·lecció del diari esmentat.) Volem creure que el vagabundeig de Pla ha persistit més enllà del temps en què ell es qualifica de jovenet. Volem creure que, amb intermitències potser, encara dura. Però ha eixamplat els horitzons del seu vagabundeig, els ha estès per tot Europa. La immensa majoria de la seva producció és filla d’aquest vagabundeig. A risc de contradir-lo, creiem que la part millor de la seva obra li ha estat suggerida pel vagabundeig.

La figura i el paisatge en l’obra de Josep Pla

Fri, 01 Apr 1927 00:00:00 +0000

L’escriptor Josep Pla acaba de publicar el seu quart llibre. El titula Relacions, i n’és format per una sèrie que llisquen amb l’estil tan saborós a què ens té ell avesats i es refereixen a la torre de Babel de les pensions on l’autor ha pogut pensar i viure.

Relacions té, dintre la producció de Josep Pla, el defecte d’ésser la més preocupada. En cap com en aquesta En Pla resta mancat de llibertat. Relacions és més virolada que cap altra de pensades de les quals hom no pot copsar la justesa. D’on haurà tret En Josep Pla, per exemple, el lligam subtil que hi pugui haver entre la malaltia del pobre nen Lluís Pallús i la seva vocació per a ésser “una glòria valuosa de l’església militant”? No obeeix a una gran preocupació d’esverar als timorats el fet, corrent en ell, d’acumular en les persones que ell dóna per catòliques totes les crueltats i totes les baixeses?

La vida dolorosa de Baudelaire

Fri, 01 Apr 1927 00:00:00 +0000

El sofriment sembla inherent a la vida els grans homes. Repassant llurs existències ens sentim gairebé decantats a creure que la glòria terrenal té, com alguns cops la glòria celest, per preu i per camí, el martiri. Baudelaire, el gran poeta francès, no va pas escapar a aquesta llei dolorosa. A mesura que la seva anomenada ha crescut i els estudis entorn de la seva vida i de la seva obra s’han multiplicat, s’ha anat establint, pas per pas, la via de neguit i de sofriment que seguí. L’amargor i la desesperança que hi ha en els versos de les seves Flors del Mal o en els seus Petits poemes en prosa, no són una pose com en el cas de tants literats mediocres. La seva vida en respon. Si hi ha pose en l’obra baudelairiana no és pas certament en aquest aspecte, ni en forma de cap manera l’essència.

Josep Pla. Paisatges

Wed, 17 Nov 1926 00:00:00 +0000

Fóra inconciliable que Josep Pla, el just vindicador de la pintura pura de Feliu Elias, hagués pensat mai “prendre llur bé” als pintors; taxativament: que els envegés, en tant que literat, el paisatge. El que Paul Valéry diu de la música, ens sembla aplicable a les altres arts de dominant element físic: ens imposen una mena de vida, “mentre que els monuments de la paraula ens demanen, al contrari, de prestar-los-en…” I més aplicable, encara, a la pintura, d’ençà que l’impressionisme, sobreposant a la forma el fenomen, la decantava del pla de la permanència al de la durada. Fou això com un salt que deixava la paraula lluny, reressagada, avergonyida entre els seus mitjans sempre més o menys abstractes, entre els seus símbols adscrits a la vaga permanència de les representacions generals. Per a un clàssic, en efecte, descriure un paisatge implicava, en el fons, l’ambició de pintar-lo, i hi anava per on treball d’acostament a aquelles representacions generals i de fixació dins l’ordre llur. Quan ara la pintura es deseixia dels darrers elements d’abstracció, la poesia, podent-la imitar menys, es decidí per emular-la més, i es llançà sense dubtes per la marrada que els rousseaunians havien iniciat, però de la qual Virgili ja havia sabut alguna cosa i els orientals molt més: la transfiguració del paisatge en funció dels interessos humans, la seva ocupació, per dir-ho així, pels sentiments i prejudicis del contemplador. La pintura, doncs, reduint el seu bé a la pura i directa expressió dels valors pictòrics, feia per contracop romandre definitivament la paraula en un domini seu propi, a penes excavat encara: el de l’expressió per associacions. Associacions pel significat intel·ligible, associacions àdhuc, pel so físic dels mots. En el que elles puguin tenir de personal, de pregon i de vast afectes endins, és trobada aquella vida a prestar segons Valéry: la vida de tot un món interior adormit i, de sobte, no precisat, entengui’s bé, sinó suggerit, més ben dit, gitat en inefables ones d’emoció entorn de centres lírics que ràpidament canvien i se succeeixen en la durada. El nom de Maurice Barrès s’acut tot d’una per a exemple, potser el més noble, del que diem; Barrès, altrament una de les grans admiracions confessades de Josep Pla. Poant aquelles associacions en el que podríem dir-ne tradició subconscient, en el misteri de la memòria col·lectiva que viu dins de nosaltres, pastats com som de la mateixa argila d’on sortiren i on tornaren els nostres morts, Barrès ha fet sentir més que ningú la idea del paisatge-pàtria, del paisatge-història, del paisatge-futur.

Josep Pla. Homes

Wed, 13 Oct 1926 00:00:00 +0000

L’humorisme de Josep Pla, insistim, no és ni pot ésser una actitud definida, un sistema d’aplicació automàtica; sinó la solució, al moment, sobre el cas concret, a una abundància contradictòria de sentiments dels dos ordres de la convenció i de l’instint, que se li posen alhora, cadascun amb la violència de qui va decidit a prendre el domini absolut. Ell deixa, talment, que s’ho facin, amb una aparent inhibició plena de tacte, tota liberal, curiosa de sorpreses; però, en el fons, conspira a favor del sentiment més primari, més feble i més lògic: delicada i rara suma que ell fínament descobreix allà on sigui i que fa vèncer, però sense destruir els altres sentiments. Per això la solució no és al capdavall tal solució, i la destrucció arriba igualment, però llavors és de tots i dels uns pels altres. D’on ve que Josep Pla pugui ésser qualificat, sense contradicció, de tímid i de cínic, de tendre i d’escèptic, d’egoista i de generós, de lògic i d’absurd; és tot això i encara molt més, i no alternativament, sinó en una simultaneïtat que renova a cada moment la seva fórmula. Que això són vanes paraules per a fugir d’estudi? Pensi’s en Sterne: aquest és el gran precedent, si no el mestre directe, del millor Josep Pla.

Josep Pla. L’humor

Wed, 08 Sep 1926 00:00:00 +0000

Per a nosaltres, tota crítica del complex Josep Pla pot partir d’una afirmació tan simple, rotunda i literal com aquesta: és un gran temperament nat d’escriptor. Volem dir, que escriure pot ésser en ell el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes ve gades —massa vegades—, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable. Un altre cas de temperament nat podria semblar d’antuvi anàleg: el de l’Esclasans. Tots dos, en efecte, creuen sovint que les idees els bullen, quan només els bullen els mots. Però hi ha en Josep Pla una complicitat, sorneguera i tàcita, de la consciència, un cinisme, en suma, allí on en l’Esclasans és tot il·lusió apassionada. El premi d’aquesta, podem posar-hi les mans al foc, seran, són ja molt sovint, les idees, genuïnes i armades; el seu doble joc, en canvi, pot dur Josep Pla —el veiem adesiara ja entrar-hi, però encara retrocedir-ne— al cul-de-sac de Francesc Pujols: trobar-se amb la paraula endiablada i prodigiosa, però sola i irresponsable, entre les mans.

Exposició Salvador Dalí

Fri, 20 Nov 1925 00:00:00 +0000

Fa uns quatre anys que vàrem tenir ocasió de parlar d’aquest jove pintor figuerenc, amb motiu d’una exposició d’estudiants aficionats, celebrada a les antigues galeries Dalmau. El pintor tenia disset anys aleshores. De tot el que hi havia en aquella exposició que regalava d’optimisme i de bona voluntat per tot arreu, els dibuixos colorits d’En Dalí eren de les poques coses que denunciaven un temperament i sobretot unes evidents aptituds instintives. Han passat quatre anys d’aleshores ençà; el pintor té vint-i-un anys i avui a les noves galeries Dalmau, ofereix al públic la seva primera exposició individual. Tanmateix, d’aquella manifestació d’adolescència amb ara ha fet tant de camí que aquesta primera exposició el consagra com un dels valors més positius de la darrera generació artística catalana.

Els grecs a Empúries i el classicisme tolerable

Wed, 18 Nov 1925 00:00:00 +0000

El desembarc dels grecs a Empúries i llur establiment a l’Empordà és un fet històric que ha estat tractat per persones d’una seriositat i d’una erudició aclaparadora. Han dit alguna cosa interessant o útil? No ho crec pas. Han considerat el desembarc dels grecs a Empúries com un tema que ben explotat pot donar consideració social o una càtedra a tot repòs. Els alemanys i els nord-americans que consideren la història del món com un pretext per tenir uns professors que fan rodar el cap, també hi han ficat cullerada. Aquests professors s’han presentat davant de nosaltres, honorables espectadors, i han tret uns bíceps terribles. D’Empúries, però, en saben alguna cosa?

Un certamen solemne

Sat, 07 Nov 1925 00:00:00 +0000

Enguany, els Jocs Florals de Barcelona han tingut una solemnitat més severa que mai. La festa va passar en silenci, com “un àgape catacumbari”. El primer diumenge de maig no va aplegar la tradicional concurrència, atreta pel so de la lira i la sentor de les roses. I cap cartell no havia, abans d’aquella data, convidat a platònic torneig els poetes de les terres de llengua catalana. La festa dels Jocs, doncs, per quin miracle s’ha sobreviscut?

Joan Crexells traductor de Plató

Sun, 25 May 1924 00:00:00 +0000

Fa un any que ens reuníem els amics i col·laboradors de la “Fundació Bernat Metge” en un àpat de festa. Celebràrem l’aparició del primer volum. L’altre dia una segona confraternitat al voltant d’unes copes i unes viandes, celebrava la tasca anyal de la “Fundació”. Vuit volums, vuit afirmacions, vuit incorporacions essencials a la nostra llengua i a la nostra ànima, assenyalaven el triomf silenciós d’uns quants desinteressats, d’uns quants apassionats.

El diví Plató en català

Fri, 23 May 1924 00:00:00 +0000

Dies enrere, érem en un laboratori. Després de perllongades manipulacions, obteníem un líquid que contenia tota la riquesa del producte original que ens proposàvem transformar. Calia encara filtrar-lo. I el líquid passava lentament pel filtre com aspirant a la divina transparència, a la clara immortalitat del cristall pur ―en què havia de resoldre’s a la fi.

Per un bell atzar de les associacions d’idees, Plató ens semblà aquell riquíssim producte original; la respectuosa, recatada i noble traducció de Joan Crexells, que ara ens ofereix la benemèrita «Fundació Bernat Metge», era com la cristal·lització catalana del més gran dels filòsofs grecs.

Francesc Pujols

Wed, 02 Jan 1924 00:00:00 +0000

Els poetes d'ara

Joan Maragall presentava la poesia de Francesc Pujols com una creació espontània i sanitosa que parla “de la terra molla i de la frescor dels pàmpols i del raig del sol, i de fruites, i de xapoteig d’aigües” poesia dominada pel “sentiment del meravellós” i feta sota el mestratge del poble.

Maragall devia veure, a més a més, en els versos de Francesc Pujols, la seva teoria de la “paraula viva” duta a les últimes conseqüències: “quan el poeta desmaia, el vers cau esguerrat i fa llàstima”. Al costat de la paraula viva, un aiguabarreig de paraules espontànies, però mortes.

Lucreci en català

Tue, 06 Mar 1923 00:00:00 +0000

Coratjosa empresa

Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme. Això donava als nostres classicistes un sentit de còmoda irresponsabilitat. Tant de bo, si, remogut l’obstacle econòmic per mà generosa, no trobéssim que hi havia, de més a més, cap impediment més íntim.

L’epistolari d’En Milà i Fontanals

Sat, 21 Oct 1922 00:00:00 +0000

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença. Bé és veritat que la nostra Renaixença data d’ahir, com aquell que diu, i que la literatura epistolar és alguna cosa molt delicada, que cal apartar, per la intimitat que pot encloure, de la indiscreta xafarderia dels contemporanis. Recordem l’inexorable reglament de la Biblioteca Nacional de París, que no permet comunicar els papers particulars fins passats cinquanta anys de la mort de llurs propietaris.

Una pintura de Fortuny

Thu, 08 Jan 1920 00:00:00 +0000

Coneixeu «La senyoreta del Castillo en son llit de mort», de Marian Fortuny? Un primer esguard pot fer creure que per virtut d’aquesta pintura impressionant, Fortuny s’insereix en el ple de la tradició espanyola. Un segon esguard corregirà tal volta el primer… Hi ha, en el quadro, un cap de morta, unes mans de morta, una coixinera, les randes de la coixinera… El protagonista són les randes.

Ho serien sense antagonisme, a no ésser el negre de la cabellera, dotat, certament, d’una tràgica vigor. Diríem que aquesta cabellera no és pas pentinada per pinzells de Fortuny, sinó de Rosales. Veïna de les joioses randes, en recrimina, amb una manera de «memento» materialíssim, la gràcia lleugera. ―Sí, en recrimina la gràcia, però, a l’ensems, en completa la sensualitat.

Primer llibre de poemes, de Josep Mª de Sagarra

Thu, 10 Jun 1915 00:00:00 +0000

Aquest Primer Llibre de Poemes d’En Josep Maria de Sagarra, inicia un nou camí en la present evolució de la poesia catalana. Per l’estil i pel pensament se separa el seu autor de la tònica general dels nostres joves poetes. En lo que es refereix a l’estil, adopta una posició de sinceritat. Però la sinceritat d’estil de la poesia d’En Sagarra no és, en el fons, la que un temps predicava En Joan Maragall. En Maragall predicava la folgança d’expressió com un sentiment, i En Sagarra l’adopta com un sistema, lo qual no és una mateixa cosa. En Maragall es deixava dur per l’embranzida lírica i no rompia la llei mecànica del vers, sinó quan aquesta llei no podia contenir la força i la integritat de l’expressió. Mes En Sagarra obra d’una mena diversa: ell comença ja el seu cant en una posició de sinceritat, i en açò rau el seu estil. El seu cant no sembla sostingut per les ratxades d’un foc inspirador de belles paraules, sinó més aviat per un caliu de brases, íntim i mesurat. No improvisa belles expressions ni se serveix de retoricals paraules, sinó que canta de la mateixa faisó que diria, ço si planerament, simplement. Podríem dir que l’estil d’En Sagarra és l’estil de l’amistat; té d’aquest humà sentiment la virtut d’endinsar-se, poc a poc, en l’esperit del llegidor i quedar-hi confós en un íntim abraç: el coll- lliga, per així infondre-li d’una més profunda guisa l’idea i’l sentiment que conté.

El gran Coromines

Sat, 24 Feb 1912 00:00:00 +0000

Salut al gran Pere Coromines i Montanya, autor de les Hores d’amor serenes, gegant arrencat de l’ample i esclatant baix-relleu de l’any 90, en el qual s’hi mouen les figures del gran Alexandre Cortada, del gran Jaume Brossa, del gran Amadeu Hurtado, del gran Ernest Vendrell, que al cel siga, del gran Josep Antich, que encara corre, i d’algun que altre no menys gran que ara potser, a l’escriure aquestes pomposes ratlles, ens descuidem al tinter.

La Tórtola Valencia, ballarina noucentista

Sat, 10 Feb 1912 00:00:00 +0000

Fa quinze dies que a Novetats hi havia una graciosa ballarina que’s diu Tórtola Valencia. El nom no fa la cosa, i menys encara pot fer una ballarina. O si no fixeu-vos en la varietat de noms de tota mena que en els cartells, programes i anuncis en els diaris de la nostra Barcelona, fan venir ganes de fugir dels llocs aont se balla. Lo que menys de notable pot oferir la Tórtola es el seu nom. Si l’hagués d’aconsellar li diria que sen triés un altre. Però ella no ha de ballar gaire per Espanya, i a fora d’aquí, com que no l’entenen, el troben bonic, de la mateixa manera que nosaltres fa deu anys ens semblava Deu-sab-lo que volia dir el nom del tantes vegades celebrat autor de La Walkyria.

«Ifigenia a Taurida» de Gluck, y el públich barceloní

Thu, 19 Apr 1900 00:00:00 +0000

Després de més d’un sigle d’existencia, ha arribat a estrenarse á Barcelona aquesta hermosa obra del gran Gluck. La personalitat del músich s’hi veu en ella magníficament compenetrada ab la grandiosa tragedia grega que li serveix d’assumpto, formant lletra y música, d’un cap al altre de l’obra, un armónich conjunt d’homogeneitat complerta. En ella s’hi troba una potent expressió dramática, ab tot y la simplicitat de la orquestació. Gluck realisa la fusió de la poesía ab la música, fent d’aquesta’l complement necessari del drama parlat, desterrant del drama lirich tots els artificis que res tenen que veure ab el desenrotllo natural de l’acció, convertint al cantant en un verdader actor y no en un joglar de la gola, y fent que l’ample recitat y la serena melodia constituheixin els factors únichs del drama musical. Ifigenia á Taurida es una demostració pràctica de las, en aquella época, revolucionarias teorías de son autor, que tan bellament havia exposat en el prólech d’Alceste; y en l’audició d’aquella, com en la de totas sas obras, nostre esperit s’esplatja y ens transporta á las regions serenas ahont la inspiració del geni alemany ha lograt fecondar l’Art musical per medi de l’intim consorci entre la Bellesa pura y la pura Veritat.

Projectes de cartell pel xampany Codorniu

Sat, 21 Jan 1899 00:00:00 +0000

Tothom ho diu, tothom, al visitar l’exposició de projectes de cartell pera anunciar lo xampany Codorniu, inaugurada ahir á can Boada. Gent profana y gent de l’art, literats y pintors, antiquats i modernistas, tots proclaman, com la cosa mes clara d’aquest mon, l’inmensa superioritat dels dos cartells d’en Casas sobre los cartells competidors. Ha passat ab lo concurs Codorniu, celebrat a Madrid, lo mateix que va passar ab lo de la casa Bosch, celebrat a Barcelona. Tots los projectes, fins los mes notables, han quedat ara, com van quedar allavoras, enfosquits, eclipsats per l’obra del mestre, sempre la mes hermosa, sempre la mes significativa, sempre la mes ornamental, adhuc tractantse de temas d’anunci tan diferents com los proposats respectivament en los dos darrers concursos.