Entrevista · Papers Vells

Intervius: Agustí Esclasans

Sat, 18 Nov 1933 00:00:00 +0000

L’home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent. Es discuteix la bondat i es pesa i sospesa com a brillant valuós, per a dir, després, que aquesta no existeix. I no és cert. Però no és innata la que hom troba pel món. Cal pastar-la i esforçar-s’hi.

L’home és vanitós. És fals. És egòlatra. És orgullós. I tots els homes demanen, com si fos un producte inassolible, «sinceritat». Aquest home és sagaç, és astut, és intel·ligent… quina llàstima que no sigui sincer!… Per què no hi ha una mica més de sinceritat? Tot és fals; tot té una capa d’aparent solidesa, però, aquesta, és fina i es trenca de pressa, per manca d’homes sincers.

Parlant amb S. Joan Arbó

Sat, 11 Nov 1933 00:00:00 +0000

A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de la gent que escriu pel sol fet d’escriure, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s’hagués llençat a un pou. I els uns als altres no poden concebre que ningú els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten, puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del cap. ―No te’l concedirà ―li diuen― és orgullós, és tibat, és això i allò… no sap escriure…― I, com és lògic, l’intrèpid i abnegat desisteix tot seguit, i més si hom pensa que, aquells als quals hauria de fer les preguntes no les hi contestarien, temorencs d’alguna mala passada.

La muller i la filla de Francesc Macià en la intimitat

Mon, 23 Jan 1933 00:00:00 +0000

Pluja fina de gener: menuda, persistent; ratlles brodades, movibles, que ornamenten les façanes de les cases i l’horitzó obert dels carrers. Pluja glaçada que fa lluir els asfalts idealitzant-los; tot el cel dintre la terra emmirallant-s’hi vanitós, acompanyat per les siluetes torturades dels senyals lluminosos, nota groga, verda, vermella, trencant la monotonia del color cendra que cosmopolitza la ciutat. Barcelona sota la pluja esdevé un espill immens, dintre el qual es reflecteixen els òmnibus, els vehicles tots, que llisquents passen, mentre les seves rodes llancen enlaire humils brolladors.

La novel·la que Josep Maria de Sagarra ha escrit aquest estiu

Thu, 25 Aug 1932 00:00:00 +0000

Tota la literatura catalana contemporània és obra de gent que s’ha de guanyar la vida.

Escrit aquest concepte m’adono que potser ho he fet massa fort, que potser he plantejat el tema d’una enquesta. Segurament duen haver-hi excepcions. Se m’acuden dos noms: Ruyra i Víctor Català. Però resolc l’objecció contestant-me que aquests dos eminents literats i propietaris no se sentiran molestats si dic que ja no són ben bé d’aquesta generació.

El Premi Crexells 1931

Sun, 01 Nov 1931 00:00:00 +0000

Conversa amb Just Cabot

El 13 de desembre serà concedit el tercer Premi Crexells. La concessió d’aquest premi continua essent la solemnitat literària més important de l’any. Cal desitjar que el terrabastall apassionant d’aquests temps no absorbeixi l’atenció de la gent fins al punt de deixar semioblidat aquest esdeveniment literari. Precisament, la lectura no és un dels nostres vicis cabdals. Durant set anys, alguna gent es venjava de la Dictadura llegint llibres ―o almenys comprant-los. Des de fa un any i mig, el ciutadà rep cada matí, en llevar-se, sorpreses tan apassionants i inevitables, que això el disculpa de no cercar altres apassionaments gratuïts en la literatura. Però potser és arribada l’hora de reaccionar. Les vacances han estat llargues; escriptors, editors i llibrers se’n ressenten. Si persistim per aquest camí esdevindrem definitivament uns sud-americans de la mena dolenta.

Una catalana a les illes de la Polinèsia

Wed, 13 Aug 1930 00:00:00 +0000

Una tarda ens traslladàrem a la torre que el matrimoni Choffat té al turó de Montcada.

―La senyora Choffat? ―preguntàrem a la minyona que ens vingué a obrir la porta…

Ens feren passar al saló. La primera cosa que ens sobtà, fou l’estranya manera amb què aquest estava decorat.

De les parets en penjaven uns draps exòtics d’una rara bellesa.

Una taula de te, incrustada de nacre. Unes tasses de metall policromat. A un angle una figura de pedra toscament treballada. A la taula de centre revistes angleses, franceses i catalanes. Pel finestral esbatanat albiràrem el paisatge casolà i sense trontolls, de Montcada i Reixac.

Els memorialistes de la Virreina

Wed, 16 Jul 1930 00:00:00 +0000

A l’hora d’anar al mercat és quan els arriba la feina als memorialistes de la Virreina.

Sovint a la vora de les cabines se sent sospirar allò tan antic i tan tronadet d’aquell senyor que es deia Campoamor: «¡Quien supiera escribir!», i de seguida li encomanen al memorialista: «Digui-li que…»

Això, és poc més o menys el que acostumen a dir les criades que encarreguen una lletra setmanal per al soldat que l’han destinat a qualsevol altra regió.

Bellafila Cocktail

Thu, 16 Jan 1930 00:00:00 +0000

I doncs, què feu els joves? ―ens pregunta En Josep Carner.

Aquesta és una d’aquelles preguntes que no hi ha manera de contestar com no sigui amb un arronsament d’espatlles o un somriure ple de vaguetat.

―Sí, vaja ―reprèn En Carner― és allò que diuen els versos famosos, injustament oblidats:

Amb punys, bastons i lentes
passeja lo jovent...

Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. En Carner ja ha trobat el tipus que li correspon per aguantar dignament la glòria i el prestigi de la seva nova categoria de senyor de certa edat… Si no es mou d’així, arribarà a la cinquantena com un sucre. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions. El que sorprèn, sobretot, és el perfum, la qualitat de vi ranci que ha agafat el barcelonisme d’En Carner. Perquè tot, en aquest home ―l’humor, l’estil, la filosofia― respon a un meravellós barcelonisme. Les gràcies més pures de la nostra ciutat tenen en Carner el seu millor cantor, el seu primer artífex.

Parlant amb en Santiago Rusiñol

Sat, 04 Jan 1930 00:00:00 +0000

A Arbúcies vaig conèixer En Santiago Rusiñol.

Estava assegut al cafè de la «Fonda Torres»; prenia una copeta d’absenta i enraonava amb uns quants admiradors arbuciencs…

L’endemà el vaig trobar pintant els jardins dels senyors Badés, tot embabiecat amb aquell bé de Déu de verdors i de brolladors juganers; em vaig acostar a «l’alegria que passa».

Jo era aquell any a Arbúcies a passar l’estiu i a fer salut; Rusiñol era per a mi l’alegria que passa, tot deixant una mena d’enyorament; i em recordava d’aquell vers que em sabia de memòria:

Una conversa amb Robert Gerhard

Thu, 19 Dec 1929 00:00:00 +0000

Fa un parell de mesos que torna a ésser a Barcelona aquest músic nostre, que les grans ciutats europees se’ns havien quedat fins ara. Benauradament, En Gerhard ha decidit instal·lar-se a Barcelona.

Volíem estudiar el músic més interessant de la nostra terra, per avui creiem més interessant reportar una conversa que hi tinguérem i deixar per un altre dia aquell propòsit.

—A 12 anys (vaig néixer a Valls l’any 1896) deixava Catalunya i partia a Suïssa per seguir els estudis elementals i ingressar aviat a una Escola de Comerç. A finals de l’any 1913 decidia enfocar la meva carrera musical i em traslladava a Munic, on vaig ingressar a l’Acadèmia reial. Malauradament la guerra em rebotà de nou a Valls, i fou aleshores que vaig venir a Barcelona, on Granados i Marshall foren els meus mestres. Del 1916 al 1920 tinc l’honor d’ésser deixeble d’En Pedrell. He estat el seu últim deixeble. Aleshores començà per mi un moment, una mica llarg, massa complex per desenteranyinar-lo: era l’any 1921, vaig anar d’una banda a l’altra: Madrid, París, diverses ciutats alemanyes, Valls, Barcelona, Granada, Reus i només per atzar no vaig anar a Londres, ja veieu la situació, oi? En ésser l’any 1922 em tanco en una masia a la vora del meu poble, dos anys passats d’aquesta manera no em donaren el resultat que confiava, i, com una bala, el mateix 1923 en marxo i vaig a Viena a treballar amb Schönberg; el 1926 segueixo Schönberg a Berlín on anà nomenat professor a l’Acadèmia, i veus-aquí la meva vida fins que, el darrer setembre he tornat a Barcelona.

Un cultivador de clavells català

Thu, 11 Jul 1929 00:00:00 +0000

En trobar-nos en terres de l’Alt Empordà, no ens hem sabut estar de fer una visita al senyor Ferrer Guàrdia, de Llançà. Havíem sentit parlar molt d’aquest senyor. Una tràgica epopeia envolta el seu nom, avui gairebé oblidada, i és per això que en anar a fer-li una visita, acompanyats d’un amic de Figueres, en el poblet on sojorna, sentíem un poc d’emoció dintre nostre. En arribar a la petita estació de Llançà, el primer que férem fou cercar amb la mirada el senyor Ferrer, car sabíem que ens vindria a esperar, i nosaltres, que no el coneixíem personalment, ens fou verament una sorpresa, en acostar-se’ns un vellet venerable, senzillament vestit, que ens oferia la mà amb el somriure arran de llavis.

Un interviu amb l’autor a Palafrugell

Tue, 25 Jun 1929 00:00:00 +0000

Josep Pla parla del seu darrer llibre

És indubtable que «Cambó», el segon volum del qual ha sortit aquests dies, és un llibre que té un sentit polèmic que no pot escapar a ningú. Ateny els anys més vius, més intensos, els períodes àlgids de la política catalana. I per això mateix és perfectament previsible que aquest segon volum ha de promoure una polèmica de sentit general, donades les matèries que tracta, que són les més interessants de tot l’historial del nostre moviment polític.

Un interviu literari amb Don Miguel de Unamuno

Thu, 18 Apr 1929 00:00:00 +0000

Diuen que pel juliol i fins a l’octubre es concentra a Biarritz tot el luxe, tota la bellesa i tot l’or de la terra. El Carlton, el Palace, Belle-vue i el Gran Casino es converteixen en magnífics estoigs d’argenteria, de beutat i d’orgull. Biarritz és un indret privilegiat on la muntanya vorejant la mar, els rius, les flors i el clima hi han posat la meitat de la seva gràcia. L’altra meitat la hi han posada indiscutiblement els prínceps que, des de Napoleó III, fins al príncep de Gal·les, passant per tota l’aristocràcia russa d’avant-guerra, han acudit cada estiu a la seva platja. Això vol dir que les gràcies naturals de Biarritz amb tot i ésser remarcables no justificarien per elles soles la renomenada universal que gaudeix. La vanitat, el snobisme i la innegable tradició de luxe i distinció que envolta la perla de la costa basca, en fan el centre ideal de l’alta societat cosmopolita…

Conversa amb el professor Joaquim Xirau

Fri, 15 Mar 1929 00:00:00 +0000

Les conferències filosòfiques de l'Ateneu Barcelonès

Els nostres lectors saben que avui, a les deu de la nit, serà donada a l’Ateneu Barcelonès, la tercera de les conferències filosòfiques. Aquesta vegada ocuparà la docta tribuna l’il·lustre catedràtic de lògica fonamental en la Facultat de Filosofia d’aquesta Universitat.

És costum d’interviuar l’autor dramàtic abans de l’estrena, el pintor abans de l’exposició, el literat abans de publicar el seu llibre; per què, doncs, no hem de fer el mateix amb el conferenciant abans de la conferència?

Conversa amb el Sr. Francesc Pujols

Thu, 07 Feb 1929 00:00:00 +0000

Filosof i, per ara, veí de Martorell

Un tren ràpid ens porta al veí poble. A l’estació ens espera el distingit amic, senyor Pujols.

–Caram, caram, vostès per ací…! Ja em dispensaran que els hagi vingut a rebre sense tenir ben fet el nus de la corbata… Les preses, saben? Ja se’n faran càrrec! Vaja, vaja… Doncs, què els porta per ací…? Volen “fer el vermut”? Ací mateix; al bar de l’estació… Els sembla bé…?

Les nostres penyes: La d’En Guimerà, encara

Fri, 16 Nov 1928 00:00:00 +0000

En l’anterior reportatge sobre «Les nostres penyes literàries», parlàvem de la «Penya d’En Guimerà», atenent-nos al seu aspecte exclusivament literari ―puix que no és altre el nostre propòsit― i als records del poeta Lluís Via, gran amic de l’autor de «Terra baixa», i amb el qual celebràrem l’interviu.

Havem retrobat Lluís Via i ens ha dit

―Vaig llegir a LA VEU el reportatge referent a la penya literària d’En Guimerà, fidel i justa reproducció de la nostra conversa. Després m’han vingut a la memòria més records: les excursions que la penya feia de tant en tant, alguna vegada a Sant Pol, on estiuejava el mestre Morera i, cada any, sense deixar-ne un, a Alella, a la masia dita de Can Serra, propietat de Francesc Figueras, un dels homes més caracteritzats de la penya; i altres fets de quan ens reuníem al Continental i a l’Ateneu.

Les nostres penyes literàries: La d’En Guimerà

Fri, 09 Nov 1928 00:00:00 +0000

Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.

Una conversa amb Joan Miró

Sat, 14 Jul 1928 00:00:00 +0000

La personalitat de Joan Miró es destaca amb relleu singular en l'actualitat artística del món. La Premsa francesa s'ha ocupat amb un interès ben especial de la seva obra i el nom del pintor català lluu amb fulgors originalíssims entre els de la jove pintura europea. Ell sosté amb orgull el seu origen terral i recalca l'accent racial de la seva obra. Totes aquestes consideracions justifiquen sobradament l'atenció que li dediquem. Això no vol dir, però, que ens conformem amb les seves opinions sobre persones i coses; ell és l'únic responsable de les seves paraules. Nosaltres oferim aquestes columnes a tots aquells que creguin que no han de deixar passar en silenci afirmacions que els toquen de dret. Acollir-los en aquestes columnes serà un deure i un honor per a nosaltres.

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Algunes opinions de Nicolau d’Olwer sobre la història i els historiadors

Thu, 01 Sep 1927 00:00:00 +0000

Hem decidit d’anar a trobar Lluís Nicolau d’Olwer per demanar-li unes quantes opinions sobre la història i la nova generació d’historiadors: els Valls i Taberner, Bosch Gimpera, Alós, Rovira i Virgili, F. Soldevila, Martorell, Duran i Sampere, etc. L’eminent autor de «L’Expansió de Catalunya en la Mediterrània» ocupa entre ells un lloc ben destacat. Tanmateix, com tots ells, manca de posat magistral, no té l’engavanyament que hom considera consubstancial al savi. El nostre Nicolau, Nic, com li diuen els seus íntims, ofereix un simpàtic aspecte de jove gentleman, familiaritzat amb els esports i apassionat per la política. L’hem sorprès a la platja de la Barceloneta de la qual és un client assidu: estiu i hivern, primavera i tardor, Nicolau d’Olwer es capbussa en aquesta mar que ―embarcat, no pas nedant― ha seguit de cap a cap a la recerca de la nostra grandesa passada. Un altre ens hauria pregat que anéssim a interrogar-lo a una altra banda, o, almenys, hauria palesat la seva estranyesa de veure’s obligat a pensar seriosament dins un tènue vestit de bany… Nicolau d’Olwer, tot agafant i deixant grapats de sorra, ha respost a totes les nostres preguntes… És l’home més amable del món!

Conversa amb Josep Carner

Sat, 26 Feb 1927 00:00:00 +0000

Josep Carner, el més alt dels nostres poetes, acaba d’ésser homenatjat. Príncep indiscutible entre els poetes, ho és també —tots ho sabeu— entre els “causeurs”. Acollim-nos, doncs, a aquest bon pretext i cerquem la seva conversa.

Una rica escampadissa de coixins, flors d’En Carles, amoroses porcellanes, mantells florejats, catifes, cristalls, motllures… Tot dins un marc d’or clar. Mica “boudoir”, mica fumador xinès, és aquesta la saleta exquisida on el poeta us rep.

Conversa amb Víctor Català

Sun, 01 Aug 1926 00:00:00 +0000

L’any 1873 a l’Escala, ran de la mar empordanesa, mirall de la llum, va néixer Víctor Català. Aleshores era només Caterina Albert. La seva infantesa va lliscar en la penombra de la gran casa antiga dels seus pares. «A penes veia el mar», ens diu la il·lustre escriptora, «això que des de les nostres finestres s’albirava ben a la vora». La minyoneta s’avesà, doncs, de seguida a tractar amb gest més íntim les tenebres de les estances closes que no pas les randes d’escuma o l’alenada tèbia dels camps. L’àvia i la mare, malaltes o delicades, alternativament, exigien silenci, repòs i llargues vetlles. És en aquestes hores nocturnes passades vora el llit del malalt, quan la son venia com una amenaça, que Víctor Català escriu les seves primeres visions novel·lesques.

Conversa amb Joaquim Ruyra

Thu, 01 Apr 1926 00:00:00 +0000

Brins de biografia

Joaquim Ruyra va néixer a Girona l’any 1858. Els seus pares eren blanencs, a Blanes té la casa pairal. A Girona estudià el batxillerat, i a Barcelona, la carrera de lleis. És autor de “Marines i boscatges” “Fulles ventisses”, “El país del pler”, “La Parada”, i altres llibres. Així diria, si fa o no fa, una seca nota biogràfica de l’il·lustre escriptor. A ell, però, li plau de recordar-nos els seus anys de col·legi, plens d’ensomni; les seves pesqueres quasi salvatgines; i el dolç caminar del temps en el poble de la seva nissaga.

Una conversa amb Josep M. Capdevila

Sat, 06 Feb 1926 00:00:00 +0000

Trobem l’autor de “Poetes i crítics” amb uns llibres sota el braç, ben planxats els seus cabells negres, la seva cara d’infant meravellat i el seu posat d’home que no es dóna importància, però que realment té una valor. Primer no sabia què respondre ni com contestar, però després, a mesura que la conversa va anar prenent intensitat, fou ja fàcil la nostra tasca.

Sobre la seva vida poc ens volgué dir:

Conversa París-Barcelona

Mon, 01 Jun 1925 00:00:00 +0000

En Josep Pla ha publicat un llibre: Coses vistes. El fet que a ell no li vingui bé de passar la frontera i de posar-se a tret d’interviu, sumat al fet que a mi no en vingui bé d’anar-lo a interrogar a París, al seu domicili del Boul. Saint-Michel, ha de privar-nos del goig d’una conversa picant? No i cent vegades no! Mitjançant un canvi de notes infinitament menys ensopides i menys perilloses que les que solen canviar els diplomàtics, hem arribat a construir un diàleg, que ens apressem a oferir als nostres lectors.

Conversa amb Carles Riba

Fri, 01 May 1925 00:00:00 +0000

Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.

Els enginyers esperen la seva hora

Tue, 20 Mar 1923 00:00:00 +0000

Mentre sou al Ruhr, a tot arreu i a tot hora sentiu la presència de l’exèrcit francès. Ara és un sentinella que no us deixa passar per un carreró; més tard és un general que deambula cerimoniosament acompanyat dels seus ajudants i seguit d’una escorta armada. Les ametralladores blindades circulen amb tanta abundor com els autotaxis, i els «tanks» esdevenen vehicles de ciutat. A Essen i a les carreteres de la conca del Ruhr hom gaudeix avui del mateix espectacle que a Amiens i a les carreteres de la conca del Somme durant l’estiu de 1916.