Alexandre Plana · Papers Vells

Les valors del nostre renaixement

Sat, 15 May 1915 00:00:00 +0000

I. La nostra posició actual

De vint anys cap a aquesta banda se parla del renaixement de Catalunya com d’un moviment de temps ja començat que ara arriba al grau primer de la seva maduresa definitiva. Contra els qui així pensen cal dir que no és pas el nostre moment una fixació de forces, ni encara és assolida aquella claretat de judici que deixa veure, neta de boires, la via feta. Som tot just en el bell començar. Ens havíem imaginat potser, de tant dir-ho i tornar-ho a dir, que a la nostra terra començava aquella plenitut del cos que ha fet la seva creixença; i que res dels altres havíem d’envejar perquè tot lo bo ja ho teníem. Crèiem que movia el nostre cor el mateix corrent de la sang llatina que mou a França i a Itàlia, com si la llarga interrupció que separa el nostre segle xv del nostre nou-cents no hagués estada. Crèiem que en el nostre esperit hi naixien les mateixes vibracions que senten les nacionalitats on la tradició no ha sofert un atur de segles. El tremp de la nostra vitalitat ens feia creure que de sobte un impuls ens era vingut, que ens ajudava a omplir ràpidament la buidor de tot aquell temps que romangué Catalunya sense consciència de sa força. Ho donàvem tot per fet quan només havíem començat a llucar les belles empreses a complir, i una clara llunyania espiritual se’ns descobria.

Defensa de la capsa de mistos contra l’encenedor automàtic

Sat, 02 Mar 1912 00:00:00 +0000

D’un temps an aquesta banda l’enginy humà és víctima, més que enlloc en la nostra Barcelona, del treball intensiu, a que la sotmeten l’abundor cada dia més esparveradora de colmos i semblances, com si no fossin prou pera fer contraure l’arc natural de les celles els variadíssims i enutjosos problemes de la finança municipal, dels impostos sobre’ls espectacles públics, ni l’increment d’aquests dos mals, pitjors que la beguda: el germanisme i l’oratòria. Una persona, per manual que sigui la professió a la qual consagra les seves nobles activitats, abans de tornar a casa en cerca del merescut repòs haurà sofert les més oposades i desorientadores preguntes, i s’haurà vist obligada a declarar-se vençuda i sense forces pera trobar en què se sembla un lloro que no mengi a un tramvia ple, exemple que soles retrèiem per mostra. El nostre enginy, víctima, com el dels demès dignes veïns de Barcelona, d’aquesta nova i estesa necessitat, que si per un cantó treu hores de son, ens dona per altra banda una privilegiada i de tots reconeguda facilitat pera operacions aritmètiques i solució de problemes socials, és, com dèiem, tot sovint objecte de ben pensades preguntes; i més d’una vegada a la setmana és el dit enginy sotmès a un intensiu treball d’investigació pera poder donar una encertada resposta, la qual, sigui pera’l qui ens la demana una gota de claror, i pera nosaltres una gota de satisfacció en l’humil i sempre lluenta safata del nostre natural orgull.

La Tórtola Valencia, ballarina noucentista

Sat, 10 Feb 1912 00:00:00 +0000

Fa quinze dies que a Novetats hi havia una graciosa ballarina que’s diu Tórtola Valencia. El nom no fa la cosa, i menys encara pot fer una ballarina. O si no fixeu-vos en la varietat de noms de tota mena que en els cartells, programes i anuncis en els diaris de la nostra Barcelona, fan venir ganes de fugir dels llocs aont se balla. Lo que menys de notable pot oferir la Tórtola es el seu nom. Si l’hagués d’aconsellar li diria que sen triés un altre. Però ella no ha de ballar gaire per Espanya, i a fora d’aquí, com que no l’entenen, el troben bonic, de la mateixa manera que nosaltres fa deu anys ens semblava Deu-sab-lo que volia dir el nom del tantes vegades celebrat autor de La Walkyria.