Carles Soldevila · Papers Vells

Reflexions sobre el sentimentalisme

Fri, 26 Apr 1929 00:00:00 +0000

Amb aquest títol el senyor Jordi Arquer ha publicat, al darrer número de “La Nova Revista”, un interessant article, nodrit de cap a cap, d’idees antiromàntiques.

Ens induïa a comentar-lo el fet que la seva tendència, força seguida a França i a Anglaterra, a casa nostra llegiu les lletres entre Musset i Jordi Sand.

En general, a Catalunya, tota afirmació antisentimental ha estat acollida com una blasfèmia. Per una curiosa confusió de temes, l’antisentimental ha aparegut de seguida com un esperit immoral, anàrquic i insociable.

Adéu al carril de Sarrià

Thu, 25 Apr 1929 00:00:00 +0000

El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.

Altrament, el tub que ha excavat l’Ajuntament per a aquest tren de les desgràcies no és precisament una tomba. Té entrada i sortida. Té estacions esbarjoses ―totes a mig fer, és veritat, però algun dia estaran enllestides i faran tot el goig que hom preveu. La inevitable tristesa de tota creació subterrània en aquest cas resta alleugerida per la il·luminació i el moviment. El túnel surt de la ciutat i va a desembocar a la muntanya… No és una tomba, ni menys un infern. Més aviat sembla una recompensa.

Per què no tenim novel·la

Wed, 19 Dec 1928 00:00:00 +0000

Cada any surten dues o tres novel·les perfectament presentables; de tant en tant, n’apareix una que té dret a l’admiració. Des de Víctor Català, passant per Pous i Pagès i Puig i Ferreter, per acabar en Miquel Llor, hi ha una continuïtat novel·lística, com hi ha una continuïtat teatral que comença en Frederic Soler (Pitarra), i passant per Guimerà, Rusiñol i Iglésies, acaba, ara com ara en Millàs-Raurell.

I tanmateix, cap crític, cap autor, cap diletant, posat a dissertar sobre la novel·la o el teatre; deixa de proclamar rotundament el raquitisme crònic d’aquests gèneres. Puix que tots els diagnòstics coincideixen, bé caldrà creure que es fonamenten en una realitat palesa i innegable.

Maneres d’envanir-se

Sun, 16 Dec 1928 00:00:00 +0000

Tothom s’avé a reconèixer que amb lentitud els nostres costums socials milloren. I això no sols es nota en l’ordre material, sinó en l’ordre de l’esperit.

Ha desaparegut ―si resta algun sobrevivent, que no se n’ofengui― aquella generació de persones benestants, riques, amb nodrit superàvit en llur pressupost, però incapaces de tenir la casa a una temperatura decent. S’estimaven més embolicar-se les cames en una vella flassada, i tirar-se sobre les espatlles un abric ratat, que no despendre unes quantes pessetes al dia a abrandar una bona estufa. Naturalment, aquestes persones eren inhospitalàries de mena. Com que els hauria dolgut de veure’s sorpreses en llur sòrdid encongiment, no obrien la porta a ningú. No tenien amics, o els esquivaven. Una terrible covardia frenava tots els seus projectes… Quan sortien al carrer, glaçats com estaven, atrapaven refredats i pulmonies.

Els braços absents

Sat, 01 Dec 1928 00:00:00 +0000

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l’estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L’estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a la illa de Milo fa mica més d’un segle. La cobejança dels uns i la rapacitat dels altres van ésser la causa de la doble trencadissa.

Algunes opinions de Nicolau d’Olwer sobre la història i els historiadors

Thu, 01 Sep 1927 00:00:00 +0000

Hem decidit d’anar a trobar Lluís Nicolau d’Olwer per demanar-li unes quantes opinions sobre la història i la nova generació d’historiadors: els Valls i Taberner, Bosch Gimpera, Alós, Rovira i Virgili, F. Soldevila, Martorell, Duran i Sampere, etc. L’eminent autor de «L’Expansió de Catalunya en la Mediterrània» ocupa entre ells un lloc ben destacat. Tanmateix, com tots ells, manca de posat magistral, no té l’engavanyament que hom considera consubstancial al savi. El nostre Nicolau, Nic, com li diuen els seus íntims, ofereix un simpàtic aspecte de jove gentleman, familiaritzat amb els esports i apassionat per la política. L’hem sorprès a la platja de la Barceloneta de la qual és un client assidu: estiu i hivern, primavera i tardor, Nicolau d’Olwer es capbussa en aquesta mar que ―embarcat, no pas nedant― ha seguit de cap a cap a la recerca de la nostra grandesa passada. Un altre ens hauria pregat que anéssim a interrogar-lo a una altra banda, o, almenys, hauria palesat la seva estranyesa de veure’s obligat a pensar seriosament dins un tènue vestit de bany… Nicolau d’Olwer, tot agafant i deixant grapats de sorra, ha respost a totes les nostres preguntes… És l’home més amable del món!

Fum al subterrani

Fri, 06 Nov 1925 00:00:00 +0000

Som al carril subterrani. Les finestres són closes. Tots els fumadors fumen. Jo nodreixo una esperança: “ara vindrà el revisor i, tot foradant el bitllet, advertirà als fumadors que fumar és cosa prohibida.”

Però l’home de l’uniforme es limita a foradar els bitllets en silenci. Si ara vull imposar el meu dret a respirar un aire net de fum, he de fer un punt d’home, he de donar un petit espectacle. No em decideixo… Clavo mirades (que em semblen significatives) als rètols que diuen: “Se prohibe fumar.”

Conversa París-Barcelona

Mon, 01 Jun 1925 00:00:00 +0000

En Josep Pla ha publicat un llibre: Coses vistes. El fet que a ell no li vingui bé de passar la frontera i de posar-se a tret d’interviu, sumat al fet que a mi no en vingui bé d’anar-lo a interrogar a París, al seu domicili del Boul. Saint-Michel, ha de privar-nos del goig d’una conversa picant? No i cent vegades no! Mitjançant un canvi de notes infinitament menys ensopides i menys perilloses que les que solen canviar els diplomàtics, hem arribat a construir un diàleg, que ens apressem a oferir als nostres lectors.

La flonjor barcelonina

Sun, 10 May 1925 00:00:00 +0000

D’uns anys ençà, tots els estrangers que han escrit les impressions recollides a Barcelona, han insistit sobre l’extraordinària intensitat de la nostra vida nocturna. A les dues de la matinada, veieu encara força gent per les Rambles i el trànsit d’automòbils hi és encara freqüentíssim. Ni París amb la seva reputació babilònica, ni Berlín en plena disbauxa de consolació per haver perdut la guerra, ni Londres amb la seva immensitat, ofereixen a altes hores de la nit un espectacle semblant al de Barcelona.

Conversa amb Carles Riba

Fri, 01 May 1925 00:00:00 +0000

Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.

Cursa vers l’absurd

Fri, 27 Feb 1925 00:00:00 +0000

Pujava Rambla amunt, en una hora particularment amable, per bé que molt agitada: a quarts de vuit del vespre. Caminava per la voravia dreta, els ulls naturalment fits en la casa del senyor Pich i Pon i en les seves lluminàries. És possible que durant una estona les mirés sense veure-les, aquestes lluminàries. Em sé de memòria el que diuen i, altrament, caminava una mica abstret, potser combinant algun article, feina que un hom s’avesa a fer en mig del brogit urbà tan bé com en mig d’una boscúria tot just estremida per un cant d’ocell.

Un parèntesi d’espontaneïtat

Sun, 04 Jan 1925 00:00:00 +0000

Sempre que aneu a una ciutat estrangera creieu descobrir un bé-de-Déu de coses que no trobeu a la nostra terra. En cada aparador creieu descobrir objectes que —ho juraríeu!— no heu vist mai en els aparadors de la Portaferrissa o del Passeig de Gràcia.

Però si dueu a dins el corcó de l’anàlisi, en tornant de viatge mirareu els aparadors de la nostra ciutat i constatareu amb sorpresa que gairebé tots aquells objectes que creieu exclusius de París, de Roma o de La Haia, són fàcils d’adquirir a pocs metres de la plaça de Catalunya.

Catalònia

Fri, 09 May 1924 00:00:00 +0000

Aquest nom arcaic serveix de senyal a una nova llibreria que va obrir-se ahir a la Plaça de Catalunya. Hi ha en aquesta inauguració especialíssimes circumstàncies que m’inclinen a parlar-ne públicament i elogiosament, no permetent que es converteixi en una simple gasetilla de recurs.

–Una altra llibreria! –diran els badocs que no veuen sinó una escaparata guarnida amb elegància. I no l’encertaran. En primer lloc, no és just de dir: “Una altra llibreria” amb la mateixa entonació displicent amb què hom exclama: “una altra farmàcia” o “un altre cirabotes”. L’abundor de llibreries representa un senyal que no pot deixar indiferent a la minoria –tan migrada, ai de mi!– que té veritable fe en la cultura.

Un símptoma curiós

Sat, 12 Jan 1924 00:00:00 +0000

L’evolució dels costums sol ésser tan imperceptible, tan lenta, tan fina que no solem adonar-nos-en d’una manera quotidiana. Cal que un fet d’aire extraordinari ens obligui a estimular ensems la nostra atenció i el nostre record. Un viatge, posem per cas.

Un viatge ha fet que un amic nostre s’adonés, a l’estranger, d’un fenomen que també, encara que en termes menys acusats, és observable a Barcelona. Em refereixo a la puja de preu del cinema i a l’abaratiment del teatre i del circ eqüestre.

Filologia

Fri, 11 Jan 1924 00:00:00 +0000

Ahir vaig escriure “gràcies”, mot propi, i una oficiositat del caixista, la intenció purificadora del qual agraeixo, va convertir les meves “gràcies” en “mercès”, mot impropi.

Reconeguem que la situació del nostre idioma és delicada. És com un edifici que hem d’anar adobant sense bastides, fent veritables meravelles d’audàcia i d’equilibri. I a pesar de tot, el nostre idioma progressa constantment, a una velocitat que la generalitat desconeix, perquè la generalitat manca de punts de referència.

Races de primera i races de segona

Sat, 05 Jan 1924 00:00:00 +0000

Un dels primers projectes que ha de discutir el Congrés nord-americà en la seva reunió pròxima és el d’una nova llei sobre emigració.

Per noves que recullo en un bon article del “Corriere della Sera” el projecte és obra d’un diputat de l’Oest anomenat Johnson, i té una tendència francament restrictiva. Tant, que els italians, veritables virtuosos de l’emigració, consideren que els han tancat la porta. Els espanyols reben també de valent, i els grecs i els eslaus podem dir que són esborrats del mapa.