Reportatge · Papers Vells

Les peregrinacions tavernàries dels meus temps

Fri, 29 Apr 1938 00:00:00 +0000

Som en temps de guerra. El vi escasseja. Però nosaltres, bevedors, continuarem impertèrrits fent l’elogi del vi, passant de pressa pels “cocktails” (inventors, els Pells Roges).

Retrospectiva. Bevien vi les marqueses en els balls de la Cort de França. I no xaropejaven. La pavana donava tanta set com fins fa poc donaven el vals i el “blue” i el xotis i el jazz. He sentit dir que Lluís XIV baixava ell mateix al celler a cercar vins per honorar als seus invitats i ell mateix escollia les ampolles. Les claus del celler, mai no les va confiar a ningú, ni a la reina. Temps en que bevien els monarques. Un rei aiguader, Lluís XVI. Fatal paradoxa. Prou sabeu com va acabar. L’aigua li va fer perdre el cap (21 gener del 1793).

Anecdotari d’artistes catalans a París

Thu, 09 Jul 1931 00:00:00 +0000

Lluís Jou i Anatole France

Lluís Jou va arribar a París i es va posar a gravar el boix així que va baixar del tren. I grava que gravaràs. De dia, assegut sota les ombres del jardí del Luxemburg, un burí a la mà i un tros de fusta a l’altra, anava matant les hores fent relliscar l’eina per la dura matèria. De nits, en la seva petita cambra, sota un mal llum de petroli, seguia incansable la seva tasca. Però la vida era difícil. Tot just arribat a la gran capital, desorientat, sense altres amics que uns quants catalans tots ells joves i desconeguts encara, no trobava cap sortida pels seus boixos.

L’escultor Manolo

Thu, 02 Apr 1931 00:00:00 +0000

Aquells que conegueren Manolo pels volts de l’any 1917, llavors de l’estada més llarga que, després de l’adolescència, ha fet a Barcelona aquest artista, i no l’hagin tornat a veure, a bona fe que pel seu aspecte físic no el coneixeran pas. En aquella època, que fou una de les més brillants i més poca-soltes que ha travessat Barcelona, en la qual, bé o malament, tothom es guanyava la vida, des del fabricant de teixits de llana fins a l’infeliç que treia el que podia del servei d’espionatge; en la qual a qualsevol hora del dia o de la nit us era possible el mateix fer-vos tallar els cabells que anar a fer-vos prendre mida d’un vestit; en la qual la vida nocturna del nostre districte cinquè (encara no s’havia inventat la ximpleria d’anomenar-lo «barri xinès»), era una de les coses més importants d’Europa en el seu ordre; en la qual ja s’havien sentit pels carrers de la ciutat els trets dels primers atemptats socials, que n’inauguraren la sinistra tongada ―Déu sap a qui afavorien―; en aquella època que és una de les més tèrboles i més interessants de la vida barcelonina i que esperem que un dia o altre algú estudiarà amb l’atenció que es mereix; temps de negocis i de chantage, de barrila i de tragèdia, d’inconsciència i d’atabalament, cap allà a la una de la nit es deixava caure pel Lyon d’Or el Manolo que coneguérem.

A la cacera de quatre paraules amb el Sr. Cambó

Wed, 12 Nov 1930 00:00:00 +0000

Fa vuit dies que la figura d’actualitat a Barcelona és don Francesc Cambó. Don Francesc Cambó, que acaba de tornar del seu llarg i discutit viatge per l’estranger, que porta una cua impressionant de prestigis i que arriba en una ocasió política especial.

Expectació. Expectació unànime i extraordinària. ¿Com estarà Cambó de la seva famosa malaltia? Quins projectes deu portar? ¿Què és el que està fent en aquests moments?

Però tots aquests interrogants han quedat enlaire irresolts i enigmàtics. I l’expectació ha augmentat.

El bibliotecari del Passeig de Sant Joan fa declaracions

Tue, 23 Sep 1930 00:00:00 +0000

Una de les coses més belles i edificants de Barcelona, és la Biblioteca pública del Passeig de Sant Joan. Per palesar-ho, només cal que hi feu una visita. Hivern i estiu, aquest lloc és visitat per tota mena de gent. I no us penseu pas que s’hi vagi a badoquejar i a perdre temps en aquest lloc, no. Hi veureu des del rentista panxacontent que s’embadaleix amb les obres de Campoamor, a l’obrer que aprofita uns moments de lleure per a sadollar-se de tots aquells coneixements que la manca de temps i de posició social no li han permès adquirir. Aquesta Biblioteca consta d’uns centenars de volums triats entre els més corrents i més assequibles al poble. Potser són pocs, i la varietat hi és encara deficient. Alegrem-nos-en, però, i procurem estimular l’edificació de nous llocs com aquest. La disposició i classificació de volums està feta amb traça i enginy, i d’una manera, sobretot, molt fàcil, tant pel llegidor com pel bibliotecari. En uns armaris de pedra, i assenyalats amb unes lletres de l’abecedari estan classificats els llibres. Uns bancs de mosaic a banda i banda. Uns catàlegs penjats damunt de cada un d’ells, on hi cerca el lector l’obra que desitja, ja sigui cercant-la per enumeració de matèries, autors, o d’obres. Quan té el que desitja s’anota el número que porta i la classificació de la lletra al qual pertany. D’aquesta manera l’operació es fa amb una meravellosa senzillesa.

Barcelona-Sitges-Barcelona, amb Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge

Wed, 03 Sep 1930 00:00:00 +0000

Les primeres fotografies de Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge, fetes a Santander, a Granada, Madrid, etc., ens han emocionat a tots. Amb una emoció especial i fantàstica que no desperten més que els artistes de cine: meravella. Les ombres llunyanes s’acosten. Els ninots de llum de l’«écran», les brillants marionetes del blanc-i-negre, estan entre nosaltres en carn i ossos. Aquesta carn i aquests ossos dels artistes de cine que sembla que no existeixin, que fa l’efecte que no són més que una il·lusió d’imatges.

El “perill groc” a Barcelona

Thu, 26 Jun 1930 00:00:00 +0000

Una vella coneixença

No fareu pas res amb els xinesos —va dir-me el jueu Lidgi mirant, amb calma, el fum de la seva pipa—. Els conec fa temps. Quan tallava bosc al Chaco, allà baix a l’Argentina, en tenia uns quants sota les meves ordres. Són gent reservada, silenciosa, unida. Així que ensumen que voleu esbrinar quelcom d’ells, es posen a somriure i a callar com uns morts. Ja podeu anar fent, ja, que ells, mutis, i vinga anar-vos prenent el pèl. Si teniu una qüestió amb un, tots plegats fan un bloc contra vostre. Us dic que en saben. Per altra part, els que hi ha a Barcelona no parlen ni un mot d’espanyol. Només «Don Miguel»…

Què fa en Rusiñol de les quatre de la tarda a les cinc de la matinada?

Sun, 25 May 1930 00:00:00 +0000

Bon dia!

Bon dia, Rusiñol —li diem a dos quarts de quatre de la tarda. S’acaba de despertar. La màquina d’En Gaspar s’espera al corredor. Es tracta de fer-li un retrat al llit. Fet i fet, el llit li fa de menjador i de despatx.

Però així i tot, la muller no s’hi ha avingut de seguida. En Rusiñol, en canvi, no ha fet escarafalls. Carrega la pipa i ens diu que està a punt. Donya Lluïsa li arregla el llençol que faci goig i li posa el coixí com a fons del cap i de la barba. Ell, per quedar més natural, ho desarregla amb una revolada.

Mirador vist per dins

Thu, 30 Jan 1930 00:00:00 +0000

Pelai, 62, si sou servits. Agafeu l’ascensor: tram, tram, tram, quatre pisos. Un cartell a la porta de mà dreta: Mirador, Setmanari de Literatura, Art i Política. Entreu, sou a casa vostra…

Una mica de rebedor. La sala de Redacció (això és un dir). A la dreta, les oficines de l’Administració. A l’esquerra, el despatx del Director. Al fons una galeria que té la particularitat d’abocar-se sobre un paisatge urbà atapeït i confusionari. Al capdavall de tot, una mica de mar, una mica de port, un bon tros de Montjuïc, i, als vespres, els llums de l’Exposició.

Els vagabunds de Barcelona

Thu, 05 Dec 1929 00:00:00 +0000

Fou per pura casualitat que vàrem descobrir, l’altra tarda, un centre desolador per on han passat i per on aniran passant tots els vagabunds, tots els captaires i tots els morts-de-gana de Barcelona.

Eren les set del vespre. El carreró, estret, fosc com la gola d’un llop, semblava un racó suspecte de barri baix, gairebé subterrani. Una corrua de dones prematurament velles, vestides de parracs, despentinades, portant en llurs braços criaturetes, mocoses i anèmiques, s’afilerava a la porta d’un pati.

Pere Coromines

Thu, 31 Oct 1929 00:00:00 +0000

Pere Coromines és el president de l’Ateneu Barcelonès, i és un president presidencial. La seva vida, tota d’activitats en ziga-zaga, l’ha convertit en un pompós personatge de novel·la i de llibre de memòries colorit, espitregat i ple de salsa. Pere Coromines és presidencial pel físic i per la història. La còrpora d’aquest jurista, economista, poeta, polític, novel·lista, filòsof i cul de cafè tot d’una peça, fa pensar en la magnitud imponent dels grans antílops africans. Té alguna cosa de la lentitud dels ruminants, de l’aplom sa dels ruminants, en el seu nas, en el seu bigoti, en el seu abdomen i en la reixeta de cabell platejat que li dissimula la calba. També si voleu la figura de Pere Coromines fa pensar en un gran pagès del pla de Barcelona que no li toca gaire el sol, i es passa l’estona fent la manilla i arreglant el món.

Una necròpolis ibèrica autèntica a Montjuïc

Tue, 05 Feb 1929 00:00:00 +0000

Montjuïc, aquesta muntanya de l’Exposició, abans sinistra i ferrenya, avui ciutadana, quasi civil, que els homes es preparen a presentar vestida de nou, no és una muntanya nova. Sota les vestidures llampants, sota el bellíssim ciment armat i les enginyoses construccions metàl·liques, sota els magnífics guèisers d’aigua freda i ben aconduïda i sota l’antic poble espanyol nou de trinca, caldrà recordar que la muntanya és cosa de durada, que fa temps que dura i que és probable que duri molt més que totes les construccions de l’Exposició. Es veu, però, que en l’afany de donar-li les aparences d’obra humana no ens havíem recordat de la caducitat de les coses de l’home i la muntanya mateixa ens ho ha vingut a recordar: “Fa temps que menjo barcelonins ―ha dit― i encara el temps que en menjaré”, i, per si no ho recordàvem cada cop que la pujàvem pel costat del Pla del Llobregat per anar a deixar-hi algú en permanència, ha obert el flanc i ens ha mostrat com la cosa venia ja de tant de temps que més valia no parlar-ne.

El «Premi Joan Crexells»

Fri, 14 Dec 1928 00:00:00 +0000

La primera reunió del jurat. El premi ha estat declarat desert.

El veredicte del Jurat del premi Joan Crexells serà rebut amb comentaris contradictoris. Ahir, a quarts de vuit del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, quan el Jurat donava per acabades les seves llargues deliberacions, poguérem ja recollir opinions molt oposades. Si haguéssim de resumir el debat que es descabdellava a la porta del menjador on s’havia reunit el Jurat, diríem que ningú no s’atrevia a defensar obertament cap de les obres publicades o inèdites que han estat examinades. La discussió versava sobre raons d’oportunitat. Tothom, però, reconeixia que el Jurat havia obrat amb recta intenció.

La venda d’obres d’art del Govern dels Soviets

Fri, 30 Nov 1928 00:00:00 +0000

Els dies 6 i 7 del corrent, va tenir lloc a Berlín, la venda d’obres d’art, convocada pel Govern de la República dels Soviets de Rússia. Un luxós catàleg, proveït de nombroses reproduccions fototípiques, anunciava al món dels amateurs aquesta subhasta que diuen que el Govern rus feia com a via d’assaig, d’una sèrie de vendes que havien de succeir-la. El catàleg anunciava que els objectes que s’anaven a vendre, procedien part del Museu de l’Ermitatge, i part de dos altres palaus públics. Això venia a dir als amateurs burgesos (que són ara com ara els únics amateurs possibles que hi ha arreu del món), que no res del que es venia era producte de les incautacions que l’armada roja va fer de totes les col·leccions i propietats privades. Així els escrúpols eren infundats, i tothom podia comprar sense recances.

Les nostres penyes literàries: La de “La Revista”

Sat, 03 Nov 1928 00:00:00 +0000

La penya literària de «La Revista», de «La Revista» de Josep Maria López-Picó, es congrega, actualment, al Cafè de la Rambla.

La història d’aquesta penya és relativament curta ―tretze anys de vida―, però fecunda en iniciatives i realitzacions.

La penya actual

Cada dia, de set a nou del vespre, trobareu a l’interior de l’esmentat cafè, als escriptors i artistes que formen, actualment, la penya de «La Revista».

Les reunions literàries són presidides pel poeta Josep Maria López-Picó, fundador i animador de la penya. Els més habituals concurrents són: Carles Riba, Agustí Esclasans, Millàs-Raurell, Josep Obiols, Rafael Benet, En Foix i l’escultor Rebull.

Les nostres penyes literàries: La Colla del “Colón”

Tue, 30 Oct 1928 00:00:00 +0000

Passat l’estiu i al ple de la tardor, la vida literària i artística ha recomençat a Barcelona. S’han inaugurat les exposicions d’art i els concerts, han començat la temporada teatral, els cicles de conferències culturals als ateneus i societats i les penyes a reunions literàries es veuen concorregudes i completes.

Ara és l’hora, doncs, de fer uns reportatges sobre les nostres penyes literàries. Començarem per la penya que es reuneix cada dia, cap al tard, al cafè Colom i que en el nostre món literari és coneguda per «la colla dels vells», encara que hi ha alguns que no ho són, i per la joia i l’optimisme que dominen en la penya, cap no ho sembla.

Gaudí home de desordre

Tue, 15 Jun 1926 00:00:00 +0000

Un cert dia, aviat farà dos anys, En Gaudí va ésser detingut. D’aquest episodi de la seva vida, no li plaïa parlar-ne: no creia que se n’hagués d’enorgullir, ni se’n volia enrojolar; de més a més, considerava la detenció tan natural, que entrava en la categoria d’aquells incidents dels quals no val la pena de dir una paraula.

El delicte que en va ésser causa, dit secament, sense comentari, és dels que produeixen una invencible estranyesa; és precís retrocedir alguns segles per a trobar-lo en funcions; va ésser detingut perquè volia combregar.

Anatole France a Catalunya

Sun, 01 Feb 1925 00:00:00 +0000

I. Anatole France en català

En un dels darrers «Sagitaris» d’aquesta Revista, l’autor es planyia que Anatole France a penes hagués estat traduït al català. Tenia raó. No va mancar, tanmateix, el projecte i àdhuc varen fer-se gestions per la publicació de les obres del mestre en la nostra llengua. Com que el propòsit va ésser de l’admirable Jaume Brossa ―potser massa oblidat― i del que escriu aquestes ratlles, em plau de parlar-ne, sentint, però, d’haver-me de referir a mi mateix.

La història a l’inrevés

Thu, 01 Jan 1925 00:00:00 +0000

History goes forward o backward according to the
relative motion of the events and their observer.
Karl Pearson, Grammar of Science, 3ª ed. Nota V de l'Apèndix

La cosa no té evidentment res de sensacional. Ja a principis del segle XX hom va descobrir clarament la relativitat del curs dels fenòmens. És ben sabut que tot sovint a la terra sorprenem l’existència d’estrelles que fa un llarg període de temps que han estat destruïdes. I és que la velocitat de la llum, per bé que molt gran, no és infinita. La llum del sol per arribar a la terra tarda, segons la ciència, vuit minuts. La llum des d’una estrella deu vegades més lluny tardarà vuitanta minuts. Ara tot és qüestió de posar zeros. La llum d’una estrella a una distància cent vegades més gran que la del sol a la terra, tardarà vuit-cents minuts, etc. Hom pot veure fàcilment que pel mateix simple procés d’afegir zeros ens trobarem als cent anys i àdhuc als mil d’anys. Suposem ara una estrella la distància de la qual a la terra sia tal que la llum tardi mil anys a arribar-nos. Això és perfectament possible. La magnitud de l’Univers ho permet. És per això que, com deia Kant, cada dia ens omple d’una més gran admiració. Ara, en arribar a aquestes altures, jo us proposo de fer-vos càrrec d’una cosa que no crec que tingui cap dificultat. És aquesta: si tenim un telescopi prou potent, veurem tots els esdeveniments que passen en aquella estrella, però no, és clar, els que ara es produeixen, sinó els que es produïren fa mil anys. I un cop aquí un facilíssim canvi de situació intel·lectual ―molt més fàcil, ai las!, que el canvi de posició real― us convencerà que si aquella estrella tingués habitants i telescopi podria observar la vida de la terra tal com s’esdevenia ara fa mil anys.

Stravinski a l’Ateneu

Thu, 20 Mar 1924 00:00:00 +0000

Barcelona sent aquests dies l’orgull de tenir per hoste l’home a l’entorn del qual gira la música del món. Aquest home que és un veritable geni de la tècnica musical, aquest home que sap tots els secrets de la música, a Barcelona hi ha trobat una cosa nova, una cosa insospitable: la sardana.

L’Ateneu Barcelonès li ha dedicat una audició de sardanes; l’Ateneu ha volgut que Ígor Stravinski conegués la nostra dansa, i amb aquest motiu el dia de Sant Josep, al matí, al pati del nostre primer centre cultural, la Cobla tocà davant del gran músic belles sardanes, i el colós de la música russa quedà encisat de la nostra música, dels nostres instruments.

Mentre arriben els experts

Thu, 10 Jan 1924 00:00:00 +0000

Com tothom sap, s’ha arribat a constituir una comissió internacional d’experts, posada a les ordres de la Comissió de Reparacions, per determinar la capacitat de pagament d’Alemanya. El sol fet de la creació d’aquesta comissió és ja un triomf de la tendència revisionista. La xifra de reparacions no és pas una xifra concreta i determinada. En realitat, el gran argument que ha fet Alemanya per no pagar ha estat la impossibilitat de fer-ho abans de saber fixament el muntant del deute. Alemanya, ajudada pel corrent revisionista mundial, sobre tot americà i anglès, ha demanat sempre la determinació de la xifra del deute. S’ha passat cinc anys entre la negativa dels uns i la impassibilitat dels altres.

La resistència dels minaires

Mon, 19 Mar 1923 00:00:00 +0000

A Bochum està centralitzada l’organització sindical dels minaires de la conca del Ruhr. Bochum és una ciutat tan lletja i tan plena de vida com la ciutat més lletja i més plena de vida de la «Black country» anglesa. Bochum és el cor de Westfàlia i Westfàlia té l’anomenada d’ésser l’encontrada alemanya que produeix els alemanys de més mal geni. A Bochum els incidents de sang són, des que va començar l’ocupació, més freqüents que en cap altre indret de la conca del Ruhr. La crònica de fets diversos del sol dia que hem passat a Bochum dóna un ciutadà mort i dos ferits per les tropes franceses i un intèrpret francès apallissat de mala manera pels ciutadans…

Converses amb gent de poca importància

Sat, 17 Mar 1923 00:00:00 +0000

Aquest sergent de la divisió de ferrocarrils de campanya, vell carrilaire, amb el qual parlem al vestíbul desert de l’estació de Düsseldorf malgrat el ban recent del general Degoutte que defineix com un delicte la conversa entre soldats i civils desconeguts, ens diu:

―Què vol dir que fem mil cinc-cents homes que, si bé som de l’ofici, manquem de la precisa experiència posats a explotar una de les xarxes més enrevessades del món, en el moviment de la qual treballaven més de cent mil persones? Ja fem prou si aconseguim, i fins ara ho hem aconseguit, que els trens carregats de queviures arribin als centres d’ocupació militar de la conca del Ruhr. Pel que fa a una explotació regular dels ferrocarrils, per ara no cal pensar-hi. Tan bon punt augmentéssim el tràfec, augmentarien els accidents. Si ara, que despatxem els combois a intervals de tres i quatre hores no hem pogut evitar un nombre considerable de desgràcies, el dia que ens atrevíssim a augmentar la circulació provocaríem veritables catàstrofes. Ha de passar molt temps, molt. I ha de venir molta més gent abans que nosaltres sols, sense el concurs del personal alemany, puguem portar el servei de ferrocarrils a la tercera part de ço que era abans de la vaga.

Esdeveniments extraordinaris a Ginebra

Wed, 14 Mar 1923 00:00:00 +0000

Un quart de nou. Agafo el tramvia per anar al concert. Els concerts, a Ginebra, tenen un caient democràtic, però solemnial. Podeu assistir-hi per pocs cèntims. Ningú hi va per enraonar ni per lluir «toilettes». Els intermedis transcorren gairebé a les fosques i amb el mateix silenci religiós que impera durant l’execució del programa. Els homes no deixen pas el seient per a fumar i per a canviar salutacions. Així, quan recomença el concert, no cal esperar que s’apaivaguin els murmuris dels anants i vinents, el fresseig dels passos, ni els sorolls dels qui s’acomoden en llurs localitats. Els tals intermedis són un curt repòs per als executants i no un motiu de flirts, sedasseries i converses banals. Jo penso, sempre que hi assisteixo, en la nostra «Musica da Camera» i comparo.

Intermedi a Düsseldorf

Wed, 14 Mar 1923 00:00:00 +0000

Els dos dies que hem passat a Düsseldorf han estat dies d’anormalitat, de febre, d’enèrgiques i sobtades intervencions de les autoritats militars en la vida de la població. Amb vint-i-quatre hores de diferència, el general Degoutte ha ordenat l’expulsió del president del govern del districte de Düsseldorf i de l’alcalde de la ciutat de Düsseldorf. Aquestes expulsions principals han anat acompanyades de l’expulsió d’un bon nombre de funcionaris, han provocat protestes i tancaments de portes, han estat causa que els diaris publiquessin articles violents contra l’ocupació i que a conseqüència d’aquests articles els diaris fossin suspesos. I, malgrat tot…

El gran problema. D’Essen a Düsseldorf en un tren militar francès

Mon, 05 Mar 1923 00:00:00 +0000

Voldria anar a Düsseldorf…

―És molt fàcil. Prengui el tramvia fins a Mülheim. A Mülheim prengui el tramvia directe fins a Düsseldorf. Si té la sort d’enllaçar serà a Düsseldorf en tres hores i mitja.

―De manera que el tren…

―Impossible. La línia està en mans dels francesos.

―I a Colònia?

―Igual. Ha d’anar a Mamm, i si no a Düsseldorf, i un cop a Düsseldorf anar en tramvia fins a un punt qualsevol de la zona d’ocupació anglesa.

L’ocupació d’una ciutat

Fri, 02 Mar 1923 00:00:00 +0000

No manquen en aquest país del Ruhr, nou teatre de la guerra, les coses extraordinàries. N’és una, la ciutat de Gelsenkirchen. Podeu anar-hi des d’Essen, amb el tren, en vint minuts, o en tramvia, en menys d’una hora. És un camí com el de Barcelona a Badalona, però sense gens de blau i sense gens de verd. El cel és baix i brut, i els pocs camps que encara hi resten, i els pocs arbres que encara hi creixen, estan coberts de pols de carbó.

Consells de guerra

Wed, 28 Feb 1923 00:00:00 +0000

Als afores d’Essen, a la casa de la vila de Bredeney, hi ha instal·lat el quarter general de la divisió francesa núm. 128. A un centenar de passos de la casa de la vila hi ha l’anomenada «Sängers Halle» local social d’un orfeó i sala de festes de la barriada. És una sola quadra bastida de fusta, força espaiosa, amb un taulell pel despatx de begudes a la dreta i al fons un escenari petit de colors molt virolats. Normalment, a la «Sängers Halle» hi havia cinematògraf els dijous, ball el dissabte, i el diumenge teatre d’aficionats o concert de l’orfeó. Ahir, de les nou del matí a les sis de la tarda, s’hi van celebrar tres consells de guerra.

Dia d’arribada a Essen II

Tue, 27 Feb 1923 00:00:00 +0000

A la porta de l’Ajuntament, sentinelles francesos. A la porta de la Delegació de Policia, sentinelles francesos. A la porta de la Sucursal del Banc d’Alemanya, sentinelles francesos. A la porta del Teatre Municipal, sentinelles francesos.

―A la porta del Teatre també? Per què?

―Perquè abans-d’ahir va representar-s’hi el «Guillem Tell».

Si els francesos arriben a aconseguir que l’esperit de Guillem Tell sigui l’esperit d’Alemanya, ningú no podrà dir que l’ocupació de la conca del Ruhr no hagi servit per a res de bo. Entengui’s bé que diem l’esperit de Guillem Tell o, si voleu, de Schiller. No l’esperit de Ludendorff o d’Hugo Stinnes.

Dia d’arribada a Essen

Sat, 24 Feb 1923 00:00:00 +0000

Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si a un país hi ha pau o guerres. Pau vol dir regularitat i precisió de les comunicacions. Guerra vol dir inseguretat i desgavell. (Hi ha, naturalment, l’excepció d’Espanya on els ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir «país»).

―A Essen? Ja veurem si hi arribarem, ens digué el conductor en prendre el tren a l’estació berlinesa de Charlottenburg. Si no podem arribar-hi, haurà de llevar-se a les quatre i canviar de tren a Hamm.

Port de la Selva

Sun, 07 Jan 1923 00:00:00 +0000

Port de la Selva és una vila marinera de l’Empordà que la trobareu entre les puntes de Cap de Creus i de Port Vendres; és en aquell lloc que la pedra viva de Catalunya s’acosta més a la mar, i el poble del Port de la Selva sembla tan enamorat de l’aigua, que les cases no s’amunteguen les unes damunt les altres, ni s’arrapen a la pujada, sinó que van baixant i van posant-se l’una al costat de l’altra, fent una dolcíssima cinta blanca, que voreja la corba marina. I una miqueta més amunt de les teulades del poble, hi veieu la façana i el campanar de l’església, tota de neu, que ve a ésser com el cap d’aquella gran gavina de pedra emblanquinada, que està prenent el sol en un redós que no té preu per oblidar el tràngol de les misèries d’aquest món.

Un Bonaparte catalanista

Sat, 16 Dec 1922 00:00:00 +0000

La família Bonaparte ha donat al món homes il·lustres en les lletres, en les arts, en les ciències, en les armes i en l’art de governar els pobles. El tronc d’aqueixa raça admirable havia d’ésser ben esponerós quan, a través de tot un segle de vicissituds i de tragèdies, ha pogut donar tanys tan esplèndids. Napoleó I, d’antiga i il·lustre nissaga, va suscitar, amb el seu exemple únic, una descendència gloriosa. Entre els seus descendents hi ha un Bonaparte catalanista, la qual cosa sembla paradoxal si es té en compte el caràcter centralitzador i absorbent de l’emperador i de la seva dinastia.

Henri Bergson o la decadència d’Atenes

Mon, 30 Mar 1914 00:00:00 +0000

El viatger diria, si no fos massa dir, que aquesta Hora d’avui fa reviure a París la decadència d’Atenes, quan ―desfeta la pompa de l’imperi alexandrí― Demetrius Poliorcetes esdevingué tirà i l’ensenyança filosòfica de les Escoles va tornar-se ―segons paraules d’Atenàgores― una mena de joc accessible a les mateixes cortesanes. Segons aquest paral·lel, el tirà de la França actual seria l’esperit que encarnà, fa pocs dies, Mme. Caillaux, i l’èmul de Teofrast vindria a ser aquest M. Bergson, que parla tots els divendres «De la mèthode philosophique», al Col·legi de França.

L’estàtua descoberta

Thu, 21 Jul 1910 00:00:00 +0000

Per la passada primavera va fer dos anys que varen començar-se les excavacions d’Empúries. Y la noticia, com se sol dir en els diaris, va ésser acullida ab aplaudiment universal… Universal entre la poqueta gent que aquí y allí’s preocupa de tals coses. Veritat és que els dos homes que s’hi havien posat al cap, eren dels que fan augurar el millor èxit a les empreses. L’un hi duya una idea y una voluntat arrelades d’anys en la terra de la pròpia vida. L’altre hi portava aquella previsió y aquella persistència d’autoritat feconda, fundadora d’institucions culturals. Tothom sabia que abdós, no solament eren bons cosa superior y no subjecta al atzar: punt, sinó per a cumplirlo fins al capdavall.

Una visita an en Jaussely

Sun, 13 Oct 1907 00:00:00 +0000

Va rèbrem en aquella desenquadernada sala de l’ex Casa de la Vila de Gràcia que li serveix de taller y d’oficina, una ampla sala irregularment partida per un embà que no arriba al sostre, ab tot de volums de paperam administratiu en prestatges que cobreixen un pany de paret, les immenses taules de treball omplenant l’estancia y, per tot arreu, l’estigma de la deixadesa oficial, deixadesa que dona aquell aire característic de la degradació a tots els llocs que serveixen o han servit de despatx burocràtic.

Una visita a l’Oller

Sat, 16 Dec 1905 00:00:00 +0000

Era encara barbamech y venia de fora quan vaig trobarme per primer cop davant per davant de aquella placa: Narcís Oller, Procurador.

Havia vingut ab un company de Girona ―en Roca y Jordà― y els objectes que’ns havien dut eren tres: assistir a la festa dels Jochs; veure la Exposició de Belles Arts ―la darrera per cert de les Exposicions bienals celebrades fins avuy― y … conèixer a l’Oller.

Davant per davant d’aquella placa vàrem quedarnos un moment indecisos els dos companys. L’hora ―les dues de la tarde― no era pas la més a propòsit pera anar a fer visites, però les nostres families ens havien comptat el temps y calia aprofitarlo.

Crónicas d’Italia

Wed, 14 Oct 1903 00:00:00 +0000

Tres manuscrits de la Riccardiana

Quan el sol recoía las escaldadas pedras de Florencia, ¡que bé s’hi estava a l’airejada llibrería del Palau Riccardi! Florencia és rica en bibliotecas, provinents totas ellas, del arreplech de llibres, fet pels grans banquers florentins, que, a l’hora de tenir la banca y multiplicar diners, sentían la necessitat de decorar la seva forsa, ab l’estudi de las arts y las ciencias. Tots, a imitacio dels Médicis, tenían la seva biblioteca, ahont se reunía la petita academia d’artistas y lletrats adictes a la casa. Aixís eran els Riccardi, que quan dels Médicis pervertits per l’ofici de grans-duchs se’n definía fins la rassa, conservantse burgesament poderosos, compravan l’antich Palau de Vía Larga, la primera casa dels Médicis que’s venía al encant com mala roba.