Carles Riba · Papers Vells

Josep Pla. L’estil

Wed, 26 Jan 1927 00:00:00 +0000

Més d’una vegada, Josep Pla ha resumit les seves conviccions, i hem de creure que també les seves ambicions, concernint l’estil, en un mot d’ordre confessadament gidià: banalitat. Però cal no deixar el mot tot sol, arrencat de les exigències morals que en el pensament de Gide implica; aquesta banalitat resulta d’un llarg esforç, i és en la victòria sobre el romanticisme interior, més: sobre la pròpia personalitat. “No hi ha cap de les qualitats de l’estil clàssic —diu Gide— que no es compri pel sacrifici d’una complaença.” Això sol, en si, no direm que sigui nou nivell: és etern, i es retroba formulat de mil diverses maneres convergents. No anava a parar enlloc més Buffon, quan, menystenint “el to, els gestos, el va so dels mots”, demanava “coses, pensaments, raons”. Ara, en Gide, l’esforç per la banalitat en l’estil forma part de tot un sistema d’abdicacions profundes, que s’estén fins a la renúncia a la virtut, fins al total desinteressament de pròpia ànima. És, en suma, un aspecte, si es vol el reflex a la superfície, de la realització rigorosa, més enllà de l’esperança i de la desesperació, d’aquelles paraules de l’Evangeli que en les seves pàgines reapareixen sovint: “Qui vol salvar la seva vida, la perdrà: però qui la vol perdre, la farà verament vivent.”

Josep Pla. Paisatges

Wed, 17 Nov 1926 00:00:00 +0000

Fóra inconciliable que Josep Pla, el just vindicador de la pintura pura de Feliu Elias, hagués pensat mai “prendre llur bé” als pintors; taxativament: que els envegés, en tant que literat, el paisatge. El que Paul Valéry diu de la música, ens sembla aplicable a les altres arts de dominant element físic: ens imposen una mena de vida, “mentre que els monuments de la paraula ens demanen, al contrari, de prestar-los-en…” I més aplicable, encara, a la pintura, d’ençà que l’impressionisme, sobreposant a la forma el fenomen, la decantava del pla de la permanència al de la durada. Fou això com un salt que deixava la paraula lluny, reressagada, avergonyida entre els seus mitjans sempre més o menys abstractes, entre els seus símbols adscrits a la vaga permanència de les representacions generals. Per a un clàssic, en efecte, descriure un paisatge implicava, en el fons, l’ambició de pintar-lo, i hi anava per on treball d’acostament a aquelles representacions generals i de fixació dins l’ordre llur. Quan ara la pintura es deseixia dels darrers elements d’abstracció, la poesia, podent-la imitar menys, es decidí per emular-la més, i es llançà sense dubtes per la marrada que els rousseaunians havien iniciat, però de la qual Virgili ja havia sabut alguna cosa i els orientals molt més: la transfiguració del paisatge en funció dels interessos humans, la seva ocupació, per dir-ho així, pels sentiments i prejudicis del contemplador. La pintura, doncs, reduint el seu bé a la pura i directa expressió dels valors pictòrics, feia per contracop romandre definitivament la paraula en un domini seu propi, a penes excavat encara: el de l’expressió per associacions. Associacions pel significat intel·ligible, associacions àdhuc, pel so físic dels mots. En el que elles puguin tenir de personal, de pregon i de vast afectes endins, és trobada aquella vida a prestar segons Valéry: la vida de tot un món interior adormit i, de sobte, no precisat, entengui’s bé, sinó suggerit, més ben dit, gitat en inefables ones d’emoció entorn de centres lírics que ràpidament canvien i se succeeixen en la durada. El nom de Maurice Barrès s’acut tot d’una per a exemple, potser el més noble, del que diem; Barrès, altrament una de les grans admiracions confessades de Josep Pla. Poant aquelles associacions en el que podríem dir-ne tradició subconscient, en el misteri de la memòria col·lectiva que viu dins de nosaltres, pastats com som de la mateixa argila d’on sortiren i on tornaren els nostres morts, Barrès ha fet sentir més que ningú la idea del paisatge-pàtria, del paisatge-història, del paisatge-futur.

Josep Pla. Homes

Wed, 13 Oct 1926 00:00:00 +0000

L’humorisme de Josep Pla, insistim, no és ni pot ésser una actitud definida, un sistema d’aplicació automàtica; sinó la solució, al moment, sobre el cas concret, a una abundància contradictòria de sentiments dels dos ordres de la convenció i de l’instint, que se li posen alhora, cadascun amb la violència de qui va decidit a prendre el domini absolut. Ell deixa, talment, que s’ho facin, amb una aparent inhibició plena de tacte, tota liberal, curiosa de sorpreses; però, en el fons, conspira a favor del sentiment més primari, més feble i més lògic: delicada i rara suma que ell fínament descobreix allà on sigui i que fa vèncer, però sense destruir els altres sentiments. Per això la solució no és al capdavall tal solució, i la destrucció arriba igualment, però llavors és de tots i dels uns pels altres. D’on ve que Josep Pla pugui ésser qualificat, sense contradicció, de tímid i de cínic, de tendre i d’escèptic, d’egoista i de generós, de lògic i d’absurd; és tot això i encara molt més, i no alternativament, sinó en una simultaneïtat que renova a cada moment la seva fórmula. Que això són vanes paraules per a fugir d’estudi? Pensi’s en Sterne: aquest és el gran precedent, si no el mestre directe, del millor Josep Pla.

Josep Pla. L’humor

Wed, 08 Sep 1926 00:00:00 +0000

Per a nosaltres, tota crítica del complex Josep Pla pot partir d’una afirmació tan simple, rotunda i literal com aquesta: és un gran temperament nat d’escriptor. Volem dir, que escriure pot ésser en ell el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes ve gades —massa vegades—, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’escrit al diable. Un altre cas de temperament nat podria semblar d’antuvi anàleg: el de l’Esclasans. Tots dos, en efecte, creuen sovint que les idees els bullen, quan només els bullen els mots. Però hi ha en Josep Pla una complicitat, sorneguera i tàcita, de la consciència, un cinisme, en suma, allí on en l’Esclasans és tot il·lusió apassionada. El premi d’aquesta, podem posar-hi les mans al foc, seran, són ja molt sovint, les idees, genuïnes i armades; el seu doble joc, en canvi, pot dur Josep Pla —el veiem adesiara ja entrar-hi, però encara retrocedir-ne— al cul-de-sac de Francesc Pujols: trobar-se amb la paraula endiablada i prodigiosa, però sola i irresponsable, entre les mans.

Una generació sense novel·la

Sun, 07 Jun 1925 00:00:00 +0000

I. Apologia de la nostra lírica

Ara darrerament, Josep M. de Sagarra s’ha planyut de la misèria de la novel·la catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós embaterion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l’imponent gènere literari. «Tenim por i hem de vèncer la por: anem, la glòria és a l’abast de la nostra mà»: creiem resumible en aquests termes el seu article. Que la por hi és, ens sembla evident; però més aviat la celebraríem, àdhuc la propugnaríem, com un indici d’un benvingut sentit de responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar càndids entusiasmes poètics —o no menys ingenus accessos de criticisme— l’alta lírica d’un Josep Carner, per exemple, o d’un López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condemnacions malhumorades i equívocament generals, conglobada amb els assaigs dels col·laboradors de «Joventut Catalana» i àdhuc amb els xarons refilets del Bloc Manelic.

Baudelaire

Mon, 25 Apr 1921 00:00:00 +0000

El mateix any que decorre ple de la presència de Dant, ens porta, en un revolt d’abril, l’acre memòria de Baudelaire. S’han clos els cent anys de la seva naixença. No sembla que els francesos se n’hagin adonat massa. I, amb tot, en llur poesia, cada dia enriquida d’un nou caire mirotejant, no tenen un nom ni més alt ni del qual parteixin tants de camins.

En tota la resta del Vuit-cents, gairebé fins avui, el baudelairianisme, diria’s que s’hagi anat liquidant per parts, cadascuna prodigiosament subtilitzada. Baudelaire se’l troba refent les línies amunt, paradoxal harmonia de la desharmonia. Hi ha segles massissos coronats per un poeta com per un monument: així el segon Dos-cents i el primer Tres-cents per l’Alighieri. Hi ha segles esquinçats, corroïts, revenjant-se de llur pròpia impotència en un poeta que la seva exacerbada sinceritat sembla assenyalar com a víctima: així el dinovè en Baudelaire.

In Memoriam

Sat, 01 Mar 1919 00:00:00 +0000

Obituari Joaquim Folguera

Sentim, dins l’aire, el seu silenci. Si mai per a un poeta la mort fou no un rompiment, sinó una més pura continuació del cant, un amorós despullament del cant, ja inútils, er a la nova joia, les mortals vestidures dels mots, aquest poeta ha estat En Joaquim Folguera. Voldria que s’entengués que parlo literalment, no per imatges adolorides. Ell, el múltiple conversador, el bell mundà, reservà per al cant les hores en què el seu exquisit pudor es condensava en silenci. Plasmà el seu cant amb fibra i polpa de silenci. Aquesta és la música delicada i rara de les seves elegies: les paraules semblen plegar-se cap endins d’elles mateixes, avares de llur so irradiant púdiques de llur exacte sentit. Sonen immaterialment; és a dir, sonen com les paraules dels diàlegs de nosaltres mateixos amb el nostre cor. La poesia d’En Folguera, tingué amb valentia aquesta sinceritat: ja que fou creada per a la transmissió escrita, això és, per al silenci receptiu, per a la identificació interior amb el deprimit amic inconegut, desdenyà tot afalac de l’oïda a canvi d’aquesta música interior i subcorrent. Per última estrofa del cant espars, volgué el pur silenci. Per això el suprem silenci de la seva mort continua, en infinit oneig, el seu cant.

Bach i Píndar

Fri, 31 May 1918 00:00:00 +0000

Ja tothom hi consent: la música de Bach és una matemàtica esdevinguda sensible. «Una intimitat amb el diví» per tant. Xènius retragué a aquest propòsit uns mots profunds de Leibniz: «Quan Déu calcula, el món es fa.» Nosaltres diríem més: mentre el món és, Bach calcula.

Hi ha, en efecte, artistes a través de qui un déu parla; són els il·luminats. Però l’argila de llur cos mortal és feble fer sostenir el pas de la immensa revelació; passius com són al déu, la veu els en barboteja, tota la carcassa se’ls convulsiona, un dia ve a la llarga que se’ls n’esberla, per ventura.